dijous, 26 de gener de 2017

19/01/2017. Economia. Pressupost. Vicent Partal. Pressupost: la política i la transcendència. Us imagineu que acabem renunciant a proclamar la independència a tot estirar el setembre del 2017 perquè no s’han apujat una miqueta uns imposts que hauríem de pagar a l’estat espanyol, encara, i que en tot cas haurien d’arribar a Madrid, no pas a la tresoreria de la Generalitat, a final de gener del 2018, és a dir, quan ja seríem independents?

Benvolguts,

Un article convincent com tots els d’en Partal. Filosofa sobre l’entesa entre les CUP i JxSí. El raonament definitiu, pel meu parer és aquest: Us imagineu que acabem renunciant a proclamar la independència a tot estirar el setembre del 2017 perquè no s’han apujat una miqueta uns imposts que hauríem de pagar a l’estat espanyol, encara, i que en tot cas haurien d’arribar a Madrid, no pas a la tresoreria de la Generalitat, a final de gener del 2018, és a dir, quan ja seríem independents?

I, per cert, no seria bo que algun dels cupaires volgués integrar-se en el Govern, per tal de valorar des de dintre quins són els avantatges o els inconvenients de tal decisió o de tal altre?


Pressupost: la política i la transcendència

«Junts pel Sí ha de facilitar a la CUP arguments per a poder votar a favor i la CUP ha de trobar aquests arguments allà on és possible de trobar-los»


19/01/2017  22:00

Hi ha moments en la història dels països en què cal fer política, simplement. I hi ha moments en què cal transcendir la política i anar més enllà. Però, pel que he vist arreu del món, els moments realment difícils són aquells en què, sabent que és l’hora de transcendir la política, encara has de fer un exercici de política i prou, que tothom sap que és molt poc important en comparació amb el pas de gegant que t’espera després, però que tampoc no el pots liquidar de qualsevol manera.

Això tenen sobre la taula avui Junts pel Sí i la CUP. Tots dos grups saben que estan preparats i a punt per a transcendir la política. Ho saben tant i ho veuen tan clar que ja han arribat a un acord per escrit sobre com farem la DUI, ço és la llei de transitorietat, i el tenen desat en un calaix, tot esperant d’activar-lo amb efectes immediats. Provar d’explicar-nos que no són capaços de posar-se d’acord en un pressupost autonòmic tenint la proclamació de la independència acordada i pactada, a mi em sembla simplement impossible. I tanmateix som ací.

Hi ha espai per a l’acord en molts altres camps però Junts pel Sí ha marcat els seus límits pel que fa a la fiscalitat. No és cap sorpresa, la seua posició, i és ben legítima. Ha dit que considera que no es pot tocar més i ho ha argumentat. Realment no li ha estat pas gaire difícil perquè, al final, de totes les discussions que hi ha sobre el pressupost aquesta és la més incomprensible:

us imagineu que acabem renunciant a proclamar la independència a tot estirar el setembre del 2017 perquè no s’han apujat una miqueta uns imposts que hauríem de pagar a l’estat espanyol, encara, i que en tot cas haurien d’arribar a Madrid, no pas a la tresoreria de la Generalitat, a final de gener del 2018, és a dir, quan ja seríem independents?

Amb un raonament com aquest s’entén –perquè això és el que s’entén– que en realitat la discussió no és per aquestes dècimes: és pel relat. I s’entén perfectament que la CUP vulga exercir el seu poder i deixar clar que és una espècie de segona cambra del parlament, car les decisions dels seus deu diputats tenen un valor definitiu i superior al de la resta. Que és cert que el tenen. Però la qüestió és si volen arribar a imposar el que siga, fins i tot mesures que, sincerament, a mi em semblen molt difícils d’explicar des del punt de vista de l’impacte real sobre la població. I sobretot la qüestió és si estan disposats a estripar les cartes perquè no se’ls accepta això, perquè Junts pel Sí no ho vol. És en aquest punt on som avui: enmig d’una complicada barreja de fons i de relat que, no ens enganyem tampoc, cal dir que ha passat en tots els països del món quan s’ha arribat a situacions com la que tenim nosaltres.

Junts pel Sí ha decidit de posar la seua ratlla allà on ho considera convenient. Que els deu vots de la CUP són definitius ho sap tothom. Però són deu i Junts pel Sí en té seixanta-dos. No cal que ho traduïm en vots, que tots ens sabem ja les xifres. Simplement, no es pot demanar a Junts pel Sí que adopte exactament aquella cosa concreta que els votants dels deu potser voldrien però que ells consideren clar que els votants dels seixanta-dos no volen. La CUP té dret a dir la seua i a pressionar però Junts pel Sí també té drets. I si no entenem això no entendrem res.

Tenim fins dimarts, doncs, per a resoldre aquest embolic i no hi ha cap més eixida que resoldre’l com sempre s’han resolt les coses quan parlem de política. Junts pel Sí ha de facilitar a la CUP arguments per a poder votar a favor i la CUP ha de trobar aquests arguments allà on és possible de trobar-los: no allà on la discrepància és irresoluble sinó allà on hi ha un marge de maniobra. Si ho fan, que estic convençut que és això que acabarà passant, ho celebrarem tots d’allò més.
Vicent Partal

Joan A. Forès
Reflexions

Comentaris dels subscriptors

ricard
Quan mès JuntsxSi i la CUP discuteixen, mès que Espanya somriu. Sembla mentida que no s’adonin del mal que fan al pais i a tots els milions de persones que els hem fet confiança.


Pep
Fa dies que veig clar el que diu en Vicent avui, per aquesta lògica política que el procés arrossega tothom. Els pressupostos s’aprovaran. Però el relat demana teatralització, en el bon sentit. La CUP ha de tenir arguments que s’avinguin amb el “no-en-tindrem-mai-prou” que és la consigna-mare que guia cap la utopia socialista i això és difícil i JxS han d’entendre-ho. Hi ha un altre aspecte gens despreciable: Pot ser la última negociació on la CUP pot tenir la clau per exercir poder tan gran de pressionar, per tant, la CUP vol deixar marca davant les bases i els “comuns” que tant els influeixen.
Espero que dimecres tot plegat sigui una anècdota insignificant políticament i eficaç socialment.


Josep Maria
Estic ben segur que un gest de Junts pel Sí semblant al de la mare i el rei Salomó, el gruix d’independentistes el sabrem apreciar i recompensar com cal. La manca d’entesa la pagarà molt qui pot ser més magnànim, per llur mirada autonomista.


Lluís Paloma
Sempre em faré creus de com un partit (la CUP) pot canviar tant de manera de fer, d’una legislatura per l’altra. Considero el meu vot llençat i aprenc dolorosament la lliçó. Un cop dit això, reconec que aquest darrer pas serà agònic però que ara mateix em comença a preocupar un fenomen inesperat, almenys com el percebo al meu entorn: com més a prop estem del Dia de la Independència, i amb força cartes al nostre favor, més veig al personal en plan derrotista (“això pinta malament”, “no ens en sortirem”, “falten molts anys, no ho arribarem a veure”, i així anar fent). I no hauria de ser així. Per tant, doncs, alguna cosa falla. I pot ser surreal que, el dia D, es proclami la independència amb un èxit total mentre la gent s’amaga a les golfes de casa amb provisions d’emergència perquè tot ha anat malament i s’acaba el món.


Josep Castelltort
Ja s’ha vist que amagar el cap sota l’ala no és una bona estratègia. Cal aprovar els pressupostos perquè no hi ha proporció entre les partides modificades i la independència. I quan estem assajant fets i no paraules, no té cap sentit adoptar posicions per greuges simbòlics. Això fa que, malauradament, si la CUP és responsable, té poc joc.

Altrament, pot resultar que el partidisme d’uns i altres predomini, i ens trobaríem que no tenim uns parlamentaris idonis per a construir la llibertat.

Sincerament, em sembla que els parlamentaris han estat el darrer any prou a l’alçada. A veure si segueixen així.


Josep Usó
Ara cal, tan senzill i tan difícil a la vegada, negociar. Perquè tots, els uns i els altres, saben el que es juguen. I que hi ha voltors esperant un desacord d’última hora. Fins i tot em sembla lícit donar una mica de peixet a aquests voltors. Pot ser només per fer-los eixir del cau. Però en els pocs dies que resten, n’estic convençut que s’arribarà a una mena d’acord que serà digerible per tots. I que, possiblement, ens sorprendrà i tot. Aleshores, haurem passat una altra pantalla del joc. Tal vegada la penúltima. Els veig capaços de molt més del que ja han fet fins ara. I segur que ho faran, també. En realitat, els que negocien pot ser ni tan sols són conscients que els antics partits polítics ja han deixat d’existir i que ara n’hi ha de nous. I, en molts aspectes, diferents. Al País Valencià, mentre al nord es negocien els pressuposts, estem immersos en un temporal de fred, pluja, vent i neu. Des del fred, ens ho mirem amb il·lusió i segurs que tot anirà bé.


Joan Benet
La trista paradoxa és que aquests 10 diputats no vénen de votants estrictes de la CUP, sinó de molta gent que, poden votar Junts pel Si, els va triar amb ells per la simpatia que varen generar durant la darrera legislatura. L’abraçada de David Fernàndez a Mas el 9N va entendrir molts cors… Sobretot entre gent jove per qui la part CiU de Junts pel Sí sonava massa al vot dels seus pares.

Per una altra part, no sembla que la CUP tindria un comportament diferent si fossin 5 diputats en lloc de 10.
La meva opinió: que Junts pel Sí cedeixi i anem per feina. Un cop independents i encarant les primeres eleccions de la República, això no tindrà cap cost electoral per ells, ans al contrari. Com tampoc crec que pugui representar cap plus d’electors per la CUP. Provinents de votants d’ERC o PDCat vull dir. Una altra cosa és que un cop independents arrabassi vot a l’actual espai dels Comuns, que sense el mercat espanyol podria quedar molt afeblit. Però això ja és una altra història…


Narcís Bonet
Que els de la CUP us escoltin i ho celebrarem amb quatre abraçades estelades.


Joan Rubiralta
Entenc que no hi ha altre camí que l’aprovació dels pressupostos. Ningú no entendria que per uns pocs euros ens barallem i tot el procés se n’anés en orris perquè per comptes de fer el referèndum, que és el que tocaria, tornem-ho a frenar el procés tot fent eleccions autonòmiques.
Un eleccions en les quals uns donaran la culpa al altres d’haver arribat fins aquí i segur que els resultats seran diferents. Tan diferents que ja veurem si aconseguim la majoria, una majoria que jo ara voldria que fos exclusivament per JxS i que no hàgim de tornar a necessitar la crossa de la CUP per tenir-la.

Esperem que no hàgim d’arribar a aquest extrem perquè llavors la ciutadania de Catalunya, molt cansada ja d’aquesta manca d’acord, pot afeblir la coalició guanyadora i tot plegat quedaria aturat. Com va dir l’ex-president Mas, la gent ens va donar els vots per anar caminant cap a la independència i no per fer la revolució. No entendre això, pot ser letal pel que fa al procés. La història jutjarà aquestes decisions.


Josep-Anton
No entenc massa això de que la pujada d’impostos aniria a parar a Madrid. Entenc que s’haurien de liquidar al juny de 2018 i que, aleshores, ja es pagarien a la hisenda catalana.
Tampoc diria que la majoria dels votants de JxSí no vulguin aquesta petita pujada d’impostos que demana la CUP i que afectaria a molt poca gent (segur que es podria acordar que afectés als que guanyen més de 90.0000€/any). Potser no ho volen els votants de PDCat però sí que ho voldran els d’Esquerra que, cal dir-ho, avui conforma una ampla majoria dins de JxSí.
Però molt per sobre d’aquestes mesures, importants simbòlicament però no massa econòmicament, i mes si es té en compte que aquests pressupostos han de tenir una breu durada i seran renegociats a la República Catalana, seria realment increïble que per una fotesa tan ridícula ho engeguéssim tot a rodar. Realment seria per tirar el barret al foc i donar la raó a Dante i a Quevedo sobre la qualitat dels catalans.
Espero que on no arribi l’un arribi l’altre i que no es quedi tot en buscar responsables d’un fracàs que seria històric i terrible. Tant se val si uns tenen 10 vots i els altres 62 i els petits no poden condicionar els grans… Doncs sí, just o no, uns o altres poden engegar-ho tot a dida. El que tingui més seny que li posi sense mirar si té o no més raó. Les raons i els vots ja els donarà el poble a les eleccions constituents quan arribin un cop guanyat el referèndum. Ara el que cal és fer-lo i si cal cedir es cedeix. Cóm volem sumar gent per la independència si de cada pas en fem un esglai?. La confiança la guanyarem amb actituds generoses i resoltes, no barallant-los i patint cada setmana per una cosa o altra. Que no en tenim prou amb les trompades que venen i vindran d’Espanya? Senyors, ara és el moment de donar-ho tot i de posar-hi la màxima generositat i responsabilitat!


jaume
Si ens fallen, els que són independentistes continuaran sent-ho. Els que no són independentistes però probablement haguessin votat independència -per l’efecte cavall guanyador, per afartament de la injustícia espanyola, per il·lusió, pel que sigui- potser començaran a dubtar de la voluntat real d’un canvi de paradigma, i de ben segur no voldran sentir-se en ridícul.
I aleshores tots ho lamenterem.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada