dilluns, 23 de gener de 2017

21/01/2017. Gustau Nerín. Quan En Patufet se'n va anar a la guerra... Molts exemplars es van preservar, guardats al fons de golfes o armaris. I tindrien una segona vida: servirien perquè encara molts i molts catalans aprenguessin a llegir i escriure el català en un temps de dictadura franquista, por la Gracia de Diós, en què aquesta llengua estava proscrita a les escoles.

Benvolguts,

En Patufet era una revista per a totes les edats, durant molts anys se n’ha dit un tebeo, ara en dirien un còmic, i havia nascut el 1904. En Patufet va morir, com moltíssimes revistes i diaris i editorials i teatres i polítics catalans assasinats pel règim franquista el 1939.

Jo vaig néixer quan encara es publicava En Patufet, a finals del 1937 sota la legalitat republicana del febrer del 1936. A Catalunya s’hi mantenia la II República Espanyola, i havíem acollit també el Govern d’Euskadi i el Gobierno espanyol refugiats a Catalunya, foragitats dels seus països per la guerra dita civil espanyola que més aviat se n’hauria d’haver dit incivil perquè va començar amb un cop d’estat dels generals feixistes africanistes, ajudats per les dretes de tota mena, per l’església i pel feixisme internacional!  El 1937 En Patufet continuava viu, malgrat la guerra d’Espanya contra Catalunya. El Vaticà continuava intrigant per reestablir un cop més la monarquia i el nacionalcatolicisme a Espanya i a Catalunya, havent proclamat l’Alzamiento franquista, sanjurjista, molista, i la guerra que en va resultar, com a Cruzada, beneint els avions italians sortits de Roma o de Mallorca que varen venir a bombardejar-nos durant els 30 mesos de guerra (fa 80 anys d’aquests fets i el Vaticà encara no n’ha demanat perdó). 

I ara que s’ha establert l’escenari, continuem amb En Patufet. A l’article de Gustau Nerín s’explica una bona part de la història del Patufet, i s’explica que el llegien avis, fills i nets, perquè hi havia seccions per a cada edat. A casa quan vaig començar a tenir consciència vaig trobar que hi havia 3 reculls del Patufet, ben relligats, que em varen servir per aprendre a llegir en català, tal com diu l’articulista, Molts exemplars es van preservar, guardats al fons de golfes o armaris. I tindrien una segona vida: servirien perquè encara molts i molts catalans aprenguessin a llegir i escriure el català en un temps en què aquesta llengua estava proscrita a les escoles.

Els 3 reculls meus són dels anys 1921, 1934 i 1937-38. Pot ser que fossin de la meva mare o potser comprats pels meus pares en alguna llibreria de vell en els primers anys 40.

He fullejat un cop més els tres volums: Es veu com la guerra incideix en el preu dels números del 1938.
El 1921 costaven 10 cts.
El 1924 costaven 15 cts.
El 1937 costaven 15 cts.
El 1938. Va anar pujant fins a 50 cts.

Al 2004 en Sempronio va fer a l’Avui  una glossa del patufet.

Durant la guerra tal com diu l’article de manera molt suau, en els acudits s’hi traspua la devaluació de la moneda, la guerra, la construcció de refugis i el raccionament, entre d’altres.

Vegem una portada típica de cada un dels volums que tinc a casa. En Patufet, com el Cucut i com el Papitu i com La Campana de Gràcia i com l’Esquella de la Torratxa tenia un acudit gràfic a la portada, fets els dibuixos pels extraordinaris dibuixants de l’època, Llaverias, Junceda, Cornet i altres:




I ara l’article d’en Gustau Nerin:


EXPOSICIONS

Quan En Patufet se'n va anar a la guerra...

Gustau Nerín
Foto: Fundació Folch i Torres

Barcelona. Dissabte, 21 de gener de 2017

 Cartell Patufet en guerra


El Memorial Democràtic acull, a partir d'avui i fins el 31 d'agost, l'exposició En Patufet, la il·lusió de la normalitat. A través de la crònica d'aquesta revista infantil, el Memorial tracta d'oferir-nos una imatge original de la guerra a través de la mirada dels sectors menys polititzats de la societat: la mirada d'En Patufet és, sens dubte, una mirada de reraguarda. I en aquest univers de reraguarda ens rebel·la la funció ambigua de l'humor: defensa front a la por, la injustícia, l'absurd... 

Però alhora eina d'opressió dels més dèbils: no hi falten els tocs de misogínia, ni els de classisme. I simultàniament, l'humor serveix per evadir-se dels problemes indefugibles. Una exposició comissariada per Julià Guillamón i coordinada per Josep Lluís Martín Berbois que ens endinsa en el món bèl·lic d'una de les revistes més llegides a la Catalunya de l'època.

En Patufet, de revolucionari a conservador
L'equip bàsic d'En Patufet va estar format per escriptors i dibuixants catalanistes, conservadors i catòlics, com Josep Maria Folch i Torres, Junceda o Cornet, i era una publicació apadrinada per la dretana Lliga Regionalista. Va néixer com una revista infantil, però tenia un humor complex, que probablement també atreia als grans.  En temps de la República la revista va anar prenent un to més i més conservador. Quan va esclatar la guerra, En Patufet no va mostrar cap tipus d'entusiasme revolucionari. En realitat no en va mostrar durant tota la guerra, més enllà d'algun joc de paraules dedicat a Durruti o alguna petició aïllada als nens de que compartissin les seves joguines amb els fills dels refugiats. Durant molt de temps, En Patufet va intentar ignorar la guerra, publicant acudits que no tenien res a veure amb el conflicte que es vivia. Molts dels acudits reflectien un univers pacífic i burgès, que ja havia desaparegut del tot a la realitat de Catalunya. Això sí, van suprimir qualsevol referència a la religió, o les que hi havia van quedar molt velades. Tot i ser col·lectivitzada, En Patufet, potser per ser una revista juvenil, va gaudir d'un ampli marge d'actuació. Fins i tot en els darrers mesos de la guerra va publicar moltes imatges que reflectien la situació de gana que es patia a la reraguarda republicana, un tipus de text pel que podrien haver estat acusats de derrotisme, però no van patir represàlies.

La banalització del drama
A partir de 1937, En Patufet va començar a tocar, de forma desdramatitzada, i aïllada del context polític, els drames derivats de la guerra: eren continus els acudits sobre la gana (individus esquelètics, perseguits pels gossos que els veien com ossos), botigues buides o cues inacabables de gent buscant menjar, el contraban, la manca de monedes, els polls... 
Una imatge d'En Patufet del període de la guerra que reflecteix les cues.

Fins i tot ironitzaven sobre els bombardejos, però sense cap referència als que bombardejaven Catalunya. És el cas d'un individu que durant un bombardeig diu que sempre s'ha de mirar el cel, d'on ve el perill, tot i que està a punt de caure en una claveguera per una tapa oberta. O s'ironitza sobre el fet que, durant la guerra, els "refugis" ja no eren a dalt de la muntanya sinó a sota la ciutat.


Tot i aquest intent de normalitzar la guerra, els autors d'En Patufet no van poder escapar al drama: alguns fins i tot van patir la mort dels seus fills.


Acudit d'En Patufet, dibuixat per en Cornet que feia referència a les cintes adhesives que es col·locaven als vidres durant els bombardeigs.

La fi d'una època
En Patufet va sobreviure durant tota la guerra. La capçalera va ser col·lectivitzada, però va continuar publicant els seus dibuixos i textos, bastant al marge de les directrius sindicals: de fet, no va patir gaire la censura. En canvi, tot i que els seus autors eren catòlics i conservadors, la revista no va tenir continuïtat després de la guerra. Els editors van intentar garantir la seva continuïtat, però les autoritats franquistes no li van perdonar el seu catalanisme. A més a més, el franquisme apostava per una premsa infantil molt més polititzada, destinada a enquadrar els joves en el Movimiento Nacional. Els autors no es van exiliar i no van ser perseguits políticament, però van perdre la seva feina. Van malviure dedicant-se a d'altres coses o demanant favors. Alguns van haver d'acabar dedicant-se a escriure en castellà. Joaquim Muntañola, Kim, i Antoni Batllori Jofré, ambdós membres de l'equip de redacció d'En Patufet acabarien a una revista emblemàtica, ja alguns anys més endavant, el TBO. Però En Patufet no va morir del tot. Molts exemplars es van preservar, guardats al fons de golfes o armaris. I tindrien una segona vida: servirien perquè encara molts i molts catalans aprenguessin a llegir i escriure el català en un temps en què aquesta llengua estava proscrita a les escoles.

Del còmic al món real
Aquesta exposició del Memorial Democràtic té l'habilitat de passar amb gran facilitat del món del còmic al món real: combina els acudits d'En Patufet amb fotografies, objectes i documentals del període de la guerra, que ens mostren de forma ben palpable els referents dels dibuixos. Alguns d'ells són ben colpidors, com un crostó de pa guardat des de temps de la guerra, o les fotografies d'alguns individus abans i després de la guerra (en aquestes darreres se'ls veu autènticament demacrats). I exposen magnífics descobriments, com una pel·lícula amateur gravada clandestinament que mostra la situació de la Barcelona en guerra. Tot això és possible gràcies a una feina de recerca molt acurada que ens ofereix documents impressionants: com els que vinculen la vida personal dels autors d'En Patufet amb la vida literària de la revista. Una exposició que exposa, només, un petit fragment de la guerra civil, però que permet una reflexió en profunditat, no només sobre el conflicte del 1936-1939, sinó sobre qualsevol guerra. En Patufet, la il·lusió de la normalitat és una petita però rica exposició que planteja problemes i que no tanca cap interrogant.

D'aquesta forma ens obliga a pensar, sense dogmes, en la guerra, en l'humor, en la infància, en la militància, en el dolor [I en el feixisme ]...

Gustau Nerin

Joan A. Forès
Reflexions


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada