dissabte, 9 de febrer del 2019

08/02/2019. Editorial. Vicent Partal. La unitat estratègica de l’independentisme és així de fàcil. Fa mesos que l’independentisme anuncia que cal unitat estratègica i que, com a mínim, ERC i la Crida –i si pot ser la CUP també, millor. Els propagandistes més abrandats de tots dos partits esmercen molts esforços a assenyalar l’altre com a culpable de tots els mals i fan molt soroll extern, generen molta toxicitat. Contràriament, aquells que miren d’anar acostant posicions, que n’hi ha, saben perfectament que cal fer passos petits abans de poder anunciar res a bombo i plateret. La trencadissa ha estat gran i només la tossuderia de la realitat quotidiana la pot reconstruir. A Espanya s’ha instal·lat el caos total i absolut, mentre que la sensació a Catalunya és que el govern i els dos partits són capaços de treballar plegats i de treballar bé. I en aquest sentit, la imatge del vice-president Aragonès i la consellera Artadi negociant braç a braç i explicant-se plegats, sense cap discrepància i amb tanta sintonia, té molt valor. De fet, és la imatge concreta de la unitat estratègica de l’independentisme.


Benvolguts,

Una alenada d’aire fresc com en Vicent Partal acostuma a fer. És un home conscient, reflexiu, i sobretot optimista. Llàstima que l’escena on hi va haver aquesta sinèrgia, va quedar com a anecdòtica quan el Pedro Sánchez va dir “niet”!

Vegem l’Editorial:
 


La unitat estratègica de l’independentisme és així de fàcil

«La imatge del vice-president Aragonès i la consellera Artadi negociant braç a braç i explicant-se plegats, sense cap discrepància i amb tanta sintonia, té molt valor»


 08/02/2019  

Fa mesos que l’independentisme anuncia que cal unitat estratègica i que, com a mínim, ERC i la Crida –i si pot ser la CUP també, millor– haurien de ser capaços d’asseure’s i dibuixar un escenari comú. Una hipòtesi que no estiga condicionada només per si ha d’haver-hi llistes úniques o no, encara que aquesta és una de les qüestions de les quals es pot parlar, i se n’hauria de parlar.

Els propagandistes més abrandats de tots dos partits esmercen molts esforços a assenyalar l’altre com a culpable de tots els mals i fan molt soroll extern, generen molta toxicitat. Contràriament, aquells que miren d’anar acostant posicions, que n’hi ha, saben perfectament que cal fer passos petits abans de poder anunciar res a bombo i plateret.

La trencadissa ha estat gran i només la tossuderia de la realitat quotidiana la pot reconstruir.

Inici del formulari
Final del formulari
Per això, aquestes darreres hores han estat tan importants en aquest sentit, també. ERC i el PDECat a Madrid han sabut anar a l’una i el govern Torra ha sabut aprofitar al màxim els límits de la política. Han negociat fins on es podia, tot provocant el caos a la cort, i s’han plantat allà on calia de manera eficaç i contundent. I han dirigit els respectius grups parlamentaris i els han fet actuar al servei de l’estratègia de país que representen.

El resultat del pòquer polític d’aquestes darreres hores és evident:

A Espanya s’ha instal·lat el caos total i absolut, mentre que la sensació a Catalunya és que el govern i els dos partits són capaços de treballar plegats i de treballar bé. Només cal que s’ho reconeguen ells mateixos. I en aquest sentit, la imatge del vice-president Aragonès i la consellera Artadi negociant braç a braç i explicant-se plegats, sense cap discrepància i amb tanta sintonia, té molt valor. De fet, és la imatge concreta de la unitat estratègica de l’independentisme.

Per ara, de l’independentisme reactiu, és cert, el que reacciona a allò que arriba de Madrid. Però jo no la menystindria per això. No és tan senzill saber què cal fer ara per implantar la República proclamada, que és l’única cosa decisiva.

Però l’episodi del relator ha demostrat de sobres que els dos partits principals de l’independentisme, si es recolzen l’un amb l’altre i es tenen confiança, poden aprofitar la força que els han donat uns votants de pedra picada que han aguantat dempeus el país i poden condicionar qualsevol agenda institucional, si ho volen. I al final és així de fàcil. Potser més fàcil, ai!, amb els fets que no pas amb les paraules.

Vicent Partal

Joan A. ForèsReflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada