dijous, 7 de febrer de 2019

06/02/2019. Xavier Diez. Carta oberta a Miquel Iceta. “No recordarem tant els insults dels nostres enemics com els silencis dels nostres amics”. Des de la meva condició d’historiador, vull recordar la reforma dels arrendaments urbans elaborada per Boyer a mitjans dels vuitanta, que ha permès fer dels lloguers un espai d’especulació i un malson perpetu per a moltes famílies, les diferents reformes laborals que van contribuir a tenir un dels mercats laborals més precaris, o la insuficiència clamorosa d’unes polítiques de memòria històrica que ni han reparat, ni han estat capaces d’explicar la veritable naturalesa d’un estat corcat en les seves estructures per franquistes perillosos. No sabeu quin disgust em representa els silencis vostre i del PSC quan alguns dirigents socialistes extremenys voten una proposta de resolució per aplicar indefinidament un 155, prendre el control de l’escola (us recordo que vós sempre heu defensat honorablement el sistema d’immersió) o els mitjans públics (que us fan un tracte exquisit). No sabeu quina ràbia que fa quan alguns dirigents vostres parlin de desinfectar o altres verbs que recorden la retòrica prèvia a la solució final.



Benvolguts,

Avui comento un article en forma de carta personal de l’historiador José Díez a Miquel-155-Iceta. 

José Díez és molt conegut d’aquest Bloc i li he comentat dotzenes d’articles.

L’article va del capteniment al llarg de la seva vida social del PSC (PSC-PSOE).

En José Díez esmenta la frase de Martin Luther King: “No recordarem tant els insults dels nostres enemics com els silencis dels nostres amics” que em fa pensar en la frase erròniament atribuïda a Bertold Brecht però realment de Martin Niemoeller (pastor protestant, 1892-1984): “Primer vingueren a buscar els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista. Després vingueren pels socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig parlar perquè no era ni una cosa ni l'altra. Després vingueren pels jueus, i jo no vaig parlar perquè no era jueu. Després van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que pogués parlar per mi”.

Començo amb aquestes frases perquè la carta incideix molt en atribuir a alguns faltes que s’han d’atribuir a altres. Entre aquests altres Guerra, Boyer o Borrell, així com els manaies o líders territorials del partit, tots corromputs, que han tingut poder per crear lleis purament socialistes i en canvi les han creades purament capitalistes i han contribuït així a la misèria d’Espanya (que tanmateix també hauria continuat a la misèria sense aquests personatges)...

Vegem la carta:


6 de febrer de 2019    Política nacional  
  
Carta oberta a Miquel Iceta

Xavier Diez

Benvolgut Senyor,

M’adreço a vós, i no sé ben bé com començar. Potser podria fer-ho a partir de la constatació que els meus pares han estat votant socialistes des de les eleccions generals de 1977, i que, tot i que jo no ho he fet, he mantingut relacions cordials i de respecte amb militants actius, regidors, alcaldes i responsables polítics del PSC. No us enganyaré: mai no he votat al vostre partit, malgrat que em permeto reconèixer públicament el paper històric jugat per l’organització que representeu, i que malgrat les crítiques al vostre partit que he publicat en els darrers anys, mai no he dubtat de la sinceritat democràtica i del paper positiu que ha tingut en elements transcendentals de la societat catalana.

Imagino que aquests estranys i contradictoris sentiments per part d’algú que ha fet la seva evolució política en funció de múltiples factors i a partir de contextos complexos no deu ser única. Com ja va passar amb els meus pares, que van continuar fent-los costat amb una certa resignació, la decepció respecte a les tímides polítiques que podríem anomenar d’esquerres, bona part dels seus votants tenen força motius per estar descontents amb el món socialista. A tall d’exemple, i des de la meva condició d’historiador, vull recordar la reforma dels arrendaments urbans elaborada per Boyer a mitjans dels vuitanta, que ha permès fer dels lloguers un espai d’especulació i un malson perpetu per a moltes famílies (i que fa poques setmanes van exhibir certa incapacitat de regular preus, com la situació exigeix), les diferents reformes laborals que van contribuir a tenir un dels mercats laborals més precaris, o la insuficiència clamorosa d’unes polítiques de memòria històrica que ni han reparat, ni han estat capaces d’explicar la veritable naturalesa d’un estat corcat en les seves estructures per franquistes perillosos. Decepció és el que experimento pel llegat d’una socialdemocràcia que, al nostre país, i si comparem amb l’obra d’altres societats europees, va arribar tard i malament.

Puc entendre les dificultats que els deu haver portat a rebaixar ambicions. El socialisme va arribar als governs i les administracions cap als anys vuitanta, quan tot just la involució neoliberal començava a esdevenir un tsunami que atacava les estructures de l’estat del benestar. Que bona part dels poders fàctics restaven sota control de les nissagues franquistes no disposades a cedir ni un pam davant els privilegis. Que la Transició representà un pacte desigual on les esquerres eren fràgils i la democràcia, vigilada. Que la batalla cultural amb el pujolisme, durant les dècades dels vuitanta i noranta va forçar molts errors i ressentiments mutus, i al seu torn, generar certa esterilitat cultural.
Personalment, encara que he defensat diverses vegades el meu republicanisme i el meu independentisme no nacionalista, no he tingut, ni tinc, cap problema amb persones que tenen una opinió contrària. Ans al contrari, fins i tot la discussió intel·ligent i amb arguments amb persones amb idees contràries a les meves, m’ha permès estrènyer llaços personals. És el que succeeix quan la discrepància es fonamenta en el mutu reconeixement de la legitimitat de l’opció contrària. No el conec personalment, tot i que sospito que no ens resultaria difícil mantenir un debat civilitzat i productiu sobre el futur de Catalunya.

Ara bé, allà per on no passo és per les actituds d’alguns dels seus companys de partit i la virulència (de moment) verbal contra l’independentisme, així com les acusacions difamatòries contra aquells que considerem que una República independent de Catalunya és la millor manera (potser la més realista) de solucionar el conflicte amb una Espanya que no ens accepta tal com som. Que un divorci traumàtic és millor que la continuïtat d’una relació tòxica. Imagino que coneixerà aquella frase de Martin Luther King “No recordarem tant els insults dels nostres enemics com els silencis dels nostres amics”. No sabeu quin disgust em representa els silencis vostre i del PSC quan alguns dirigents socialistes extremenys voten una proposta de resolució per aplicar indefinidament un 155, prendre el control de l’escola (us recordo que vós sempre heu defensat honorablement el sistema d’immersió) o els mitjans públics (que us fan un tracte exquisit). No sabeu quina ràbia que fa quan alguns dirigents vostres parlin de desinfectar o altres verbs que recorden la retòrica prèvia a la solució final. No sabeu quins sentiments negatius m’inspira el president d’Aragó (sóc una quarta part aragonès) que considera els 2,4 milions de republicans un càncer que cal extirpar (tot plagiant el psicòpata Vallejo-Nájera). Ara bé, el que més greu em sap és el sorollós silenci vostre sobre aquest conjunt de mentides i amenaces. Amenaces que d’altra banda van contra amics vostres, probablement familiars, veïns, i companys de Parlament, amb qui, no en dubto pas, devíeu tenir relacions de confiança amb gent que ara és a la presó per les seves idees polítiques.

Em sap molt greu, tanmateix, cadascú ha de prendre les seves pròpies decisions. I no us recomano que féu com si no passés res, a la manera de “la banalitat del mal” que va descriure una filòsofa que deveu conèixer. Perquè a vostè li toca triar entre Hannah Arendt o Martin Heidegger, entre la decència o l’obediència. Perquè també li vull recordar una frase interessant del pedagog i mestre de Barbiana Lorenzo Milani: “l’obediència mai no pot ser una virtut”.

No li demano que es faci independentista. Pensi el que vulgui, faltaria més. Qualsevol opció política, ni que sigui rupturista, i sempre i quan es fonamenti en el respecte als drets humans i les majories democràtiques (des del respecte escrupolós a les minories), és legítima. Tanmateix, crec que li puc exigir un gest de dignitat. Alci la veu contra alguns membres del seu partit que les estan dient grosses. Que fan pràcticament una crida a la violència. Que s’endinsen en la perillosa deriva de la deshumanització de l’adversari. Que doni un cop de puny a la taula i expliqui realment que aquestes declaracions del president extremeny, o l’aragonès, o el senyor Guerra o Borrell, que allò que diuen i fan, només representa atiar irresponsablement l’odi. Puc entendre la seva por a les conseqüències que pot tenir alçar la veu en un partit assetjat per la ultradreta i aterrit per la confusió i crispació sorgida des del franquisme, o dirigida per l’autor de l’Aporellos. Tanmateix, com a persona intel·ligent que és, i personatge públic, sap que ha d’ésser jutjat per la història. I la història és injusta: a vegades un mal gest pot enfonsar una carrera impecable, mentre que una d’erràtica pot ser perdonada per un gest de dignitat.

Senyor Iceta, no tingui por. Digui la veritat. Hi ha presos polítics, persones honrades, gent que vostè coneix personalment, que han estat portades davant la Inquisició.  En situacions com aquestes callar, o inhibir-se, representen actes de prevaricació moral.
Cordialment,

Xavier Diez


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada