17/03/2019. Thomas Urban. “Bromas Imperiales”.
17/03/2019. Thomas Urban. “Bromas Imperiales”.
La
prensa internacional sigue expresando su postura en referencia a la monarquía
española y al “asunto interno” catalán
Thomas
Urban
El
diario alemán Süddeutsche Zeitung publica un artículo que destroza la monarquía
española | Català Digital
17 DE MARÇ DE 2019
La prensa
internacional sigue expresando su postura en referencia a la monarquía española
y al “asunto interno” catalán, lo cierto es que diariamente medios internacionales
publican artículos críticos con el estado español y con los monarcas españoles.
En este caso el diario alemán Süddeutsche
Zeitung ha publicado un contundente artículo titulado ” Bromas
Imperiales” en referencia a la manera en que la gente ve a la monarquía
española dentro y fuera de España, punto de vista que dista mucho de los
fanáticos monárquicos que normalmente llenan las tertulias de las cadenas
“mucho españolas”.
Texto íntegro del artículo del diario Alemán:
“Bromas Imperiales” de
Thomas Urban
Thomas Urban
2018 ha sido un año horrible para la familia real
española: el cuñado del rey fue encarcelado acusado de fraude, blanqueo de
capitales y falsificación documental, el rey Juan Carlos se vio obligado a
abdicar a causa de escandalosas revelaciones sobre su vida ostentosa y
financiada por los contribuyentes españoles, Se hicieron públicas graves desavenencias
entre la reina Letizia y la ex-reina Sofía. Parece que el año 2019 no será
mejor. De nuevo, la atención se centra en Juan Carlos I, que abdicó hace cuatro
años. Un largometraje difunde ampliamente sus aventuras y escándalos . También
su hijo, Felipe VI, que le sucedió en el trono, ha sido protagonista de algunas
obras artísticas que han dado mucho que hablar en el mundo del arte, pero no de
una manera demasiado agradable para la casa real. Las obras que le han sido
dedicadas pueden incluirse en la categoría de lo satírico y grotesco.
El pasado mes de noviembre, la Familia Real se vio obligada a aceptar que la película “El Rey” se estrenase en el el Festiva del Cine de Sevilla con gran éxito de público. Se trata de la versión cinematográfica de la obra teatral del conocido actor Alberto San Juan, financiada mediante “crowdfunding” y que se había estrenado dos años antes. San Juan, cercano a grupos de izquierda antimonárquica, ha conservado el formato de la obra teatral. La única escena muestra a un anciano Juan Carlos, sólo, en la oscuridad, iluminado por un solo foco, sentado en su trono y perseguido por los fantasmas de su pasado.
Durante casi cuatro décadas fue Rey de España,
pero al final de su vida se da cuenta que no queda nada de lo que ambicionaba.
Es un anciano enfermo y solitario con la reputación arruínada. Su esposa Sofía,
bisnieta del último emperador alemán, que le ha apoyado con férrea disciplina
durante todos estos años, no vive con él. Sofía ha tenido que soportar todos
los escándalos con sus amantes siempre y cuando quedasen como un secreto de la
Corte. Pero cuando Juan Carlos, acompañado de su amante alemana, mató a un
elefante durante un safari de lujo en pleno apogeo de la grave crisis económica
de 2012, la prensa española, que hasta entonces había mantenido un reverencial
respeto hacia la casa real, comenzó a publicar informaciones muy críticas sobre
su “vida secreta”.
Como no quería dejar a su amante, se vio obligado a abdicar. Sin embargo, la “engañada” Sofía es hoy uno de los miembros más populares de la familia real, hecho que algunos comentaristas interpretan como la evidencia del fin de la cultura machista española, que Don Juan Carlos siempre consideró como un modelo a seguir. Mientras tanto, se han publicado varias biografías de Juan Carlos, y ninguna de ellas precisamente elogiosa.
Pocas veces ha habido un momento tan embarazoso para el rey como en la feria de arte de Madrid.
La Casa Real española debió sentir cierto alivio al saber que la película “El Rey” había tenido un papel secundario en al apertura del Festival de Cine de Sevilla, y que se proyectase en pocas salas. Sin embargo, cuando saltó la noticia, según el portal de Internet español Filmin, fue la película más descargada durante los dos primeros meses de 2019, hecho que avivó la polémica sobre el reinado de Juan Carlos I, un monarca, que, tal como muestra la película, apenas se interesaba por el bienestar de los ciudadanos de su país y estaba involucrado en varios negocios sucios. “El Rey” también da un fuerte impulso a otro debate que la Casa Real quiere evitar: la monarquía española es un legado de la dictadura franquista.
El dictador aparece en la película como una
caricatura grotesca, con gafas de sol y haciendo continuos reproches a su
sucesor con su curiosa voz aflautada. En su testamento, el cruel y despiadado
Franco, que aplastó a la República española por medio de una guerra civil,
estipuló que el rey Juan Carlos fuera su sucesor. Con el actual conflicto con
los independentistas catalanes, que luchan por un república soberana, el tema
ha adquirido una especial relevancia. Incluso en Madrid, sectores vinculados a
la izquierda, levantan con fuerza su voz para exigir que se reinstaure de nuevo
la República.
Felipe VI, que carece del temperamento, la jovialidad y el ingenio rústico de su padre, parece impotente ante la “ola de falta de respeto” hacia su persona, tal como se quejaba uno de los comentaristas del periódico tradicionalmente monárquico ABC. El rey apenas aparece en los medios de comunicación después que una campaña de relaciones públicas organizada por la Casa Real durante el año pasado se mostrase completamente ineficaz. Una de las piezas clave de la campaña eran unas imágenes de la familia real que se emitieron por televisión, en ellas intentaban retratarles como una familia como “la de al lado”, sopa en el almuerzo y la habitual preocupación por las notas escolares de sus hijos. Algunos comentaristas se preguntaron irónicamente por qué el país debía mantener a un rey, si no era más que un ciudadano como los demás. Otros consideraron que las imágenes eran una manipulación, ya que no se mostraba a ninguno de los numerosos sirvientes que posee esta “familia normal”. La extravagente idea de Felipe VI de conceder a la princesa heredera Eleonor, de tan sólo doce años de edad, una de las más altas condecoraciones de mérito del país, para celebrar su 50º aniversario acabó de demostrar lo lejos que está del pueblo. Por lo que respecta a los méritos, ni siquiera el tribunal que concede la distinción supo dar una respuesta.
Hasta ahora, la Casa Real ha contado con el apoyo de los grandes partidos que defienden la Constitución para bendecir las jugosas partidas presupuestarias que se destinan al mantenimiento de la Casa Real. El presidente del Gobierno socialista, Pedro Sánchez, incluso se jactaba de tener una “íntima amistad” con Felipe. Sin embargo, últimamente ha tenido algunos detalles que pueden hacer dudar de su lealtad al rey, al menos en el ámbito cultural. Sánchez visitó la tumba de Antonio Machado en Collioure, en el sur de Francia. Su tumba está cubierta con la bandera tricolor de los republicanos. Machado luchó por la República y se vio obligado a exiliarse debido a la persecución de los secuaces de Franco.
En la Feria de Arte ARCO en Madrid, a la que asistió junto a su esposa Letizia a principios de marzo, Felipe tuvo una sorpresa desagradable. En un lugar prominente se había instalado un muñeco de cuatro metros de alto que le representaba a él. Los artistas Santiago Sierra y Eugenio Merino llamaron a esta obra “Ninot”, los muñecos gigantes que tradicionalmente se queman en las Fallas de Valencia. Santiago Sierra ya fue noticia en la anterior edición de ARCO cuando expuso fotografías de independentistas catalanes encarcelados en una serie titulada “Presos políticos”. Por su parte, Merino había denunciado recientemente la complicidad de algunas instituciones con la dictadura, con un muñeco de Franco guardado en una nevera. En el caso del muñeco gigante de Felipe, la peculiaridad és la condición impuesta por los artistas a los potenciales compradores. La obra, valorada en 200.000 euros, debe ser quemada una vez hayan transcurrido doce meses después de la compra, al igual que los “Ninots” de Valencia. La medios de comunicación españoles consideraron este hecho un ataque simbólico a la Constitución, que establece la monarquía como forma de gobierno.
La artista finlandesa RiiKo Sakkinen, fundadora del movimiento artístico-satírico “Turbo-Realismo” y que vive en un pueblo cerca de Toledo, no se quiso quedar atrás. Creó un cartel con el título “Nuestros reyes favoritos”, donde se muestra a Felipe VI con uniforme de almirante y los brazos cruzados. También incluyó a los Reyes Magos, el Rey León, Tyrannus Rex, Larry King, B.B. King, Nat King Cole, The King of Pop y algunos más. Al final de la serie, están los mundialmente famosos King Kong y Burger King.
16/03/2019. Hèctor López Bofill. La
majoria sostinguda
16/03/2019.
Hèctor López Bofill. La majoria sostinguda.
16 març 2019 2.00 h
TRIBUNA
La majoria
sostinguda
Hèctor
López Bofill
“Per
això, en definitiva, és tan rellevant que l’independentisme conservi (i
fins i tot ampliï) la seva majoria en les convocatòries electorals que es
presenten els propers mesos
Bruce Ackerman, un dels més grans professors de
dret constitucional de tots els temps, autor d’una monumental narrativa
sobre l’evolució del constitucionalisme als Estats Units, defensa, en
essència, que per a legitimar una transformació constitucional, fins i
tot aquella que signifiqui una ruptura amb el sistema anterior, cal que
doni suport al canvi una majoria democràtica aclaparadora i sostinguda en
el temps. Ackerman analitza en profunditat la forma segons la qual algú
està en condicions de modificar les normes fonamentals en la mesura en
què es pot investir de l’autoritat de parlar “en nom del poble” a la
història nord-americana. L’esmentat autor, doncs, estudia sota aquesta
òptica, en primer lloc, la fundació de la federació dels Estats Units i el
trencament que això va suposar en relació amb el sistema de la confederació
dels Estats Americans a finals del segle XVIII; en segon lloc, les esmenes
sobre l’abolició de l’esclavitud i la reconstrucció posterior a la guerra
civil de mitjan del segle XIX i, en tercer lloc, la superació de l’estat liberal
a través del New Deal de Franklin D. Roosevelt i l’anomenada revolució
dels drets civils durant el segle XX.
Majoria democràtica. Al meu parer, aquest esquema
sobre la incontestable majoria democràtica que es va manifestant una
vegada i una altra, que expressa de manera irrebatible la voluntat d’un
canvi d’estatus polític és perfectament aplicable a la situació catalana
i al procés d’independència amb la finalitat de trencar el bloqueig imposat
des de les estructures constitucionals espanyoles derivades d’una
interpretació tancada de la Constitució del 1978. De la mateixa manera
com, per exemple, la voluntat majoritària de la ciutadania nord-americana
expressada diverses vegades a les urnes en l’elecció tant del president
Roosevelt com de la Cambra de Representants i del Senat va acabar amb la
interpretació conservadora de la Cort Suprema sobre la llibertat de mercat
i va reconèixer un marge més ampli d’intervenció de l’estat, així també una
voluntat constant i sostinguda de la ciutadania catalana expressada
electoralment podria forçar una transferència de sobirania del poder espanyol
a un àmbit català de decisió.
En el cas català, a més, la seva integració en un
espai supraestatal de protecció de drets fonamentals i de democràcia com
el que pugui representar la Unió Europea, el Consell d’Europa (i també un
sistema de relacions intergovernamentals establert entre democràcies
liberals) pot impulsar el reconeixement d’aquests atributs de sobirania
assumits per Catalunya malgrat l’oposició espanyola. Però la condició
d’Ackerman sobre el mandat democràtic majoritari i reiterat en el temps
és d’imprescindible compliment. Per això, en definitiva, és tan rellevant
que l’independentisme conservi (i fins i tot ampliï) la seva majoria en
les convocatòries electorals que es presenten els propers mesos.
La comunitat internacional, amb més o menys
formalitat, continuarà verificant si la voluntat de creació d’una
República Catalana és ferma en tots els comicis i sigui quin sigui el seu
marc. És així que, al meu parer, cal evitar l’abstenció republicana en les
eleccions a les Corts Generals espanyoles del 28 d’abril perquè només una
majoria manifestada també en aquest context amb un gran nombre de diputats
i de senadors independentistes, que superi àmpliament el nombre de
representants unionistes a Catalunya, pot mantenir la pressió sobre el
sistema constitucional espanyol i promoure la seva transformació o
fins i tot el seu col·lapse.
Crec que la indignació de la ciutadania contra
la farsa judicial que estem vivint aquests dies en el Tribunal Suprem i els
anhels de llibertat haurien de revestir-se de l’única força real que té
l’independentisme: la força del vot.
Hèctor López
Bofill
|
13/03/2019. Pere Martí. Albert Rivera abraça el marxisme.
13/03/2019.
Pere Martí. Albert Rivera abraça el marxisme.
Albert Rivera
abraça el marxisme
El dirigent de Ciutadans accepta ara per interès
electoral el concert econòmic que considerava un privilegi insolidari
*** Baldoví vol pactar amb el PSOE en canvi de
millorar el finançament ***
La FOLC reclama al govern espanyol que habiliti un
canal per a la reciprocitat entre À Punt, IB3 i TV3
TEMA DEL DIA
Concert. Un dels principis fundacionals de Ciutadans ha estat la seva oposició furibunda al concert econòmic basc i navarrès. Gràcies a aquesta opció estratègica no té cap diputat a cap dels dos parlaments. Hi és un partit extraparlamentari. La solució que ha trobat Albert Rivera ha estat de canviar de principis, seguint les tesis de Groucho Marx: ‘Aquests són els meus principis. Si no us agraden, en tinc uns altres.’ Marxisme pur. En la seva encara breu carrera política, Rivera ja ha pactat amb liberals, amb conservadors, amb l’extrema dreta, amb socialistes i amb qui ha calgut per aconseguir quotes de poder. L’únic principi que manté inalterable és l’anticatalanisme, perquè és la seva veritable raó de ser.
Concert. Un dels principis fundacionals de Ciutadans ha estat la seva oposició furibunda al concert econòmic basc i navarrès. Gràcies a aquesta opció estratègica no té cap diputat a cap dels dos parlaments. Hi és un partit extraparlamentari. La solució que ha trobat Albert Rivera ha estat de canviar de principis, seguint les tesis de Groucho Marx: ‘Aquests són els meus principis. Si no us agraden, en tinc uns altres.’ Marxisme pur. En la seva encara breu carrera política, Rivera ja ha pactat amb liberals, amb conservadors, amb l’extrema dreta, amb socialistes i amb qui ha calgut per aconseguir quotes de poder. L’únic principi que manté inalterable és l’anticatalanisme, perquè és la seva veritable raó de ser.
Amb aquest currículum es va presentar davant la Unió
del Poble Navarrès (UPN) per proposar-li una coalició electoral per a les
eleccions espanyoles, les navarreses i les d’alguns municipis. La gent d’UPN és
de dretes i espanyolista, però defensa amb dents i ungles el concert econòmic.
Com ja va fer amb el PP, va demanar a Rivera que, si volia fer-hi coalició,
havia de defensar el concert econòmic navarrès. Dit i fet. Dilluns l’executiva
de Ciutadans avalava per unanimitat l’acord de coalició amb UPN i el PP, en què
consta la defensa del concert econòmic. Un concert recollit a la constitució espanyola,
que es basa en els drets històrics, i que ni Francisco Franco no es va atrevir
a suprimir, com a Biscaia. En el llenguatge de Ciutadans, el concert és un
privilegi inacceptable perquè trenca la igualtat entre tots els espanyols. Però
ara, de cop, ha deixat de ser-ho. Fins i tot en feien befa, de la negociació de
la quota, que anomenaven cuponazo.
El PP ja fa temps que va aprendre la lliçó i
defensa el concert econòmic basc sense matisos. Els successius governs de José
María Aznar i Mariano Rajoy han anat pactant la quota basca sense queixar-se
gaire. De la mateixa manera que ho han fet tots els del PSOE, mentre uns i
altres sempre han negat el concert econòmic a Catalunya. Després de la
conversió de Ciutadans, que ningú no esperi que Inés Arrimadas defensi el
concert econòmic per a Catalunya, ni Ciutadans defensi una millora del
finançament del País Valencià o de les Illes, les comunitats amb un grau de
dèficit fiscal més alt de l’estat espanyol. El canvi és només pur interès
electoral. L’objectiu és de fer un front de dretes per fer fora la presidenta
nacionalista Uxue Barkos, de Geroa Bai, del poder. Barkos compta amb el suport
d’EH Bildu, Podemos Orain Bai i Izquierda-Ezkerra.
Si Catalunya tingués el concert econòmic, Espanya
entraria en fallida. Els bascs el tenen pels drets històrics, defensats a sang
i foc, però sobretot perquè la comunitat autònoma basca només representa el
4,7% de la població de tot l’estat i la riquesa que hi aporta és el 6,1% del
total del PIB. En canvi, la població de Catalunya representa el 16,2% i hi
aporta el 19% del PIB. Econòmicament, Espanya no acceptarà mai per a Catalunya
un sistema equivalent al concert perquè els comptes no surten.
Els comptes tampoc no li surten a les primàries
que Ciutadans fa arreu de l’estat espanyol perquè la militància triï els seus
candidats autonòmics. Quan el candidat que Rivera ha escollit té problemes,
apareixen butlletes de vot que no es corresponen amb militants d’aquella
circumscripció. Això ha passat a Castella i Lleó, on la seva protegida, Sílvia
Clemente, va guanyar gràcies a 82 vots que després han resultat nuls. Ha estat
tan evident que han hagut d’acceptar el candidat alternatiu, Francisco Igea.
També hi ha denúncies sobre irregularitats a les primàries de Madrid i de
Múrcia. Però l’escàndol passarà amb sordina, perquè Rivera gaudeix de la
immunitat mediàtica que li dóna ser un artefacte polític creat per l’Íbex 35.
MÉS QÜESTIONS
La reforma de l’estatut valencià entra en vigor. El Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) i el Butlletí Oficial de l’Estat espanyol (BOE) publiquen avui dimecres, 13 de març, la reforma de l’estatut valencià que recull el compromís que les inversions de l’estat espanyol siguin equivalents al pes demogràfic del País Valencià. Per mirar de garantir aquestes inversions, es crearà una comissió negociadora Generalitat-estat. El nou articulat entrarà en vigor avui. En concret, la modificació de la norma valenciana inclou un nou punt a l’article 52, que diu: ‘La Generalitat Valenciana participarà en les decisions sobre la inversió de l’Estat a la comunitat valenciana, la qual, exclòs el Fons de Compensació Interterritorial, serà equivalent al pes poblacional de la comunitat sobre el conjunt de l’Estat per un període de set anys.’ Amb la publicació en tots dos butlletins oficials, la reforma de l’estatut començada a les Corts l’any 2011 arriba a la fi.
La reforma de l’estatut valencià entra en vigor. El Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) i el Butlletí Oficial de l’Estat espanyol (BOE) publiquen avui dimecres, 13 de març, la reforma de l’estatut valencià que recull el compromís que les inversions de l’estat espanyol siguin equivalents al pes demogràfic del País Valencià. Per mirar de garantir aquestes inversions, es crearà una comissió negociadora Generalitat-estat. El nou articulat entrarà en vigor avui. En concret, la modificació de la norma valenciana inclou un nou punt a l’article 52, que diu: ‘La Generalitat Valenciana participarà en les decisions sobre la inversió de l’Estat a la comunitat valenciana, la qual, exclòs el Fons de Compensació Interterritorial, serà equivalent al pes poblacional de la comunitat sobre el conjunt de l’Estat per un període de set anys.’ Amb la publicació en tots dos butlletins oficials, la reforma de l’estatut començada a les Corts l’any 2011 arriba a la fi.
Baldoví vol pactar amb el PSOE en canvi de millorar el finançament. El portaveu de Compromís al
congrés espanyol, Joan Baldoví, ha manifestat que els resultats de
la seva coalició tant en les eleccions espanyoles com en les valencianes del 28
d’abril contribuiran decisivament a la consecució de ‘governs progressistes’ a
Espanya i al País Valencià. Baldoví, cap de llista al congrés per València, ha
dit que Compromís tenia un cartell ‘boníssim’ per a les espanyoles, amb el qual
formarà majories de progrés, en referència al PSOE. Però ha recordat que a
l’hora de pactar Compromís prioritzarà la reforma del finançament autonòmic com
a primer element per a un possible acord. Baldoví ha descartat de participar en
cap pacte amb partits de dretes –PP i Cs–, perquè no tenen cap problema a
pactar amb una extrema dreta ‘rància i antiga’ que pensava que havia
desaparegut. Ha criticat el vot en contra de PP i Cs al pressupost de Pedro
Sánchez perquè ha obligat a una pròrroga que ‘deixa els valencians a
la cua’. Baldoví és partidari de centrar el debat en els problemes dels
valencians, que inclouen el finançament i la infrainversió i que ‘afecten el
dia a dia de les persones’.
Els nacionalistes de les Illes es fixen com a objectiu tenir veu pròpia al
congrés espanyol. La coalició Veus Progressistes encara les eleccions
espanyoles com una oportunitat per a aconseguir, per primera vegada, representació
al congrés espanyol. La conformen Més per Mallorca, Més per
Menorca, Ara Eivissa i Esquerra Republicana.
Consideren que aquesta unió és la manera més intel·ligent de
presentar-s’hi. Guillem Balboa, de Més per Mallorca, encapçala la candidatura
amb la defensa de les idees progressistes en un moment, diu, d’involució.
Encara treballen en el programa electoral però asseguren que l’ecologia, els
serveis públics i la connectivitat en seran eixos principals. De moment, no han
decidit si la coalició s’integrarà en cap grup de forces sobiranistes
espanyoles en cas d’obtenir representació.
La FOLC reclama al govern espanyol que
habiliti un canal per a la reciprocitat entre À Punt, IB3 i TV3. La Federació
d’Organitzacions per la Llengua Catalana(FOLC) ha presentat al Ministeri
d’Economia espanyol unes al·legacions al pla tècnic de la TDT espanyola,
fonamentades en la legislació estatal, informes tècnics i la normativa europea
per a reclamar un múltiplex que permeti la reciprocitat entre
els mitjans de comunicació públics de les Illes, el País Valencià i Catalunya.
Aquest pla marca les condicions del trasllat de les freqüències dels canals de
TDT de l’actual banda de 700 MHz fins als nous emplaçaments. La FOLC ha
participat en la segona consulta pública oberta pel govern espanyol per a rebre
al·legacions i comentaris respecte d’aquest projecte. La reciprocitat
televisiva és àmpliament reclamada i defensada pel conjunt de la societat civil
i les institucions de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. També
s’han establert acords ferms entre tots tres governs perquè la reciprocitat es
faci efectiva. En les al·legacions s’ha posat de manifest que la Comissió dels
Mercats i la Competència espanyola (CNMC) reconeix que hi ha canals disponibles
i que, per tant, això no pot ser cap excusa. També reconeix aquest dret de
reciprocitat la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries,
ratificada per l’estat espanyol.
LA XIFRA
12,8 milions d’euros és la quantitat que va cobrar Eduardo Zaplana en comissions per la privatització de les ITV, segons un informe de la Guàrdia Civil.
12,8 milions d’euros és la quantitat que va cobrar Eduardo Zaplana en comissions per la privatització de les ITV, segons un informe de la Guàrdia Civil.
18/10/2018. Natalia Junquera. El Govern espanyol col·loca
Sáenz de Santamaría al Consell d’Estat.
18/10/2018. Natalia Junquera. El Govern
espanyol col·loca Sáenz de Santamaría al Consell d’Estat.
Video tarda dimecres o dijous passat 13 o 14
març
El Govern
espanyol col·loca Sáenz de Santamaría al Consell d’Estat
L'exvicepresidenta
serà consellera electiva en l'òrgan de consulta per un període de quatre anys
El Consell de Ministres aprovarà aquest divendres
el nomenament de Soraya Sáenz de Santamaría com a consellera electiva del
Consell d'Estat, el màxim òrgan de consulta de l'Executiu. L'exvicepresidenta,
que va perdre el juliol passat les primàries contra Pablo Casado per la
presidència del PP, ocuparà el lloc per un període de quatre anys.
Santamaría va anunciar al setembre que deixava la
política després de no haver arribat a un acord amb Casado per integrar-se
–tant ella com els seus col·laboradors més propers– en els nous òrgans de poder
del partit. "És el millor per a la nova direcció del PP i per a mi",
va dir.
A més del nomenament de Sáenz de Santamaría, el
Consell de Ministres aprovarà també aquest divendres els nomenaments de set
altres consellers electius del Consell d'Estat: l'expresidenta del Tribunal
Constitucional María Emilia Casas; l'exmagistrada de l'alt tribunal Elisa Pérez
Vera; l'exministre de Justícia José María Michavilla; la filòsofa Amelia
Valcárcel; l'expresident del Senat Juan José Laborda; l'exministre d'Educació
Juan Antonio Ortega i Díaz Ambrona i l'exsenador català Jordi Guillot i
Miravet.
15 març 2019 2.00 h
Març 1938: Barcelona bombardejada
Antoni Vilanova Casals
El 17 de març es compleixen 81 anys dels bombardejos
aeris de Barcelona per part de les aviacions italiana i alemanya amb
la connivència i per decisió de l’exèrcit franquista, que van produir 875
morts, 118 dels quals infants, i més de 1.500 ferits, a més de 48 edificis destruïts
amb bombardejos nocturns i amb bombes experimentals amb una gran força
expansiva. L’estratègia era crear una sensació de terror immediat entre la
població civil destruint contínuament la ciutat i totes les fonts de vida,
sense cap objectiu concret, de forma indiscriminada i sense cap indici que
es volguessin bombardejar objectius militars. Està considerat el primer
bombardeig de saturació de la història. Cal recordar aquesta barbàrie
perquè la ciutadania valori la responsabilitat del feixisme en la destrucció
de vides i patrimoni i l’esforç popular per reorganitzar la vida de la ciutat.
15 març 2019 2.00 h
La Junta Electoral Central
Pilar Porcel I Omar
La JEC em sembla que es fica on no li pertoca.
En fi, Ciutadans demostra que té un engrescador programa de govern, denunciar
el que sigui i a on sigui. Ara la JEC ordena i mana que el Molt Honorable President
Torra tregui pancartes i llaços grocs de balcons i finestres dels centres
de la Generalitat. D’acord. Si els de Cs demanen i la JEC obeeix, res a
dir.
De totes maneres faig una proposta, segurament
descabellada. Per què no canviar les pancartes que denuncien
l’existència de presos polítics per una que vingui a dir: “La Generalitat
és la casa de tots, votar és deure de la ciutadania.” I pel que fa als
llaços grocs, es poden treure de balcons i finestres i penjar-los als fanals
més propers dels edificis on estan ara penjats. També ho prohibiran?
Sabadell (Vallès Occidental)
15 març 2019 2.00 h
Preguntes a Felip VI
Salvador Domènech
Vostè es troba per sobre del bé i del mal? És cert
que pot assassinar, atropellar, torturar, violar, denigrar... i no el
poden portar al jutjat? Robar, defraudar, tenir comptes en paradisos fiscals,
rebre comissions... i no passa res? Li sembla bé vendre armes a dictadures
assassines? Té coneixement que el seu pare va accedir al tron com a hereu
del franquisme? Sabia que el caçador d’elefants va declarar fidelitat,
davant de la Bíblia, als principis
del Movimiento Nacional, i per
tant des de 1978 va esdevenir un
perjur? Creu, com Franco, que només la història i Déu el jutjaran? La ciutadania
ha de complir la llei i el rei no? Esdevé un model a imitar a Ñ? Curiós que
sigui cap d’un estat que s’anomena democràtic. A mi em recorda un monarca feudal.
És conscient que, des de fa segles, el centralisme espanyol tracta els
catalans amb menyspreu, com a súbdits d’una colònia espoliada? I que, per a
molta gent, va donar l’aval de la repressió de l’1-O
sent el principal patrocinador del vil judici als presos polítics? Aquí
ningú el pot denunciar per les seves decisions, directes o per passiva; i a fora? Crec que hauria de ser un camp on els demòcrates
del no al 155 haurien d’explorar;
no troba que seria digne? Llegeixi, preparado. Preguntar no és ofendre.
Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental)
16/03/2019.
Jordi Alemany. ‘Llibreta pèsols prolífics’.
16 març 2019 2.00 h
L’APUNT
‘Llibreta pèsols prolífics’
Jordi Alemany
Llaços grocs sí o no, vet aquí el
dilema. El president Torra ha optat, carregat de raons, per la primera
opció, la de la desobediència que tant li reclamen.
Però la paradoxa està servida i és un gran
símbol de propaganda electoral per a Cs
i el PP, que és el que volen, i que de fet fa anys que és gairebé punt
únic del seu programa electoral. I vist que el sainet s’allargarà, i que no se sap a qui
beneficiarà més, no estaria malament fer veure que ho acceptes, treure’ls
i apostar per fórmules enginyoses o missatges humorístics. La xarxa bull
d’iniciatives reals i imaginàries com la de la pancarta Llibreta pèsols prolífics que va fer famosa el 2017 Ferran Roca. Si ho prohibissin difícilment podrien fer més el
ridícul. I tot això que ens estalviaríem en al·legacions.
15/03/2019. Enric Ramionet. Inflamacions.
15/03/2019.
Enric Ramionet. Inflamacions.
15 març 2019 2.00 h
TRIBUNA
Inflamacions
Enric Ramionet - Periodista
“L’independentisme no és ètnic, però per combatre’l,
a més de l’Estat, han creat un projecte identitari
No és la força i la fúria de l’estat profund el
que ha impressionat més. No és el règim que es defensa sense escrúpols de
formalitat democràtica, ni l’evidència dels vincles estretíssims que hi han
travat els partits del sistema, ni descobrir cada dia com la premsa, la
ràdio i les televisions majoritàries degraden encara més el periodisme
retorçant la realitat i construint falsedats a mida dels poders que sustenten
i els sustenten. Ni la putrefacció ja coneguda de la monarquia. No ho ha
estat, tampoc, contemplar com s’actualitzava aquell cèlebre anunci del
Noi del Sucre a l’Ateneu de Madrid sobre l’oposició de les elits econòmiques
a la independència si mai s’obria una possibilitat. El que més ha impressionat
és el pes, el gruix, la profunditat, la inflamació d’aquesta glàndula que
anomenem identitat.
No és fàcil veure-ho des de la bombolla on tendim
a recloure’ns per trobar una mínima pau i una mica d’aire, i encara menys des
de la trinxera on dia a dia ens enfonsen a còpia d’hostilitat i catalanofòbia.
Però si s’observa amb interès tot el paisatge d’escèptics, inhibits o adversaris
a l’autodeterminació que havíem tingut al nostre abast, ens adonarem
d’algunes transformacions estremidores. No va de drets, de projecte
polític, de model social, ni de llengua, ni tan sols de monarquia o
república, va d’identitat. D’una ànima profunda, d’un impuls que quan s’ha
concretat, quan ha buscat el discurs i l’argument per prendre cos, se’ns
ha presentat intensament reaccionària. Abraçant un espanyolisme carca,
essencialista, que rebutja la diversitat lingüística i cultural, que
reprodueix interpretacions històriques retrògrades, que fa bandera de
la uniformitat, de la monarquia, de l’autoritarisme, de l’imperi de la
llei, que justifica la vulneració dels drets polítics i socials, que tanca
els ulls a la repressió, victoreja les forces policials per més brutals
que s’hagin mostrat i assumeix tota la pulsió venjativa de l’estat. Inclosa
la deshumanització dels independentistes i dels líders que són a la
presó o l’exili per haver acomplert allò que molt bona part de la gent amb la
qual han de conviure els vam reclamar.
L’independentisme fa anys que explica que el
seu projecte té voluntat integradora, que no és ètnic, que no ho pot ser de
cap manera, que aquesta és una societat formada per contínues migracions,
que totes les identitats són polièdriques i en permanent construcció, que
per vincular-s’hi no és rellevant si vens del terròs, d’Andalusia, Hondures,
Gàmbia o el Marroc. Que el que importa és cap on anem plegats. Que el nostre
és un projecte de ciutadania i d’igualtat de drets. I ves per on, per combatre’l,
a més de la mobilització de l’estat profund, de la premsa i dels poders
econòmics, han construït i animat un projecte identitari de valors i principis
immobilistes, amb adherències neofranquistes i diverses de les obsessions
de la nova ultradreta mundial. I és tristíssim veure com alguns dels nostres
veïns l’han fet seu.
10/03/2019. Marc Pons. La Caputxinada: la policia franquista
assalta les urnes.
10/03/2019.
Marc Pons. La Caputxinada: la policia franquista assalta les urnes.
Benvolguts,
HISTÒRIA
Marc Pons
Foto: Guillem Martínez
Tarragona. Diumenge, 10 de març de 2019
Foto: Guillem Martínez
Tarragona. Diumenge, 10 de març de 2019
·
Barcelona, 11 de març de 1966. Fa 53 anys.
Efectius de la policia franquista de Barcelona ―comandats pel
sinistre comissari Vicente Juan Creix― assaltaven el convent dels
Caputxins de Sarrià. Durant les dues jornades anteriors (dies 9 i 10 de
març de 1966) s’hi havia celebrat l’assemblea constituent del Sindicat
Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona: votació i aprovació
de la declaració de principis, dels estatuts i dels representants del
col·lectiu. Aquell exercici de democràcia ―totalment il·legal en aquella
sinistra legalitat del règim dictatorial franquista― era alguna cosa més
que la creació d’un sindicat. Era una contestació organitzada i una alternativa
articulada al poder, a les arbitrarietats, i sobretot al terror que exercia
el Sindicato Español Universitario (SEU) ―la policia política
franquista dins del món universitari―.
Elements
del SEU en la celebració del Dia de los Caídos a la Universitat de Barcelona
(1940) / Font: Ajuntament de Barcelona
Què era el SEU?
El sindicat universitari franquista havia estat
creat per Falange Española el 1933, en plena etapa republicana
i ―casualment o no― dos dies després que la coalició de dretes
involucionistes i anticatalanistes (la CEDA, de Gil-Robles, el PRR, de Lerroux
i el Partido Agrario, de Velasco) guanyés els comicis generals del 19 de
novembre: l’escenari que anticipava el Sis d’Octubre català del president
Companys. El principi fundacional del SEU, plenament identificat amb l’ideari
falangista, proclamava “convertir la
universidad en un organismo vivo de formación total”. I la
seva diàfana i inequívoca declaració de principis, plenament associada amb el
nacionalisme espanyol, era “ser el
sindicato único de los estudiantes españoles” que combregaven amb la “vocación de una universidad imperial”.
Quan havia arribat el SEU a la Universitat de
Barcelona?
Durant l’etapa republicana (1931-1939) el SEU (a
diferència del que passava al paisatge universitari espanyol) no va tenir,
pràcticament, implantació a la Universitat de Barcelona, llavors l’únic centre
d’estudis superiors a Catalunya. Mentre que a Espanya van arribar a sumar més
de 9.000 afiliats (un terç dels estudiants universitaris), a Catalunya no
passarien de la dotzena; la qual cosa no vol dir que no tinguessin una quota
d’atenció mediàtica. Precisament, l’estratègia tradicional del feixisme ―en
qualsevol de les seves adaptacions nacionals― ha estat la pràctica d’una
violència extrema com el vehicle de difusió i proselitisme del seu ideari. I
això és el que feien a la UB abans de l’ocupació franquista de Catalunya:
buscar l’enfrontament violent i permanent amb els afiliats de la
majoritària Federació Universitària Escolar, propera a ERC.
Desfilada
falangista a la Universitat de Barcelona (1939) / Font: Arxiu Nacional de
Catalunya. Foto Brangulí
Com va ser imposat el SEU a la Universitat de
Barcelona?
El 23 de setembre de 1939, el “Consejo de Ministros bajo la presidència del
Jefe del Estado” dictava un decret ―dirigit al "Mando Nacional del Movimiento” que
deia: “(Quedan) integradas en el
Sindicato Español Universitario las asociaciones escolares tradicionalistas y
las que pertenecian a la Confederación de Estudiantes Católicos”. Les
restes de la resta ―represaliades i desmantellades simultàniament a l’ocupació
franquista― quedaven oficialment il·legalitzades. Era la consagració del
SEU com el braç del règim al món universitari. Però els objectius no devien
complir les expectatives, perquè, simptomàticament, el 18 de novembre de
1943 (quatre anys després) la Jefatura
Provincial del Movimiento de Barcelona feia pública una ordre que
obligava tots els universitaris catalans, sense excepció, a militar al SEU: “Prietas las filas”.
Què va fer el SEU a la Universitat de
Barcelona?
El SEU, des de l’endemà de l’ocupació franquista
de Barcelona (27 de gener de 1939), es va convertir en una màquina de terror.
La seva consagració, quatre anys més tard com a sindicat únic era,
oficialment, el reconeixement a les seves pràctiques i un impuls a
multiplicar-les. Els seus dirigents eren falangistes (estudiants i professors)
convertits en un pretès servei d’ordre que, emparats per la policia i el
sistema judicial, proferien amenaces, practicaven detencions i propinaven
brutals agressions a altres estudiants i professors vinculats amb el, llavors,
catalanisme i republicanisme clandestins. El seu proselitisme ideològic (quasi
exhibicionisme), el to del seu discurs (sempre autoritari i en castellà), la
impunitat que els concedia el sistema i la col·laboració amb l’aparell
repressiu, els consagraria com el tenebrós braç del règim al món
universitari.
Exposició
del llibre alemany al Paranimf de la Universitat de Barcelona (1945)
/ Font: Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya (UPC). Col·lecció
Merletti
Els elements del SEU
En aquest escenari de persecució i de terror,
destacaria la figura del “dirigent” Pablo Porta Bussoms, que anys
després seria president de la Federación Española de Futbol. Ho seria durant el
règim dictatorial i, reveladorament, durant el règim constitucional. El
falangista Porta, cap del SEU “de
Cataluña y Baleares”, en la seva etapa universitària (dècada dels 40)
organitzaria i dirigiria escamots paramilitars de persecució i
escarment. Lideraria l’etapa de màxima intensitat del terror, però la seva
posterior desaparició del món universitari no implicaria que aquelles
pràctiques cessessin. Es perllongarien durant dues dècades: “25 años de paz”. Fins que els amplis
i transversals moviments clandestins d’oposició al règim dictatorial van baixar
a l’arena. La Caputxinada (1966) es forjaria en aquell
escenari de contestació social creixent i de repressió política i judicial
permanent.
La Caputxinada
El 9 de març de 1966, a dos quarts de cinc de
la tarda, es van reunir unes cinc-centes persones(delegats i
representants d’estudiants, intel·lectuals i professors) al convent dels
Caputxins de Sarrià, a Barcelona. Un veritable acte de valentia i de
desafiament a un règim que no tolerava reunions més enllà de les de l’escala de
veïns o les de les misses parroquials, processons incloses. L’elecció d’aquell
escenari no va ser una qüestió secundària. Els edificis religiosos conservaven
aquell vell, antiquíssim, privilegi d’inviolabilitat ―una
teòrica línia vermella― que, malgrat que la història no la confirmava, els
organitzadors pensaven que l’aparell repressiu d’un règim que es proclamava
nacional-catòlic no seria capaç d’ultrapassar. Seria com interpretar que un
règim de llibertats no seria capaç d’assaltar d’un col·legi electoral, santuari
de la democràcia.
Assemblea
al convent dels Caputxins de Sarrià / Font: Blog Ab Origine
Per què al convent dels Caputxins de Sarrià?
La connexió entre l’oposició democràtica
clandestina de la Universitat de Barcelona i la comunitat de pares caputxins de
Sarrià era el sacerdot, filòsof i activista independentista Lluís Maria
Xirinacs, molt ben relacionat i considerat tant entre l’oposició
clandestina universitària com entre els cercles oberturistes (democràtics i
catalanistes) de l’Església catòlica. Xirinacs seria un dels principals
impulsors de la Caputxinada, però no seria l’únic. La Caputxinada era tan
transversal que en aquell exercici de voluntat democràtica hi participarien
personalitats tan allunyades ideològicament però tan properes
democràticament com Salvador Espriu, Oriol Bohigas, Joan Oliver, Antoni
Tàpies, Maria Aurèlia Campmany, Jordi Solé-Tura, Raimon Obiols, Montserrat Roig
o José Agustín Goytisolo, entre moltíssims altres.
El setge policial al convent dels Caputxins
Segons la premsa de l’època (La Vanguardia Española, edició del
12/03/1966), la policia franquista es va presentar al convent dels Caputxins
una hora després de l’inici de l’assemblea i, en una maniobra clarament
intimidatòria, va identificar totes les persones que es
trobaven al llindar de la porta. Els assembleistes es van tancar a l’interior
del convent, buscant la teòrica garantia que els oferia aquell espai religiós.
I tot seguit, es va produir un monumental desplegament policial que va envoltar
l’edifici en qüestió de minuts i que el va sotmetre a setge per espai d’hores.
42, per ser exactes. Moltes hores, massa probablement, no tant per als
assetjats sinó per al governador civil de Barcelona, el tinent general Antonio
Ibáñez Freire, creu de ferro per la seva participació en la filonazi
División Azul (1941-1943) i màxim responsable del tancament d’Òmnium (1963).
Setge
policial en el segon dia d'assemblea / Font: Arxiu Nacional de Catalunya.
Foto Guillem Martínez
L’assalt al convent dels Caputxins
Ibáñez Freire descobriria, amb el temps, que la
paciència és una virtut. I que tenir a l’armari camises disponibles de tots els
colors i de totes les textures, en la intemporal Espanya atàvica i eterna, és
un actiu impagable. Posteriorment, durant aquells primers anys del règim
constitucional que abracen el cop d’estat del 23-F (“Todo el mundo al suelo”) seria ministre d’Interior (1979-1982)
dels governs de la UCD. Però tot això no ho devia imaginar (o sí) l’11 de març
de 1966, a les 12 del migdia, quan va perdre la paciència (o no) i va
ordenar assaltar l’assemblea. La nota de premsa diu: “Agentes de la Autoridad obligaron a
desalojar el local (...) se procedió (...) a la detención de las personas que participaron en la citada reunión y
su traslado a la Jefatura Superior de Policia para ser interrogados y poder así
conocer el grado de responsabilidad con arreglo a Derecho”.
Convent dels Caputxins de Sarrià. Hora del dinar
del segon dia d'Assemblea / Font: Arxiu Nacional de Catalunya.
Foto Guillem Martínez
L’assalt a les urnes
El que no diu la nota de premsa, situada
discretament a la plana 26 (secció “Información
de Barcelona”) és que en aquell assalt es van produir dotzenes de
ferits. Tampoc es diu res de les urnes, però no calia, perquè en aquella perversa
legalitat del règim dictatorial era tan delictiu votar secretament com votar a
mà alçada. Era, essencialment, considerat un desafiament a l’ordenament legal i
a la convivència, una amenaça al règim ―als interessos de les classes
extractives― que justificava una versió “ye-ye” del “A por
ellos, oé!”. La nota de premsa no deixa dubte: “El carácter eminentemente político de tal
acto, ajeno por completo a los auténticos fines universitarios, se puso de
manifiesto no sólo con el contenido de su propaganda, sino también con la
asistencia e incluso intervención (...) de personas totalmente ajenas a la
Universidad”.
01/03/2019. Pere Bosch I Cuenca. “Amb el temps, la figura de
Tarradellas creixerà”.
01/03/2019.
Pere Bosch I Cuenca. “Amb el temps, la figura de Tarradellas creixerà”.
1 febrer 2019 21.00 h
Enric Pujol Autor del llibre “Josep Tarradellas.
President de la Generalitat restablerta (1977-1980)”
“Amb el temps,
la figura de Tarradellas creixerà”
JOSEP TARRADELLAS. PRESIDENT DE LA GENERALITAT
RESTABLERTA (1977-1980) Autor: Enric Pujol Edició: Juliol
del 2018 Editorial: Edicions Dau Pàgines: 554 Preu: 28,50
euros
pbosch@lrp.cat
La figura de Josep Tarradellas ha generat una
notable controvèrsia. Es tracta d’un personatge polièdric, amb etapes clarament
diferenciades, i que ha estat utilitzat, després de la seva mort, com una arma
llancívola o com un referent per part dels partits polítics. Per donar-ne
exemple, només cal recordar el debat que es va produir fa alguns anys, amb
motiu del primer centenari del seu naixement, quan els partits van estar
polemitzant sobre el seu simbolisme durant dies. La darrera reaparició de l’espectre de
l’expresident de la Generalitat es va produir fa poques setmanes, quan el
govern de Pedro Sánchez va anunciar, per sorpresa, que acabaria donant nom a
l’aeroport del Prat en un intent, val a dir que no excessivament ben acollit
per part dels partits sobiranistes, de fer un gest. En tot cas, per tal de
donar llum al personatge i difondre una part de l’impressionant fons conservat
a l’Arxiu Tarradellas del monestir de Poblet, s’han anat publicant sis volums
en què s’analitzen les diverses etapes que van marcar la seva vida i es
recullen alguns d’aquests documents.
El darrer volum, com el que es va dedicar a El retorn del president, ha anat a
càrrec d’Enric Pujol (Figueres, 1960), doctor en Filosofia i Lletres per la UAB
i autor d’alguns llibres dedicats a Ferran Soldevila, la Mancomunitat de
Catalunya i la historiografia catalana. També és, en aquests moments, un dels
millors coneixedors de Tarradellas. De fet, una de les coses que reconeix és
que la tasca d’aproximació que li han exigit els dos volums li han permès
valorar de nou el personatge: “La meva visió s’ha reforçat. Crec que és una figura
que, amb distància històrica, creixerà. En tot cas, la seva aportació al
restabliment de la Generalitat va ser cabdal. Tot sovint oblidem que amb la
Generalitat podria haver passat el mateix que amb la República espanyola, que
s’acabés sacrificant. I va ser sobretot la tossuderia i la convicció de
Tarradellas les que ho van impedir. Contràriament, es va aconseguir que hi
hagués una Generalitat abans de l’aprovació de la Constitució, i això hauria
pogut tenir unes conseqüències que no es van explotar prou.”
Enric Pujol no dubta a definir-lo com “una de les
personalitats polítiques més rellevants del segle XX”: “Pensem que de les
persones que van tenir pes durant la República, és l’únic a tot l’Estat que va
jugar un paper clau en la Transició i que va tenir càrrecs de responsabilitat.
No n’hi ha cap més exemple a l’Estat espanyol.” De fet, vist en perspectiva, es
tracta d’una persona que serà un “home fort de la Generalitat en els anys de la
República, un home fort de la Generalitat a l’exili i un home fort de la
Generalitat restablerta”. “Es tracta d’una figura de llarg recorregut i que cal
valorar en la seva dimensió històrica”, remarca Pujol.
UN FORAT DE TRES ANYS
En tot cas, resulta sorprenent la manca d’estudis
sobre aquell període de tres anys. Tal com remarca Pujol, “bona part dels llibres
hi passen de puntetes o salten directament del 1977, quan hi va haver les
primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco, al 1980, amb el
govern de Jordi Pujol, talment com si el període intermedi no hagués existit”.
Contràriament, assegura que es tracta d’uns anys molt importants: “Hi va haver
el primer govern de la Generalitat restablerta, encara no sotmès a la
Constitució ni a l’Estatut i que va fer una negociació bilateral amb el govern
de Madrid. I va aconseguir coses molt importants, com ara l’ensenyament del
català.” A banda d’aquest aspecte, un dels temes més rellevants és el disseny
de la Generalitat. En aquest sentit, Enric Pujol recorda un document conservat
a l’Arxiu Tarradellas en què s’esbossa el disseny del govern: “Estava tot per
fer, es va haver de començar del no res, bastir tota una estructura d’estat en
molt poc temps.” No va ser una tasca gens senzilla. Enric Pujol destaca els
perills i les limitacions que va haver d’afrontar en aquella experiència: “N’hi
ha una de molt clara. Quan es pacta el restabliment de la Generalitat, el
govern espanyol, a darrera hora, imposa una clàusula a través de la qual es pot
suspendre l’autogovern en el moment que es vulgui. Després això no va estar en l’Estatut
del 1979, tot i que existeix l’article 155 de la Constitució.”
A banda dels avenços específics que es van produir
a l’hora d’establir les bases en algunes matèries com ara l’ensenyament, la
salut i l’economia, en el llibre es posa en valor el paper que Tarradellas
donava a la unitat política, al manteniment de relacions bilaterals amb l’Estat
i, en definitiva, a la idea que “la Generalitat és estat”. Tarradellas tenia
molt clar, assegura Enric Pujol, que “el gran repte era que la gent veiés la
Generalitat com una institució necessària i per això també donava tanta
importància al tema de la unitat”: “De fet, es tracta d’un tema que encara
adquireix més importància a mesura que passen els anys, ja que es tracta de
l’únic govern unitari que ha existit des del 1977 i fins a l’actualitat. No
n’hi ha hagut cap més en quaranta anys.” La unitat també era un instrument
essencial per negociar amb Madrid de manera bilateral. Després d’aprovar-se la
Constitució, la unitat flaquejava i els pactes es convertien, en paraules
d’Enric Pujol, en “paper mullat”.
TARRADELLAS I L’ESTATUT
L’expresident de la Generalitat es va mostrar molt
crític amb l’Estatut del 1979, tant amb el procés de redacció com amb el text
aprovat. Tot i això, hi ha qui ha assegurat que aquest fet s’explica, en bona
part, pel paper de marginament a què va ser sotmès durant tot el debat
estatutari. En aquest sentit, Enric Pujol ho té molt clar: “Les crítiques al
debat estatutari del 1979 eren ben fonamentades, al meu entendre, i ara s’està
veient. Hi ha informes jurídics i estudis històrics que posen de relleu la dimensió
política que tenia l’Estatut del 1932 en matèries com ara la justícia,
l’administració local i l’ordre públic, per posar tres exemples ben
significatius. Ara mateix, el judicial no hi és, i bé que ho patim. En un determinat
moment, es va proposar restablir tal qual l’Estatut del 1932, però els partits
no ho van voler.” En tot cas, Pujol posa més èmfasi en la marginació que va
patir Tarradellas en tot el debat sobre la Constitució espanyola: “Això li va
saber molt de greu. Fins i tot en una entrevista que va fer anys després amb
Antoni Gutiérrez Díaz li va retreure aquest menysteniment i el contrastava amb
les trucades periòdiques que rebia per part del president del govern espanyol,
Adolfo Suárez.”
El marginament és molt evident, assegura Enric
Pujol, en el tema de l’elecció del president: “En la Constitució es va
introduir una clàusula segons la qual el president de la Generalitat havia de
ser un diputat, amb la qual cosa el forçaven a presentar-se o a les eleccions o
a bloquejar-lo en una possible reelecció. Hi havia un acord tàcit de bona part
dels partits per marginar-lo del procés perquè estava per damunt dels partits i
tenia un paper polític de primer ordre.” Tot i això, en el capítol del llibre
dedicat a les eleccions del 1980 es ressegueixen les especulacions o els
moviments al voltant de la idea que Tarradellas s’hi presentés: “Part dels seus
partidaris van intentar cercar fórmules per fer-ho possible, però Tarradellas
no va voler.” En el llibre també s’analitzen les difícils relacions amb Jordi Pujol,
amb un punt d’inflexió en el moment del relleu i el traspàs a la Casa dels
Canonges: “Quan va sortir elegit Pujol es va produir un enfrontament obert amb
Tarradellas, un fet que va repercutir a l’hora de minimitzar aquell primer
govern de la Generalitat.”
REPÚBLICA I TRANSICIÓ
“No hi ha cap més exemple d’un polític de la
República que jugués un paper tan rellevant durant la Transició”
UNITAT I BILATERALITAT
“Tarradellas tenia clar que la unitat era
essencial per reforçar el paper de la Generalitat i negociar amb Madrid”
EN DETALL
El llibre recull una selecció de 701 documents del
fons de l’Arxiu Tarradellas. En citem alguns:
LA GESTIÓ DURANT LA GUERRA
“La gent [...] podrà escriure totes les pàgines
que li sembli per tal de tergiversar el que portàrem a cap i el que defensàrem;
però [...] em sembla que quan les passions deixin lloc al veritable desig de
saber el que en realitat va succeir, els caldrà reconèixer la nostra tasca
immensa, positiva i sobretot honesta [...].” (Carta a Joan Garcia Oliver,
dirigent anarquista durant la guerra, 29 d’abril del 1979.)
EL RETRAT D’ANTÒNIA MACIÀ
“[...] Et recordava de París, ja no cal dir-ho,
però París era l’exili, i l’exili traspuava en el teu comportament com tota
situació anormal i trista. Avui, en el teu país, en el teu lloc de primera dama
de Catalunya, hi ha en tu una plenitud que es reflecteix en el teu gest i en la
teva mirada.”
(Mercè Rodoreda a Antònia Macià, 16 de març del
1978.)
INSATISFACCIÓ PER L’ESTATUT
“[...] Vull fer constar d’una manera clara i
precisa que crec que aquest Estatut no representa els sentiments de tots els
catalans [...] i els responsables no són ni el Consell de la Generalitat ni no,
sinó vosaltres [...].”
(Discurs als diputats i senadors redactors de
l’Estatut, 22 de desembre del 1978.)
LENTITUD DELS TRASPASSOS
“Estic convençut que la decisió de restablir la
Generalitat ha introduït un important factor estabilitzador en la transició cap
a la democràcia [...]. Ara, però, em preocupa que allò aconseguit es pugui
malmetre en poc temps per insuficiències del procés administratiu cap a
l’autonomia [...].” (Carta a Adolfo Suárez, 30 de maig del 1978.)
EL PAPER DE TARRADELLAS
“[...] Passi el que passi, la veritat és una: que
històricament apareixes i apareixeràs com el pare de la pàtria recuperada
[...].”
(Carta de Julian Gorkin, exdirigent del POUM, 8 de
novembre del 1979.)
08/03/2019. Carina
Filella. Picasso, genuí.
08/03/2019. Carina Filella. Picasso, genuí.
8 març 2019 21.00 h
El Centre Picasso d’Horta de Sant Joan, que
explica la intensa relació del geni amb aquest poble de la Terra Alta, es traslladarà
a una nova seu, l’antiga Casa Abadia
PreviousNext
PROMESA FRUSTRADA
“Picasso va dir que
si a Horta fèiem un museu amb obra del seu amic Manuel Pallarès, ell també ens
donaria obres seves”
La Casa Abadia d’Horta de Sant Joan, un edifici
del segle XVI que està adossat a l’església, es convertirà en la nova seu del
Centre Picasso d’Horta, un equipament que explica la intensa relació que Pablo
Picasso (1881-1973) va tenir amb aquest poble de la Terra Alta i com el
paisatge que l’envolta –la muntanya de Santa Bàrbara, que té una forma cònica,
o les cases del poble apilades com si fossin cons sobre un petit puig– va ser
determinant en la seva creació artística.
Picasso va fer dues estades a Horta. La primera,
el 1898, quan es recuperava de l’escarlatina, de la qual s’havia contagiat a
Madrid. El seu amic Manuel Pallarès, d’Horta, amb qui es coneixien de
l’Acadèmia de Belles Arts Llotja de Barcelona, li va proposar passar l’estiu al
poble per agafar forces. Picasso no hi va passar només l’estiu. Amb diverses
excuses va anar allargant l’estada fins al gener del 1899. “Aquí va trobar la
llibertat i va ser conscient de la seva genialitat”, explica Elias Gaston,
president del Centre Picasso, que afegeix: “Hi ha un abans i un després
d’aquesta primera estada: arriba Pablo Ruiz i se’n va Picasso. Quan torna a
Barcelona ja no va a la Llotja, ja no necessita aprendre. Entra als Quatre
Gats, que aglutina tota la bohèmia artística de Barcelona, i prepara el viatge
a París.” La segona estada la va fer deu anys després, el 1909, quan ja era un
jove artista amb prestigi entre les avantguardes parisenques i ja sabia que
aquell paisatge terraltenc “li aniria molt bé per a l’estil que estava
desenvolupant: el cubisme geomètric”. Hi va anar amb la seva amant, Fernande
Olivier. Ell es passava el dia pintant al taller que li va deixar el forner del
poble; ella, una dona exuberant que xocava amb les dones puritanes d’aquell
petit poble i “que s’avorria força”, mantenia una intensa correspondència amb
els germans Stein –Gertrude i Leo Stein–, que eren els marxants d’art de
l’artista. “A les cartes els explicava coses del poble; en tenim una crònica
escrita. Els explicava fets de personatges de l’època, com l’alcalde, el metge,
el boig del poble... Hi ha moltes anècdotes”, diu Gaston. I Picasso, a més de
pintar (algunes de les seves obres més reconegudes són d’aquest període, com
ara La bassa d’Horta, La fàbrica i La muntanya de Santa Bàrbara) també
va fotografiar els indrets del poble: “Després enviava les fotografies als
germans Stein per indicar-los on s’havia inspirat”, relata Gaston. “És tot un
homenatge a un poble on havia estat feliç deu anys abans”, afegeix.
Totes dues estades van donar un fruit artístic
impagable: entre dibuixos i olis, Picasso va fer unes 200 obres a Horta. De la
primera estada hi ha sobretot dibuixos, però durant la segona estada va pintar
una seixantena d’olis, alguns de gran format: “Ara estan repartits per tot el
món. Els de la primera estada estan al Museu Picasso de Barcelona i en mans
dels hereus. Són obres encara acadèmiques, tot i que s’hi comença a veure la
seva genialitat. Pel que fa a les obres de la segona estada, tothom sap que són
un Picasso”, diu Gaston.
A l’actual Centre Picasso s’hi exhibeixen
facsímils, tot i que han muntat dues grans exposicions amb obres originals
(cedides pel Museu Picasso de Barcelona i per col·leccionistes particulars),
coincidint amb els centenaris de les dues estades a Horta. Ara en tenen altres
de programades, però de moment estan aturades per dues raons: per les
deficiències de la seu actual –com que no disposa de sala per a exposicions
temporals, s’ha de desmuntar tota l’exposició permanent– i per la precària
situació econòmica del centre, que està gestionat per una associació sense ànim
de lucre i que rep poquíssims ajust públics.
Amb més de 800 metres quadrats, la Casa Abadia
doblarà l’espai de la seu actual. El projecte, pagat per la Diputació de
Tarragona i que té el vistiplau del Departament de Patrimoni de la Generalitat,
està pressupostat en 2,3 milions, que el consistori preveu finançar amb ajuts
europeus i dels governs català i espanyol.
POLÈMICA AMB EL BISBAT
Feia nou anys que el projecte per construir un nou
Centre Picasso estava encallat: el bisbat de Tortosa volia que a la Casa Abadia
s’hi reservés un espai com a habitatge per al capellà –tot i que actualment
Horta no en té cap de fix–. Finalment, el bisbat ha acceptat la proposta de
l’Ajuntament de rebre una altra casa per al mossèn.
L’actual Centre Picasso es va inaugurar el 1992,
però la seva gènesi arrenca de lluny. El 1969, una delegació de l’Ajuntament
d’Horta va anar a visitar Picasso a la seva residència de París. El poble s’ho
va mirar amb escepticisme, però la realitat va superar les millors expectatives:
“Es pensaven que l’artista no els rebria, però Picasso els va rebre plorant
d’emoció, els va abraçar... Fins i tot els va ensenyar la navalla que tenia
quan estava a la cova dels Ports, seixanta anys enrere. La tenia guardada. Van
passar una tarda increïble.” I l’artista els va fer una proposta: “Picasso els
va dir que si a Horta fèiem un museu amb obres del seu amic Manuel Pallarès,
ell també ens donaria obres seves. La delegació va tornar flotant d’emoció.” La
negociació per a la cessió d’obres –que no va portar directament Picasso– es va
allargar, i amb la mort del geni, el 1973, “es va frustrar el projecte de tenir
obres cedides per Picasso a Horta”, explica Gaston.
Anys més tard, va ser l’escriptor Josep Palau i
Fabre, un dels màxims especialistes en l’obra de Picasso, qui va donar
l’empenta necessària per a l’obertura del centre. Durant una conferència que va
pronunciar al poble, Elias Gaston i altres veïns li van explicar aquella
frustració pel fet que Picasso els havia promès obres, però que no havia estat
possible. “Palau i Fabre va proposar que féssim facsímils de gran qualitat;
això no tindrà un valor econòmic, però sí un valor pedagògic i explicatiu de la
relació de Picasso i Horta. Palau i Fabra ens aconseguia fins i tot els
hectacroms per fer les reproduccions. Sense la seva ajuda no hauria estat
possible.” L’any 1992, es va inaugurar l’equipament. I ara els seus
responsables encaren un canvi de seu que hauria de permetre l’exposició, si no
permanent sí semipermanent, d’obra original de Picasso.
cfilella@lrp.cat
“Tot el que sé ho he après a Horta”
A aquesta cèlebre frase de Picasso se li han donat
molts matisos: “S’ha dit que era una actitud superba d’ell, de dir: «A mi no
m’ha ensenyat res ningú, sinó que ho he après en un poblet petit.» Però la
realitat és que la frase va lligada a una altra que també va dir Picasso: «Les
meves emocions més pures les vaig experimentar en un gran bosc, quan als 16
anys, m’hi vaig retirar a pintar.» Es refereix a la seva estada al massís dels
Ports d’Horta, el 1898, quan ell i el seu amic Manuel Pallarès van passar l’agost
vivint en una cova, en contacte amb la natura. Allà es va sentir lliure, i per
això va allargar amb diverses excuses la seva estada a Horta. I quan va tornar
a Barcelona, el 1899, ja res no era igual”, explica Elias Gaston.
10/03/2019. Andreu Barnils.
Entrevista Isaac Izquierdo: ‘Si Catalunya aconsegueix la independència, caurà
el règim del 78. Mira si hi sortim guanyant’.
10/03/2019. Andreu
Barnils. Entrevista Isaac Izquierdo: ‘Si Catalunya aconsegueix la
independència, caurà el règim del 78. Mira si hi sortim guanyant’.
10/03/2019.
Andreu Barnils. Entrevista Isaac Izquierdo: ‘Si Catalunya aconsegueix la
independència, caurà el règim del 78. Mira si hi sortim guanyant’.
Entrevista a un dels portaveus de les entitats
madrilenyes que convoquen la manifestació de dissabte
Fa un mes a Barcelona es va organitzar una manifestació
a favor dels presos polítics i l’autodeterminació i aquell dia molta gent va descobrir un dels oradors,
Isaac Pucela. En realitat es diu Isaac Izquierdo, i va ser triat
com a representant de les entitats madrilenyes que dissabte 16 de març juntament
amb l’ANC i Òmnium organitzaran una manifestació semblant a
Madrid. VilaWeb ha volgut conèixer aquest home nascut a Castella que
actualment viu a Catalunya, soci d’Òmnium,
de tradició obrera i militant d’esquerres.
—Qui és Isaac Izquierdo?
—Vaig néixer a Valladolid fa uns quaranta anys i ara en fa dos anys que visc a Barcelona amb la meva parella per motius de feina. Ella és d’Alacant, Països Catalans, d’ascendència andalusa, i amb molt d’orgull. Jo treballo de coordinador de zona en una empresa d’establiments hotelers. Mallorca, Catalunya, Dénia i Andalusia. Avui no milito a cap organització, però sí que sóc simpatitzant d’Esquerra Castellana, on tinc vincles molt importants, perquè havia militat a les joventuts. Són els meus pares i mares polítics. Visc a Bellvitge, ara. I amb contradiccions, perquè és una zona molt unionista, però alhora obrera, i jo m’hi sento molt vinculat. Sóc les coses que he mamat. També sóc soci d’Òmnium, perquè tan bon punt van detenir els Jordis la meva parella i jo ho vam decidir. Crec que aquesta és la mobilització pels drets civils i polítics més important després de la mal anomenada transició. Nosaltres ho hem experimentat de manera molt emocionant.
—Vaig néixer a Valladolid fa uns quaranta anys i ara en fa dos anys que visc a Barcelona amb la meva parella per motius de feina. Ella és d’Alacant, Països Catalans, d’ascendència andalusa, i amb molt d’orgull. Jo treballo de coordinador de zona en una empresa d’establiments hotelers. Mallorca, Catalunya, Dénia i Andalusia. Avui no milito a cap organització, però sí que sóc simpatitzant d’Esquerra Castellana, on tinc vincles molt importants, perquè havia militat a les joventuts. Són els meus pares i mares polítics. Visc a Bellvitge, ara. I amb contradiccions, perquè és una zona molt unionista, però alhora obrera, i jo m’hi sento molt vinculat. Sóc les coses que he mamat. També sóc soci d’Òmnium, perquè tan bon punt van detenir els Jordis la meva parella i jo ho vam decidir. Crec que aquesta és la mobilització pels drets civils i polítics més important després de la mal anomenada transició. Nosaltres ho hem experimentat de manera molt emocionant.
—No parleu el català. Però el llegiu de fa vint
anys. A Valladolid el llegíeu, doncs?
—I escoltava Obrint Pas. Un amic sempre m’ho diu: ‘Deus ser la primera persona que escoltava Obrint Pas a Valladolid.’ Sempre m’han agradat molt grups com Brams, i tinc admiració per Titot. A l’organització juvenil érem internacionalistes i coneixíem el tema català i el del País Basc. Però abans no existien les xarxes socials, era tot per carta, i per carta jo em comunicava amb les JERC i els Maulets. Per això, quan parlo amb independentistes que em diuen que aquesta és la primera diada amb presos catalans, els dic que no. I que haurien de conèixer la seva història. No és pas la primera diada amb presos catalans.
—I escoltava Obrint Pas. Un amic sempre m’ho diu: ‘Deus ser la primera persona que escoltava Obrint Pas a Valladolid.’ Sempre m’han agradat molt grups com Brams, i tinc admiració per Titot. A l’organització juvenil érem internacionalistes i coneixíem el tema català i el del País Basc. Però abans no existien les xarxes socials, era tot per carta, i per carta jo em comunicava amb les JERC i els Maulets. Per això, quan parlo amb independentistes que em diuen que aquesta és la primera diada amb presos catalans, els dic que no. I que haurien de conèixer la seva història. No és pas la primera diada amb presos catalans.
—La vostra família pensa com vós?
—La meva família, sobretot els pares, són de tradició d’esquerres, però sense ser militants. Jo tinc família obrera, i n’estic orgullós. Però a mi l’educació política m’entra per la Unitat Popular Castellana, Esquerra Castellana i gent com Doris Benegas, la Lleona de Castella. Que aquests dos anys també ha caminat al nostre costat. Doris Benegas és la persona que ens va injectar el virus de la solidaritat internacionalista.
—La meva família, sobretot els pares, són de tradició d’esquerres, però sense ser militants. Jo tinc família obrera, i n’estic orgullós. Però a mi l’educació política m’entra per la Unitat Popular Castellana, Esquerra Castellana i gent com Doris Benegas, la Lleona de Castella. Que aquests dos anys també ha caminat al nostre costat. Doris Benegas és la persona que ens va injectar el virus de la solidaritat internacionalista.
—Hi ha qui creu que l’independentisme català
pot ser negatiu per a les aspiracions dels espanyols. Alguns altres, com vós,
troben que l’independentisme català és una oportunitat per a molts espanyols.
Per què ho penseu?
—És una oportunitat evident i una contradicció que hem de gestionar amb gent del rotllo. N’hi ha que et venen i diuen: ‘I per què dónes suport al tema de Catalunya? Si és la burgesia!’ Crec que fent això compren el relat del règim. A Catalunya hi ha hagut una oportunitat per a tots els pobles de l’estat. En els drets nacionals, civils, i polítics, és evident. Però també en les lluites socials. En fi, jo no ho veig com un tema d’una bandera i una frontera i prou. Atenció. També ho és. El dret d’autodeterminació és un dret. L’és. Però com diuen els companys de la CUP, el volem per a canviar-ho tot. En aquesta dinàmica, és evident que això és una oportunitat per a tots i totes. Als familiars meus de Valladolid que no ho veuen, sempre els poso el mateix exemple: En la seva lluita pels drets polítics, als catalans els passa com als obrers de la Fasa Renault de Valladolid. Primer el règim t’estigmatitza la lluita, t’arracona, et manipula i t’assenyala. ‘Els catalans insolidaris.’ ‘Els obrers insolidaris.’ ‘Ui, els obrers, viuen molt bé amb els salaris que tenen.’
—És una oportunitat evident i una contradicció que hem de gestionar amb gent del rotllo. N’hi ha que et venen i diuen: ‘I per què dónes suport al tema de Catalunya? Si és la burgesia!’ Crec que fent això compren el relat del règim. A Catalunya hi ha hagut una oportunitat per a tots els pobles de l’estat. En els drets nacionals, civils, i polítics, és evident. Però també en les lluites socials. En fi, jo no ho veig com un tema d’una bandera i una frontera i prou. Atenció. També ho és. El dret d’autodeterminació és un dret. L’és. Però com diuen els companys de la CUP, el volem per a canviar-ho tot. En aquesta dinàmica, és evident que això és una oportunitat per a tots i totes. Als familiars meus de Valladolid que no ho veuen, sempre els poso el mateix exemple: En la seva lluita pels drets polítics, als catalans els passa com als obrers de la Fasa Renault de Valladolid. Primer el règim t’estigmatitza la lluita, t’arracona, et manipula i t’assenyala. ‘Els catalans insolidaris.’ ‘Els obrers insolidaris.’ ‘Ui, els obrers, viuen molt bé amb els salaris que tenen.’
—Catalunya aconsegueix la independència. La
gent d’Espanya, en què hi surt guanyant?
—Si Catalunya aconsegueix la independència, caurà el règim del 78. Mira si hi sortim guanyant. Per això el règim actual no permetrà cap referèndum. Ni el PSOE. Acabo de llegir unes declaracions de Joan Tardà, a qui respecto. Diria que li tinc afecte i tot. Diu que el referèndum no serà d’independència sí o independència no. Hi ha línies que penso que no es poden travessar. El règim no es pot emblanquir. Crec, amb tots els respectes, que és un error de fer-ho. Per mi aquest moviment és important en la mesura que pot implicar una ruptura amb el règim. Tot allò que sigui emblanquir-lo trenca l’acord de mínims. Crec que és important d’atiar-lo per aconseguir que cada poble continuï avançant vers el seu procés constituent.
—Si Catalunya aconsegueix la independència, caurà el règim del 78. Mira si hi sortim guanyant. Per això el règim actual no permetrà cap referèndum. Ni el PSOE. Acabo de llegir unes declaracions de Joan Tardà, a qui respecto. Diria que li tinc afecte i tot. Diu que el referèndum no serà d’independència sí o independència no. Hi ha línies que penso que no es poden travessar. El règim no es pot emblanquir. Crec, amb tots els respectes, que és un error de fer-ho. Per mi aquest moviment és important en la mesura que pot implicar una ruptura amb el règim. Tot allò que sigui emblanquir-lo trenca l’acord de mínims. Crec que és important d’atiar-lo per aconseguir que cada poble continuï avançant vers el seu procés constituent.
—A Madrid sou quatre gats, diuen.
—Que som pocs? En les lluites socials no tenim res a envejar: el Envolta el Congrés, el 15-M, i allò que calgui. En la lluita política, home, el castellanisme no és un moviment tan ampli. No hi ha un subjecte polític tan potent com a Catalunya o el País Basc. Però la història pot avançar molt poc en temps, i moltíssim en poc temps. Però no ens sentim ni frustrats ni acomplexats.
—Que som pocs? En les lluites socials no tenim res a envejar: el Envolta el Congrés, el 15-M, i allò que calgui. En la lluita política, home, el castellanisme no és un moviment tan ampli. No hi ha un subjecte polític tan potent com a Catalunya o el País Basc. Però la història pot avançar molt poc en temps, i moltíssim en poc temps. Però no ens sentim ni frustrats ni acomplexats.
—La manifestació del 16-M no és
solament dels catalans. També hi haurà madrilenys.
—La idea és aquesta. Que hi hagi molts madrilenys. I considero que l’ANC ha tingut una idea estratègica encomiable, perquè crec que ha estat ella la que s’ha posat en contacte amb les organitzacions de Madrid, com Esquerra Castellana, Envolta el Congrés i la resta de les vint entitats que la convoquen. Tot un encert. L’ANC l’organitza i estic segur que el servei d’ordre serà compost de molta gent de Madrid. I el tema de les banderes republicanes que alguns han criticat? Tothom que surti a Madrid a donar suport al poble català –porti un Penó de Castella o una bandera republicana– trenca l’estratègia del règim. Surt a solidaritzar-se amb els presos catalans, amb el dret de decidir, i això ja és súper important. I jo sóc més del Penó de Castella, no de la bandera republicana. Però cada poble té el seu ritme. I si al final hi traiem 10.000 persones, benvingudes seran. I si van amb tricolor, que hi vagin.
—La idea és aquesta. Que hi hagi molts madrilenys. I considero que l’ANC ha tingut una idea estratègica encomiable, perquè crec que ha estat ella la que s’ha posat en contacte amb les organitzacions de Madrid, com Esquerra Castellana, Envolta el Congrés i la resta de les vint entitats que la convoquen. Tot un encert. L’ANC l’organitza i estic segur que el servei d’ordre serà compost de molta gent de Madrid. I el tema de les banderes republicanes que alguns han criticat? Tothom que surti a Madrid a donar suport al poble català –porti un Penó de Castella o una bandera republicana– trenca l’estratègia del règim. Surt a solidaritzar-se amb els presos catalans, amb el dret de decidir, i això ja és súper important. I jo sóc més del Penó de Castella, no de la bandera republicana. Però cada poble té el seu ritme. I si al final hi traiem 10.000 persones, benvingudes seran. I si van amb tricolor, que hi vagin.
—Quines previsions teniu de la manifestació?
—Jo em sento bastant emocionat. Em sembla molt important que, quan la massa d’independentistes catalans vagin a Madrid, es trobin cara a cara amb castellans. Jo cada vegada que surto amb el Penó de Castella aquí hi ha gent que se m’ha posat a plorar. Gent de Salamanca, Burgos, Valladolid. Que es pugui viure això però en més gran, doncs és com una medicina. Ja només per això és important. Els pobles s’han de trobar i hem de trencar l’estratègia de l’estat de dividir i enfrontar els pobles. Serà molt important. Crec que hem d’arribar a 45.000, 50.000 a Madrid. L’ANC ja va fer públic que havien llogat tres-cents busos. A Brussel·les van ser dos-cents.
—Jo em sento bastant emocionat. Em sembla molt important que, quan la massa d’independentistes catalans vagin a Madrid, es trobin cara a cara amb castellans. Jo cada vegada que surto amb el Penó de Castella aquí hi ha gent que se m’ha posat a plorar. Gent de Salamanca, Burgos, Valladolid. Que es pugui viure això però en més gran, doncs és com una medicina. Ja només per això és important. Els pobles s’han de trobar i hem de trencar l’estratègia de l’estat de dividir i enfrontar els pobles. Serà molt important. Crec que hem d’arribar a 45.000, 50.000 a Madrid. L’ANC ja va fer públic que havien llogat tres-cents busos. A Brussel·les van ser dos-cents.
—En contra, què hi ha?
—Que les organitzacions de l’esquerra clàssica se’n desentenen. No hi veig el PC. No hi veig Esquerra Unida. I no hi veig Podem enlloc. I aquesta gent mou. Jo amb Podem sóc crític, però constructivament. Si jo cregués que fos una eina de canvi, endavant. Però no ho són. Ho ham demostrat. Van dir que volien assaltar el cel. I quan assaltaven Catalunya s’hi van fer com qui sent ploure. I atenció, que les bases de Podem són plenes de bona gent, en tenen de molt vàlids, demòcrates, progressistes, republicans, però al final Podem no ha mogut ni un dit per la manifestació del 16-M, per exemple. Ni un dit. I això em genera molta tristesa. Jo encara espero que Pablo Iglesias faci un piulet parlant de judici. On és aquesta persona? On són els assaltadors del cel? Si aquesta gent hagués fet una altra didàctica a Castella i als altres pobles de l’estat, el règim no hauria vist que té controlats els carrers. Quan el 3-O el règim veu que no tenia controlat ni els carrers ni les institucions surt el preparat a donar carta blanca al feixisme. I on era aquesta gent? Treien llençols blancs! Però per Déu! Que tots som gent de pau. Però no siguem infantils. I si només vas a la lluita institucional i fas càlcul electoralista, malament. El càlcul ha de ser polític.
—Que les organitzacions de l’esquerra clàssica se’n desentenen. No hi veig el PC. No hi veig Esquerra Unida. I no hi veig Podem enlloc. I aquesta gent mou. Jo amb Podem sóc crític, però constructivament. Si jo cregués que fos una eina de canvi, endavant. Però no ho són. Ho ham demostrat. Van dir que volien assaltar el cel. I quan assaltaven Catalunya s’hi van fer com qui sent ploure. I atenció, que les bases de Podem són plenes de bona gent, en tenen de molt vàlids, demòcrates, progressistes, republicans, però al final Podem no ha mogut ni un dit per la manifestació del 16-M, per exemple. Ni un dit. I això em genera molta tristesa. Jo encara espero que Pablo Iglesias faci un piulet parlant de judici. On és aquesta persona? On són els assaltadors del cel? Si aquesta gent hagués fet una altra didàctica a Castella i als altres pobles de l’estat, el règim no hauria vist que té controlats els carrers. Quan el 3-O el règim veu que no tenia controlat ni els carrers ni les institucions surt el preparat a donar carta blanca al feixisme. I on era aquesta gent? Treien llençols blancs! Però per Déu! Que tots som gent de pau. Però no siguem infantils. I si només vas a la lluita institucional i fas càlcul electoralista, malament. El càlcul ha de ser polític.
—Quina crítica feu a l’independentisme?
—En conjunt penso que ha comès uns quants errors de càlcul. Primer, considerar que hi hauria una intervenció internacional. La gent hi ha reaccionat de pressa: a les manifestacions ja no s’hi veuen banderes d’Europa. Mira si n’han après. Després, creure que l’estat negociaria. Els presos polítics i els represaliats em mereixen un respecte etern perquè al final hi són per un sol motiu: van fer allò que van prometre. Que no era avalat per unes estructures d’estat? Que no era avalat per un full de ruta real? Perfecte. No recriminaré res a ningú, sincerament. Però hi havia un error de càlcul: l’estat espanyol no negociarà res. La rendició o les molles. I com dieu aquí: ‘Ja no ens alimenten molles. Volem el pa sencer.’ I aquesta és la línia. Ha generat frustració? Sí. I la gent de Junts pel Sí, ERC no estaven preparats per aquesta repressió. Cert. Però endavant, endavant.
—En conjunt penso que ha comès uns quants errors de càlcul. Primer, considerar que hi hauria una intervenció internacional. La gent hi ha reaccionat de pressa: a les manifestacions ja no s’hi veuen banderes d’Europa. Mira si n’han après. Després, creure que l’estat negociaria. Els presos polítics i els represaliats em mereixen un respecte etern perquè al final hi són per un sol motiu: van fer allò que van prometre. Que no era avalat per unes estructures d’estat? Que no era avalat per un full de ruta real? Perfecte. No recriminaré res a ningú, sincerament. Però hi havia un error de càlcul: l’estat espanyol no negociarà res. La rendició o les molles. I com dieu aquí: ‘Ja no ens alimenten molles. Volem el pa sencer.’ I aquesta és la línia. Ha generat frustració? Sí. I la gent de Junts pel Sí, ERC no estaven preparats per aquesta repressió. Cert. Però endavant, endavant.
—Res a afegir?
—Voldria animar la gent de Catalunya que, per por o per dir que a Madrid no s’hi ha d’anar, els pot fer mandra d’anar-hi. Jo els animo a anar-hi. Per què a Brussel·les sí i a Madrid no? Brussel·les també ens va girar l’esquena. Anem a Madrid, on hi ha les institucions del règim. No parlo de la gent. Parlo de les institucions. Els qui t’han empresonat i posat a la presó, són allà. A Brussel·les no hi van sortir deu mil belgues. A Madrid, hi sortiran deu mil madrilenys. Anem-hi, a veure’ns les cares. Construïm plegats. Tombem el règim plegats. Que sigui un moment de veure’ns les cares. No caminareu sols. Quan els batlles van anar a la plaça Sant Jaume amb les vares, que jo hi era, va ser ben emocionant, i els vam dir ‘no caminareu sols’. No era una consigna. Era un compromís. Entre pobles, igual.
—Voldria animar la gent de Catalunya que, per por o per dir que a Madrid no s’hi ha d’anar, els pot fer mandra d’anar-hi. Jo els animo a anar-hi. Per què a Brussel·les sí i a Madrid no? Brussel·les també ens va girar l’esquena. Anem a Madrid, on hi ha les institucions del règim. No parlo de la gent. Parlo de les institucions. Els qui t’han empresonat i posat a la presó, són allà. A Brussel·les no hi van sortir deu mil belgues. A Madrid, hi sortiran deu mil madrilenys. Anem-hi, a veure’ns les cares. Construïm plegats. Tombem el règim plegats. Que sigui un moment de veure’ns les cares. No caminareu sols. Quan els batlles van anar a la plaça Sant Jaume amb les vares, que jo hi era, va ser ben emocionant, i els vam dir ‘no caminareu sols’. No era una consigna. Era un compromís. Entre pobles, igual.
08/03/2019. Gonzalo Boye. Judici a Trapero.
08/03/2019.
Gonzalo Boye. Judici a Trapero.
EL DOSSIER
8 març 2019 21.00 h
Judici a Trapero
Trapero tenia
dret a un procés just i, aquesta setmana, aquests drets ja s’han vist vulnerats
Aquesta setmana ha estat de tot menys bona, però
entra dins del que esperàvem, perquè és d’ingenus pensar que els testimonis de
l’acusació ens ajudaran... Això només passa a les pel·lícules. De totes les
coses dolentes sí que rescato un fet que no m’ha agradat i que, a més,
concentra el conjunt de vulneracions de drets fonamentals a partir de la falta
d’imparcialitat del tribunal: el judici a Trapero en absència seva.
Sí, no fa falta ser un expert jurista per
comprendre que en les sessions d’aquesta setmana a qui semblava que s’estava
jutjant era al major Trapero que, per raons alienes al món del dret, s’està
veient sotmès a un judici del qual no forma part i que s’haurà d’enfrontar a un
altre judici al qual arribarà, segurament, amb uns fets provats que seran molt
difícils de desmuntar.
Pérez de los Cobos i Gozalo han disparat contra
Trapero i ho han fet amb el beneplàcit de Marchena, que tan rigorós es mostra
quan les defenses intenten preguntar als testimonis de les acusacions i tan
permissiu ha estat quan uns testimonis, sempre de les acusacions, han sepultat
Trapero que, a més, aquí i ara, no es pot defensar.
Marchena, que a poc a poc es va mostrant en tota
la seva intensitat ideològica, està demostrant que li importa poc la
imparcialitat subjectiva de què parla el Tribunal Europeu de Drets Humans i,
d’una banda, està restringint brutalment el dret de defensa i, de l’altra,
acotant l’àmbit de la discussió a, justament, allò que ja té resolt. La
pregunta que ens hem de fer és si això se li permetrà, amb resignació, o si es
farà un gir per impedir-ho.
Trapero tenia dret a un procés just, a un procés
amb totes les garanties i, no tinc cap dubte que després d’aquesta setmana,
aquests drets ja s’han vist vulnerats. El primer menyscabament als drets de
Trapero es va produir quan van separar indegudament els procediments i una part
va quedar a l’Audiencia Nacional, la que l’afecta, i l’altra va anar al Suprem,
on ja ha estat jutjat. La vulneració següent es va produir quan ha estat admès
com a testimoni per Marchena en un procés en què s’enjudicia el mateix pel qual
ell haurà de respondre a l’Audiencia Nacional. Finalment, la penúltima de les
vulneracions s’ha produït aquesta setmana, quan se l’ha atacat i, en gran
mesura enjudiciat, sense que s’hagi pogut defensar.
Els fets pels quals es jutjarà Trapero a
l’Audiencia Nacional són, substancialment, els mateixos que s’estan jutjant al
Tribunal Suprem i, per tant, s’haurien hagut de mantenir com a connexos i
jutjar-se en un únic procés per tal de garantir els drets fonamentals dels
acusats i, a més, impedir que poguessin arribar a existir dues “veritats
jurídiques” discordants sobre uns mateixos fets... Aquest últim problema sembla
que Marchena ja l’ha resolt aquesta setmana. Aquest greuge és de la collita de
Lamela i Llarena, però cap òrgan superior l’ha volgut esmenar, i d’aquelles
noces, aquests confits.
Marchena, que tant presumeix de conèixer la jurisprudència
d’Estrasburg, però que tan escassament ha assimilat i menys encara aplicat, va
admetre com a prova la declaració, en qualitat de testimoni, del major Trapero.
Qualsevol testimoni té l’obligació de dir la veritat però, en aquest cas,
Trapero declararà en la condició mixta de “testimoni acusat” i, per tant, ha de
prevaler l’última condició: està acusat pels mateixos fets pels quals es vol
que declari amb l’obligació de dir la veritat. Si jo fos Trapero, em negaria a
contestar qualsevol pregunta, i no perquè tingui alguna cosa a amagar, sinó
perquè pot deixar en evidència la seva estratègia de defensa.
Finalment, i com he anat dient, aquesta setmana no
han estat pocs els funcionaris públics que, declarant amb obligació de dir la
veritat, han atribuït fets i assignat culpabilitat a Trapero, que, pel fet de
no ser part d’aquest judici, no s’ha pogut defensar ni ha pogut interrogar o
fer interrogar a qui l’acusa (article 6.3.d del Conveni Europeu de Drets
Humans). Pitjor encara, s’ha vulnerat la seva presumpció d’innocència, segons
estableix la directiva comunitària 2016/343 sobre presumpció d’innocència que
determina que es vulnera aquest dret fonamental “[...] si les declaracions
públiques de les autoritats públiques, o les resolucions judicials que no
siguin de condemna es refereixen a un sospitós o acusat com a culpable mentre
no s’hagi provat la seva culpabilitat d’acord amb la llei”.
No ha estat una bona setmana, però sí una setmana
molt aclaridora de com juguen la partida i de com pensen condemnar Trapero
vulnerant fins al més bàsic dels seus drets: estar present quan se l’enjudicia.
Gonzalo Boye
10/03/2019. Dolors Marín Tuyà. Una crisi d’estat.
10/03/2019.
Dolors Marín Tuyà. Una crisi d’estat.
Benvolguts,
10 març 2019 2.00 h
TRIBUNA
Dolors Marín Tuyà - Sociòloga
Sense por, però sabent d’entrada la
naturalesa política repressiva i venjativa dels aparells de l’Estat i la
seva voluntat d’escarmentar el poble català ara i per al futur, estem vivint
el procés a tota una nació i al mateix temps una crisi d’estat que ens està convertint
en el laboratori polític més important d’Europa.
No s’ha acabat el judici, però de tot plegat ja
en podem extreure algunes lliçons: la principal, constatar la força democratitzadora
i, per tant, desestabilitzadora del règim del 78, que exerceix l’independentisme
combatiu i la insubmissió civil no violenta com a forma de protesta
política; una força que està fent trontollar tot l’Estat des del
seu sistema judicial aberrant i corrupte, fins a una monarquia d’orígens
indignes, fins a un sistema de partits totalment desacreditat i unes
lleis socials clarament antipopulars i antidemocràtiques; i no es tracta
únicament d’estar demostrant una capacitat de mobilització i d’acció constants,
sinó que hi ha la percepció que s’ha plantat una llavor que va madurant en
la consciència de la gent honesta en el sentit que aquesta Constitució tan
intocable és un frau, que aquest judici és una farsa i que hem d’exigir la
seva nul·litat i la fi de tota la repressió que afecta tanta gent i que treballar
per ser independents d’uns estats que ens tenen sotmesos a una depredació
constant, humiliats i reprimits en els drets socials i emmudits en la
llengua i cultura és una qüestió que interessa avui dia tots els europeus.
Estem superant amb nota la síndrome de la por i de la sensació d’impotència
induïda que ens diu per tots els mitjans que fracassarem i que és millor
refugiar-se de nou al corral autonomista.
La segona lliçó ens ha d’abocar a una autocrítica
ineludible: no hem sabut aprofitar aquesta enorme força per a dirigir-la
en un sentit d’estat i en un exercici del poder propi: i tampoc no es tracta
únicament d’haver fallat en la famosa unitat en l’acció electoral, sinó
d’estar fallant en la construcció d’una estratègia conjunta per a desmuntar
el sistema autonòmic i plantejar el nostre plet segons el dret internacional
com a catalans i no segons el dret espanyol com uns súbdits rebels del Regne
d’Espanya. El judici contra l’independentisme ens està dient que no hem
d’esperar que de les estructures de la Comunitat Autònoma de Catalunya
(CAC), que són peces de l’arquitectura política espanyola, en puguin sortir
unes estructures lliures que ens encaminin cap a la República Catalana
Independent.
Aquestes lliçons ens han de portar a treballar
per una concepció d’unitat i de lluita des de la base, a promoure una
estratègia de lluites socials compartides. Ara hem tingut un 8 de març de
revolta pels drets de les dones en un món dominat pel patriarcat; ara ve un
1 de maig pels drets del món del treball i el sindicalisme de classe
català; i cada dia és moment de lluita per l’habitatge, per la defensa de la
terra en un planeta amenaçat de mort, pel dret a una sanitat i una educació
per a tothom... Que ens diuen que serem ingovernables? Doncs sí, siguem-ho
per als que ens volen sotmetre i alcem-nos amb dignitat i orgull. Sense
por.
10/03/2019. Jaume Oliveras. Relats.
10/03/2019.
Jaume Oliveras. Relats.
10 març 2019 2.00 h
DE SET EN SET
Relats
Jaume Oliveras
Tres setmanes de judici al Tribunal Suprem permeten
un esquema del perquè d’un diàleg trencat. I tot es resumiria en un sac de
despropòsits si no fóra que hi ha gent que porten a l’espatlla cinc-cents
dies de presó provisional i es disputen sentències que sumen més de
dos-cents anys.
Amb totes les matisacions que calgui, fonamentalment
ens trobem davant cinc relats ben diferenciats. El primer és el relat dels
acusats, sustentat en els drets cívics i democràtics i fonamentat en la
cultura de la no-violència. És un relat de gran contingut i que denota un
clar convenciment dels asseguts en les banquetes dels acusats. La fiscalia,
i també les entranyes de l’Estat, proclama el relat que no hi ha res per
sobre de la llei i que la bíblia constitucional no permet més interpretació
que la feta pel poderós centralisme. Dos relats oposats impossibles de compaginar.
El segon relat presenta una variant precisa: la
culpabilitat dels comandaments dels Mossos en un procés de manifesta
rebel·lia. Curiosament aquest relat és mantingut per testimonis de
dubtós currículum, amb judicis que parlen d’exercicis de violència. I el
quart relat és el del no relat, el mantingut en la desmemòria: “no ho sé”,
“no ho recordo”, “no en tinc constància”. No es pot mentir però es pot haver
perdut la memòria.
El cinquè relat és impropi dels testimonis, que
fins podrien acabar imputats. És el relat sostingut en la mentida. N’hem
vist clars exemples, que han de ser detectats i denunciats. Hi poden haver
divergències d’interpretació i fins errors no volguts, però la mentida com
a arma llancívola és imperdonable. Repasseu algunes declaracions i,
fàcilment, detectareu els grans mentiders.
10/03/2019. Jordi
Grau. Va bé el judici al Suprem?
10/03/2019.
Jordi Grau. Va bé el judici al Suprem?
10 març 2019 2.00 h
FULL DE RUTA
Va bé el judici
al Suprem?
Jordi Grau
Espero equivocar-me, però voldran fer un escarment
judicial, un avís per a navegants: deixeu-ho estar o cap a la presó. Amb
tenir la raó no n’hi ha pas prou
“El judici va molt bé, no? Els hauran de deixar
anar després del que hem vist, no creus?” S’ho pregunta molta gent després del
que veiem per les televisions des del Tribunal Suprem. I, certament,
allà no veus rebel·lió ni sedició per enlloc. Ni malversació, és clar. Però
una cosa és tenir la raó i l’altra, que te la donin. Pleitos tengas... ¡y los ganes! diuen.
Ja pots tenir tota la raó, que si caus en mans de la Justícia hi surts perdent
en la majoria de casos, encara que acabis guanyant. En aquest cas queda clar
allò de jutge i part, o almenys ho sembla. Servirà d’alguna cosa que els molt
ben preparats advocats de les defenses desmuntin totes les acusacions?
Ho estan fent i els testimonis de càrrec són imprecisos o directament
donen ales a les argumentacions dels advocats defensors. Però això ja ho
sabíem, que no hi havia hagut cap violència més que les dels que van picar
durant el referèndum. I ja sabem que allò que van fer els líders polítics ara
jutjats és allò que els va demanar la ciutadania en les eleccions, no
només les que els van portar al govern, sinó a les que va convocar Rajoy amb
el 155 a la mà. Tot això ja ho sabem. Com sabem que la presó i l’acusació per
a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez clama al cel i és de jutjat de guàrdia, si
m’ho permeten. I que a Carme Forcadell la jutgen per haver fet de presidenta
del Parlament. Però la llei la interpreten ells. I si sents alguna televisió
espanyola o els seus mitjans, fins i tot algun dels progres, tot va com ha d’anar perquè
hi hagi una sentència duríssima. S’equivoquen un cop més si es pensen que
això arreglarà alguna cosa. Espero equivocar-me, però voldran fer un escarment
judicial, un avís per a navegants: deixeu-ho estar o cap a la presó. S’estan
carregant la seva Constitució i la interpretació de 1978. Torna allò de
fer-nos passar per l’aro i imposar les coses a hòsties, com va dir el de Vox
al Parlament Europeu. El judici va molt bé, no? Doncs no, no s’ho esperin
pas. Amb tenir la raó no n’hi ha pas prou!
10/03/2019. El Nacional. La carta dels presos de JxCat:
"Ens apartarem si això afavoreix la unitat".
10/03/2019.
El Nacional. La carta dels presos de JxCat: "Ens apartarem si això
afavoreix la unitat".
ELECCIONS 28A
El Nacional
Foto: EFE
Barcelona. Diumenge, 10 de març de 2019
1 minut
Foto: EFE
Barcelona. Diumenge, 10 de març de 2019
1 minut
Els quatre presos de JxCat -Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn- han assegurat que les
seves candidatures "representen millor" que cap altra l'"esperit
unitari i transversal de l'1-O", encara que s'han ofert a apartar-se si
això serveix per "facilitar" la unitat electoral amb ERC.
A través d'una carta des de la presó de Soto del Parral (Madrid), on hi romanen
mentre se celebra el judici al procés al Tribunal Suprem, Sànchez, Turull, Rull
i Forn han explicat les raons per les quals han acceptat ser candidats de JxCat en aquest pròxim cicle electoral.
En concret, Sànchez liderarà la llista de JxCat
per Barcelona a les eleccions del 28 d'abril al Congrés, mentre que Rull
encapçalarà la de Tarragona, Turull ho farà a Lleida i Forn serà el número u de
la candidatura en les municipals del 26 de maig a Barcelona. "Ens
presentem a les eleccions perquè volem seguir sent lleials al compromís social
i polític al qual ens vam comprometre quan estàvem en el govern de Catalunya o
al capdavant d'entitats sobiranistes", argumenten en la seva carta.
Els quatre subratllen que es presenten com a
candidats de JxCat perquè creuen que "és qui representa millor l'esperit unitari i transversal de l'1
d'octubre", si bé puntualitzen que els hauria agradat una "candidatura conjunta de tot el sobiranisme".
"Estem convençuts que la unitat és
encara avui la millor aposta per vèncer electoralment als adversaris de les
llibertats nacionals i polítiques. Buscar i proposar aquesta concòrdia, trucar
a les portes d'altres formacions sobiranistes i republicanes per emplaçar-les a
la unitat electoral, és i serà la nostra guia fins al final", afirmen.
Per això, es comprometen a "apartar-se", si així es considera
oportú, de les llistes que encapçalen, per "facilitar" aquesta unitat sobiranista. "No som candidats per fer més gran un partit
sinó per servir al país i a les idees de llibertat. I ho farem des d'on sigui i
com sigui", subratllen.
10/03/2019. Editorial El PuntAvui. Congelar els tipus, un mal
símptoma.
10/03/2019.
Editorial El PuntAvui. Congelar els tipus, un mal símptoma.
10 març 2019 2.00 h
La decisió del Banc Central Europeu de mantenir
congelats els tipus d’interès en el 0% pot suposar una alegria conjuntural
per a aquells que veuran com la factura de la seva hipoteca, en cas que
sigui d’interès variable, no s’incrementa com a conseqüència de la decisió
presa pel consell de govern de l’autoritat monetària europea. Però la resolució
del BCE que ajorna la pujada del preu del diner prevista per després de
l’estiu té un preocupant revers en forma de símptoma preocupant sobre la
salut de l’economia a la zona euro, de la qual els catalans formem part.
La necessitat del BCE de mantenir els estímuls
té a veure amb el baix nivell d’activitat creditícia i l’encara baixa
inflació que indica una activitat econòmica i de consum alentida que no permet
enlairar l’economia europea. La qual cosa pot comportar una nova desacceleració
que desemboqui en recessió i una crisi fatídica donada la fragilitat que
encara tenen les estructures econòmiques d’Europa. La congelació del preu
del diner, i de la penalització a la banca amb un 0,4% en els seus dipòsits
per part de Frankfurt, és d’entrada un fracàs de l’actual president del BCE.
Mario Draghi deixarà el seu càrrec a finals d’octubre sense haver pogut revertir
l’anòmala situació de la política monetària europea que es viu des del 2011.
La zona euro continua instal·lada en les mesures
d’urgència i els pedaços sense que l’economia reaccioni de forma favorable.
Probablement perquè el que tocaria és afrontar d’una vegada amb valentia
el problema de fons: la incoherència que suposa disposar d’una política monetària
única i no d’una política econòmica unificada més enllà del control del
dèficit.
L’independentisme és de dretes? Les dades que ho
desmenteixen
L'analista de dades Joe Brew demostra en aquest
article que l'afirmació segons la qual l'independentisme és de dretes és falsa
Favorit
Sense anuncis
‘El seu únic suport prové dels nacionalistes
d’extrema dreta’, va comentar Inés Arrimadas sobre el moviment independentista
català. ‘Un ultranacionalista i supremacista de dretes’ és com la socialista
Eva Granados va descriure el president Quim Torra. I ‘un dretà servil’ el també
socialista José Zaragoza. ‘El PDECat és un partit d’extrema dreta: ni social ni
progressista’, va escriure la jurista contrària a la independència Argelia
Queralt.
Si hom només llegeix les paraules dels opositors a
la independència, podria concloure raonablement que l’independentisme català és
un moviment de dretes, com el nacionalisme britànic en la forma de Brexit, el
francès del Rassemblement National de Marine Le Pen o el nacionalisme americà
incrustat en la branca del partit republicà de Donald Trump.
Però és així? L’independentisme català és de
dretes? Examinem-ne les dades.
La pregunta
Quina relació hi ha entre l’escala ideològica
esquerra-dreta i la posició envers la independència de Catalunya?
El mètode
Examinem les dades de l’enquesta del CEO per
establir la relació entre l’espectre polític esquerra-dreta –si bé aquests
termes són molt relliscosos– i el grau de suport de la independència de
Catalunya. Per al nostre propòsit, ens centrarem en aquests aspectes:
- Posició
d’esquerra versus dreta sobre l’escala ideològica autoavaluada
- Creixement
econòmic i medi ambient
- Participació
del govern en l’economia
- Imposts
i serveis socials
- Desigualtat
i redistribució de la riquesa
- Actituds
envers la immigració
- Actituds
envers l’eutanàsia
- Clericalisme
- Resultats
L’escala esquerra-dreta
El Baròmetre d’Opinió Política del Centre
d’Estudis d’Opinió ha demanat als catalans com veuen la independència i la seva
orientació a l’esquerra amb regularitat de l’any 2015 ençà. Durant quatre anys,
una mostra representativa de 17.981 persones ha anat responent les preguntes
sobre ideologia i independència.
Aquest quadre mostra l’agregació d’aquestes 17.981
respostes. L’eix X mostra com se situa hom a l’escala esquerra-dreta, i l’Y el
percentatge.
En el quadre anterior és palesa una associació
clara entre les esquerres i l’independentisme.
Polítiques i independentisme
Una crítica comuna (i legítima) de la situació
‘d’un mateix’ en una escala de l’esquerra és que els individus poden
classificar-se erròniament. És a dir, potser els independentistes catalans es
pensen que estan alineats a l’esquerra però realment donen suport a les
polítiques de la dreta. Podria ser cert? Vegem com es relaciona
l’independentisme amb les polítiques específiques en cada resposta
Creixement econòmic i medi ambient
Una diferència estereotipada entre l’esquerra i la
dreta són les diferents prioritats quant al medi ambient i l’economia.
L’esquerra política tendeix a afavorir la protecció econòmica contra el
creixement econòmic, mentre que la dreta política valora més el creixement
econòmic. A començament del 2015 i a mitjan 2018, es va demanar a 3.000
catalans si el creixement econòmic ha de tenir prioritat respecte de la
protecció del medi ambient. L’agregació d’aquestes dues enquestes mostra que
els independentistes valoren més el medi ambient, mentre que els unionistes
valoren més l’economia (vegeu el gràfic de baix).
El 26% dels independentistes valora el creixement
econòmic per damunt del medi ambient, contra el 33% dels unionistes. Clarament,
en aquesta qüestió l’independentisme és més a l’esquerra que no pas
l’unionisme.
Intervenció del govern en l’economia
Una distinció clàssica entre l’esquerra i la dreta
és la mesura en què hom creu que el govern ha d’intervenir en l’economia.
Normalment l’esquerra política dóna suport a la intervenció de l’estat en l’economia,
mentre que la dreta política sol ser més ‘laissez–faire‘. A començament del
2015 i a mitjan 2018, tres mil catalans van ser enquestats precisament sobre
aquesta qüestió. Els resultats són aquests:
Imposts i serveis socials
L’esquerra política afavoreix sol afavorir els
imposts, per tal de proporcionar més serveis socials. En general la dreta
política afavoreix els més baixos, tot i que això significa menys serveis
socials. Què en diuen els unionistes i independentistes?
Sobre els imposts i els serveis socials, tots dos
grups tenen una opinió similar. Dit això, els unionistes se situen lleugerament
més a la dreta (el 21,5% són favorables a reduir impostos, contra un 16,9% dels
independentistes).
Desigualtat i intervenció governamental
L’esquerra política generalment considera que el
govern ha de prendre mesures actives per a reduir la desigualtat. La dreta, en
general no. Vegem què en diuen els catalans::
És evident que tant els catalans alineats a
l’esquerra com a la dreta donen suport en gran mesura a les mesures
governamentals per a reduir la desigualtat. Tot i que és molt semblant, el
percentatge d’independentistes favorables a la reducció de la desigualtat (88,4%)
és lleugerament superior al dels unionistes (86,7%). Dit d’una altra manera, en
aquesta qüestió l’independentisme torna a situar-se a l’esquerra de l’unionisme
(encara que de manera insignificant).
Els drets dels homosexuals
Una altra fissura a l’eix esquerra-dreta són els
drets polítics dels homosexuals. En general, l’esquerra política és partidària
que els homosexuals tinguin els mateixos drets i reconeixements polítics que
els heterosexuals. En canvi, històricament la dreta ha mostrat més oposició a
l’equiparació dels drets dels homosexuals i al fet que siguin reconeguts. Més
de tres mil catalans han estat enquestats sobre la qüestió de l’adopció per
part d’homosexuals. Vegem-ne les respostes:
Sumant independentistes i unionistes catalans, la
majoria és favorable que les parelles homosexuals puguin adoptar en les
mateixes condicions que les parelles heterosexuals. No obstant això, la taxa és
més alta entre independentistes (84,7%) que no pas entre unionistes (72,1%).
Una vegada més l’independentisme és més a l’esquerra que l’unionisme.
Immigració
Normalment, l’esquerra és més receptiva a la
immigració i la dreta generalment s’hi oposa. A continuació exposem què pensen
els catalans sobre la immigració, basant-nos en dues tandes d’enquestes amb la
pregunta ‘quina és el grau de conformitat amb l’afirmació “amb tanta
immigració, un ja no se sent com a casa”‘ (demanat a començament del 2015 i a
mitjan 2018).
El percentatge d’enquestats que no se senten ‘a
casa’ a causa de ‘tanta immigració’ és molt més gran entre els unionistes (40,5%)
que no pas els independentistes (25,6%). Una vegada més, respecte de la immigració,
l’independentisme és més a l’esquerra que no pas l’unionisme.
Eutanàsia
Generalment l’eutanàsia és vista més favorablement
per l’esquerra que no pas per la dreta. A continuació exposem què n’opinen els
catalans, dividits pel punt de vista en relació a la independència:
En bona mesura, la societat catalana és
pro-eutanàsia, tant en l’esquerra com en la dreta. No obstant això, els
independentistes són més pro-eutanàsia (90,1%) que no pas els unionistes (82,8%).
Una altra vegada, l’independentisme és més a l’esquerra que l’unionisme.
Clericalisme
L’esquerra té una llarga tradició
d’anticlericalisme, mentre que la dreta política s’ha mostrat més còmoda amb el
poder religiós. Vegem la diferència entre independentistes i unionistes en
relació a la manera com se senten en relació amb la intervenció de la religió
en la política.
Tant els uns com els altres s’oposen
majoritàriament a la influència de la religió en la política, però els
independentistes s’hi oposen més.
Posició dels partits
A Catalunya és bastant típic d’associar la CUP,
Podem, el PSC i ERC a l’esquerra, Ciutadans al centre i el PDECat i el PP a la
dreta. Tanmateix, si observem amb més detall les dades sobre la posició
ideològica, podem dir que aquest estereotip no encaixa amb tots.
El PSC i el PDECat són els dos partits més mal
classificats. Aquests darrers anys, els votants del PDECat s’han mogut a
l’esquerra (d’una posició ideològica mitjana de 4,9 a 4,2), mentre que els
electors del PSC han passat a la mateixa distància (3,5 a 4,2). El 2018 el
PDECat i el PSC s’ubicaven de manera idèntica (4,2) en l’eix esquerra-dreta.
Conclusió
Les dades són clares: tant en les
mesures de percepció política com en les objectives el moviment independentista
se situa més a l’esquerra que no pas l’unionisme.
Comentaris
09/03/2019. Andreu
Barnils. Manel Castellví, quin home.
09/03/2019. Andreu Barnils. Manel Castellví,
quin home. La declaració del comissari dels Mossos obre
camí o és una excepció? Si haguéssim de resumir en una idea la impressionant
declaració de l’ex-comissari dels Mossos d’Esquadra, senyor Manel Castellví, la
que em resultaria més aclaridora seria aquesta: nosaltres volíem frenar el
referèndum del Primer d’Octubre i així ho vam dir als polítics catalans, que el
van voler tirar endavant igualment. De fet, Castellví va arribar a dir que, de
la reunió del dia 28 de setembre amb Puigdemont, Junqueras i Forn, el senyor
Castellví n’havia sortit ‘frustrat’, perquè els Mossos havien volgut frenar el
Primer d’Octubre i els polítics havien decidit de tirar-lo endavant, tot i
haver-los avisats que no es podia descartar violència del bàndol
independentista. Doncs ve en Castellví i diu que no van complir, cert, però per
culpa dels polítics. I que, de possibles violents, ells ja n’havien avisat —per
exemple, del jovent de la CUP. En un extrem tindríem Jordi Cuixart (‘El meu
objectiu ja no és sortir de la presó, sinó denunciar injustícies’) i en
l’altre, Castellví (‘Jo miro de salvar-me, i si un altre es menja més anys de
presó, pitjor per a ell’).
Benvolguts,
Si haguéssim de resumir en una idea la
impressionant declaració de l’ex-comissari dels Mossos d’Esquadra, senyor Manel
Castellví, la que em resultaria més aclaridora seria aquesta: nosaltres volíem
frenar el referèndum del Primer d’Octubre i així ho vam dir als polítics
catalans, que el van voler tirar endavant igualment.
Porta bandera española al canell aquest
Castellví?
La declaració del comissari dels Mossos obre camí
o és una excepció?
Si haguéssim de resumir en una idea la impressionant declaració de l’ex-comissari dels Mossos
d’Esquadra, senyor Manel Castellví, la que em resultaria més aclaridora seria
aquesta: nosaltres volíem frenar el referèndum del Primer d’Octubre i així ho
vam dir als polítics catalans, que el van voler tirar endavant igualment.
De fet, Castellví va arribar a dir que, de la
reunió del dia 28 de setembre amb Puigdemont, Junqueras i Forn, el senyor
Castellví n’havia sortit ‘frustrat’, perquè els Mossos havien volgut frenar el
Primer d’Octubre i els polítics havien decidit de tirar-lo endavant, tot i
haver-los avisats que no es podia descartar violència del bàndol
independentista.
Aquests dies he demanat als advocats del procés
sobre Castellví, i una resposta va ser aquesta: ‘Quan haurem sentit declarar la resta de
mossos d’esquadra sabrem si l’estratègia de la policia catalana és de salvar-se
el cul, o únicament es tracta d’aquest paio, que és un…’ I
m’estalvio l’insult dedicat a Castellví. Poques vegades havia vist advocats tan emprenyats. I és
ben normal, perquè la idea de Castellví és un torpede enorme a la línia de
flotació de la defensa dels advocats del govern que, amb més diferències o
menys, fins avui han vingut a dir la contrària: els Mossos van complir el
mandat judicial. Oi tant que sí. De fet, el mandat deia que el 1r-O havia de
prevaler la convivència ciutadana per damunt les accions repressores. I així es
va fer. De fet, senyor jutge, hi
va haver més col·legis tancats pels Mossos que no pas per la policia, perquè els
Mossos van acatar, com no podia ser d’una altra manera, la justícia. I, de fet,
senyor jutge, si bé és cert que uns quants dies abans els Mossos no havien
frenat gens els preparatius del referèndum, el cas és que la policia espanyola
i la guàrdia civil, tampoc. Potser caldria que fóssim justos amb qui va tancar més
col·legis que ningú, i ens fixéssim en qui va exercir la violència… i les coces
voladores, senyor jutge.
En fi, com bé diu l’advocat consultat, la cosa
pitjor és el dubte que ara hi ha: l’estratègia de Castellví és individual, o és
la que seguirà la resta de comandaments de la policia? Incloent-hi, ai ara, el
major Trapero? No fotis.
Veurem un campi qui pugui? Veurem
mossos contra Forn, mossos contra Junqueras i mossos contra Puigdemont? Per
salvar-se ells acusaran el govern? O és solament cosa de Castellví, un home que
va deixar el càrrec el 18 de gener passat? Aquest és un dubte que solament les declaracions
de la resta de mossos començaran a dissipar.
10/03/2019. Redacció Vilaweb. Elpidio Silva diu que el judici
contra el procés ‘sembla justícia franquista’.
10/03/2019.
Redacció Vilaweb. Elpidio Silva diu que el judici contra el procés ‘sembla
justícia franquista’. L’ex-magistrat, jurista i advocat Elpidio José Silva considera que el
judici contra el procés al tribunal Suprem espanyol fa un ‘dany terrible’ a la
democràcia espanyola, tant per unes imputacions que considera inconsistents com
per la manera com es fa la vista oral, amb presses, sense calendari
preestablert i amb testimonis que divaguen i fan valoracions polítiques. ‘És
elegant per fora, però una vergonya sense sentit’, ha afirmat, afegint que la
regulació actual dels judicis data del segle XIX i que no és digna. ‘Sembla
justícia franquista’, ha declarat. A més, no confia gaire en la resposta del
Tribunal Europeu dels Drets Humans, perquè el considera un òrgan polític que
serà pressionat per la resolució del Brexit i pensa que potser resoldrà el cas
d’aquí a sis o deu anys. A més a més, critica especialment Manuel Marchena per
haver acceptat preguntes impertinents i divagacions, no fer-ne algunes altres i
deixar moltes coses al tinter, sense voler aprofundir.
Benvolguts,
Elpidio Silva
diu que el judici contra el procés ‘sembla justícia franquista’
L'ex-magistrat i advocat, molt crític amb Manuel
Marchena
L’ex-magistrat, jurista i
advocat Elpidio José Silva considera que el judici contra el procés
al tribunal Suprem espanyol fa un ‘dany terrible’ a la democràcia espanyola,
tant per unes imputacions que considera inconsistents com per la manera com es
fa la vista oral, amb presses, sense calendari preestablert i amb testimonis
que divaguen i fan valoracions polítiques.
‘És elegant per fora,
però una vergonya sense sentit’, ha afirmat, afegint que la regulació actual
dels judicis data del segle XIX i que no és digna. ‘Sembla justícia franquista’,
ha declarat.
A més, no confia gaire en la resposta del Tribunal Europeu dels Drets Humans,
perquè el considera un òrgan polític que serà pressionat per la resolució del Brexit i pensa que potser resoldrà el
cas d’aquí a sis o deu anys.
En declaracions a
l’ACN, Silva ha estat molt crític amb el procediment judicial, que considera
una persecució ideològica impulsada pel PP i una injustícia envers presos
polítics i exiliats. De fet, considera surrealista el judici perquè de moment, segons ell, no
han valorat fets concrets, sinó que es fan valoracions polítiques i algunes
declaracions de testimonis ‘són “infumables”, no tenen rellevància penal’.
En aquesta ‘obra
de teatre judicial’ ha criticat especialment alguns testimonis alarmants i
els polítics del govern espanyol, que sembla que no sabien res i que no
dirigien una cúpula policíaca, cosa que ‘fa
por i vergonya’. Així, ha criticat la falta de separació de poders per
l’actuació de la fiscalia i la Guàrdia Civil el setembre del 2017, perquè no
van deixar d’actuar tot i que el cas l’hauria d’haver instruït, segons Silva,
la magistrada del TSJC que ja tenia obertes diligències.
De fet, ha dit que les instruccions de la fiscalia als cossos policíacs
aquelles setmanes podrien implicar un delicte de prevaricació.
A més a més, critica especialment
Manuel Marchena per haver acceptat preguntes impertinents i divagacions, no
fer-ne algunes altres i deixar moltes coses al tinter, sense voler aprofundir.
07/03/2019. Josep Casulleras Nualart. Per què a Marchena no
li importa que peguessin a les nostres àvies?
07/03/2019. Josep Casulleras Nualart. Per
què a Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies? Per al tribunal
'no és rellevant' la vulneració de drets per part dels cossos policíacs
espanyols, i es concentra en els arguments sobre l'acusació. ‘Vejam, senyor
lletrat…’ I els diu que no pensa projectar aquell vídeo, o que no els deixarà
fer veure al testimoni que allò eren càrregues policíaques, per més que ho
neguin. Perquè no; allò ‘no és rellevant jurídicament’, diu Marchena, no és
transcendent per a l’objecte del judici. Ell mateix ho va advertir al
començament: l’objectiu del judici no és pas examinar si els agents de la
policia espanyola, els seus caps i els seus responsables polítics van exercir
una repressió condemnable. El
tribunal mirarà si els escrits d’acusació, si el relat sobre la violència
constitutiva d’una rebel·lió o una sedició, es poden subscriure. Aquest és
l’enfocament: no s’ha de demostrar la culpabilitat, sinó la innocència; no es
qüestiona la vulneració de drets, es dóna per fet el delicte i a veure com els
convences de la contrària. Marchena
no és àrbitre; és part.
Diari d'un judici polític
Josep Casulleras Nualart
Per què a
Marchena no li importa que peguessin a les nostres àvies?
Hi ha aquell moment del judici en
què Jordi Pina, Marina Roig o Andreu Van den Eynde demanen de
projectar un vídeo de les càrregues policíaques contra els votants de l’1-O. Perquè el vegin
l’ex-ministre Juan Ignacio Zoido o
el coronel Diego Pérez de los
Cobos, i que puguin comprovar que allò que diuen no és cert, que la
‘gran virulència’, ‘la força brutal’ i les ‘muralles humanes’ eren gent que hi
havia als col·legis que exercia la resistència pacífica i que els agents de
la policia espanyola i
de la Guàrdia Civil van
actuar amb una gran violència, contravenint els protocols d’actuació d’una
policia d’un estat democràtic.
Benvolguts,
Els sorges portaven
càmeres en el casc, que serveixen precisament per veure l’enemic. Com que
l’enemic som nosaltres...
És aquell moment en què el president de la sala, Manuel
Marchena, els interromp.
‘Vejam,
senyor lletrat…’ I els diu que no pensa projectar aquell vídeo, o que no
els deixarà fer veure al testimoni que allò eren càrregues policíaques, per més
que ho neguin. Perquè no; allò ‘no és rellevant
jurídicament’, diu Marchena, no és transcendent per a l’objecte del judici.
Ell mateix ho va advertir al començament: l’objectiu del
judici no és pas examinar si els agents de la policia espanyola, els seus caps
i els seus responsables polítics van exercir una repressió condemnable. El tribunal mirarà si els escrits d’acusació, si el
relat sobre la violència constitutiva d’una rebel·lió o una sedició, es poden
subscriure. Aquest
és l’enfocament: no s’ha de demostrar la
culpabilitat, sinó la innocència; no es qüestiona la vulneració de drets, es
dóna per fet el delicte i a veure com els convences de la contrària. Per això a Marchena tant li fa si a una senyora
gran del col·legi Infant Jesús de Barcelona li van obrir el cap. Perquè això ‘no és
rellevant’ en aquest judici.
Marchena va establir uns
criteris de permissivitat a les parts, tant a les defenses com a les
acusacions. Però després aquest criteri l’ha fet anar com ha volgut. Per exemple, a Joan Tardà li impedia, com a
testimoni, que desplegués el més mínim discurs polític en les seves respostes;
en canvi, a Sáenz de Santamaría i
a Mariano Rajoy els
deixava que exposessin a plaer la seva concepció de la sobirania nacional i la
defensa d’impedir sempre l’exercici del dret d’autodeterminació en el marc
constitucional. Als fiscals, tal com han
denunciat els observadors internacionals, els
deixa fer preguntes suggestives als testimonis, d’acompanyar-los en la
resposta, d’exposar-los un context de prejudici que va bé amb el relat
acusatori. A les defenses, no. ‘Anem als fets’, els diu:
Marchena no és àrbitre; és part.
I és així des del moment en què el Tribunal Suprem espanyol és una part d’aquest estat
que s’ha vist amenaçat per l’independentisme i ha desplegat com a resposta una
estratègia repressiva a gran escala i a molts nivells: judicial, policíac,
mediàtic, polític… Convé tenir-ho
present. Marchena és part, i també per això li importa poc que l’1-O hi
hagués una setantena de ferits més grans de seixanta-cinc anys a causa de la violència policíaca.
El parany a Trapero
Argumenta que no és rellevant
jurídicament perquè aquesta violència ja és investigada en uns altres jutjats,
com el d’instrucció número 7 de Barcelona, el número 2 de Girona i el número 1
de Lleida. Investigada malgrat els obstacles constants de la fiscalia, incloses
les amenaces als ferits que presenten demanda de ser investigats ells, i
malgrat la manca de col·laboració de la policia espanyola, la Guàrdia Civil i
el Ministeri d’Interior a l’hora d’aportar documentació i més materials, tal
com ha denunciat Amnistia Internacional.
Marchena, d’això, se’n desentén. És una altra
anomalia, el fet que tota aquesta gran causa contra l’independentisme sigui disgregada
d’aquesta manera, que hi hagi acusacions al jutjat 13 de Barcelona de fa dos
anys i que durant un any i mig inclogués la rebel·lió i la sedició. Però la
irregularitat més escandalosa que hem vist aquests dies és la que afecta el
major dels Mossos, Josep Lluís
Trapero, a qui els comandaments policíacs espanyols que han testificat
han convertit en el principal objectiu dels atacs. Però Trapero no
hi és, a la sala, perquè és acusat a l’Audiència espanyola, processat per
rebel·lió també, i no serà jutjat fins que no tinguin la sentència dels acusats
al Tribunal Suprem. Trapero no es pot defensar, no pot tenir allà dins ni la
seva advocada. És una situació flagrant d’indefensió. Aquest cas, malgrat el
fet que és objecte d’investigació en una altra causa, no ha fet que Marchena
impedís que fiscals i testimonis s’acarnissessin amb Trapero. En canvi, a
Marchena no li fa res que peguessin a les àvies en els col·legis de l’1-O.
Què importa què va passar a Aiguaviva?
Jordi Pina volia
demanar a Pérez de los Cobos si unes persones amb les mans alçades en actitud
pacífica que eren envestides per un grup de desenes de policies uniformats i
armats era una càrrega o no. Perquè el coronel havia negat que hi hagués
càrregues. Marchena li va dir que no insistís a discutir el
concepte de càrrega, i que no perdés el temps. Perquè no era procedent. I avui
ha dit a Àlex Solà que no insistís a demanar al cap de la Guàrdia
Civil durant l’1-O Ángel Gozalo quins
comandaments havien estat responsables d’ordenar l’ús probablement irregular de
gas per part dels agents contra la gent que feia una paella a Aiguaviva el dia
de la votació. Que no hi insistís perquè ‘no té cap rellevància jurídica per a la qualificació dels
fets, perquè els fets van per un altre camí.’
Què és procedent, doncs? A Marchena i
als altres magistrats, els interessa disposar de les proves, mitjançant
testimonis i documents, que els ajudin a descriure una situació de violència
que encaixi amb l’acusació de rebel·lió o de sedició.
La primera dificultat de les acusacions és
demostrar que hi va haver violència per part dels votants. La clau és que els
magistrats subscriguin la invenció d’aquest relat, del relat que feien avui,
per exemple, el comissari de la policia espanyola Sebastián Trapote i el cap de
la Guàrdia Civil Ángel Gozalo. Què es van trobar als col·legis el Primer
d’Octubre? Ha dit Trapote: ‘Hi havia alguns nens i avis, sí. Però principalment hi
havia una sèrie d’individus el comportament i agressivitat dels quals era d’una
alta virulència. I això era tot perfectament organitzat. Sabien com havien de
fer la resistència, feien cadenes humanes, ens empenyien, ens agredien i
provaven fos com fos d’impedir la nostra actuació.’
Si aquesta descripció fos certa, com podria
encaixar amb la rebel·lió, que requereix una violència armada i organitzada,
com la del 23-F, i segons l’única interpretació que va
fer d’aquest delicte el Tribunal Constitucional espanyol? Sembla complicat de
fer-ho encaixar, però la fiscalia ho ha fet de manera continuada i el jutge instructor
Pablo Llarena també ho va fer. El camp semàntic i argumentatiu per a justificar
una condemna com aquesta ja fa temps que és obert. I és aquí on es volen moure
en tot moment la fiscalia, l’advocacia de l’estat i l’extrema dreta. I el camp
en què es mourà també el tribunal. Les defenses pretenen obrir un altre camp,
el de les vulneracions de drets, el de la brutalitat policíaca, però Marchena
no hi transitarà pas, per ací. Els advocats dels acusats han de moure’s peti
qui peti en l’altre camp de joc, el que han fixat les acusacions, el Tribunal
Suprem i tot l’aparell mediàtic i polític espanyol. El de l’estat.
És el que en diem la defensa tècnica, la de
l’anàlisi i el contrast factual, allò que permet de fer veure que coses com les
que ha dit avui el comissari Trapote sobre el col·legi FEDAC Horta l’1-O són
mentida. ‘Vam intentar entrar-hi i vam haver de desistir perquè la virulència
era tan gran que les conseqüències d’haver-ho fet haurien estat greus tant per
als policies que feien la intervenció com per als ciutadans.’ A FEDAC Horta hi
ha documentació gràfica que ho desmenteix, això. Aquesta fotografia d’Albert
Salamé d’aquell dia en aquell lloc mostra una de les actituds que Trapote ha qualificat
de ‘virulentes’ i que no ha acceptat, a preguntes de l’advocat Àlex Solà, de
qualificar de ‘resistència pacífica’ ni ‘passiva’.
També el desmenteixen vídeos com aquest, en què,
en canvi, es veuen agents empenyent i fent caure gent gran a terra:
La defensa tècnica en aquest sentit és
imprescindible. Si més no, per a demostrar que els fets d’aquells dies no poden
ser tipificats de rebel·lió ni de sedició. Ens ho pot semblar als nostres ulls,
als de molta gent. Com pot ser creïble i concloent per a fonamentar aquests delictes
una declaració testifical com la que va fer la secretària judicial Montserrat
del Toro ahir al Suprem? Com pot ser, si va contradir-se,
va mentir en alguns detalls importants, va ser incapaç de desmentir les
irregularitats en l’escorcoll al Departament d’Economia i va evidenciar una
voluntat d’ajustar-se al relat acusatori (la paraula ‘tumults’ la va repetir
manta vegada) perquè el seu perfil ideològic és manifestament hostil amb
l’independentisme? Seria raonable de pensar, amb el seu testimoni en una mà i
l’experiència directa sobre aquells fets en una altra, que no pot ser concloent
de cap manera ni per a sedició ni per a rebel·lió. Però si fem un cop d’ull
ràpid als principals mitjans de Madrid veiem que titulen: ‘La secretària
judicial desmunta el fals pacifisme dels Jordis’ (El Mundo); ‘Assetjada
aleshores i ara’ (ABC); ’20-S: prova de violència’ (La Razón). L’ex-secretari d’estat
de Seguretat, José Antonio Nieto, parlava aquesta setmana d’una ‘realitat
paral·lela’. Efectivament, una realitat paral·lela.
La realitat paral·lela
La qüestió és en quina viu el Tribunal Suprem. La
resposta ve de seguida. Som en un moment molt delicat i perillós per al
manteniment dels drets fonamentals i els drets civils, no únicament dels
catalans sinó també dels espanyols. El comissari Sebastián Trapote s’ha queixat
avui que ‘els Mossos d’Esquadra van fer un dispositiu [per a l’1-O] per a
salvaguardar la seguretat col·lectiva. I així era impossible de fer complir
l’ordre judicial’. També ha dit que no van pensar a fer cap mena de mediació
abans de carregar. ‘Mitjançar amb qui?’, ha respost a Andreu Van den Eynde.
José Antonio Nieto va dir que les situacions més dures, més violentes, que
s’havien trobat als col·legis eren aquelles en què la gent s’asseia a terra i
enllaçava els braços. Hi ha una criminalització alarmant de la resistència
pacífica i de la protesta en la seva realitat, que és la que imposen mediàticament
i judicialment.
Fa temps que ho adverteixen uns quants advocats
dels represaliats, presos o exiliats. És un moment perillós, perquè aquesta
setmana hem comprovat definitivament com es reconfigura el concepte de
violència, també en el terreny judicial. Qualificar de violents Sànchez i
Cuixart, per exemple, perverteix i violenta la violència mateix, la banalitza.
I si això es tradueix en una sentència del Tribunal Suprem, el dret de
manifestació, el de la llibertat de reunió, d’expressió i de protestar de tots
els ciutadans de l’estat espanyol perillarà. I tots els cops que rebin els
homes, dones, avis i àvies que es manifestin i protestin contra l’execució
d’ordres judicials que es considerin injustes, seran per sempre més
justificats. Perillaran de ser perseguits judicialment per delictes molt greus.
I ni a Marchena ni a cap jutge no els importarà gens que els hagin obert el
cap.
VIST i SENTIT
La Vanguardia i la violència
La declaració d’Enric Millo com a testimoni
dimarts al judici contra el procés va portar molta cua i fou molt criticada en
molts àmbits. Del jugador del Barça Gerard Piqué a La Vanguardia. Ahir aquest
diari va publicar unes informacions i, sobretot, un editorial molt crític amb l’ex-delegat
del govern espanyol a Catalunya per haver descrit un ‘clima de violència’ a
Catalunya, per haver presentat l’independentisme com un moviment violent. En
l’editorial, hi havia una crítica directa a una frase textual de Millo, ‘no es
pot negar la violència en l’independentisme’, després de tants anys de grans
manifestacions pacífiques. Una frase, val a dir, que és
idèntica a la que va publicar El Punt Avui en una notícia a la web que Millo els
va forçar a rectificar. L’endemà d’aquestes crítiques a Millo, i en
contraposició, La Vanguardia ha donat una validesa i una importància molt gran
a la declaració de la secretària judicial que va escorcollar el Departament
d’Economia, malgrat la poca solidesa del seu relat ‘Un dur relat dels escorcolls
del 20-S reforça les tesis de la fiscalia‘, es titula la crònica.
MÉS INFORMACIÓ
Ahir al vespre el periodista de VilaWeb Josep
Rexach va publicar una crònica de la presentació a Madrid del documentari Causa especial 20907/2017, dirigit i
produït per Jaume Roures, i que ja es va emetre fa mesos a TV3. Durant el torn
d’intervencions, un individu va intentar agredir Josep
Rexach quan enregistrava un incident que aquell mateix individu havia originat.
Uns altres assistents el van defensar i van evitar l’agressió. La crònica de
l’acte, la podeu llegir ací: ‘Un
documentari “sectari” sobre el procés català, al bell mig del carrer d’Alcalá‘.
QUÈ PASSARÀ LA SETMANA VINENT
La fase de testimonis del judici contra el procés
continuarà la setmana vinent amb noms de pes. És el cas del major dels Mossos
d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, que declararà dijous, dia 14.
Aquell mateix dia també donaran testimoni l’ex-secretari general de la Vice-presidència
i d’Economia i Hisenda Josep Maria Jové, l’ex-jutge Santi
Vidal i l’ex-director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Carles
Viver Pi i Sunyer. Trapero resta pendent de judici a l’Audiència
espanyola, mentre que la resta són encausats en la investigació oberta
pel jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, de manera que és previst
que tots es neguin a declarar.
Dijous també declararan el secretari de
Comunicació del Govern i Mitjans de Comunicació, Antoni Molons; la
directora de serveis de Polítiques Digitals i Administració Pública, Teresa
Prohias; l’ex-sots-secretari del Ministeri d’Hisenda espanyol Felipe
Martínez; i el secretari de difusió del Departament de Presidència, David
Badal.
Dimecres declararan Jaume Mestre,
ex-director general de Difusió i Atenció Ciutadana del Departament de
Presidència; Amadeu Altafaj, ex-representant permanent de la Generalitat
de Catalunya davant de la Unió Europea i delegat del govern català a
Brussel·les; Albert Royo, ex-secretari general del Diplocat; i dos
observadors internacionals que van participar en el referèndum, Paul
Sinning i Helena Catt.
Pel que fa als testimonis de dilluns i dimarts,
seran aquests:
Dilluns, 11 de març
Albert Jaime, treballador d’Unipost; Francisco Juan Fuentes, treballador d’Unipost; Antonio Manuel Santos, treballador d’Unipost; i David Palanques, responsable de transformació digital del Departament de Treball.
Albert Jaime, treballador d’Unipost; Francisco Juan Fuentes, treballador d’Unipost; Antonio Manuel Santos, treballador d’Unipost; i David Palanques, responsable de transformació digital del Departament de Treball.
Dimarts, 12 de març
José Oriol González, gerent de l’empresa Buzoneo Directo SL; Rosa María Sans, del servei de Programació d’Activitats de la Generalitat; Enric Vidal, coordinador d’Acció Política d’ERC; i Enrique Mary Iriarte, treballador d’Artyplan SL de Vic.
José Oriol González, gerent de l’empresa Buzoneo Directo SL; Rosa María Sans, del servei de Programació d’Activitats de la Generalitat; Enric Vidal, coordinador d’Acció Política d’ERC; i Enrique Mary Iriarte, treballador d’Artyplan SL de Vic.
DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC
- Dia
1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen
el pitjor temor de Marchena
- Dia
2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia
espanyola en un parany
- Dia
3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn
es mengen les acusacions
- 17
de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins
del Suprem en l’arrencada del judici
- Dia
4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés,
vist des de dins la sala
- Dia
5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap
a què juga
- Dia
6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més
gran vergonya
- 25
de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada
de Vox
- Dia
7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de
Marchena amb Cuixart
- Dia
8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya
Sáenz de Santamaría
- Dia
9, 28 de febrer: Marchena es treu finalment la màscara i Zoido
obre una nova escletxa
- Dia
10, 4 de març: El primer gran trumfo de la fiscalia patina i
insinua un pla sinistre
- Dia
11, 5 de març: El perill real de Pérez de los Cobos i el
martiri d’Enric Millo
- Dia
12, 6 de març: La principal arma contra els Jordis fa figa i
els fiscals es desesperen
Comentaris
Els subscriptors de VilaWeb poden comentar aquesta
notícia, o bé llegir els comentaris que hi han fet els altres subscriptors i
debatre-la amb ells , clicant ací.
Si encara no sou subscriptors, us en podeu
fer clicant
ací. Entre més avantatges, podreu participar en els
debats a la
07/03/2019. Marta Lasalas. El veto de Marchena als vídeos de
l'1-O i a algunes preguntes alarma els observadors.
07/03/2019.
Marta Lasalas. El veto de Marchena als vídeos de l'1-O i a algunes preguntes
alarma els observadors. Les anotacions dels observadors internacionals que segueixen des del
Suprem el judici al procés comencen a acumular tocs d’atenció “molt
preocupants”, segons Iñaki Rivera, director de l’Observatori del Sistema penal
i els Drets Humans i membre d’International Trial Watch. Entre els senyals
d'alarma que destaquen apareixen alguns dels vetos del president de la sala,
Manuel Marchena, als interrogatoris i a l'emissió de vídeos i l'exhibició de
proves. “El president, en reiterades
ocasions, denega a algunes parts la possibilitat d’interrogar testimonis
proposats per una altra part sobre fets diferents dels argumentats”. “Alguna cosa similar passa amb la negativa
―sempre a les defenses― de l’exhibició de documents i vídeos. Això és molt greu
en aspecte processal probatori atès que no es pot verificar la credibilitat de
testimonis amb rigor si no es pot confrontar les seves declaracions amb altres
preguntes, amb l’exhibició de documents o altres elements, materialitzant el
principi de contradicció propi de la jurisdicció penal”, denuncia.
Benvolguts,
Segons diuen els diaris Pérez de los Cobos
(germà del president del Tribunal Constitucional), va presentar-se el 23-F a la caserna de la GC,
vestit de falangista per fer costat al Tejero.
També diuen els diaris que el general Trapote acabat
d’entrar al Cos l’any 74 va
assassinar per l’esquena un detingut emmanillat a Badalona.
JUDICI AL PROCÉS
El veto de
Marchena als vídeos de l'1-O i a algunes preguntes alarma els observadors
Les anotacions dels observadors internacionals
que segueixen des del Suprem el judici al procés comencen a acumular tocs
d’atenció “molt preocupants”,
segons Iñaki Rivera,
director de l’Observatori del Sistema penal i els Drets Humans i membre d’International Trial Watch.
Entre els senyals
d'alarma que destaquen apareixen alguns dels vetos del president de la sala, Manuel Marchena, als interrogatoris i a l'emissió de
vídeos i l'exhibició de proves.
En declaracions a El Nacional aquest expert en drets humans posa en qüestió
la consideració d'impertinència que planteja Marchena sobre alguns interrogatoris.
“El
president, en reiterades ocasions, denega a algunes parts la possibilitat
d’interrogar testimonis proposats per una altra part sobre fets diferents dels
argumentats”, retreu Rivera. Aquest va ser el cas, per exemple, de
l'interrogatori al president del Parlament, Roger Torrent, al qual no es va
poder preguntar sobre el 20-S, tot i que estava a la Conselleria d'Economia
aquell dia, perquè havia estat convocat per les acusacions en virtut del seu
càrrec de responsable de la Cambra.
“Alguna cosa similar
passa amb la negativa ―sempre a les defenses― de l’exhibició de documents i vídeos. Això és molt greu en aspecte processal probatori atès que no es pot verificar la
credibilitat de testimonis amb rigor si no es pot confrontar les seves
declaracions amb altres preguntes, amb l’exhibició de documents o altres
elements, materialitzant el principi de contradicció propi de la jurisdicció
penal”, denuncia.
L’argument que això es
farà en fase de prova documental no pot acceptar-se, a parer d’aquest expert, atès que
aleshores ja no estaran els testimonis presents al judici per confrontar
possibles contradiccions molt importants que estan ja passant sense ser sotmeses
a contrast processal.
Rivera
insisteix que això passa especialment quan emergeix el tema de la
violència policial contra els votants de l’1-O i adverteix que aquesta situació “posa en
dubte el dret de
defensa, d’igualtat d’armes i, en
definitiva, el dret a un judici just previst a
l’article 6 del Conveni Europeu de Drets Humans”.
Antecedents de De los Cobos i Trapote
No és aquest l'únic retret a Marchena. Iñaki
Rivera considera “sorprenent” que el president de la sala “oblidés”
preguntar dilluns al coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de
los Cobos si havia estat processat, tal com fa amb la resta de
testimonis.
De los Cobos, coordinador del dispositiu policial
de l’1-O va ser processat per maltractaments a un pres acusat de
pertinença a ETA que estava hospitalitzat. Finalment, el coronel va ser
absolt.
El president de la sala no va plantejar-li aquesta
qüestió quan va començar dimarts el seu interrogatori, però sí que ho va fer
l'endemà, quan va haver de tornar a comparèixer. El coronel va explicar
aleshores que havia estat processat i que va tenir sentència absolutòria.
No va donar més detalls, la qual cosa, recorda Rivera, contrasta
amb altres testimonis com Artur Mas que sí que va especificar el seu cas.
Tampoc la resposta de l'exdirector del CNP a Catalunya Sebastián
Trapote sobre els seus antecedents aquest mateix matí ha satisfet l'observador.
"A preguntes
sobre las generales de la ley,
sembla que ha oblidat la mort de l'obrer Herrero el 1974",
denuncia Rivera en relació a la mort de l'obrer José Luis Herrero, pel qual va
ser investigat Trapote, tot i que el cas va ser sobresegut en aplicació
dels indults de 1975 i 1977.
Banalització de la violència
Igualment, provoca preocupació entre els
observadors la forma com De los Cobos i altres responsables de l’aparell
policial interrogats, entre els quals cita Enric Millo i José Antonio Nieto,
han tractat el “concepte de violència”.
L'expert en drets humans denuncia l'”absolut menyspreu” que representa tractar "l’exercici de drets fonamentals, la llibertat d’expressió i de
manifestació com a accions violentes que utilitzen com a escuts humans nens i
persones grans". Però també
assenyala com un punt “de molt especial
atenció” el que descriu com la “negació
o banalització de la violència policial desplegada l’1-O”.
Comunicació entre testimonis
La comunicació entre testimonis que obtenen informació prèvia a
través del visionat dels altres compareixents també inquieta els
observadors. “Això ha estat decisiu a l’hora que cada
subordinat en l’àmbit policial hagi comparegut en dies diferents del que
prèviament havien declarat els seus caps. Semblava tot perfectament encaixat, la qual cosa
posa en qüestió la falta d’espontaneïtat a què al·ludeix la jurisprudència
que prohibeix la comunicació i contaminació
de testimonis”, adverteix.
Judici polític
També crida l’atenció de Rivera que es permetin
tantes preguntes sobre el dret parlamentari i el funcionament de la Cambra
catalana, “això
no només qüestiona el principi d’inviolabilitat
parlamentària sinó que revela el caràcter fonamentalment polític del judici, per damunt d’elements
pròpiament jurídic penals”.
Cansament extrem dels presos
Un altre element d'inquietud és el “cansament
extrem” dels presos, fruit de jornades llarguíssimes de judici, que
aquest dilluns i dimarts van acumular més de 10 hores de permanència dels
processats al Tribunal. “He pogut veure in situ els evidents gestos de cansament dels acusats,
dilluns i dimarts especialment, agafant-se el cap amb les mans, mal asseguts i
mig ajaguts alguns en els seus bancs rere els advocats”, explica.
L’expert en drets
humans va tenir oportunitat de parlar amb alguns d'ells en acabar la
sessió de dimarts per confirmar aquesta situació. En abandonar el Suprem,
a més, "encara els quedava una hora i mitja per arribar a la presó,
passades ja les 22 hores, amb un sopar fred que els esperaria al menjador buit
i amb poques hores de descans". “El cansament acumulat va sent ja molt
evident i pot fer forat en alguns”, adverteix.
Rivera subratlla que en la quarta setmana de judici els
observadors nacionals i internacionals de la plataforma International Trial
Watch segueixen sense disposar
d’uns llocs reservats. “Hem
d’estar cada dia des de les 6 del matí a les portes del Suprem per poder entrar
a la sala a les 10 i després comprovem que sempre hi ha molts llocs sense
ocupar, la qual cosa interpretem com un menyspreu cap a la feina rigorosa
d’observar i informar”, denuncia.
Així mateix, retreu que dins la sala han detectat
persones del públic amb telèfons mòbils “en actituds de visible utilització”,
quan és obligació deixar els dispositius telefònics a la policia a
l’entrada.
Marta Lasalas
07/03/2019. Marc Pons. Tractat de Rastatt: Catalunya no
aconsegueix passar a l’Imperi Austríac.
07/03/2019. Marc Pons. Tractat de Rastatt:
Catalunya no aconsegueix passar a l’Imperi Austríac.
Efemèrides
7 DE MARÇ DE 1714
Tractat de Rastatt: Catalunya no aconsegueix
passar a l’Imperi Austríac
Marc
Pons
Foto: Biblioteca de la Universitat de Texas
Tarragona. Dijous, 7 de març de 2019
1 minut
Tal dia
com avui de l’any 1714, fa 305 anys, a Rasttat (llavors marcgraviat de Baden i
actualment land de Baden-Württemberg), els representants diplomàtics de
l’arxiducat d’Àustria ―Eugeni de Savoia― i del regne de França ―Claude Louis de
Villars― signaven un tractat internacional de pau que posava fi al conflicte
que, des del 1701, havien mantingut aquestes dues potències pel control de la
monarquia hispànica (Guerra de Successió). Aquell tractat era la continuació
d’un acord internacional anterior ―el Tractat d’Utrecht de 1713― que s’havia
traduït en la retirada del conflicte de les potències internacionals aliades de
la causa austriacista (Anglaterra, Països Baixos i Portugal).
En
aquell tractat de pau, la monarquia borbònica francesa ―en nom de la monarquia
borbònica hispànica― cedia a l’arxiducat d’Àustria bona part del domini dels
estats catalanoaragonesos a la península italiana (Nàpols i Sardenya), bona
part dels estats borgonyons que havien estat l'herència paterna que Carles de
Gant ―net dels Reis Catòlics― havia aportat a l’edifici polític hispànic
(Països Baixos hispànics) i la totalitat de les possessions hispàniques al nord
d’Itàlia conquerides durant el regnat de Carles de Gant a principis de la
centúria del 1500 (Milà i Mantua). Sicília (estat catalano-aragonès) havia
estat transferida a Savoia l’any anterior (1713) en virtut del Tractat
d’Utrecht.
Malgrat
els esforços de l’ambaixador català destacat a Viena Francesc de Berardo i del
secretari d’estat austríac del despatx universal, el també català Ramon de
Vilana-Perles, la part negociadora austríaca no aconseguiria incloure el
Principat de Catalunya en aquell paquet de cessions territorials. Aquesta
fórmula tenia molts partidaris tant entre els membres de la Junta de Braços
(l’equivalent al Parlament) com entre les cancelleries d’Europa, que hi veien
l’oportunitat de tancar el conflicte de forma satisfactòria per a totes les
parts. Però, segons les fonts historiogràfiques, Felip V ―primer Borbó
hispànic―, fins i tot contra el consell del seu avi i valedor Lluís XIV de
França, acceptaria totes les cessions, incloses Gibraltar i Menorca, però no
transigiria amb Catalunya.
7 DE
MARÇ DE 1714
Tractat
de Rastatt: Catalunya no aconsegueix passar a l’Imperi Austríac
Marc
Pons
Foto: Biblioteca de la Universitat de Texas
Tarragona. Dijous, 7 de març de 2019
1 minut
Foto: Biblioteca de la Universitat de Texas
Tarragona. Dijous, 7 de març de 2019
1 minut
Tal dia
com avui de l’any 1714, fa 305 anys, a Rasttat (llavors
marcgraviat de Baden i actualment land de Baden-Württemberg), els representants
diplomàtics de l’arxiducat d’Àustria ―Eugeni de Savoia― i
del regne de França ―Claude Louis de Villars― signaven un
tractat internacional de pau que posava fi al conflicte que, des del 1701,
havien mantingut aquestes dues potències pel control de la monarquia hispànica
(Guerra de Successió). Aquell tractat era la continuació d’un acord
internacional anterior ―el Tractat d’Utrecht de 1713― que s’havia traduït
en la retirada del conflicte de les potències internacionals aliades de la
causa austriacista (Anglaterra, Països Baixos i Portugal).
En
aquell tractat de pau, la monarquia borbònica francesa ―en nom de la monarquia
borbònica hispànica― cedia a l’arxiducat d’Àustria bona part del domini
dels estats catalanoaragonesos a la península italiana (Nàpols i
Sardenya), bona part dels estats borgonyons que havien estat l'herència
paterna que Carles de Gant ―net dels Reis Catòlics― havia aportat a l’edifici
polític hispànic (Països Baixos hispànics) i la totalitat de les
possessions hispàniques al nord d’Itàlia conquerides durant el regnat de Carles
de Gant a principis de la centúria del 1500 (Milà i Mantua). Sicília (estat
catalano-aragonès) havia estat transferida a Savoia l’any anterior (1713) en
virtut del Tractat d’Utrecht.
Malgrat
els esforços de l’ambaixador català destacat a Viena Francesc de Berardo i
del secretari d’estat austríac del despatx universal, el també català Ramon
de Vilana-Perles, la part negociadora austríaca no aconseguiria incloure el
Principat de Catalunya en aquell paquet de cessions territorials. Aquesta
fórmula tenia molts partidaris tant entre els membres de la Junta de Braços
(l’equivalent al Parlament) com entre les cancelleries d’Europa, que hi veien
l’oportunitat de tancar el conflicte de forma satisfactòria per a totes les
parts. Però, segons les fonts historiogràfiques, Felip V ―primer
Borbó hispànic―, fins i tot contra el consell del seu avi i valedor Lluís
XIV de França, acceptaria totes les cessions, incloses Gibraltar i
Menorca, però no transigiria amb Catalunya.
07/03/2019. Laia Araño , Mireia Capdevila Candell. Topografia
de la destrucció.
07/03/2019.
Laia Araño , Mireia Capdevila Candell. Topografia de la destrucció.
Topografia de
la destrucció
Els
bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939)
Laia Araño , Mireia
Capdevila Candell
From February 1937
until January 1939, Barcelona was systematically bombarded by Nazi, fascist and
Franco aircraft.
The city served as their test bench as bombs
rained down over the Catalan capital according to a systematic policy aimed at
the destruction, terror and demoralisation of the civil population. This book
is the most thorough and exhaustive census taken up to now of the buildings in
the city that were hit by the bombardments and to what extent they were
damaged. All the information has been entered into a general database, and this
date used to geolocalise the destructions by air warfare on the historical map
of the city.
You are here
‘Topografia de la destrucció’, un llibre
per no oblidar mai els bombardejos feixistes
Barcelona
va ser un camp de prova dels atacs sobre la població civil que s’usarien durant
la resta del segle XX en diferents conflictes per atemorir la població. El
llibre ‘Topografia de la destrucció: Els bombardeigs de Barcelona durant la
Guerra Civil (1936-1939)’ és el cens més complet i exhaustiu recollit fins a
l’actualitat dels immobles de Barcelona afectats per les bombes.
El llibre, editat per Barcelona Llibres, és el
resultat de més de dos anys de recerca i investigació de
Mireia Capdevila i Laia Arañó, de la Fundació Carles Pi i Sunyer, a partir del
buidatge documental dels diferents fons dipositats en diversos arxius de la
ciutat. En l’obra han col·laborat especialistes que donen context als bombardejos,
les estratègies de defensa, les causes i les conseqüències dels atacs.
S’hi
documenten de manera exhaustiva les víctimes i les destruccions causades pels
bombardeigs, i s’hi detallen els llocs que van rebre els impactes, les cases i
els equipaments destruïts, la destrucció de béns en cada cas i el nombre
d’afectats. A més, per primer cop es documenten els bombardeigs de la
ciutat dels dies 21, 22, 23 i 24 de gener de 1939, la darrera setmana abans
de la caiguda de la ciutat per l’ocupació franquista.
El
llibre recull també els bombardeigs de la Barceloneta d’octubre del 1937; el de
l’Escola del Mar, el 7 de gener de 1938; el de l’església de Sant Felip Neri,
el 30 de gener de 1938; el de la Catedral de Barcelona, el 19 de juliol de
1938, o els que van tenir lloc del 16 al 18 de març de 1938, entre d’altres.
Els
mapes geolocalitzats que s’inclouen al llibre permeten veure que els
bombardejos buscaven les zones més densament poblades de la ciutat: la
Barceloneta, Ciutat Vella, el Poble-sec, l’Eixample i Gràcia.
Recordar
l’horror dels bombardeigs
La
publicació del llibre clou el programa “Barcelona bombardejada 1936-1939”, organitzat per commemorar el 80è
aniversari dels atacs aeris que va perpetrar l’aviació feixista
italiana sobre la Barcelona republicana.
Entre
altres, s’ha creat el videomapatge L’arbre
de la memòria, projectat a la façana de l’Ajuntament els dies 16, 17 i
18 de març de 2018, o l’exposició “Una infància sota les bombes”, que es pot visitar a El Born Centre de
Cultura i Memòria fins al 31 de març.
El
llibre s’emmarca, a més, en la política de recuperació de la memòria de les
víctimes del feixisme que el comissionat de Programes de Memòria ha impulsat
durant aquest mandat i que s’ha concretat en l’eliminació de prop de mil
cent plaques del Ministerio de la Vivienda que hi havia als carrers de
la ciutat, o la retirada de medalles i reconeixements que l’Ajuntament
franquista va concedir al dictador Francisco Franco i a altres
personalitats i institucions franquistes, que es concretarà en el Plenari de
divendres, 25 de gener.
Imatges
- Restes de les bases de
les columnes de l’edifici seu de l’Escola del Mar, a la Barceloneta,
destruït durant el bombardeig del 7 de gener de 1938 a Barcelona (ANC.
Gabriel Casas i Galobardes).
- Església de Sant Felip
Neri destruïda per un bombardeig, febrer 1938 (ANC. Brangulí [fotògrafs]).
- Bombardeig a la Gran Via
de Barcelona, 17/03/1938 (ANC. Brangulí [fotògrafs]).
- Els bombardejos de
Barcelona, 1937-1939 (ICGC).
- Les imatges aèries dels
bombardeigs dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938 evidencien l’horror
global dels atacs que va viure Barcelona aquests tres dies (Arxiu
Fotogràfic del Centre d’Història Contemporània de Catalunya).
- Catedral de Barcelona, 19
de juliol de 1938 (ACPiS).
- Catedral de Barcelona, 19
de juliol de 1938 (ACPiS).
- Bombardeig sobre el barri
de la Barceloneta (ANC. Generalitat de Catalunya – Segona República).
JUDICI AL PROCÉS
La secretària judicial admet que s'investigava la
rebel·lió abans del "tumult" del 20-S
Gemma Liñán
Foto: EFE
Madrid. Dimecres, 6 de març de 2019
3 minuts
Foto: EFE
Madrid. Dimecres, 6 de març de 2019
3 minuts
Les defenses han posat a lloc la secretària
judicial després d'un relat de més d'una hora intentant demostrar el
"tumult" i el risc que hi va haver el 20 de setembre durant
l'escorcoll de la Conselleria d'Economia.
Jordi Pina ha fet entrar en el judici un
factor clau. Si fins ara la màxima expressió de violència estava en el 20-S i
en el tumult que ha detallat tant la secretària judicial com els responsables
policials que han declarat fins ara, l'advocat de Jordi Sànchez ha fet
notar, i així ho ha admès Montserrat del Toro, que el jutge d'instrucció del 13
ja apuntava la rebel·lió abans dels fets, volent demostrar així la
construcció del relat per a una condemna exemplar d'entre 17 i 25 anys de
presó.
A preguntes d'Andreu Van den Eynde,
també ha admès que no sabia que el TSJC havia desestimat investigar
aquests delictes.
Vaig ser un autèntic fantasma
Montserrat del Toro ha volgut fer notar que ningú
es va posar en contacte amb ella mentre va ser a la Conselleria d'Economia. Ni
Oriol Junqueras quan va anar al departament a la tarda, ni els advocats que es
van personar, ni els Mossos d'Esquadra i ho ha volgut il·lustrar també
dramàticament: "Vaig ser un autèntic fantasma. Ningú es va posar en
contacte amb mi".
Les irregularitats dels escorcolls
Durant el 20 de setembre a la Conselleria d'Economia
es van escorcollar despatxos no autoritzats pel jutge.
Ho ha acabat admetent la secretària judicial del
jutjat d'instrucció 13, Montserrat del Toro,durant l'interrogatori
de les defenses. L'advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig, ha
demanat explicacions de per què es van fer els escorcolls i per què no es van
fer constar en l'acta, volent destacar que "la comitiva judicial es va
extralimitar durant l'escorcoll".
"El magistrat em va autoritzar, per telèfon,
a entrar als despatxos de processos electorals. No ho vaig posar a
l'acta", ha dit.
La contradicció de Forcadell
"La veu femenina que vaig sentir a la
tarda em va semblar reconèixer la de la senyora Forcadell, jo no la vaig veure",
ha rectificat durant l'interrogatori després d'assegurar que va sentir
Forcadell parlant pel megàfon.
Olga Arderiu, advocada de Carme Forcadell, li ha
preguntat on era quan va sentir la veu de Forcadell. I ha hagut de fer molta
memòria per dir que eren al despatx de Josep Maria Jové.
També li han preguntat si la finestra estava
oberta o tancada. I ha dit que tancades.
Arderiu li ha demanat per què no va dir durant la
instrucció que va sentir la veu de Forcadell i ha relatat que va tenir
"estrès, ansietat i por", i perquè va continuar molt
"dolguda" i "vaig pagar la tensió i la por que havia passat en
dies posteriors", ha dit.
I ha acabat dient que la percepció de dins i fora
era diferent.
Montserrat del Toro ha detallat que va demanar el
cordó policial per protegir l'edifici perquè abans de les 9 del matí hi havia
"50 persones a la vorera".
El senyor Sànchez m'ha dit...
Montserrat del Toro ha mirat d'implicar en el seu
relat a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
Sobre Sànchez ha dit que el Guàrdia Civil responsable
de la comissió judicial parlava directament amb ell i li transmetia els
missatges a ella. I ho ha concretat dient que sempre es referia a les
instruccions dient: "El senyor Sànchez m'ha dit...".
A preguntes també de l'advocada Marina Roig, la
lletrada ha dit que no coneixia Jordi Cuixart, tot i que el va "poder
identificar després" quan la Guàrdia Civil li va dir que estaven reunits
amb Sànchez i Cuixart.
"Recordo veure sortir el senyor Sànchez i el
senyor Cuixart, un darrere l'altre", ha exposat.
"Soc una persona de poca alçada i era
impossible fer un salt d'un metre i un mosso es va posar de genolls i em va dir
que fes servir el seu genoll per pujar", ha dit relatant la sortida pel
terrat abans d'entrar en el teatre Coliseum.
Ha incidit molt que les escales als camerinos,
"eren molt estretes", i el camerino on es va esperar "molt
petit. Em va cridar molt l'atenció".
04/03/2019. Xevi Sala. Injustícies judicials.
04/03/2019.
Xevi Sala. Injustícies judicials.
4
març 2019 2.00 h
FULL
DE RUTA
Injustícies judicials
Xevi
Sala
Els
acusats del cop d’estat liderat per Tejero van declarar en un local de mil
metres quadrats i protegits per un vidre blindat
A la
injustícia suprema que representa tenir asseguts al banc dels acusats els
presos polítics cal afegir-hi petites injustícies paral·leles que agreugen
la seva situació. Per exemple, la incapacitat a l’hora de gestionar de
manera mínimament civilitzada l’accés del públic a la sala per tal d’evitar
que els aspirants, entre els quals hi ha familiars i observadors internacionals,
hagin de fer cua des de les cinc del matí. La manca de previsió tècnica per
veure abans de començar que caldrien micròfons sense fil per facilitar
l’enregistrament de les declaracions. El fet que s’encalli la sessió
cada vegada que cal projectar un document sol·licitat per les defenses o
per la fiscalia, textos que costa trobar, sovint desenfocats i amb el cos
de lletra massa petit. I també que aquest sigui un dels pocs judicis on els
acusats es veuen obligats a declarar pràcticament d’esquena als inquisidors,
forçats a fer continuades giragonses de coll. Indefensió, també, de les
cervicals. A tot aquest festival de despropòsits s’hi afegeix, és clar,
la carcassa. “Una mampara de vidre blindat separa els processats de la resta
de persones assistents a la vista, quatre familiars per cada processat,
observadors de les diferents regions militars i públic.” La descripció
correspon a la celebració, el febrer del 1982, del judici als acusats de
participar un any abans al cop d’estat liderat pel tinent coronel Tejero,
seguint la lògica terminològica de la caverna, l’antecedent immediat del
suposat cop d’estat que actualment es jutja al Tribunal Suprem. Aleshores
la carcassa era sensiblement diferent. Per tal d’encabir amb més comoditat
tribunal, públic i encausats, es van habilitar més de mil metres quadrats
del Servei Geogràfic de l’exèrcit espanyol a Madrid i els processats van
ser interrogats de cara, sense necessitat d’agafar mal de coll. I, ho hem dit abans i convé subratllar-ho, protegits per un vidre
blindat. Mampara protectora per als militars alçats i morrió lingüístic
per als independentistes catalans.
+11#1 LLUÍS NICOLAU COLL
On diu:
"cop d'estat liderat pel tinent coronel Tejero", s'hauria de canviar
"tinent coronel Tejero", per "el rei Joan Carles".
Dilluns,
4 març 2019 1.58
+7#2 LLUIS MASAFRET
CADEVALL
No
seguiixo amb els adjetius ,no tindria prou temps,n'hi afgiré un BORBO i prou
ESTAT CATALA VISCA¡¡¡¡¡¡
Dilluns,
4 març 2019 9.45
0#3 RAMON TOR MESTRES
Hi ha
moltes diferències entre els dos casos. Per exemple, Tejero i Armada van fer
front als seus actes i no van fugir amagats al maleter d'un cotxe.
Dilluns,
4 març 2019 10.25
+6#4 LLUIS MASAFRET
CADEVALL
Ohhhhh
el dia 1-X -17 els nostres politics anaban armats amb pistoles
,ganivets,punyals ,,ocuparen institucions espanyoles,disparan a tor..t i adret
. Els CDR amb tanquetes passajaant per Barclona ,en fi una rebel-lió amb
violencia . hahahaha Es d'ignorants fer-nos veure coses quee mai van passar .
apa ESTAT CAATALA VISCA¡¡¡¡¡¡¡¡
Dilluns,
4 març 2019 18.08
04/0382019. Joan Rueda. I Marchena treu la poteta.
04/0382019. Joan Rueda. I Marchena treu la
poteta.
“El
jutge ja ha triat bàndol i ja està començant a abandonar l’hipergarantisme”.
4
març 2019 2.00 h
A LA
TRES
I Marchena treu la poteta
Joan Rueda
En
altres condicions, podríem dir que el president de la sala del Tribunal
Suprem que jutja els presos polítics catalans pels fets de setembre o octubre
del 2017 està entre l’espasa i la paret: l’espasa d’una revisió per part
d’Estrasburg d’una instrucció i judici per criteris polítics –de “venjança”
com molt bé va definir el portaveu d’ERC al Congrés, Joan Tardà– i la paret
dels hooligans del
tripartit del 155 que volen sang encara que sigui sense cap argument jurídic
de pes. Això, però, no passa perquè Manuel Marchena té molt clar quin és el
seu bàndol i, de fet, és l’instigador que fossin processats per
rebel·lió, la tipologia penal que, no ho oblidem, facilitava que els
polítics catalans poguessin ser suspesos i variava la correlació de forces
sorgida de les eleccions catalanes del 21-D al Parlament.
Ara,
Marchena no té un pèl de babau. Els que el coneixen i l’han tractat ja ho
havien explicat. I ara ho veiem tots. Els primers dies del judici ha estat
molt garantista, molt més, fins i tot, del que és habitual en qualsevol
judici. Va arribar, fins i tot, a obrir la porta a un antecedent com era que
un testimoni declarés recollint les preguntes d’una de les acusacions
ell mateix; els seus companys li van fer veure la impertinència (com li
agrada dir a ell) de la mesura i va fer fora Antonio Baños de la sala.
La seva
actitud, però, ha anat variant conforme passaven els dies. Això és perquè
apareix el seu veritable caràcter o perquè està pressionat pel temps en
voler acabar la fase del judici oral abans de la campanya del 28 d’abril? No
ho sabem. Però el canvi és evident en algunes expressions que ha dirigit
als advocats com ara “quan jo parlo vostè calla”, “això no té cap interès” o
“no té cap sentit”, en el marcatge a l’advocada de l’Estat, la socialista,
no ho oblidem, Rosa María Seoane, però sobretot en un canvi de criteri que
ha perjudicat el dret de defensa. Marchena ha permès a les acusacions
exhibir vídeos i documents i, a partir d’aquesta setmana, ho ha limitat a
les defenses. Ha provocat que acusacions i defenses hagin jugat el partit
amb eines diferents. Marchena treu la poteta, i en els propers dies veurem
si s’atreveix amb la cama sencera.
+1#1 LLUIS GARCIA VALLES
"Puro
teatro , " que deia aquell , la sentència ja es escrita , i les proves que
presentin les defenses se les passaran pel "trifachito "
04/03/2019. Jordi Creus. Violència? Com
és que el govern espanyol no va fer res per aturar una “insurrecció” envoltada
de “violència tumultuària”?
04/03/2019.
Jordi Creus. Violència? Com és que el govern espanyol no va fer res per aturar
una “insurrecció” envoltada de “violència tumultuària”?
Benvolguts,
4 març 2019 2.00 h
KEEP CALM
Violència?
Jordi
Creus
Com és que el govern espanyol no va fer res per aturar una “insurrecció”
envoltada de “violència tumultuària”?
Després de les intervencions dels acusats, aquesta
setmana han arribat les primeres declaracions dels testimonis en el
judici del Tribunal Suprem. Els errors i les omissions han continuat sent
la tònica dels interrogatoris dels fiscals i l’advocada de l’Estat, que,
amb l’aportació de Vox, han format un trident que ha deixat més dubtes que
certeses.
El tema
clau continua sent el d’una violència inexistent. Sempre, és clar, que no
parlem de les agressions de la policia i la Guàrdia Civil contra la gent
que l’1 d’octubre només volia votar, o les que van protagonitzar els grupuscles
feixistes, a partir de l’octubre passat, quan es van fer amos dels carrers
davant la passivitat dels cossos policials.
Però buscar
la violència en aquella llarga jornada del 20 de setembre que, no ho oblidem,
va portar a la presó Jordi Cuixart i Jordi Sànchez és com pretendre trobar
ossos polars al desert del Sàhara. O al Regne d’Espanya es considera violència
el llançament de clavells i avions de paper o els càntics i clams reivindicatius?
Si aquell 20 de setembre davant de la seu d’Economia hi va haver, com afirma
el jutge Llarena, “un levantamiento
y unos disturbios violentos” que van deixar els vehicles de la
Guàrdia Civil “al albur del vandalismo
desplegado” i unes constants apel·lacions “a la determinación mostrada en la Guerra Civil (¡No pasarán!)”,
hi ha algunes coses –a banda de la ignorància del qui ho ha escrit– que no quadren.
Només en diré dues: la primera és que tots els establiments d’aquella zona
de la Gran Via i la rambla Catalunya es van mantenir oberts al llarg de la
jornada. Bars, botigues, perruqueries, bancs... No m’imagino els restaurants
plens, per exemple, a la plaça Maidan de Kíev el febrer del 2014... La segona
és que si allò del 20 de setembre no va ser una protesta contra unes detencions,
sinó l’inici d’una insurrecció envoltada d’una violència tumultuària, com és
que el govern espanyol no va prendre cap mesura per aturar-la? Per què La
Moncloa, fins i tot, va anul·lar la reunió del Consejo de Seguridad Nacional
prevista per al 6 d’octubre del 2017?
+7#1 LLUÍS NICOLAU COLL
Ells
volien que fos violent i per això van deixar expressament a dins dels cotxes de
la Guàrdia Civil, armament sense custòdia.
Són uns provocadors!
Són uns provocadors!
06/03/2019. Josep Casulleras Nualart. La principal arma
contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen.
06/03/2019. Josep Casulleras Nualart. La
principal arma contra els Jordis fa figa i els fiscals es desesperen.
Diari
d'un judici polític
Josep
Casulleras Nualart
La principal arma contra els Jordis
fa figa i els fiscals es desesperen
La declaració de Montserrat del Toro, decisiva per a les acusacions, ha
acabat essent erràtica i poc creïble, i els altres testimonis no han provat la
malversació
Avui la
fiscalia ha fet aigües a la sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol.
Ha estat un fracàs estrepitós, perquè els testimonis que hi han desfilat, tots
proposats per l’acusació, no tan sols no han servit per a fonamentar el relat
acusatori, sinó que l’han fet trontollar. El cas més cridaner ha estat el
de Montserrat del Toro, una de les principals testimonis
contra Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, pel seu
paper en l’escorcoll a la seu del Departament d’Economia del 20 de
setembre de 2017 com a secretària judicial. Ella va servir durant la
fase d’instrucció per a construir el relat que aquell dia hi havia hagut
sedició, i rebel·lió, en la manifestació per a protestar contra l’assalt a la
Generalitat. Perquè ella va explicar, i avui ho ha reiterat, que va haver de
fugir pel terrat, entrar a l’edifici contigu del Teatre Coliseum i sortir per
allà perquè no ho podia fer per la porta principal. Però la credibilitat del
testimoni de Del Toro ha trontollat, i ha suscitat molts dubtes sobre un dels
puntals del relat acusatori: per les contradiccions en què ha caigut i per
algunes mentides. Segurament la fiscalia pensava que podria ser molt més
convincent i aclaridora, però no li ha funcionat gaire bé, aquest testimoni.
Els que han vingut després, proposats també per les acusacions, encara han
estat més desastrosos. Els fiscals han acabat desorientats.
Montserrat
del Toro, testimoni clau en tot aquest procés judicial, és seguidora de pàgines
ultranacionalistes espanyoles, com ara Unidad Nacional Española i Leridanos Que
No Quieren la Independencia, i és simpatitzant de Ciutadans, tal com va
demostrar el diari Público aviat farà un any. El jutge Marchena ha provat
d’impedir que l’advocat Andreu Van den Eynde li demanés per
aquestes afinitats, perquè no considera rellevant l’adscripció ideològica de la
testimoni. Però Van den Eynde ha aconseguit que li confirmés que efectivament
és titular del compte de Facebook des d’on seguia aquestes pàgines d’extrema
dreta. D’importància, en té, perquè sovint s’ha presentat Del Toro com un
testimoni neutral que feia una feina tècnica en un escorcoll per ordre judicial
i que havia estat víctima de les masses enfervorides que volien agredir tota
una comissió judicial. Potser per a Marchena, la seva manca de neutralitat
sobre l’objecte del judici en què ella compareix com a testimoni no és
important jurídicament, però és precisament la seva adscripció a una causa la
que la va fent anar pel pedregar. Perquè la fa caure en errors i en situacions
gairebé ridícules, de tant que es nota que vol ajudar en aquesta causa, la de
condemnar l’independentisme.
La
gestació del tumult
El
primer fet que va cridar l’atenció de Del Toro quan era dins del vestíbul de
l’edifici del Departament d’Economia, ja a primera hora del matí, fou la visió
d’un ‘incident desagradable’ a l’exterior, quan un manifestant, segons que ha
explicat, es va atansar a un guàrdia civil i li va ensenyar una bandera i ‘li
va semblar que li escopia’. El tumult s’acostava. Ha fet tot un relat sobre la
creixent presència de manifestants (manifestants!) durant el matí, que
s’aplegaven entre Gran Via i rambla de Catalunya; la preocupació quan anava
sentit el brogit d’una massa de gent com més anava més abundant i l’esglai que
va tenir quan va sentir que començaven a fer anar un megàfon. ‘Què deien, quins
càntics o lemes proferien?’, li demanava el fiscal Javier Zaragoza.
‘Votarem, no passaran, no sortiran…’, responia ella. ‘En català, no sortiran?’,
volia esbrinar el fiscal. ‘Sí, en català.’ De fet, hi ha hagut algun moment que
Del Toro ha dit que el fet que els lemes i les coses que es deien fossin en
català li’n dificultava la comprensió.
Però la
part més interessant del megàfon ha vingut quan s’ha tret de la màniga que li
semblava que la veu de qui parlava era la de la presidenta del parlament
d’aleshores, Carme Forcadell. Una cosa que no havia dit ni quan va
fer l’informe per al jutjat número 13 l’endemà del 20-S i que no havia declarat
en cap moment en la fase d’instrucció. Forcadell feia cara d’incredulitat.
I Dolors Bassa, asseguda al seu costat, també, amb un somriure
d’incomprensió. Forcadell no va parlar en cap moment durant totes les hores que
va durar la concentració. Tal com va declarar ella mateixa, aquell dia va
anar-hi un moment a la tarda a veure la situació, va poder saludar Oriol
Junqueras, li va fer dos petons i se’n va anar. Quan Olga Arderiu,
advocada de Forcadell, li ho ha fet veure, Del Toro s’ha posat molt nerviosa,
ha dit d’entrada que si ara tenia més memòria que un dia o un mes després del
20-S és perquè aquells dies estava molt angoixada per tot el que havia passat.
Però quan li han insistit que no era possible que fos Forcadell, ha matisat les
seves paraules dient que li semblava, que potser, que un agent li havia dit que
potser, que pel to de veu, que la intencionalitat del que es deia…
Aquest
to erràtic ha estat la tònica general de la seva declaració. De seguida que ha
pogut ha emprat amb èmfasi, com mastegant-la, la paraula ‘tumultos’. La primera
vegada quan ha recordat que, cap a quarts de cinc de la tarda, va sentir ‘com
un gran tumult’. Resulta que havia arribat Oriol Junqueras i
la gent l’aplaudia i cridava. Però aquí tenim la paraula, ‘tumult’, la que
serveix al codi penal per a definir el tipus d’alçament amb què es qualifica el
delicte de sedició. El mateix que va fer servir Íñigo Méndez de Vigo el
dia que ja sortia del forn la querella contra Cuixart i Sànchez per sedició
presentada a l’Audiència espanyola i que els va costar l’empresonament. I més
de cinc-cents dies després encara estan tancats. També ha indicat elements de
violència potencial, com els que podia rebre el pizzer que pogués venir a
portar-los dinar perquè passaven les hores, tenien gana i no tenien res per a
dinar. Uns entrepans que els va portar una mossa d’esquadra que ‘es va compadir
de nosaltres’ van fer el fet.
El relat
de Del Toro volia emfasitzar com fos tots els elements que permetessin
d’encaixar amb un relat que ja li va comprar absolutament el jutge
instructor, Pablo Llarena, quan va comparar la situació a la
conselleria d’Economia aquell dia amb ‘una presa d’ostatges amb trets a
l’aire’. Així ho descrivia Llarena. I així volia Del Toro que semblés el seu
relat com a testimoni avui davant Marchena i els altres magistrats. Per això ha
destacat que va pensar que d’allà potser n’haurien de sortir en helicòpter,
però que ella mateixa va veure que en aquells terrats ‘hi havia massa antenes’.
Després, quan els advocats Jordi Pina i Marina Roig li
han demanat per aquesta possibilitat, ella mateixa ha dit que quan ho va
comentar als agents (s’entén que de la Guàrdia Civil) van riure. Semblava
llevar-hi importància. Pina li ha dit que bé ho havia considerat important per
a explicar-ho. ‘No, no té rellevància.’
La
sortida pel terrat és l’element central del seu relat. En realitat, no és un
terrat, sinó un pati interior d’una segona planta (quarta real) que comunica
amb el pati interior de l’edifici del costat, el del Coliseum. Per allà va
passar, acompanyada de vuit mossos d’esquadra. Ho va fer de fosc, tard, quan,
acabada la feina dels escorcolls (pels volts de les nou del vespre) es va negar
a acceptar cap de les tres opcions que els Mossos li oferien per sortir de la
conselleria: acompanyada de dos mossos, o bé aprofitant un cordó format per
voluntaris de l’ANC, o bé a través d’un passadís acordonat format per agents de
la Brimo dels Mossos d’Esquadra. Res d’allò no ho va trobar acceptable, i va
exigir de sortir-ne d’alguna altra manera. Fins que els Mossos li van proposar
de fer-ho a través del Coliseum..
Les
irregularitats amagades de l’escorcoll
Però
encara hi ha un altre element més destacat de la declaració de Del Toro que ha
posat de manifest l’advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig. Li ha assenyalat,
sense que la secretària judicial li ho pogués contradir, totes les
irregularitats d’aquell escorcoll, pel fet d’haver-se extralimitat en
l’actuació que indicava estrictament l’ordre d’entrada i escorcoll. La comissió
judicial va anar més enllà dels quatre despatxos on havia d’entrar, de manera
que això va allargar molt més que no hauria calgut la feina del dispositiu i,
per tant, la possibilitat de presentar aquells fets com un setge, i no com una
manifestació pacífica. Perquè allò va ser una trampa, començant per l’operació
d’escorcoll, el fet de no acordonar la rambla de Catalunya o el tram de Gran
Via que calgués, el fet de deixar armes llargues sense custòdia dins d’uns
cotxes amb el logotip de la Guàrdia Civil, el fet d’anar a assaltar la seu de
la CUP sense cap ordre judicial d’entrada… La intervenció lúcida, documentada i
implacable de Marina Roig ha permès d’entendre-ho una mica més.
Del Toro
ha acabat nerviosa, irritada, tal com descriu Josep Rexach en aquesta crònica feta de dins la sala del Suprem estant, allà on es podia veure
allò que per la televisió no s’ha pogut veure perquè ella ha demanat de no ser
enfocada.
No ho
entenen
Si el
testimoni de Del Toro no ha anat bé a les acusacions, els que han vingut
després, que havien de poder demostrar actes de rebel·lió i de malversació, han
estat encara més catastròfics. Pràcticament tots els proposava la fiscalia i
l’advocacia de l’estat. De primer, els propietaris dels hotels de Reus i de
Figueres on hi va haver allotjats policies espanyols del setembre i fins passat
l’1-O. El fiscal Fidel Cadena els volia fer declarar que allà hi va haver un
assetjament i una actitud hostil i agressiva contra els agents per part de la
població, i ho han negat. De concentracions, sí que n’hi va haver, fins i tot
alguna de suport als agents, però totes van ser pacífiques. I els policies se’n
van anar perquè ja se’ls acabava el temps de l’estada, no per res més. Tampoc
no els ha servit de gran cosa el pràctic del port de Palamós, un testimoni de
càrrec contra Josep Rull per a poder-lo acusar d’haver impedit que els vaixells
dels ‘piolins’ atraquessin en aquest port. Però si bé ha explicat que el
vaixell hauria tingut prou espai per a atracar, no ha desmentit pas
l’explicació de Rull segons el qual es va denegar l’operació perquè no s’havia
demanat seguint el procediment establert.
I
després han passat per la sala els informàtics que es van reunir amb membres
del govern per a saber com es podria de fer un aplicatiu per al referèndum; la
dissenyadora Tere Guix, responsable del disseny de la web del Pacte Nacional
pel Referèndum (no de la web del referèndum, com han volgut confondre tota
l’estona les acusacions); Ferran Burriel, director de l’empresa a qui es va
encarregar la campanya de Catalans a l’Exterior i Xevi Xirgo, director del Punt
Avui, per la campanya de difusió del referèndum que aquest mitjà i alguns
altres vam difondre. Objectiu: trobar la malversació. Resultat: no apareix per
enlloc. Perquè cap no va cobrar ni un euro per tot això. I si en algun cas es
va arribar a cobrar o a facturar, es va acabar tornant. Això no encaixava gens
en la mentalitat dels fiscals. Com pot ser que Burriel fes una feina, emetés
una factura de 80.000 euros, demanés al cap d’un temps com és que no la
cobrava, i al final acabés abonant-la, és a dir, no volent-la cobrar? I que
després d’això encara hagi continuat treballant per la Generalitat?
Curtcircuit. Aquest és el problema, que no ho poden entendre, que la gent a
Catalunya es mogui amb altruisme per a defensar uns valors i uns drets
fonamentals. Jornada de curtcircuit de la fiscalia.
VIST
I SENTIT
Enric
Millo i Pinotxo
La
declaració d’ahir d’Enric Millo encara ha portat cua avui, especialment a la
xarxa. En gran part per ell mateix, que s’ha dedicat a anar replicant i
amenaçant tothom que veia que li deia mentider. Ha arribat a l’extrem
d’amenaçar la creativa i humorista Dolors Boatella per una composició que ha
fet sobre la declaració de Millo d’ahir. Ni la llibertat d’expressió. Una
amenaça més de Millo:
Et deus
pensar que fa molta gràcia la teva brometa sobre el meu testimoni al Tribunal
Suprem. Et demano que no m'insultis tractant-me de mentider, a no ser que
puguis demostrar davant d'un jutge el que insinues.
Boatella
l’ha eliminat perquè, ha dit, no volia ofendre ningú. ‘Faig humor, res més.’
Però d’altres usuaris ja s’han encarregat de reproduir-lo. És aquesta, la
imatge que Millo no vol que es vegi. La censura i l’amenaça contra la llibertat
d’expressió a l’era de les xarxes tenen mala peça al teler.
· 21h
Et deus
pensar que fa molta gràcia la teva brometa sobre el meu testimoni al Tribunal
Suprem. Et demano que no m'insultis tractant-me de mentider, a no ser que puguis
demostrar davant d'un jutge el que insinues.
La
imatge el retrata molt bé, majordom mentider. La torno a penjar aquí, se'n diu
llibertat d'expressió i ara faci de nou el ridícul i denunciïm a un jutge de
Suïssa si vol. pic.twitter.com/qoY9WzERCE
MÉS
INFORMACIÓ
Llegiu
la crònica de Josep Rexach sobre la declaració de la secretària judicial
Montserrat Del Toro: Montserrat Del Toro, la
secretària judicial fantasma.
I la
notícia sobre la guerra a la Viquipèdia arran de la seva foto: Montserrat del
Toro: guerra a la Viquipèdia
per la identitat de la secretària judicial del 20-S.
Avui, en
la darrera part de la seva declaració, Diego Pérez de los Cobos, coordinador
del dispositiu policíac de l’1-O, ha acabat patint per a mirar de defensar-lo i
justificar-lo. Vegeu-ne el vídeo.
QUÈ
PASSARÀ DEMÀ?
Demà
tornaran a passar pel Tribunal Suprem espanyol testimonis de comandaments
policíacs molt importants. Seran interrogats l’ex-cap superior de policia
espanyola a Catalunya Sebastián Trapote i l’ex-cap de la
Guàrdia Civil a Catalunya Ángel Gozalo. Per part dels Mossos
d’Esquadra, serà el torn de Manuel Castellví, cap de la comissaria
general d’informació, i el comissari Emilio Quevedo.
DIARI
D’UN JUDICI POLÍTIC
- Dia 1, 12 de
febrer: Les defenses
comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
- Dia 2, 13 de
febrer: La set de venjança
fa caure la fiscalia espanyola en un parany
- Dia 3, 14 de
febrer: La passió de
Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
- 17 de febrer: ‘Això és
inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
- Dia 4, 19 de
febrer: L’enfonsament de la
causa contra el procés, vist des de dins la sala
- Dia 5, 21 de
febrer: Alerta amb la falsa
eufòria: la fiscalia sap a què juga
- Dia 6, 22 de
febrer: Avui esclata a la
sala del Suprem la seva més gran vergonya
- 25 de febrer: Els corbs del
Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
- Dia 7, 26 de
febrer: La importància de
l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
- Dia 8, 27 de
febrer: Radiografia del
somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
- Dia 9, 28 de
febrer: Marchena es treu finalment
la màscara i Zoido obre una nova escletxa
- Dia 10, 4 de març: El primer gran
trumfo de la fiscalia patina i insinua un pla sinistre
- Dia 11, 5 de març: El perill real de
Pérez de los Cobos i el martiri d’Enric Millo
06/03/2019. Editorial. Vicent Partal. Mariano Rajoy, 131è
president de la Generalitat?
06/03/2019. Editorial. Vicent Partal. Mariano
Rajoy, 131è president de la Generalitat?
Editorial
Vicent
Partal
[Sempre
dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]
«Per
primera vegada, perquè això no s'havia dit mai, s'afirma que Mariano Rajoy va
assumir les funcions de president de la Generalitat de Catalunya; que en va
ser, si em permeteu de dir-ho així, el 131è president»
Per: Vicent Partal
Tal
com va avançar ahir VilaWeb, el Tribunal Suprem espanyol ha emès una sentència
contra un recurs presentat per un grup de diputats i ex-diputats de JxSí i la
CUP contra l’ordre de dissolució del Parlament de Catalunya, en aplicació de
l’article 155 de la constitució espanyola.
El
tribunal sosté en el text que el president del govern espanyol va substituir el
president de la Generalitat i, a partir d’això, infereix que en aquell moment
la decisió de convocar eleccions va passar a tenir-la ell. Per primera vegada, doncs, perquè això no
s’havia dit mai, s’afirma que Mariano Rajoy va assumir les funcions de
president de la Generalitat de Catalunya; que en va ser, si em permeteu de
dir-ho així, el 131è president.
El
Suprem espanyol, amb aquesta interpretació, va un pas més enllà que no havia
anat mai. El 155 no permetia de dissoldre del parlament, com és ben sabut. No solament això,
sinó que durant el debat constituent va aparèixer aquesta possibilitat i el
parlament espanyol la va refusar explícitament. Tampoc no autoritzava el govern
espanyol a destituir el president de la Generalitat. Però encara menys
l’autoritzava a nomenar-ne un de nou. Un
de nou capacitat, a més, per a usurpar legalment les funcions de la
presidència. I específicament la de convocar eleccions, que és una de les més
importants.
Però som
ací. Amb el Suprem espanyol justificant ara de manera reactiva el colp d’estat,
a còpia d’assumir que Mariano Rajoy va exercir de president de la Generalitat
durant aquells mesos, reescrivint una altra volta la història i jugant amb les lleis
a conveniència.
De tot plegat,
n’hauríem d’extreure dues lliçons. La primera és que, del punt de vista legal,
amb Espanya no hi ha res a fer: ho afinaran tot sense cap vergonya. I la segona
i principal: no es poden fer passos enrere, com el del 28 d’octubre, sense que
tinguen conseqüències que el temps va amplificant. Ara ens demanen de què ens
queixem si tots els partits independentistes van anar a les eleccions del 21-D.
Que en prenga nota qui ho haja de fer.
07/03/2019. Òscar Palau. El plebiscit espanyol.
7
març 2019 2.00 h
DE
SET EN SET
El
plebiscit espanyol
Òscar
Palau
A manca
de coratge polític per entomar la petició d’un referèndum a Catalunya, Pedro
Sánchez no ha convocat per al 28-A unes meres eleccions espanyoles, sinó
tot un plebiscit sobre com l’Estat ha d’entomar al segle XXI un problema
que té de naixement i que mai ha volgut resoldre més enllà de la força i de
l’“ordeno y mando” disfressat
de legalitat. Del conflicte català ja va anar la campanya andalusa, amb
el resultat per tots conegut, i d’això aniran, és clar, els nous comicis,
que són tot l’exigu botí que
ha assolit el sobiranisme després de gairebé deu anys de mobilitzacions
pel dret a decidir i inapel·lables victòries a les urnes.
Tant
Sánchez com els independentistes, de fet, no tenien altre remei que abocar-se
a aquesta nova cruïlla. Era evident que uns no podien aprovar cap pressupost
amb el vergonyós judici als seus líders en dansa, i que les mínimes concessions de l’altre al
diàleg ja no tenien més recorregut, per la debilitat parlamentària del
seu govern i la incapacitat de controlar les casposes veus discordants
al seu partit. Per això, de fet, per a ell i per al
PSOE aquest serà un plebiscit paral·lel. És clar que,
després del que ja hi va haver a Catalunya el 27-S del 2015, ratificat
l’1-O i, a la força, el 21-D del 2017, ara és l’Estat el que ha de decidir si
adopta una mirada moderna, democràtica i tolerant o si roman ancorat en un
passat (i un present) autoritari, centralista i abusiu amb els pobles
que l’integren. Mirat en positiu, si mai s’ha d’iniciar un canvi de xip vers
Catalunya és el 28-A, una data en què, mirat en negatiu, es regala al tètric
tripartit Francoenstein, que deia Iceta, una oportunitat d’or perquè
apliqui al país una política gairebé feudal de terra cremada. Espanya altre
cop davant del mirall de la història. O caixa, o faixa.
+1#1 MIQUEL ALTIMIRES I
ROS
Una
legalitat injusta, és una injustícia legal.
Que es pot esperar d'un partit que proposa per representar-lo a Europa, a la persona més mentidera, cínica, feixista totalitària, com José Borrell ?
Que es pot esperar d'un partit que proposa per representar-lo a Europa, a la persona més mentidera, cínica, feixista totalitària, com José Borrell ?
Dijous,
7 març 2019 9.43
07/02/2019. Ferran Espada. Marchena i els cadells.
07/02/2019.
Ferran Espada. Marchena i els cadells.
7
març 2019 2.00 h
FULL
DE RUTA
Marchena
i els cadells
Ferran
Espada
La
repetició que va fer Marchena de les preguntes de Vox a un testimoni quan
Baños es va negar a respondre és una relliscada processal greu que tindrà
conseqüències a Estrasburg
Manuel
Marchena, el president del tribunal de l’1-O, ha intentat guanyar la
batalla de les formes judicials en un principi, malgrat que el fons de
les acusacions cada cop és menys sòlid. Però l’actuació del jutge s’ha anat
fent agra amb el pas del temps. El motiu probablement rau en un error de
Marchena que no ha estat prou analitzat. Segurament sense premeditació,
va ser Antonio Baños qui va empènyer el magistrat a una relliscada fatal
aquell dia en què per sorpresa es va negar a respondre a les preguntes
dels advocats de Vox. El jutge va reaccionar oferint a Baños formular ell
les preguntes que indiqués Vox. Un episodi inèdit i rocambolesc en el món
judicial que per improcedent pot tenir importants conseqüències en el procediment.
He de reconèixer que, immers en els efectes que podia tenir per als cupaires
Baños i Reguant la seva negativa a declarar, no m’havia adonat de l’aberració
processal que suposa que un jutge traslladi automàticament les preguntes
de l’acusació a un testimoni. Perdent així tota la seva capacitat d’arbitratge
i ordenació del judici que l’obliga a rectificar, matisar o rebutjar per
impertinents les preguntes de les parts. M’ho ha fet veure una magnífica
advocada com Anna Boza. Acceptant repetir les preguntes de Vox, Marchena
pot haver posat en safata l’argumentació definitiva perquè Estrasburg
desestimi el procediment. Podem creure que en el cas que un policia
decidís no respondre a l’advocat Benet Salellas, militant de la CUP, el
jutge traslladaria al testimoni les preguntes sobre la brutalitat
policial? Evidentment que no. Marchena va ficar la pota i per això es va
produir un moment d’histèria entre els membres del tribunal, que van aturar
el judici quatre minuts de forma imperativa i van intentar rectificar.
Recordem que la sentència d’Estrasburg contra l’Estat espanyol per Otegi
estava fonamentada en una sola frase impertinent de la jutgessa. La pregunta
definitiva seria: per què Marchena va relliscar? Crec que es va deixar portar
per la simpatia i connivència amb els advocats de Vox. Potser són els cadellets
que calia acompanyar i protegir? Pot ser que Vox encara no ha arribat al
Congrés però fa molt de temps que ocupa àmplies esferes de poder a l’Estat,
per exemple al Suprem? Qui són els caps reals de Vox? L’escena de Marchena
amb Baños crec que permet albirar moltes de les respostes a aquestes preguntes.
+2#1 MIQUEL ALTIMIRES I
ROS
Per
altra banda Marchena sols deixa veure els vídeos de l'acusació i impedeix de
veure els vídeos de la defensa.
Qui a dos amos vol servir, a un o altra ha de fallir, diu una dita.
Tots sabem a quin amo serveix Marchena. Un intent de justificar l'injustificable. No tenen vergonya ni decència !!
Qui a dos amos vol servir, a un o altra ha de fallir, diu una dita.
Tots sabem a quin amo serveix Marchena. Un intent de justificar l'injustificable. No tenen vergonya ni decència !!
Dijous,
7 març 2019 9.00
07/03/2019. José Rodríguez. Rescatant andalusos.
07/03/2019.
José Rodríguez. Rescatant andalusos.
7
març 2019 2.00 h
TRIBUNA
Rescatant andalusos
Fa
pocs dies el president de la Junta de Andalucía, Juan Manuel Moreno, va dir
que es comprometia a defensar els interessos dels andalusos que viuen a
Catalunya.
Aquest discurs basat en uns clixés que ni tan sols existien
en la societat catalana imaginària dels anys seixanta, no deixa de mostrar
com el nacionalisme banal espanyol fins i tot quan es disfressa de fals
andalusisme intenta aniquilar la identitat catalana.
L’apropiació que fa Moreno dels andalusos
que viuen a Catalunya i dels seus fills és un insult a aquestes persones,
ja que els tracta com a menors d’edat, incapaços de defensar els seus interessos.
També mostra el caràcter colonial amb el qual els polítics espanyols tracten
la immigració de la resta de l’Estat a Catalunya: si el govern i el Parlament
no segueixen els interessos de la metròpoli, els suposats drets violats
dels immigrants són utilitzats com a excusa per actuar. Per altra banda, és
un intent d’apropiació i de condicionar el projecte de construcció de
la identitat nacional, cultural i personal que cadascú fa al llarg de
la seva trajectòria vital. “Som andalusos” encara que siguem nascuts a Catalunya,
que faci dècades que no trepitgem Andalusia i gairebé no tinguem elements
culturals andalusos al nostre bagatge personal. Aquest fals andalusisme
no és més que una forma més de nacionalisme espanyol encobert, basat com
sempre en els orígens familiars i el cognom per definir les identitats de
les persones.
Aquestes formes grolleres que adopta el
nacionalisme espanyol potser no commouen ningú a Catalunya. La societat
catalana del 2019 no s’assembla ni de bon tros a la societat dibuixada
per Paco Candel en la dècada dels setanta. Les identitats nacionals no són
binàries, i el dibuix d’una societat fracturada entre “catalans de
soca-rel” i “xarnegos”, amb dues llengües confrontades, és una
paròdia ridícula.
Avui
els catalans en tenim molts, d’accents i orígens, ens hem barrejat de mil
maneres,
i al nostre país hi ha més de tres-centes llengües, no només dues. Ser català és una adscripció
voluntària, no ètnica, i poques de les persones que s’identifiquen amb
el demos català poden
dir que tenen vuit cognoms catalans.
Tot i que aquest discurs no és efectiu per
“rescatar andalusos” de les “urpes” del nacionalisme
català, el mirall que ofereix el nacionalisme espanyol, ètnic i dur, condiciona
i acomplexa el nacional català. El nacionalisme català renuncia fins i
tot a elements d’identitat tova, d’adscripció voluntària. Construir un projecte
d’identitat compartida no es pot fer renunciant a elements com la llengua,
ningú construeix una identitat nacional al buit identitari. Però en trobar-nos
davant d’aquest nacionalisme etnolingüístic l’espanyol ens espanta, volem
allunyar-nos de tot el que se li pugui assemblar i ens fa desnacionalitzar
el projecte català. I en això sí que està tenint molt d’èxit.
06/03/2019. Gemma Liñán. La secretària explica la seva
pel·lícula i la resta de testimonis fan la cobra.
06/03/2019. Gemma Liñán. La secretària
explica la seva pel·lícula i la resta de testimonis fan la cobra.
Benvolguts,
Segons el guió, segurament assajat moltes vegades amb el fiscal i el
jutge Ramírez Sunyer del jutjat 13,
havia de parlar de tumult, de violència, de Forcadell, dels Jordis, i ho va fer
molt bé. No sé perquè s’exclamava de Sortir del teatre amb els actors! Ai, uix!
JUDICI
AL PROCÉS
La secretària explica la seva
pel·lícula i la resta de testimonis fan la cobra
Gemma
Liñán
Foto: EFE
Madrid. Dimecres, 6 de març de 2019
3 minuts
Foto: EFE
Madrid. Dimecres, 6 de març de 2019
3 minuts
Avui hem assistit a un autèntic relat de com
es va viure al minut el 20 de setembre des de dins de la Conselleria
d'Economia. El relat subjectiu de la secretària judicial del jutjat
d'instrucció 13 de Barcelona, que ha
assegurat que va passar por durant tot el dia.
"La percepció de dins i fora era diferent", ha dit la secretària judicial Montserrat del Toro, i realment
el seu relat així ho ha evidenciat.
Ha afegit nous detalls a la
història fins i tot. Avui ha assegurat que
havia sentit Carme Forcadell amb un megàfon i que havia demanat un
helicòpter per sortir. Cap de les dues coses les havia explicat durant la
instrucció i ha acabat provocant una correcció pel que fa al tema Forcadell.
Del Toro ha demanat que no se la veiés declarant, segons
el fiscal, perquè viu a Catalunya. I ha
explicat dramatitzant com va haver de sortir pel teatre Coliseum "amb els actors!".
Una pel·lícula d'aventures relatada amb tot
detall i on fins i tot ha concretat que durant tot el dia va sentir "el soroll d'un tumult" que descriu el
Codi Penal. A banda del relat, en alguns moments un pèl teatralitzat, Del
Toro ha posat els peus a la galleda quan ha hagut d'admetre que el delicte de
rebel·lió ja
s'investigava abans del "tumult" del 20-S.
Ha estat la declaració més detallada fins al
moment dels fets i també més exagerada. Abans hi ha hagut el final del testimoni
del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos.
Als advocats els ha costat tombar els
arguments de Diego Pérez de los Cobos, que ha rigut sense dissimular cada cop
que Marchena els ha cridat l'atenció sobre la impertinència de les preguntes.
Jordi Pina ha acusat Diego Pérez de
los Cobos de fals testimoni quan ha dit que el que va fer la policia
espanyola no van ser càrregues. Manuel Marchena ha intervingut fins a tal
punt que ha impedit preguntar sobre aquest tema i ha encetat un cara a cara entre
el president del tribunal i l'advocat.
Els
informàtics, els publicistes i la malversació
La tarda ha passat volant. Estaven citats 10
testimonis més avui.
La fiscalia s'ha centrat a demostrar la malversació.
Però ni es va cobrar la web del Pacte Nacional pel Referèndum, ni es va pagar
a Focus Mèdia, ni la gestió publicitària. I així la fiscalia no pot
demostrar el delicte de malversació. Tant Teresa Guix, dissenyadora de la
web del referèndum; com Olga Solanas, de Focus Mèdia, i Ferran Burriel,
director de Nothingad Comunicació, han declarat que no van cobrar cap
feina.
"Vam fer un abonament per aquesta campanya",
ha explicat Burriel sobre el cobrament de 80.000 euros d'una campanya entre el
març i l'abril, que no ha arribat a relacionar amb el referèndum. "Vam fer
un abonament per aquesta campanya", ha afegit, el que ha provocat la
reacció de sorpresa del fiscal Jaime Moreno.
Els informàtics tampoc van cobrar. Vicenç
Nos i Quim Franquesa han
declarat aquesta tarda per explicar el seu sistema de votació electrònica.
Són els dos informàtics que es van reunir amb
el Govern pel vot exterior. Han explicat que no van acabar el projecte del vot
exterior per manca de temps i perquè no sabien com el cobrarien. A més han
explicat la manca de predisposició dels tècnics del CTTI de tirar
endavant el projecte.
Tampoc s'ha demostrat que hi hagués violència
en els hotels on es van allotjar els "piolins", i el pràctic del Port
de Palamós al final ha
acabat donant la raó a Josep Rull pels motius pels quals el
vaixell no va atracar.
Marchena
obliga a recordar
