Benvolguts,
Una alenada d’aire
fresc com en Vicent Partal acostuma a fer. És un home conscient, reflexiu, i
sobretot optimista. Llàstima que l’escena on hi va haver aquesta sinèrgia, va
quedar com a anecdòtica quan el Pedro Sánchez va dir “niet”!
Vegem l’Editorial:
La unitat estratègica de l’independentisme
és així de fàcil
«La imatge del vice-president Aragonès i la consellera Artadi negociant
braç a braç i explicant-se plegats, sense cap discrepància i amb tanta
sintonia, té molt valor»
Per: Vicent Partal
Fa
mesos que l’independentisme anuncia que cal unitat estratègica i que, com a
mínim, ERC i la Crida –i si pot ser la CUP també, millor– haurien de ser capaços
d’asseure’s i dibuixar un escenari comú. Una hipòtesi que no estiga condicionada
només per si ha d’haver-hi llistes úniques o no, encara que aquesta és una de
les qüestions de les quals es pot parlar, i se n’hauria de parlar.
Els propagandistes més abrandats de tots dos partits
esmercen molts esforços a assenyalar l’altre com a culpable de tots els mals i
fan molt soroll extern, generen molta toxicitat. Contràriament, aquells que miren d’anar
acostant posicions, que n’hi ha, saben perfectament que cal fer passos petits
abans de poder anunciar res a bombo i plateret.
La
trencadissa ha estat gran i només la tossuderia de la realitat quotidiana la
pot reconstruir.
Per això, aquestes darreres hores han estat
tan importants en aquest sentit, també. ERC i el
PDECat a Madrid han sabut anar a l’una i el govern Torra ha sabut aprofitar al
màxim els límits de la política. Han negociat fins on es podia, tot
provocant el caos a la cort, i s’han plantat allà on calia de manera eficaç i contundent.
I han dirigit els respectius grups parlamentaris i els han fet actuar al servei
de l’estratègia de país que representen.
El resultat del pòquer polític d’aquestes
darreres hores és evident:
A
Espanya s’ha instal·lat el caos total i absolut, mentre que la sensació a
Catalunya és que el govern i els dos partits són capaços de treballar plegats i
de treballar bé. Només
cal que s’ho reconeguen ells mateixos. I en aquest sentit, la imatge del
vice-president Aragonès i la consellera Artadi negociant braç a braç i
explicant-se plegats, sense cap discrepància i amb tanta sintonia, té molt
valor. De
fet, és la imatge concreta de la unitat estratègica de l’independentisme.
Per ara, de l’independentisme reactiu, és
cert, el que reacciona a allò que arriba de Madrid. Però jo no la menystindria per
això. No és tan senzill saber què cal fer ara per implantar la República
proclamada, que és l’única cosa decisiva.
Però
l’episodi del relator ha demostrat de sobres que els dos partits principals de
l’independentisme, si es recolzen l’un amb l’altre i es tenen confiança, poden
aprofitar la força que els han donat uns votants de pedra picada que han aguantat
dempeus el país i poden condicionar qualsevol agenda institucional, si ho
volen. I al final és així de fàcil. Potser més fàcil, ai!, amb els fets que no
pas amb les paraules.
Vicent Partal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada