Benvolguts,
El divendres 26 de juny havíem preparat i comentat una
entrevista del dia anterior de Sergi
Picazo a Pablo Iglesias.
L’entrevista fou feta a Madrid amb Sergi Picazo, periodista
de “Crític” i Marià Delàs, periodista
de “Público”. I es va publicar en català a Crític i en castellà a
Público.
Jo vaig estar estudiant-me a fons l’entrevista i vaig
comprendre que calia molta dedicació perquè era una entrevista profunda.
Tanmateix vaig notar que Pablo Iglesias s’havia deixat anar una mica més del
compte...
Dos dies més tard
surt aquesta nota de Directe.cat, que hi posa una mica de pebre i de “bitxo” i fa
més interessant l’entrevista:
27 de juny de 2015
05:00 h
El líder de Podemos
diu que “tan de bo en un futur sigui capaç de seleccionar millor les
entrevistes que concedeix”, en referència a l’entrevista que li va fer Sergi
Picazo publicada a “Crític”
Pablo Iglesias, en
una entrevista d’aquest dijous a la Cadena
Ser, ha acusat Àngels Barceló de fer un “flac favor al periodisme”
per fer una falsa interpretació de l’entrevista simultània que Público i Crític publicaven quest
mateix dijous. El motiu de l’andanada a Barceló ha estat els exabruptes que
Iglesias llança al líder d’IU, Alberto Garzón, a l’entrevista i que considera
s’han mal interpretat. Davant l’atac d’Iglesias, Barceló li ha citat frases
textuals de l’entrevista, i el líder de Podemos ha
sortit del mal pas assegurant que a l’entrevista va estar “molt més dur” del
que li hauria agradat i ho atribueix al fet de no sentir-se massa a gust durant
l’entrevista, i a que el to del periodista Sergi Picazo no li va agradar perquè
“sentia que m’havia entrevistat un dirigent d’IU”.
Cara dura i rebequeria d’un líder fet als platós de TV
Iglesias assegura el que havia de ser una entrevista “normal” va
acabar amb una “discussió
entre dues persones” i que “és clar” que quan una discussió entre
dues persones amb criteris polítics diferents es converteix en una entrevista
en la que el que diu l’entrevistador no apareix, el resultat és una entrevista
que pot confondre. Malgrat reconèixer que el seu to podia haver estat més
amable, insisteix que “això no canvia el fet que s'ha manipulat notablement el
contingut”.
Sergi Picazo és coordinador de Crític, professor de periodisme a la UAB i membre del col·lectiu de periodistes
Contrast.
Vegem l’entrevista
inicial:
Entrevista a Pablo Iglesias.
“Que es quedin la
bandera roja i ens deixin en pau. Jo vull guanyar”
- Sergi
Picazo i Marià de Delàs
- dijous, 25 juny 2015
Pablo Iglesias
(Madrid, 1978), secretari general de Podem, inicia avui l’etapa catalana del
que ha anomenat la Ruta del Canvi.
Va arrencar a Cadis i fa la segona
aturada a Barcelona: dues ciutats
amb alcaldes amb el suport de Podem,
José María González ‘Kichi’ i Ada Colau. El líder de Podem rep 'Público' i CRÍTIC
al seu despatx a la seu del partit a Madrid. El local crida l’atenció per
l’absència total de decoració i de símbols. Ni un logotip, ni un pòster. “És un
espai per treballar-hi, on es comença molt d'hora i s'acaba molt tard",
reivindica Iglesias. L’entrevista, que es publica simultàniament en català i
en castellà, vol aprofundir més en les idees polítiques que en
qüestions urgents.
"Si Podem guanya les eleccions espanyoles, la majoria dels catalans no
voldrà marxar"
Què és la Ruta del Canvi? Per a què serveix?
És l’inici de la cursa cap a les eleccions
espanyoles. Entenem que no ho podem fer sols. Podem és un instrument que ha nascut per
presentar-se a les eleccions espanyoles, però que ha de trobar-se amb actors de
la societat civil i ha de seguir treballant en un tipus de relació amb la gent
molt especial. Hem de ser capaços d’entendre que hem de ser un instrument, de
molta gent, i jo
he de ser no només el candidat d’un partit, sinó el candidat de molta gent.
També respon a un moment de maduresa i creixement del partit. El millor que
podem fer nosaltres és obrir les portes. Hem après molt, després d’un any en
què hem rebut molts cops de colze. Per exemple, amb la relació amb els mitjans
de comunicació.
Per què ho dius?
Sempre poso l’exemple
dels partits de l’NBA: quan ets un ‘rookie’, et donen cops de colze a la cara i
l’àrbitre no els veu. Nosaltres hem patit molts d’aquests cops i, a més, hem
estat massa novells, hem fet coses malament i hem comès errors. La Ruta del Canvi planteja una relació amb la gent i
amb els mitjans diferent, que presumeixi del que som per dins. M’han fet pensar
molt les imatges de les eleccions autonòmiques i municipals, la pinta que té la
nostra gent en els parlaments i en els ajuntaments. Em sembla que és una imatge
potentíssima.
“Estic a favor d’una candidatura de confluència a Catalunya, però no ha de
ser una coalició de partits d’esquerres, perquè amb això no es guanya“
Abans de les eleccions espanyoles hi haurà probablement eleccions
catalanes, convocades com a “plebiscitàries” per al 27 de setembre, davant la
prohibició de fer una consulta. És encara en l’aire la fórmula amb la qual
Podem concorrerà als comicis. Com veu Pablo Iglesias el procés de negociació o
de converses per formar un ‘Ara Catalunya’ o un ‘Catalunya en Comú’ amb ICV,
EUiA, Procés Constituent…?
“El veig bé”, diu,
però rebutja de ple el plantejament de qualsevol candidatura en forma de
coalició de partits. Ho fa amb especial obstinació, amb èmfasi creixent. “Barcelona en comú
no va triomfar perquè allà hi fossin EUiA, ICV i altres partits polítics. Va
triomfar perquè hi era Ada Colau i perquè era una referència d’una cosa
nova. Tenia molt a veure amb aquell
Podem de les eleccions europees. Aquesta és la clau de l’èxit de Barcelona en
Comú o d’Ara Madrid. No té a veure amb els partits que hi ha dins. Per exemple,
a Ara Madrid no hi era Esquerra Unida, que presentava una candidatura per fora.
Serem partidaris
del que es munti a Catalunya, tot i que per a nosaltres el nostre logotip i el
nostre nom és important. Entenc que Podem a Catalunya té molt
d’espai, però sí
que veiem positiu establir un diàleg per no ser una coalició de partits
d’esquerres, perquè no és que tingui jo cap problema ideològic amb això. Em
sembla genial, però amb això no es guanya.”
Foto: David Sabadell
“Hi ha una part de l’esquerra que s’avergonyeix del seu país. Considera que
la gent és idiota, que mira televisió porqueria”
Què opines sobre la idea de presentar-se com un front d’esquerres?
Hi ha un cert
fetitxisme en l’esquerra. Molta gent em diu: el que tu estàs plantejant és
d’esquerres. Sí, ja ho sé. Sí, tot el que nosaltres diem a l’esquerra
l’encanta. Però, per canviar aquest país, no n’hi ha prou que a l’esquerra
l’encanti. No n’hi ha prou que hi hagi una identificació simbòlica amb la
paraula esquerra i els símbols de l’esquerra. Cal una majoria social que
s’identifiqui amb el teu discurs i amb les teves propostes, i en aquesta
majoria social hi haurà sectors que diguin: el de l’esquerra no forma part de
la meva identificació. Ho hem demostrat aquest any: amb propostes amb les quals
l’esquerra se sentia molt a gust, però amb un discurs diferent i amb unes
formes diferents, es podia guanyar, es podia desafiar el poder. Això implica
fer les coses al contrari de com les feia l’esquerra.
Un escriptor molt
conegut, que és un home d’esquerres, deia fa poc en un article: a Espanya la gent
no vol un canvi, sinó un recanvi. La gent vol Ciutadans. Podem es fotrà una
hòstia. En realitat, el que deia implícitament és que els espanyols
prefereixen Ciutadans abans que Podem. Això ho deia abans de les eleccions
autonòmiques i municipals. I al mateix temps aquest escriptor deia: “I jo
seguiré votant Esquerra Unida”. Això és molt revelador del que són alguns.
Menyspreen el
país. (???)
A què et refereixes?
Hi ha una part de l’esquerra que s’avergonyeix
del seu país i del seu poble. Considera que la gent és idiota, que
mira televisió porqueria i que no sé què… però que ells sí que són
molt cultes. Els encanta reconèixer-se en aquesta mena de cultura de la
derrota. El típic esquerranós trist, avorrit, amargat. La lucidesa del
pessimisme! No es pot canviar res; aquí la gent és imbècil i votarà Ciutadans.
Aquesta gent prefereix quedar-se el seu 5% de vots, la seva bandera roja i el
seu no sé què. Em sembla superrespectable, però a mi deixeu-me en pau. Nosaltres no volem
fer això. Volem guanyar. Deixeu
d’estar tan preocupats amb el que nosaltres fem i amb el que nosaltres
proposem. Seguiu vivint en el vostre pessimisme existencial. Però no t’acostis
a mi! Perquè sou
precisament vosaltres els responsables que en aquest país no canviï res. Sou uns malastrucs. No vull que malastrucs polítics,
que en 25 anys han estat incapaços de fer res, no vull que dirigents polítics
d’Esquerra Unida, i jo vaig treballar per a ells, que són incapaços de llegir
la situació política del país, s’apropin a nosaltres. Seguiu en la vostra
organització. Presenteu-vos a les eleccions, però deixeu-nos en pau. Heu estat incapaços
en moltíssims anys d’entendre el que estava passant, de fer-ne una lectura
coherent. Quedeu-vos en el vostre lloc. Podeu cantar “La Internacional”, lluir
les vostres estrelles roges. Jo no em ficaré mai amb això. Fins i tot reconec
que a mi això també m’emociona i m’agrada, però no vull fer política amb això.
Deixeu-nos viure! (Només ells posseeixen la
veritat, com tots els Messies, Mas, Colau, Forcades, Duran, Junqueras)
“Crec que Teresa Forcades no seria una
bona candidata d’una confluència en la qual participi Podem a Catalunya”
Però, tornant sobre Catalunya i la candidatura de confluència a la qual
doni suport Podem, el candidat de la confluència hauria de ser Albano Dante
Fachin o pot ser una altra persona?
Això ho decidirà la
nostra gent a Catalunya. Jo et puc dir que a mi l’Albano m’encanta i que Teresa
Forcades em sembla que no seria una bona candidata. Però aquesta és
només la meva opinió, i crec que és bo que en això jo no m’hi fiqui. Jo haig de dir als
catalans quin candidat ha de ser? Crec que ells triaran molt millor.
“Tant Herrera com Nuet són llops vells de la política. Crec que ells
reconeixerien que en un moment com aquest el paper que tindran no pot ser
gaire protagonista”
Hi ha algun problema que hi hagi candidats d’èpoques anteriors d’ICV o
d’EUiA com Joan Herrera i Joan Josep Nuet?
Tenen una enorme
experiència i poden aportar moltes coses. Jo els conec, i tots dos són
molt intel·ligents i valuosos. És fonamental comptar amb quadres amb
experiència. Això no es pot menystenir. A Barcelona en Comú, estic convençut
que la gent d’Iniciativa, precisament per la seva experiència, hi té molt a
aportar. Quan selecciono els equips que treballen amb mi, m’agrada treballar
amb gent que té experiència política. Però és veritat i crec que ells ho
reconeixerien, perquè tant Herrera com Nuet són llops vells de la política, que
segurament, en un moment com aquest, el paper que ells podrien tenir no podria
ser gaire protagonista, de cara a constituir la imatge de la candidatura.
Si dius… Pablo Iglesias veta que siguin en una llista? Ni de bon tros. Jo
comptaria amb gent així políticament. Però també hauran de demostrar on són
exactament. Si
Nuet treballa per a la direcció d’IU, no hi ha acord possible. Això ho han
d’entendre. Si EUiA és la federació catalana d’IU i actua com a federació i
basant-se en el projecte polític de Garzón, no hi ha acord possible amb nosaltres.
Però sí hi ha possibilitats d’acord en tant que força política catalana, a
través d’Iniciativa.
Però precisament ICV i EUiA van saber veure a Barcelona que calia posar Ada
Colau dalt de tot, no?
Parlo amb Nuet des de
fa anys. Si la direcció d’IU hagués tingut gent com Nuet, seria tota una altra
història. És una persona intel·ligent i que entén les coses. Precisament per
això estic convençut que no es proposaria a si mateix per encapçalar res, que
assumiria per a si mateix un paper d’acompanyament. No vull dir que no hagi de
ser a la llista, però la imatge d’això ha de ser diferent.
Foto: David Sabadell
“És viable una declaració unilateral d’independència? No. Ni David
Fernàndez ni Quim Arrufat es creuen això”
Vas dir que el procés constituent és l’única alternativa al règim del 78.
Procés o processos constituents? El procés català és subordinat a l’espanyol o
és punta de llança com els agrada dir als de Barcelona en Comú?
És igual. La noció és
la de processos constituents.
En plural?
Sí. El problema no és
el que un pensi, sinó el que es pot fer políticament. Si algú em diu… És viable una
declaració d’independència unilateral de Catalunya? No. Ni David Fernàndez ni
Quim Arrufat es creuen això. Per
cert, on votarien aquesta DUI? A Catalunya o als Països Catalans? Perquè
si voten als Països Catalans…
Plantegem la hipòtesi que ets president del Govern espanyol i un Parlament
català aprova una declaració unilateral d’independència. Què respondries?
Els diria que no és
jurídicament viable.
No perquè a mi em
sembli malament, sinó perquè la Constitució que van negociar els nacionalistes catalans
amb els espanyols fa més de 30 anys no ho permet. Però llavors hi afegiria: el que cal fer és un procés
constituent. A escala estatal? Doncs és clar que a escala estatal. I després
els proposaria, per què no fem un referèndum a tots els Països Catalans alhora?
I em diran: no, home, no. Sóc partidari del dret a decidir, però crec que només és
articulable en el marc d’un procés constituent en l’àmbit de tot l’Estat,
on es plantegi la qüestió territorial. Ho
diu algú que no vol que Catalunya se separi d’Espanya, però que entén que els
catalans tenen dret a decidir. L’altre camí no és viable, i no depèn de la
voluntat d’un president del Govern. Si em pregunten: tu ens concediries la independència si
fossis president del Govern? Hi ha una legalitat en aquest Estat, com existiria
una legalitat en un eventual Estat català. (Faria
igual que Rajoy o Aznar o Sánchez o Franco...)
Aquest procés constituent seria com reformar la Constitució?
No. Una reforma de la Constitució no és un
procés constituent. Un procés constituent implica una àmplia discussió en
l’àmbit social que pot concloure en la redacció d’una nova Constitució. En
aquest marc, en aquest procés, jo crec que la qüestió territorial s’ha de
plantejar amb totes les opcions al damunt de la taula. Una altra cosa és
que em diguis que als de Convergència els agradaria fer-ho d’una altra manera.
No ho sé. No sé a què es refereix exactament.
“El procés sobiranista català ha obert un espai de discussió política
positiu, i crec que és bo que a Espanya es conegui l’opinió de Catalunya”
Entenc que vol dir que, si el poble català no pot exercir el seu dret a
decidir, això és dolent per a la democràcia espanyola.
Jo crec que és bo que es pugui votar sobre
totes les coses. Crec, a més, que el procés sobiranista català ha obert un
espai de discussió política positiu, que ha obert la discussió a altres temes,
i crec que és bo que a Espanya es conegui l’opinió de Catalunya. Crec també,
per introduir un element nou en l’equació, que, si nosaltres guanyem les
eleccions espanyoles, la major part dels catalans no se’n voldrien anar.
Tu creus que, si guanya Podem, el procés sobiranista acabaria? Que la gent
se n’aniria a casa seva, retiraria les estelades dels balcons…
Fer un procés
sobiranista no significa anar només en una direcció. El dret a decidir pot ser per quedar-se també.
Ens referim als independentistes.
Sempre hi haurà
independentistes a Catalunya, però el que ha alterat l’equació anterior ha
estat el Partit
Popular, perquè la dreta espanyola ha estat una fàbrica d’independentistes.
Crec que amb nosaltres, que tenim una concepció plurinacional de l’Estat, la
realitat seria diferent. Jo vull treballar per això, perquè hi hagi una majoria
de catalans que no se’n vulgui anar.
Foto: David Sabadell
“Vaig mamar la política a casa. Amb 12 anys portava a l’escola la
carpeta folrada amb retrats de Bakunin i Durruti”
La imatge de Pablo
Iglesias abans de llançar-se a la candidatura a presidir el Govern espanyol era
la d’un noi de Vallecas, de barri, amb el puny en alt i un discurs de professor
universitari d’esquerres. La teva politització va venir per aquí?
Jo vaig mamar la
política a casa. Tot té molt a veure amb els meus avis. Sóc nét tant per part de mare com de pare de
perdedors de la Guerra Civil. El meu avi va ser un dels homes d’Indalecio Prieto durant la guerra. Va
ser condemnat a mort i finalment la pena va ser commutada per 30 anys
de presó. Va passar-n’hi cinc i després van patir una situació molt difícil,
com bona part dels excarcerats republicans. Per part de mare, també. Sempre
vaig sentir la meva àvia parlar del seu germà que van afusellar a València
després de la guerra. Els meus pares van militar en la clandestinitat. El meu
pare, a les Joventuts Comunistes, i la meva mare, al PCE. El meu pare va estar
gairebé dos mesos a la presó amb 19 anys per repartir propaganda
antifranquista. Recordo perfectament de petit anar a les manifestacions
anti-OTAN de l’any 86, a Sòria, on vivien els meus pares. Després ells van
participar en la fundació d’Esquerra Unida. El meu pare va ser candidat al Congrés en
aquelles eleccions de l’any 86. Amb
12 anys portava a l’escola la carpeta folrada amb retrats de Bakunin i Durruti
i coses d’aquestes, i després, ja a segon de BUP, em sentia més proper al
“comunisme”, entre cometes. Amb alguns amics de l’institut ens afiliem a la
Joventut Comunista. Allà vaig estar set o vuit anys, em vaig vincular al
moviment estudiantil, i aleshores vaig fer un Erasmus a Itàlia que em va
canviar molt.
Un Erasmus a Bolonya on coincideixes amb Gemma Ubasart, la líder de Podem a
Catalunya.
Sí, amb la Gemma, a
‘Bologna la Rossa’ [‘Bolonya la Roja’]. Quan hi vam arribar nosaltres, el vell
PCI, ara ja anomenat PDS, n’havia perdut l’alcaldia. Érem un grup d’estudiants
espanyols interessats en l’autonomia italiana. L’experiència dels centres
socials ocupats em va marcar. Quan vaig tornar de Bolonya, vaig participar en
la creació del Moviment
de Resistència Global a Madrid,
exactament igual que la Gemma Ubasart a Barcelona. Vam estar junts en les
mobilitzacions de Praga, vam participar en els Tutti Bianchi… En aquella època,
després d’haver deixat les Joventuts Comunistes, vaig conèixer en un centre social
de Madrid, El Laboratorio, Ada Colau,
Jaume Asens, vaig conèixer alguns dels que avui són regidors i companys de
viatge.
I després et vas ficar a Esquerra Unida, fins i tot com a assessor de
Cayo Lara. Quin paper tens allà?
Mai vaig militar a
Esquerra Unida. Vaig militar a les Joventuts Comunistes fins a l’any 2000.
A l’estiu de 2011, en tenir amistat amb algunes persones d’IU, com Manolo Monereo, a qui considero com un
dels meus pares intel·lectuals, i amb Marga
Ferré, que sabia que alguns de nosaltres havíem treballat com a assessors a
l’Amèrica Llatina, ens van proposar treballar amb ells. Em van proposar fer un
equip, i jo, l’única persona en la qual confiava per fer un equip solvent en
això era Íñigo Errejón. Ens van
contractar durant un parell de mesos, en les eleccions generals de 2011, per a
la campanya electoral. I fèiem papers de comunicació per a Cayo Lara.
Escrivíeu discursos per a Cayo Lara?
No. Cayo no funcionava
així, no llegia discursos. Funcionava amb fitxes, papers. No és el mateix escriure
discursos a algú que informes sobre coses. Ens feia poc cas. Crec que es
notava. La vinculació amb IU, encara que hi havia simpatia per la meva banda,
era professional, perquè considerava que no era un espai en el qual jo voldria
militar, tot i que és l’organització política que sempre vaig votar, amb
la qual he simpatitzat, i amb la qual m’uneix el vincle emocional.
Foto: David Sabadell
“Em considero marxista. Faig una lectura de Gramsci. Responc a l’arquetip
d’algú que ve de l’esquerra”
Et sents còmode amb aquest passat?
És clar que sí.
No et provoca incomoditat? Ho diem perquè alguns mitjans de comunicació
busquen aquesta imatge del puny aixecat i del teu passat comunista.
No és una cosa que jo
hagi pretès amagar mai i, a més, és una trajectòria molt coherent. No hi ha
gaires diferències. L’anàlisi que ens porta fins a Podem és el resultat
d’experiències polítiques, incloent-hi aquesta, i no només no em produeix
incomoditat, sinó que em sento orgullós de venir d’on vinc i de la tradició de
la qual procedeixo. Només cal llegir les coses que escric per percebre
clarament quines són les meves referències teòriques, fins i tot les meves
referències culturals i sentimentals.
Per exemple…
En termes teòrics, pot
sonar una mica pretensiós, però em considero marxista. Els pressupòsits teòrics
i sobre comunicació de Podem són fruit d’una lectura específica de Gramsci.
I en termes culturals i emocionals responc a un arquetip d’esquerres, d’algú
que ve de l’esquerra.
Fa anys vas explicar una anècdota per riure del típic clixé de professor
universitari, que escolta Silvio Rodríguez i Ismael Serrano i intenta lligar
amb Neruda, Galeano, Benedetti…
Volia fer autocrítica.
Hem de tenir capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos. És molt difícil
burlar-se de l’esquerra sense venir de l’esquerra. Hi ha un tipus de bromes que
cal ser d’esquerres per entendre-les. Què és un professor d’esquerres
insuportable? El ‘tio’ amb camisa de quadres, barba, que vol lligar-se una
noia jove, li posa Silvio Rodríguez i intenta tocar-li els pits. Per entendre
la càrrega d’aquest acudit, cal ser d’esquerres. Precisament, de vegades a
Podem tenim un problema entre el nucli fundador i gent que hi ha arribat
després, perquè a vegades no ens entenen els acudits.
Foto: David Sabadell
“Hi ha una cosa crucial perquè nosaltres guanyem les eleccions: que no ens
convertim en un partit a l’ús”
Què és Podem? En l’entrevista que et va fer Jacobo Rivero en un llibre vas
dir que Podem no era un partit, en una entrevista al diari ‘Público’ vas dir
que Podem era partit per imperatiu legal, Monedero diu que Podem
encara està per teoritzar.
Podem es va convertir
en partit després de l’assemblea de Vista Alegre. Fins llavors no érem partit,
no teníem ni estructura ni òrgans de partit. Ens vam convertir en un partit
molt especial, amb característiques que el diferencien de la resta dels
partits, algunes d’òbvies com els processos de primàries oberts a la resta de
la ciutadania, la selecció dels òrgans directius i totes aquestes coses. Hi ha una cosa
crucial perquè nosaltres guanyem les eleccions: que no ens convertim en un
partit a l’ús, que fem compatible l’eficàcia, que té a veure amb el fet de
tenir dispositius organitzatius durs, que funcionin bé, amb aquest element
d’instrument, que Podem sigui alhora una estructura organitzada i eficaç i una
eina que serveixi per assegurar el protagonisme ciutadà. Això és de vegades
difícil d’aconseguir.
Et sembla que Podem té ja una estructura de quadres suficient per gestionar
la cosa pública?
La clau està en el fet
que nosaltres no ens vegem mai autosuficients per a això. No vull que el
Govern de Podem sigui el Govern d’un partit, sinó el dels més preparats, pensant
en la societat civil. Jo no crec que tingui sentit que, potser, el ministre de
Justícia hagi de ser un dirigent de Podem. Potser ha de ser un jutge. Potser la
ministra d’Habitatge ha de ser una activista de la PAH. Potser el ministre de
Sanitat ha de ser un activista de la Marea Blanca. Hi haurà altres que hagin de
tenir un perfil més polític, però a nosaltres ens sembla que la societat civil
ha d’assumir el protagonisme; això ens ho creiem. L’aposta per metodologies per
fer les llistes tan obertes com les que plantegem té a veure amb el fet de ser
coherents en veure’ns com a instrument.
En els teus mítings de campanya, per parlar del PP i del PSOE, sovint
utilitzaves el símil de la diferència entre la Coca-Cola i la Pepsi-Cola. Sembla
que després de la irrupció de Ciutadans sigui una mica més difícil recórrer a
aquest discurs. En el moment polític en què som, Podem sembla que no farà
acords de govern amb Ciutadans ni amb el PP. Però sí que s’han
establert acords amb el PSOE.
El que passa és que
nosaltres hem fet que es moguin. Quan nosaltres dèiem “Us heu posat d’acord per pactar la reforma de
la Constitució”, estàvem assenyalant que s’assemblaven molt.
Encara més: tan preocupat està Pedro
Sánchez d’haver-se mogut, d’haver arribat a acords amb Podem, que s’han embolicat en la bandera d’Espanya i ha sortit com
si fos el general Patton a dir, ei, ei!, que jo en realitat no sóc tan diferent
de Ciutadans i del PP. Arribar a
acords amb nosaltres implica parlar de com posem fi als desnonaments sense
alternativa habitacional, de mesures de regeneració contra la corrupció i de
plans de rescat ciutadans. Quan el PSOE ha de cedir, ha d’assumir el nostre
discurs i propostes. La prova que en realitat el discurs de la Coca-Cola i la
Pepsi-Cola segueix operant és que el següent moviment que fa el PSOE és dir: “Veuen com jo no
sóc tan diferent de Ciutadans i del PP? Que poso una bandera enorme per mostrar
com m’he moderat?”. Nosaltres pensem que la política té a veure amb
les relacions de poder. Els pactes polítics no tenen res a veure amb la cultura
democràtica. Els pactes tenen a veure amb la necessitat. A Catalunya us
entesteu a dir que teniu un caràcter molt propens al pacte, i el problema dels
pactes no té res a veure amb el caràcter. Té a veure amb la necessitat. Convergència
i Unió no han anat de la mà pel caràcter pactista de la burgesia catalana. Més
els valia anar junts, i ara que aniran separats les conseqüències seran
imprevisibles.
“Un front d’esquerres, com el 36, no funcionaria. El que funciona és la
unitat de la gent. No la unitat de partits. No acords per dalt”
Amb Esquerra Unida, queden opcions d’un pacte previ a les eleccions
espanyoles?
Cap. Zero. Fi de la citació. Zero.
…?
És veritat que hi ha
gent de bones intencions, gent d’esquerres, que ens diu: “Els d’esquerres esteu
sempre barallats; per què no us uniu i així serà més fàcil guanyar la dreta?”.
Tots els que diuen això ho fan amb la millor intenció del món. Ho diuen de cor.
Diuen: “Imagina’t
Alberto Garzón i Pablo Iglesias junts”. Però
això no serveix per guanyar les eleccions. Un front d’esquerres, el front
popular, a molta gent l’encantaria anar-se’n al llit a la nit dient: caram,
febrer del 36, una altra vegada junts. Això és genial per a certs somnis
d’algunes persones d’esquerres, però electoralment no funciona, no serviria…
Això és el que voldria la dreta, el PP,
i el PSOE. El PSOE estaria encantat
de dir: el meu rival és una coalició de partits entre Podem i
Esquerra Unida. Els mitjans de comunicació no paren de preguntar per
aquesta aliança. Per què ‘El País’ i ‘El Mundo’ estan ara tan preocupats perquè
ens unim amb IU i amb la Unitat Popular? Amb tot el respecte, el que pensem és que s’ha demostrat que
el que funciona de veritat és la unitat de la gent. No la unitat de partits. No
acords per dalt. No acords entre elits. Una coalició de partits no funcionaria
electoralment. Una altra cosa és que la nostra mà estigui estesa a
tots aquells que vinguin de molts llocs. Jo estaré encantat que gent que ve d’IU s’incorpori al nostre projecte. Una
part dels dirigents de Podem han
militat en el passat a IU. Dirigents
d’IU porten un any dient que ho hem
fet tot malament. I ara volen pactar? Per què et vols presentar a unes
eleccions amb algú que ho fa tot malament? Per què us ha anat malament a
vosaltres en les autonòmiques?
Consideres que heu rebut moltes crítiques des d’una part de l’esquerra?
Tot el que hem fet nosaltres ha rebut crítiques
duríssimes per part de totes les esquerres. Fins i tot en tots els diaris
d’esquerres. La
cara a la papereta, el discurs, tot estava malament… Nosaltres vam
dissenyar un full de ruta de cara a les generals i seguirem amb aquest full de
ruta. Els que en van dissenyar un altre, que siguin coherents. El que no té
gaire sentit és plantejar: renuncieu vosaltres al vostre nom, renunciem
nosaltres al nostre i ja tenim un front d’esquerres. Ho plantegen així tot i
que els hem dit per activa i per passiva que l’eix esquerra-dreta no és la clau
per canviar les coses en aquest país. Si tenim projectes polítics diferents, presentem-nos amb
candidatures diferents.
Foto: David Sabadell
“Som una força política plurinacional. M’agradaria arribar a acords amb
ERC, amb Compromís o amb Anova. Però amb Bildu, no”
Després de les eleccions espanyoles, com veus la possibilitat de pactar amb
partits que estan a l’alça i que tampoc són de l’esquerra més clàssica, com són
ERC, Anova, Compromís, Bildu?
A mi m’agradaria que
amb alguns d’aquests actors poguéssim arribar a acords després de les
eleccions. Nosaltres
som una força política plurinacional. Partint del que per a nosaltres és
innegociable i és que el logotip i el nom de Podem sigui a la papereta en tots
els col·legis electorals d’Espanya, en les eleccions espanyoles a
Catalunya jo sí veuria la possibilitat que Podem tingui després un guió i
després d’aquest guió aparegués una altra cosa, que pogués agrupar altres
sectors tant de la societat civil com altres actors polítics. Jo
això no ho veuria malament. El mateix al País Valencià, amb Compromís.
El mateix a Galícia, amb sectors que tinguin a veure amb les marees i amb Alternativa Galega de Esquerda. Si a
ells els interessa. Si a ells no els interessa i entenen que volen tenir una
representació pròpia i independent de qualsevol formació estatal, ho veig
perfectament legítim. Amb Bildu, no. Per diferents motius. Bildu està fent un camí
positiu, de normalització i de rebuig de la violència, però per tal que es doni
un nivell d’empatia equivalent al que tenim amb altres sectors hauria de passar
molt de temps. No es donen les condicions per a això.
Segons les enquestes, tots aquests partits d’esquerres de Galícia,
d’Euskadi, del País Valencià o de Catalunya poden tenir bon resultat electoral
i, de fet, podrien arribar servir de suport per desbancar el PP.
En termes d’escenaris
electorals, crec que bàsicament hi ha dues possibilitats:
·
Nosaltres superem el
PSOE, sent primera o segona força.
·
O no superem el PSOE.
Aquests són els grans
escenaris. Un
pacte entre Podem i les altres esquerres sobiranistes no dóna els números ni de
broma. Però aquest escenari electoral no és un escenari de Govern. Un escenari de
Govern possible seria que nosaltres haguéssim de votar la investidura al Partit
Socialista. Això seria duríssim per a Podem i no m’agradaria viure l’escenari
posterior amb una responsabilitat política com la que tinc ara. O una altra
opció és si el PSOE hagués de triar entre lliurar el Govern al PP o votar-nos
la investidura a nosaltres. Aquests crec que són els escenaris fonamentals.
6 comentaris
- Josep m 25 de juny de 2015 - 13:26
Entrevista ben
interessant, directa i que dóna tot el que pot de si. Com sempre, el problema
respecte al nostre país és que, simplement, el bo i millor de la intel·lectualitat
política d”Espanya no el coneix en absolut. L’univers en què es mouen és espanyol, ergo de
matriu castellana imperial, i, per tant, l’espai mental decisori és impossible,
perquè es mou per quantitats i no per qualitats: 7’5M d’habitants vs 39M.
La referència
als “països catalans” per menystenir la CUP fa riure. Com no fa gens
de riure que
Iglesias no tingui ni idea de la llengua única o del Corredor Mediterrani. Dit tot això,….un abisme respecte al PP…i al PSOE.
Tot es mou, i nosaltres també ho farem.
- Subscriptor Ramon Salvat Guarque 25 de
juny de 2015 - 13:34
Lamento escriure aixó,
doncs vaig esser un del primers a signar i a fer aportacións de tot tipus a
l’inici del projecte Podemos, que inicialment semblava que no tenia pas com
objectiu fer un curios partit que sembla renegar de ser-ho: Te raó, molts es
varen equivocar i és continúen equivocant, com les gents de I,U. ; pero ell te
un greu problema: està absolutament convençut de que l’unica veritat és la
d’ell i el seu projecte; Passa , pero, que el seu projecte seria ben poca cosa
sense ell. La historia ens ha demostrat, sobradament, a quins lamentables
nivells és pot arribar amb la formula dels mesies que es creuen escollits. Si
hem de dependre mes dels liders que dels projectes, i mes dels estudis de
comunicación que dels programes d’actuació, assolirem l’absoluta perpetuació
del sistema, amb els deguts “maquillatjes” , clar és.
- SubscriptorMaria L. Sciascia 25 de juny
de 2015 - 14:09
Nois ,
Felicitats. Un “bombazo” aquesta entrevista.
- PereRovira 25 de juny de 2015 - 19:09
Bueno, :), es passa 3
pobles amb la gent d’IU, sembla que l’estil “xungo” s’imposa arreu per sobre la
linia “clara” -una divisio dels anys 80 sobre els comics, en l’epoca que aquest
noi diu que anava a Soria a les manis antiOtan amb el seu pare.
Pero em sembla bé l’estil, malgrat sigui arrogant i malrotllero. Pero anem a
pams:
Sobre el fet nacional i el respecte a la legalitat espanyola, llastima que a
mes de forrar-se la carpeta amb les fotos de Bakunin i Durruti no s’hagues
llegit alguna cosa del primer sobre la questió nacional o del segon n’hagues
aprés alguna practica. Sempre pot trucar als companys de Negres Tempestes que
li enviin.
Tampoc entenc massa bé la formació “autonoma” que té a veure amb el respecte a
la legalitat constitucional (podriem parlar amb els autonoms locals del MIL). I
el discurs ni dretes ni esquerres, una de les marques latents al 15m, que
tampoc em van agradar en aquell moment.
Si em quedo amb la irreverencia i no amb el autobombo retroalimentant-se de
molta esquerra, inclosa molta esquerra radical o independentista: el 15m va
passar força per sobre de tot aixo, els mals vicis d’anar de partidet referent,
grupuscle d’avantguarda o corrent illuminada, tant li fa, incloent el de mitjà
amatent a la realitat contestaria i subversiva. En preten ser l’hereu
segurament d’aquest taranna.
Sobre la unitat popular -la real- no hi estic massa d’acord, l’estant pifiant,
De totes maneres a Catalunya no crec que pugui dinamitar-la massa, aquesta
feina ja l’han fet altres i em sembla que no han reeixit.
Sobre les referencies a l’autonomia son molt interessants, algunes coses es
poden veure a Podemos, altres gens. Pero també esta bé recordar ja a nivell
teoric que després de les “multituds” (tants debats a Indymie-media! tant May
day i una memorable xerrada a la Torna on el mateix Negri es va carregar sense
voler els idolatres del nou concepte-subjecte politic) el mateix Negri es va
fer un abanderat de … la Unio Europea!
- SubscriptorCristian 26 de juny de 2015
- 0:52
Felicitats per
l’entrevista. Molt
reveladora.
- SubscriptorFrancesc Magrinyà Torner 26
de juny de 2015 - 6:59
Felicitats per l’entrevista.
Com totes les que heu fet en aquests darrers mesos. Em sento agraït i
privilegiat de participar en el projecte de crític com a lector.
Aquesta entrevista m’ha generat una sensació de vertigen. El Pablo Iglesias va fort. Diuen
alguns que a Grècia el canvi es va produir quan els militants del PASOK es van passar en massa a Siriza. Això és el que hi ha en ment a
Podemos. De
moment s’estant deglutint a IU. Per això aquest plantejament tant radical amb
la gent de ICV i EUIA. De moment
Podemos s’ha quedat en el 15% de vots. Encara no ha fet el sorpasso que
defensa. I evidentment Catalunya es una peça clau. A Catalunya la realitat és
alhora rica i complexa. Amb personatges potents i diferents com el Dante,
Forcades, David Fernandez, Ada Colau. Em
fa pensar en la segona república. Personatges com Peiró, Federica Montseny en un mateix
escenari amb Indalecio Prieto. Els
escenaris de la història es repeteixen. A veure quin serà el desenllaç!. En
qualsevol cas me’n alegro del rol de Crític!!
Joan A. Forès
Reflexions
