dijous, 12 de gener del 2017

06/01/2017. Franquisme. Andreu Mas-Colell. Fins on pensen arribar?. És un clam? És una queixa? Per què en Mas Colell diu que l’Audiència Nacional sembla que no vol que ens oblidem que és una "derivació" del Tribunal de Orden Público del franquisme? Llegiu diaris si us plau o guaiteu la Viquipèdia i veureu que l’Audiència Nacional no és una derivació del TOP sinó que és el TOP!

Benvolguts,

En Mas-Colell es pregunta Fins on pensen arribar?
És un clam? És una queixa?
És que la societat civil pot fer res més? 
Fa angúnia que el Govern i el Parlament no es moguin!
O sí que es mouen i nosaltres, el poble, no ho sabem?
En Mas-Colell té un immens prestigi internacional, com moltes altres patums catalanes. I sembla com si algú, molt pocs, es queixin! N’hi ha prou? Quin tipus de queixa han de fer? No poden demanar l'empara internacional?
En Mas-Colell es queixa de la no-separació de poders!


A més crec que en Mas-Colell és massa modest, massa tou. Per què diu que
l’Audiència Nacional sembla que no vol que ens oblidem que és una derivació del Tribunal de Orden Público del franquisme

Llegiu diaris si us plau o guaiteu la Viquipèdia i veureu que:

l’Audiència Nacional no és una derivació del TOP sinó que és el TOP!

Vegem la Viquipèdia:
L’Audiencia Nacional es va fundar el 4 de gener de 1977, data en què es publicaren tres decrets llei on respectivament es dissolia el Tribunal d'Ordre Públic, es creava l'Audiència Nacional, i es traspassaven les competències d'un a l'altre…

I tal com expliquen, res no va canviar. Els jutges, els funcionaris de diversos graus i fins els uixers eren els mateixos el dia abans que el dia després del 4 de gener del 1977! Cal saber també que el TOP es nodria de jutges franquistes que volien expressament pertànyer al TOP per castigar millor, amb lleis franquistes, els antifranquistes que els poders públics franquistes arreplegaven! I darrerament hem llegit que hi ha jutges que continuen utilitzant el Codi Penal franquista per castigar antifranquistes...

En l’article esmentat de la Viquipèdia hi ha un enllaç cap a un web amb articles de Jueces por la Democracia, de títol EL ORIGEN DE LA AUDIENCIA NACIONAL, un paràgraf del qual és el seguent:
Por todo ello, no puede extrañar que la doctrina recibiera a este órgano con las mismas reticencias que a sus antecesores. Lorca Navarrete afirmó que la Audiencia Nacional fué "creada al amparo de una normativa de dudosa legitimidad democrática" (20). Sus evidentes concomitancias con el Tribunal Central de lo Penal hicieron estallar las mismas críticas que éste recibiera en su día. Así el profesor Andrés de la Oliva afirmó taxativamente en un artículo publicado por un semanario que "la Audiencia Nacional es antidemocrática de nacimiento" (21). Y por su parte, Peces-Barba titulaba otro: "La Audiencia Nacional: atentado a un derecho fundamental" haciendo referencia al derecho al juez natural (22).

Els que sí que sembla que es mouen són els ninotaires. Hi afegeixo uns quants acudits gràfics d’en Ferreres!

Vegem el clam d’en Mas-Colell:

Fins on pensen arribar?

Andreu Mas-Colell

Actualitzada 06/01/2017 00:00


Durant cinc anys, a les reunions de govern he tingut asseguts a la meva esquerra el president Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i el conseller Francesc Homs, i a la meva dreta la consellera Irene Rigau. Tots estan ara processats per raó d’un exercici pacífic del dret fonamental a la llibertat d’expressió, el 9-N. Jo no ho estic. És una situació personalment incòmoda que no intentaré explicar. No podria. Però com que he fet els mateixos mèrits que ells, he de concloure que la diferència de tractament és una decisió arbitrària i estrictament política. Una manifestació de quelcom molt pertorbador:

la utilització de la justícia per part d’un govern que pretén limitar la lliure expressió d’opinions.


No és un cas isolat. Tenim, per motius similars, processada la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i un bon nombre de responsables municipals (Montse Venturós, alcaldessa de Berga; Joan Coma, regidor de Vic; etc.) i de ciutadans. La sanció al jutge Vidal n’és un altre exemple. Veiem com, lamentablement, l’Audiència Nacional sembla que no vol que ens oblidem que és una derivació del Tribunal de Orden Público del franquisme. Però el més greu és que el Tribunal Constitucional, o, més ben dit, una majoria de vuit membres (confesso que m’estranya que no sigui de set), no fa escarafalls a l’hora de ser el braç executor del govern central.

No sempre ha estat així. Hi va haver un temps en què el Tribunal Constitucional va ser molt respectat i en què els seus membres eren majoritàriament juristes de gran mèrit i de gran ponderació. Era un tribunal que entenia que les ambigüitats del text constitucional demanaven una tasca interpretativa que consolidés l’equilibri polític a què s’havia arribat a la Transició. En certa manera era el garant del manteniment del seu esperit. Va ser aquest tribunal el que, l’any 1984, va tombar la Loapa, i el que, l’any 1994, va resoldre a favor de la constitucionalitat de la llei de normalització lingüística del 1983, font del model educatiu català. Si el TC hagués persistit en aquest tarannà, potser avui Catalunya seria una entusiasta defensora de la Constitució. Però no ha estat el cas. Les forces involucionistes, molt principalment el PP i els influïts o condicionats per ell,



van entendre que per assolir l’objectiu, intensament desitjat, de retornar a l’Espanya uninacional i hipercentralitzada els calia manipular i controlar el TC. I ho van aconseguir. En conseqüència van obtenir, l’any 2010, el vergonyós dictamen sobre un Estatut votat pels catalans, i tot el que ha vingut després i que és prou conegut.

Se’ns diu que hem de respectar la justícia. Sona bé. Però si no se’ns respecta, ¿com podem respectar? Personalitzant, ¿com podem respectar un president del TC que només cinc anys abans de ser nomenat escrivia, entre altres perles, “ El dinero es el bálsamo racionalizador de Cataluña ” i que, encara més greu, no ha considerat oportú excusar-se’n?



És incomprensible, i fora dels millors referents internacionals, que un nomenament així fos possible.

Obrir la via sancionadora judicial, incloent-hi la penal, per condemnar exercicis pacífics de llibertat d’expressió va ser molt poc assenyat. Fins on pensen arribar? ¿S’adonen, els que l’han impulsada, dels límits d’aquesta via en el marc europeu en què vivim (afortunadament som a Europa, i que ningú es faci il·lusions: no hi deixarem de ser)? Són conscients d’on porta? En una democràcia, quan hi ha un conflicte entre el govern i els que practiquen la llibertat d’expressió entorn d’algun tema (religiós, cultural, polític, de costums...), i per més agut que sigui el conflicte, sempre acaba guanyant la llibertat d’expressió. 

Excepte, esclar, que es deteriori la democràcia: és el camí de Putin i d’Erdogan [i de Hitler, Mussolini i Franco...]. 

I com que ni l’un ni l’altre tenen cabuda a la Unió Europea, he de concloure que la via repressiva de la llibertat d’expressió està condemnada al fracàs. Deixarà, però, moltes ferides que ens podríem estalviar. Diagnosticaven bé, dit sigui de passada, els que, des de les posicions més dures i intolerants, van criticar el govern central per “permetre” el 9-N. Efectivament, el 9-N es va poder fer perquè, per un moment, l’actitud del govern central va semblar ser la de no interferir en la celebració de l’exercici participatiu. Era l’actitud correcta i intel·ligent, la que hauria d’haver portat a admetre amb naturalitat la legitimitat del sobiranisme català. Però va ser només un moment. La inconsistència de canviar d’actitud a posteriori i de prendre la via morta de la repressió aprofundeix el precipici, trenca ponts i agreuja el conflicte.

No serveix, en absolut, als interessos a llarg termini ni d’Espanya ni d’Europa. 

Andreu Mas-Colell

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada