Benvolguts,
En els temps de la dictadura se solia explicar un acudit d’en Franco que feia un discurs i deia:
Españoles todos, hace un año estábamos al borde del abismo y este año hemos dado un gran paso adelante...
No sé si aquest acudit és aplicable a Espanya i al ZP, crec que sí.
El que és molt evident és que les conteses electorals no es guanyen, es perden! I el PSOE ha perdut la darrera.
I ara la majoria absoluta!
Diuen que Fray Luís de Leon en tornar a la seva càtedra després de passar cinc anys a la presó, denunciat per la Inquisició va començar dient: Decíamos ayer...
La frase m’ha vingut a la memòria quan he sentit el Ministre de l’Interior Fernández parlar més de l’11M que no d’altres qüestions i quan he sentit la Superministra Saenz parlar també de d’ETA, quan feia mesos que no en sentia parlar.
Sembla com si aquest parèntesi de 8 anys de govern dels socialistes no hagués existit i ahir fos l’11M!
I tot això és el passat, però un govern espanyol amb majoria absoluta del PP serà dolent per Catalunya. Molt dolent!
Comentarem 3 articles de l’Avui:
· La nova Espanya que ve, de Germà Capdevila
· Som-hi!, de Lluís Hernández
· Rajoy tria com a veu territorial un enemic del finançament, de David Portabella
El primer ens fa veure la nostra situació tal com la veu el Nacionalisme Espanyol, que ara té tots els trumfos a la ma. I acaba amb la sentència: Davant aquesta realitat, els catalans tenim dues opcions: assistir-hi com a espectadors o esmolar les eines.
El segon ens explica que així com amb l’excusa de la crisi es voldran carregar l’estat autonòmic, també amb l’excusa de que cal que els nostres infants aprenguin anglès (llengua que molt pocs ministres messetaris sap), es carregaran la immersió lingüística!
I el tercer explica com Beteta, antic conseller d'Economia d'Esperanza Aguirre serà el nou Secretari d’Estat de relació amb les autonomies i per tant l'interlocutor autonòmic total, de tot i per a tots: traspassos, papers de Salamanca, comissió bilateral estat-Generalitat, etc...
Articles:
La nova Espanya que ve
No és pas un defecte, és propi de la naturalesa humana mirar-nos el melic i veure el món des del propi prisma, convençuts que la imatge que ens fem al nostre cap és el fidel reflex de la realitat.
De vegades convé, però, fer l'exercici de posar-nos a la pell de l'altre i intentar comprendre el món amb la mirada de l'altre. És quelcom que ens ajuda a entendre moltes coses que abans ens semblaven inexplicables, i alhora ens prepara per a un futur que es presenta complicat des del punt de vista nacional.
Som molts els catalans que tenim clar que som al bell mig del procés de construcció nacional que en ha de portar a la plena sobirania. Que l'espoli fiscal és una realitat tangible i insostenible, que la llengua catalana encara no gaudeix d'un reconeixement ple que garanteixi el seu futur i un llarg etcètera. I com a catalans, ens sembla increïble que els espanyols es neguin a reconèixer els sacrificis i les renúncies fetes per Catalunya durant la mal anomenada Transició per arribar a un mínim comú denominador democràtic acceptable després d'una dictadura sagnant.
Estic segur que aquesta visió de les coses ens canviaria si féssim l'esforç de mirar la realitat des dels ulls espanyols, i ens serviria per preparar-nos per al que ens espera durant la legislatura de Rajoy.
Espanya és un país unitari i centralista, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, és un fet que descriu una manera de concebre l'organització política de l'estat. Espanya sent que va haver de fer concessions dures i doloroses per aconseguir un mínim consens democràtic durant la Transició, amb enormes sacrificis com l'acceptació de la centrifugació de competències cap a la perifèria. L'estat de les autonomies és una anomalia. Quan Madrid accepta la creació dels Mossos d'Esquadra o cedeix algun impost, ho fa per una conjuntura electoral desfavorable, en cap cas per convicció.
Trenta anys després, Espanya se sent prou forta per refer l'estat que sempre ha volgut tenir, per recuperar i recentralitzar el poder i acabar per sempre més amb les anomalies. Davant aquesta realitat, els catalans tenim dues opcions: assistir-hi com a espectadors o esmolar les eines.
Som-hi!
Jo no sé què passa a Espanya, que de seguida que canvia el color del govern el primer que fa és anunciar reformes escolars. L'excusa: els informes internacionals denuncien que la formació de la nostra joventut és, en general, lamentable, sobretot quan es compara amb la d'alguns països que són l'enveja de l'univers, com Finlàndia, el lloc d'Europa on hi ha més armes de foc en circulació.
Arribar al poder i voler posar escoles i instituts de cap per avall és la demostració que no s'ha entès absolutament res de res. L'ensenyament, perquè doni bons resultats, necessita llargs períodes de tranquil·litat i d'estabilitat. Això per no dir res de com s'acostumen a fer alguns canvis. Molts en parlen, però la manera com s'han de fer les coses no arriba, o arriba malament, fins a qui, per dir-ho d'alguna manera, s'ha d'embrutar les mans; és a dir, fins al professorat.
Bé: ara el senyor Rajoy i els seus adlàters, qui sap si per inspiració del senyor Camps, l'home més ben vestit de València, ha decidit que per ser alguna cosa a la vida els nostres alumnes han de saber anglès. I bé que fa. Més encara: l'anglès ha de ser un idioma vehicular de l'ensenyament. S'ha de poder explicar ciències naturals o matemàtiques en anglès, per posar uns exemples.
Dues observacions només. Primera: d'on pensa treure el senyor Rajoy tants professors que parlin l'anglès, i més en un temps de grans tisorades? Segona: no s'enganyin. Això del bilingüisme (o trilingüisme, als Països Catalans) només té un únic objectiu. No que els nostres escolars emulin Shakespeare, sinó convertir el català en residual.
Rajoy tria com a veu territorial un enemic del finançament
Uns tasts:
“No hi ha un repartiment just i equitatiu, el que hi ha és tortura estadística per aconseguir que un català valgui tant com dos madrilenys i per fer això ha calgut torturar molt les xifres.” Aquesta és l'opinió sobre el nou finançament que Antonio Beteta va deixar anar en el Consell de Política Fiscal del 15 de juliol del 2009, que va aprovar el nou model amb el vot a favor de les comunitats socialistes i l'abstenció de les del PP. Beteta, que aleshores era el conseller d'Economia d'Esperanza Aguirre i ahir era conseller madrileny de Transports, és l'home triat per Rajoy i Montoro com a interlocutor territorial, ja que ha estat reclutat com a secretari d'estat d'Administracions Públiques.
El primer Consell de Ministres de l'era Rajoy va servir ahir per aprovar els nomenaments del segon esglaó de l'administració: els secretaris d'estat o les mans dretes dels ministres. En el cas de Montoro, que ara aplega la doble condició de ministre d'Hisenda i d'Administracions Públiques, l'escuder serà Beteta, fidel a Aguirre fins que va caure en desgràcia i va ser enviat a Transports quan la presidenta madrilenya va preferir el jove Percival Manglano en una àrea que ella supervisa i impregna d'accent neoliberal propi.
Com a nou secretari d'estat, Beteta serà ara l'interlocutor autonòmic tant per als traspassos de les competències com per al desplegament de l'Estatut, amb la incògnita de saber què farà en punts amputats pel TC que l'anterior govern del PSOE prometia voler rescabalar a través de lleis. Alhora, Beteta serà el pilot de la comissió bilateral Estat-Generalitat i trobarà d'herència l'impagament dels 759 milions en virtut de la disposició addicional tercera de l'Estatut. En dos anys no només no s'ha desdit mai de la denúncia del privilegi català, sinó que ha recalcat que el model “és intolerable perquè deixa Madrid com l'única comunitat per sota de la mitjana quan els madrilenys són els que més impostos paguen”.
PP. Majoria absoluta! Pixarem sang!
Joan A. Forès
Reflexions
