Qui arruïna a
qui?
"Si es
produeix la independència, és possible la ruïna d'Espanya, però no la de
Catalunya"
per Ramón
Cotarelo 03/01/2017
Politico vaticina que Puigdemont és un
dels personatges europeus que poden "arruïnar l'any 2017". Aquest
concepte de ruïna és massa abstracte. Cal esbrinar no què es pot arruïnar, sinó
a qui. En principi la ruïna té tres possibles pacients, Espanya, Catalunya i la
UE. Pel que fa a les dues primeres, les possibilitats de Puigdemont són molt
bones. Si es produeix la independència, és possible la ruïna d'Espanya,
però no la de Catalunya. Si no es produeix, la ruïna de Catalunya no és ni
probable. Les dues posicions són guanyadores, així que Politico sabrà el que diu. Pel
que fa a la UE, cal veure quina situació mouria la seva intervenció, cosa que,
com sempre, dependrà de qui es perfili com a guanyador.
De totes maneres el
profundament erroni d'aquest vaticini resideix en la seva personalització.
Dóna a entendre que hi hagi o no confrontació greu entre Espanya i Catalunya
depèn exclusivament del caprici del president de la Generalitat. La
mobilització social, institucional, política en pro del referèndum
d'autodeterminació i en part, així mateix, de la independència, segons sembla,
no compta.
La pressió en pro del referèndum i, dins d'ell, de
la independència, no obeeix al designi personal de ningú. És cert que
Puigdemont no és un president electe com ho hagués estat Mas, a qui en
definitiva es va votar primer i es va vetar després. Però ha estat designat per
la majoria de vots que havia guanyat les eleccions. Uns comicis als quals han
votat milions en favor del referèndum, de la independència i de la República
Catalana, un objectiu tan legítim (els independentistes pensen que més) com el
de deixar les coses tal i com estan, amb
una
Catalunya sotmesa a una Espanya retrògrada coronada per una monarquia originada
en el franquisme.
Això per a "Polític"
tampoc no compta.
És irònic que l’atribució de la potencialitat
arruïnadora es dirigeixi en exclusiva a Puigdemont, que és un dels pols
personals de la confrontació, mentre que queda exonerat de responsabilitat
l'altre pol, Rajoy. Vist des de fora
és difícil entendre per què en l'actual conflicte entre Espanya i Catalunya, el responsable de la ruïna ha de ser el català
i no l'espanyol. La negativa de Rajoy a acceptar el diàleg s'aprecia en el fet
que li hagi costat cinc anys pronunciar la paraula. El mateix li va a passar a Zapatero amb la paraula "crisi" i al contumaç Rajoy amb la de "Bárcenas".
Res d'estrany, ja que el
diàleg és una activitat profundament repugnant a un govern neofranquista.
I aquesta és la veritable ruïna d'Espanya. I no
només del 2017,
sinó també dels anys posteriors, conseqüència de Rajoy i del seu govern en la
seva actitud d'immobilisme absolut: el referèndum no es pot fer; la reforma de la Constitució no
és necessària; la legislatura dura quatre anys; aquí no passa res i la resposta
a l'independentisme català la donaran els jutges, la policia, les presons i, si
cal, les forces armades. S'aposta perquè el país segueixi com està
perquè creu que això és possible. I no ho és perquè no resulta factible governar un territori en el qual la part més avançada
planteja un problema permanent de desobediència institucional.
Dit en altres termes, no és possible governar un país amb un estat d'excepció
ocult no menys permanent que la desobediència a la qual s'enfronta.
Perquè estat d'excepció ocult és la sistemàtica persecució judicial dels
representants democràticament elegits en les diferents institucions catalanes.
La deriva cap a un tractament purament repressiu, autoritari
i feixistitzant del conflicte català es veu en la metàfora que un
antic policia franquista, convertit en jutge, encausi un representant
democràtic català, el regidor Coma, amb presumpta arbitrarietat.
Si algú pot arruïnar l'any 2017, és justament el
president Rajoy, perquè la seva obstinada negativa a tot tipus de negociació
amb la Generalitat no
apunta a una solució del conflicte, sinó a la seva agudització. A la
llarga, les relacions entre l'Estat i Catalunya poden
"ulsteritzarse", no en el sentit que hi hagi recurs a la violència,
ja que està descartat a Catalunya pel caràcter pacífic i democràtic del
moviment, sinó en el sentit de l'enquistament d'una situació d'enfrontament
permanent entre comunitats i les seves institucions.
La ruïna d'Espanya la
convertirà en un Estat fallit si, després de demostrar-se el 9N de 2014 que no pot garantir el compliment de la
llei en la totalitat del territori sota la seva jurisdicció, reincideix
permetent a la celebració del referèndum el 2017. I, si no ho permet i
ha de reprimir per la força, la ruïna serà més gran.
Ramón Cotarelo
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada