dissabte, 14 de gener de 2017

13/01/2017. Franquisme. Procés. Jofre Llombart. Cava per Baviera. La decisió del Tribunal Constitucional alemany d’impedir que Baviera faci un referèndum sobre la seva independència ha desfermat eufòria i llançament de confetti entre els que volen el mateix per Catalunya: que ni tan sols se’n parli. 2,1% dels vots. SCC: “En països democràtics (com el Regne Unit i el Canadà) no hi ha referèndums secessionistes”.

Benvolguts,
Fa uns quants dies es va publicar que el Parlament Alemany havia desestimat una proposta del partit independentista bavarès per fer un referèndum d’independència. I tots els dependentistes o unionistes espanyols varen saltar de goig i varen aplaudir amb les orelles, que es diu ara! En Jofre Llompart ho explica i argumenta molt bé. I sobretot en fa pedagogia.

Bon exemple quan parla d’estats democràtics com el Regne Unit i el Canadà: Ho dic perquè quan hi ha voluntat política, com el cas de la reunificació alemanya, la llei s’hi adapta i no a la inversa. [Tal com passa també a la UE].

Bon exemple quan en Llompart explica que l’independentisme bavarès només té un 2,1% dels vots i esmenta que El que sí és real, és que potser l’independentisme bavarès és tan minoritari perquè Baviera no perd el 8% del seu PIB cada any en impostos pagats a Berlín i mai retornats en inversions.

L’autor, amb molt bon criteri, explica també la incongruència constitucional que en el Senat espanyol, per diluir el pes de les nacions històriques, hi ha un elaborat i trampós criteri de nombre de senadors de tal forma que Catalunya (amb set milions i mig d’habitants) en té 16 i Castella i Lleó (amb dos milions i mig) en té 36!

Catalunya té 2,1 senadors per cada milió d’habitants i Castella i Lleó en té 14,4 o sigui 7 vegades més!

Podem afegir a aquesta incongruència la que explica l’Enric Juliana en el seu magnífic article A les eleccions espanyoles no tots els escons són per a tots: La trampa del bipartidisme:


I potser hauria calgut començar per saber com va néixer i va funcionar el bipartidisme o l’alternànça en l’etapa de Restauració borbónica començada el 1875, i com el muntatge fou fet per les dretes buscant el suport d'uns escolanets de pseudo-esquerres:

El projecte bipartidista organitzat per Cánovas necessitava de l’existència d’un altre partit polític de caràcter més progressista que representés l’esquerra dinàstica del país. Així, seria el propi Cánovas qui proposés a Práxedes Mateo Sagasta la formació del Partido Liberal-Fusionista, que més endavant seria conegut com a Partit Liberal. Seria el 1880 quan el partit va néixer com a resultat de la fusió de diversos grups liberals unionistes, progressistes i demòcrates...

Observeu la taula dels Gobiernos de España des del 1875 fins el 1802:


I observeu com s'ha repetit fil per randa durant més de 30 anys el bipartidisme actual amb la tramposa Constitució del 1978, que va lograr  l’alternànça que s’ha complert en el borbofranquisme del 1978 fins l’any passat.

Vegem ara el magnífic article d’en Jofre Llombart:

Cava per Baviera

"Aquests que ara treuen el cava per Alemanya, no fallen, són els mateixos que quan dius la paraula Escòcia diuen que no es pot comparar"
 

13/01/2017

La decisió del Tribunal Constitucional alemany d’impedir que Baviera faci un referèndum sobre la seva independència ha desfermat eufòria i llançament de confetti entre els que volen el mateix per Catalunya: que ni tan sols se’n parli. Fa temps que partidaris i detractors utilitzen les comparacions internacionals per fer-s’ho venir bé i intentar-ho emmotllar al cas català. Però aquesta setmana, amb el cas bavarès, s’han batut alguns rècords de fer passar-ho tot per l’embut.

Sense anar més lluny, el vicepresident de Societat Civil Catalana, Álex Ramos publicava un article a La Razón titulat: ¡En países democráticos no hay referendums secesionistas! (Les exclamacions no són meves, les portava l’article original). Al text, a més d’Alemanya, Ramos exposa els casos de França, els Estats Units i Itàlia. Són, al seu parer, la demostració que “en països democràtics no hi ha referèndums secessionistes”. No sé si aquest alt càrrec de SCC té el Regne Unit o Canadà per països democràtics però corre el rumor que els respectius governs han permès, si no organitzat, uns magnífics referèndums a Escòcia i Quebec.

La celebrada comparació entre Baviera i Catalunya també s’esfondra quan rasques una mica d’informació. El partit que va impulsar aquest referèndum és l’independentista Partit de Baviera, una formació que el millor resultat obtingut va ser a les eleccions municipals del 2013 amb un contundent 2,1% dels vots i no té cap mena de representació institucional. No sé quina hauria estat la reacció d’Alemanya si la petició del referèndum fos la d’un land presidit pels independentistes amb majoria absoluta al seu parlament.

Ho dic perquè quan hi ha voluntat política, com el cas de la reunificació, la llei s’hi adapta i no a la inversa.

Però ja posats, tinc encara més dubtes sobre què farien si Florian Weber, líder del Partit de Baviera, agafés urnes de cartró i les posés al carrer. Dubto que sobre ell demanessin 10 anys d’inhabilitació, com a Mas o 9, com a Homs. Dubto de fet que ni tan sols arribés a judici. Tinc la sospita que Alemanya tampoc perseguiria penalment Barbara Stamm, la presidenta del parlament de Baviera si se li ocorregués promoure un debat sobre el futur de Baviera. Però això són hipòtesis. El que sí és real, és que potser 

l’independentisme bavarès és tan minoritari perquè Baviera no perd el 8% del seu PIB cada any en impostos pagats a Berlín i mai retornats en inversions. 

Em consta que en infraestructures, Baviera pot decidir on cal posar l’accent. I si no, el Senat alemany, el Bundesrat actua com una autèntica cambra territorial i pot corregir polítiques massa centralistes. De fet es diu Consell federal i té la peculiaritat, diga’ls tiquis-miquis, que els territoris amb més població tenen més diputats. No com el Senat espanyol on, per diluir el pes de les nacions històriques, a la demarcació de Barcelona li corresponen 4 senadors i a Sòria també. Vaja, que Catalunya (amb set milions i mig d’habitants) en té 16 i Castella i Lleó (amb dos milions i mig) en té 36.

Sempre he tingut la teoria que interpretar mimèticament el cas català en base a qualsevol altre procés d’autodeterminació és un exercici estèril perquè té uns factors que el fan únic. El que passa és que ara Baviera ha caigut del cantó estètic dels que ni tan sols volen sentir parlar de referèndum. Molt bé, doncs que ho celebrin. Aquests que ara treuen el cava per Alemanya, no fallen, són els mateixos que quan dius la paraula Escòcia diuen que no es pot comparar. I potser és veritat. Llàstima perquè dos minuts després perden l’argumentari: és just quan t’alerten que Catalunya pot acabar com Kóssovo. Ah, i no t’acaben de dir qui faria de Sèrbia.

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada