diumenge, 15 de gener de 2017

14/01/2017. Miquel Pérez Latre. Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència. Tertulià habitual del “Més324”, l’exdiputat d’ICV Joan Boada va tenir-hi dilluns una actuació estel·lar. Dos “leitmotivs” de traca i mocador. D’entrada, que perquè un referèndum sobre la independència i no sobre un acord federal (com si els seus, amb 11 diputats, haguessin guanyat les eleccions del 27-S).

Benvolguts,

Un bon recull de reflexions sobre els esdeveniments de la setmana.
Ciudadanos
27S
Conservadors
Efectiu
Ètica
Gilipollas
Irrelevant

Vegem el recull setmanal:



14 DE GENER DE 2017 05:00 H

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Ciudadanos ha demanat directament al president de govern espanyol que amenaci els funcionaris catalans que s’impliquin en pràctiques democràtiques bàsiques com ara col·laborar a que els seus conciutadans exerceixin el dret a l’autodeterminació. Aquesta setmana ho ha fet Albert Rivera personalment i així s’ha expressat també públicament el portaveu del partit al Parlament, Carlos Carrizosa. Entrem en un altre nivell. Ara ja és només el tribunerisme indepe qui posa en dubte que farem un referèndum. El dependentisme comença a assumir a marxes forçades que això, superat el port dels pressupostos, ja no tindrà aturador. Per cert, que avui aquesta secció compleix cent edicions i cinquanta setmanes. Gràcies per llegir-la. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

27-S. Als qui vàrem exigir des del primer dia l’acompliment del mandat electoral del 27-S ens van acusar durant mesos de no haver-ne interpretat correctament el resultat. Calia repensar-ho tot. Refredar el partit. Eixamplar la base i bla, bla, bla. Curiosament, a mesura que ens apropem a consumir el termini de divuit mesos i a l’esclat de tot plegat, amb l’aprovació de les lleis de desconnexió en dos temps, en funció del resultat final del referèndum, cada vegada resta més clar que els qui no van entendre el resultat del 27-S són uns altres.
27-S. A dia d’avui encara hi ha qui no ha capit que aquell dia l’independentisme va guanyar a les urnes. Que aquella nit va quedar escollit el primer Parlament de majoria independentista de la història de Catalunya, que va triar un president i un Govern independentistes per fer la independència.
I que el dependentisme només podrà evitar la independència si guanya el referèndum.

CONSERVADORS. Tertulià habitual del “Més324”, l’exdiputat d’ICV Joan Boada va tenir-hi dilluns una actuació estel·lar. Dos “leitmotivs” de traca i mocador. D’entrada, que perquè un referèndum sobre la independència i no sobre un acord federal (com si els seus, amb 11 diputats, haguessin guanyat les eleccions del 27-S). I, més espectacular encara: que els canvis no es poden demanar d’avui per demà i que cal fer-ho tot dins la legalitat. Atenció, un senyor que participa de la tradició comunista, cridant a canviar l’”statu quo” sense presses i dins d’un ordre, justament quan comencem a celebrar el centenari de la Revolució Russa. Com tants altres de la seva trajectòria política, la miopia davant l’únic canvi possible que representa el moviment independentista a Catalunya els fa aparèixer com el que són:
Conservadors al servei del manteniment d’un estat de coses injust. Fan molta, molta pena.

EFECTIU. La més llesta de la classe, poc a poc, va redirigint la barca, a mesura que cada baula de l’argumentari s’enfonsa sense remei. Sap que el paper del triumvirat Coscubiela-Dante-Rabell és insostenible. Que no pots predicar durant anys la desobediència a la “troika” per acabar sotmès al que autoritzi el PP. Que ni al més babau de la colònia li cola allò del referèndum pactat. Que exigir el reconeixement internacional previ per a quelcom que no existeix és fer el ridícul. I ara diu Ada Colau que ja no es tracta d’això. Que el que és clau és que sigui efectiu.
La batalla està guanyada perquè el referèndum, sí és que l’Estat espanyol no l’impedeix mitjançant l’ús de la força, segur que serà efectiu.
Perquè si l’arribem a dur a terme després de l’aprovació de les lleis de desconnexió serà de fet perquè ja som independents “de facto”.

ÈTICA. Digueu-me naïf, però encara hi ha qui creu en uns mínims d’ètica periodística per davant de la ideologia de cada professional. Però no. Es veu clar que no. El diari dels Godó ens ha ofert aquesta setmana una allau de reconstruccions de la realitat al servei de l’estratègia de campanya comtal. Capaç de titular a tot drap que un indigent assassina a un altre per la independència i postil·lar línies més avall que bé, que tenia mig centenar d’antecedents, que anava completament begut i que de fet podia haver discutit sobre qualsevol altre tema. I què dir de les portades sobre la darrera enquesta, contraposant els qui preferirien un referèndum pactat amb els qui saben que l’única sortida és la unilateral, com si fossin dues opcions incompatibles.
Eludir les preguntes pertinents per poder treure les conclusions que hom desitja. Una setmana més, el procés degrada la premsa dependentista a nivells preocupants.

“GILIPOLLAS”. Un alt dirigent del PP andalús ha reconegut que tots els seus clixés han caigut per terra de vacances nadalenques per Catalunya. Que no som monstres, vaja. La coneguda anècdota, però, reflecteix almenys un parell de coses rellevants. Que com en Germà Bel va posar de relleu en el seu mític “Espanya, capital París” el rebuig contra els catalans no neix d’ahir, d’una suposada diferenciació dels temps autonòmics, sinó que és un fenomen sociològicament contrastat des dels mateixos orígens de la sociologia. També retrata els efectes poderosíssims de la manca de pluralisme informatiu a Espanya sobre el “cas català”: mentre el dependentisme ens exigeix tertúlies de majoria unionista a la televisió pública, els consumidors de mitjans espanyols (a Catalunya i a Espanya) tenen zero possibilitats de contrastar la teva visió amb una d’alternativa procedent de l’independentisme. I això ni en Toni Martín ha estat capaç de retreure’ls-ho.

IRRELLEVANT. Després del fracàs punyent de Societat Civil Catalana, la somiada plataforma de suport al dependentisme català que “gaudeix” d’un nul suport popular, tot i (presumiblement) el rec generós de determinat món empresarial i dels fons reservats, darrerament l’espanyolisme català presenta novetats. Primer va ser el nou “think tank” amb gent tan fresca com Josep Piqué, José Borrell i Francesc de Carreras. Aquesta setmana, a bombo i plateret, s’ha presentat Concordia Cívica, amb la televisiva (sobretot d’en Cuní) catedràtica de dret constitucional Teresa Freixas. Una i altra entitat s’ofereixen com una factoria d’idees contra l’independentisme. Francament, quanta incoherència. A veure, si els catalans mai podrem votar per decidir si volem o no dependre d’Espanya, perquè cal crear un argumentari en favor del no? No serà que la cosa no està tan clara i el moment decisiu de tot plegat s’apropa a marxes forçades?

Miquel Pérez Latre (
@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog 
Per a bons patricis.

Joan A. Forès
Reflexions



NOTÍCIES RELACIONADES

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada