dissabte, 21 de gener de 2017

18/01/2017.Franquisme. Vicent Sanchis. El PP i el PSOE, el PSOE i el PP. Ni populars ni socialistes poden aspirar a la majoria absoluta i, per tant, els agradi o no els agradi, com passa en tants altres Estats europeus, han de pactar. Han de pactar, per exemple, per evitar la fallida del sistema públic de pensions o com fer front a un deute públic cada dia més gros.

Benvolguts,

En Vicent Partal a El Món fa una clarivident anàlisi de la cohabitació PPSOE i les seves possibles conseqüències.

Parla de les limitacions del PP, ara que no té majoria absoluta, i parla de les limitacions del PSOE que ha de suportar el PP si no vol (que no ho vol), que el PP convoqui noves eleccions...

I diu que: Ni populars ni socialistes poden aspirar a la majoria absoluta i, per tant, els agradi o no els agradi, com passa en tants altres Estats europeus, han de pactar. Han de pactar, per exemple, per evitar la fallida del sistema públic de pensions o com fer front a un deute públic cada dia més gros.

El seu potent raonament va adreçat a la solució de les clàusules sol, ara que els tribunals europeus han fallat contra el Gobierno espanyol i contra els bancs i caixes que havien estat estafant, des de sempre, amb la lletra petita, els incauts clients (que ja havien picat amb l’afer de les accions preferents i del deute subordinat).

 
En Xevi Xirgo, el 2014, en ple escàndol de les preferents i del deute subordinat, signava un editorial del PuntAvui que acabava amb el seguent text, premonitori, referint-se a Bancs i Caixes:

I ara, quina garantia tenim que ara mateix no ens estiguin ja venent algun producte amb algun altre nom similar que un dia sabrem que és una estafa? Perquè, saben?, sempre reben els mateixos.

Vegem ara l’estat de la nova estafa de les hipoteques-clàusules sol (tolerades per la CNMV i pel Banc d’España, i votada en el Congreso a favor dels bancs pels partits majoritaris en el seu moment i en contra en el Parlament de Catalunya): 



El PP i el PSOE, el PSOE i el PP

"A Espanya la dreta és africanista i l’esquerra és corrosiva. No es poden posar d’acord i, si ho fan, és perquè un tercer en pagui les conseqüències"
 

18/01/2017

El govern de Mariano Rajoy i el PSOE han arribat a un acord perquè els bancs tornin als afectats les quantitats corresponents per l’aplicació de les clàusules terra. No és una mala notícia. És, més aviat, una notícia lògica i sensata. Ja que els socialistes es van abstenir en la investidura de Rajoy i ja que Rajoy sense els socialistes no pot obtenir de cap manera la majoria parlamentària necessària per a governar, és el PSOE qui ha de lligar acords amb el govern de l’Estat si no vol provocar unes noves eleccions. Com que el PSOE no en vol, d’eleccions, almenys mentre no hagi decidit qui ha de liderar el partit en substitució de Pedro Sánchez, la lògica més estricta indica que ha de facilitar el govern al PP.

Tot això és raonable. El que resultava del tot insensat, absurd, estúpid, era la pretensió del mateix PSOE de situar-se, després d’investir Mariano Rajoy, en l’oposició. Com ha de fer d’oposició el PSOE si això provocaria eleccions immediates?

En realitat, si Espanya tingués una dreta com mana la democràcia i l’Estat de dret i una esquerra menys abrasiva, el pacte entre el PP i el PSOE seria ara la sortida més raonable després de les darreres dues eleccions. Ni populars ni socialistes poden aspirar a la majoria absoluta i, per tant, els agradi o no els agradi, com passa en tants altres Estats europeus, han de pactar.

Han de pactar, per exemple, per evitar la fallida del sistema públic de pensions o com fer front a un deute públic cada dia més gros.

Però a Espanya la dreta és africanistaNota 1 i l’esquerra és corrosiva. No es poden posar d’acord i, si ho fan, és perquè un tercer en pagui les conseqüències. Per tant, ara vivim un moment estrany que aviat es dissoldrà.

Llavors manarà la dreta més bèstia de nou: el Partit Popular amb Ciutadans.

I no governarà l’esquerra perquè és difícil considerar que el PSOE sigui esquerra i perquè l’abrasió impedeix que pacti amb Podemos, un partit autocorrosiu com s’ha demostrat en pocs mesos.

La política espanyola és un show incert. 

Els perjudicats per les clàusules terra haurien d’afanyar-se a recuperar els seus diners. 

No sé sap mai què pot passar demà.

Vicent Sanchis

Joan A. Forès
Reflexions

Nota 1. De la Viquipèdia:
Africanisme espanyol
Els africanistes van ser els militars que van fer part de la seva carrera a l'exèrcit colonial establert a la zona del Protectorat del Marroc. Els constants combats per sotmetre les tribus rifenyes, si bé van costar moltes baixes, van permetre als supervivents fer una ràpida carrera militar gràcies als ascensos per mèrits de guerra (Francisco Franco, un destacat africanista, va aconseguir així arribar a general als 33 anys). Envejats pels altres comandaments, es va anar desenvolupant en ells un esperit de casta, enemic dels polítics. A Àfrica van fer la seva carrera bona part dels comandaments de l'exèrcit que després es revoltarien contra la Segona República.[1]
Quan Europa, en la Conferència de Berlín de 1885, inicia el repartiment del continent africà, entusiastes africanistes espanyols van considerar que, per raons històriques i geopolítiquesEspanya n'hauria d'estar present.

Tot seguit en l’Annex hi afegim enllaços als afers del deute subordinat i de les accions preferents.
Annex



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada