Benvolguts,
Vegem
el punyent somni d’Andreu Barnils “Una cara d’odi suprem”, convertit en trista
realitat quan es desperta i li fa recordar Joan Fuster. A ell i a tots!
Marchena
Vegem l’article:
Una cara d’odi
suprem
Viure els
al·legats finals dins la sala del Tribunal Suprem és un record inesborrable
Marchena
Per: Andreu Barnils
15/06/2019
Hi
ha una cara que no oblidaré mai més. És la cara de torero sangonós del jutge
Marchena que vaig veure al Tribunal Suprem dijous, mentre sonaven els al·legats
finals dels dotze presoners polítics. Les faccions de Marchena, ja les tinc
incorporades a la memòria afectiva d’aquests dies de judici i repressió.
Marchena se’ls escoltava amb cara de torero abans de plantar l’estocada final.
De fet, no escoltava, només sentia, ocupat com estava a calcular a quins
centímetres exactes del clatell de cadascun enfonsaria la daga de la seva
justícia espanyola.
Vergonyosament plorós, assegut a les butaques del
públic, envoltat d’amics, familiars, col·legues i afins dels presoners
polítics, em removia per la cadira provant de veure si Marchena posava fins i
tot els peus de puntetes, preparat per a l’embranzida final a mitja plaça. No
me’n sortia, tapat per la còrpora de Rufián, el cos de Budó i l’esquelet de
Josep Costa.
La cara del jutge ja no se me n’anirà, en cap de
les seves múltiples versions: una mà li aguantarà la barbeta per convertir-se
el cap en bust; una mà li acaronarà la galta per suavitzar-se la pell dura; una
mà li taparà la boca, quasi mossegant-se els llavis, per no respondre les
invectives que rep dels presoners que el posen a lloc en directe, i per
televisió.
La tarda havia començat amb prolegòmens. Veig
Carles Mundó i Jordi Sánchez repassant el discurs sobre el paper, la
funcionària Piedad fent apagar el mòbil a Gabriel Rufián i Mònica Terribas
donant un paper de la seva llibreta a Jordi Basté, assegut al seu costat, que
se’l devia haver deixat fora. La conductora dels “Matins” ha d’arrencar la
pàgina, i el conductor del Món, veient-ho, tus per fer emmudir l’estripada
mentre, a la psicòloga Susanna Barreda, esposa de Jordi Sánchez, just darrere
meu, li brillen uns ullets lúcids d’esperança entaforats dins un cos que sembla
dir que no: val més ser realistes.
Finalment hi caic: el policia secret
que sempre seu a primera fila és una barreja de faccions de Salvatore Tessio i
Luca Brasi, els sicaris silenciosos d’Il Padrino. Un cop hi caic, em desperto:
la sessió comença.
Aleshores, feliçment, de la nostra butaca del
públic podíem endevinar la suor freda de tants advocats que veien com la seva
estratègia de precaució, i de frenar, se n’anava enlaire davant uns al·legats
finals molt més contundents, en general, que no l’estratègia de les defenses.
Durant un moment vam passar de ser jutjats, a jutjar:
“El problema està en l’obediència
civil que avui permet i tolera que demòcrates que seiem en aquest banc siguem
acusats per l’extrema dreta, braç a braç, en connivència, amb el govern de
l’estat espanyol, amb el govern del PSOE que ens acusa, a nosaltres.”
Plens d’energia pels al·legats finals vam llençar
una darrera mirada furtiva al Tribunal Suprem i vam recordar les
paraules de Joan Fuster:
“M’odien,
i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.”
Andreu Barnils
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada