Benvolguts:
El
filòsof i professor Xavier Antich, durant 30 anys una de les primeres figures de La
Vanguàrdia en fou expulsat amb molt mala llet el 2016 sense massa explicacions.
En aquest Bloc hi trobareu uns quant apunts d’en Xavier Antich. LV fa
escapçades de tant en tant dels seus fidels col·laboradors: Jordi Barbeta, José
Antich, director, Albert Sánchez Pinyol i d’altres. Actualment Xavier
Antich col·labora en el diari ARA, en el setmanari El Punt i en d’altres.
En
l’article d’avui elabora la historia moderna d’Espanya al voltant del
paradigma de la democràcia interrupta.
Hi ha uns quants conceptes, frases i expressions molt expressius:
- democràcia interrupta,
- en els dos darrers segles, com a mínim, el constitucionalisme i el parlamentarisme liberal hi van arribar més tard que als països del nostre entorn. I cada intent de vehicular la sobirania popular a través del sistema democràtic i d’un Estat de dret mínimament homologable en el context occidental s’ha vist sabotejat o literalment bombardejat per les forces reaccionàries de l’obscurantisme.
- qualsevol intent de modernitzar l’Estat espanyol s’ha fet avortar sistemàticament durant els més de dos darrers segles.
- Qualsevol victòria de l’esperit liberal ha estat provisional, precària i finalment substituïda pel retorn a l’obscurantisme, la manca de llibertats, la repressió i l’autoritarisme. La llegenda negra no és pas una llegenda.
- El silenci de la ciutadania espanyola, és el trist símptoma que la ciutadania catalana està lliurant gairebé a soles aquest combat que torna a ser pels drets i les llibertats
- Hi ha, però, una novetat en l’actual cicle regressiu de l’Estat espanyol. Amb una democràcia deficitària com l’actual, fundada sobre el pecat original de no haver trencat amb la dictadura franquista, sinó d’haver-la simplement reformat, a través d’una transició i no d’una ruptura, les demandes col·lectives majoritàries de més democràcia, reclamades des de la ciutadania organitzada i des de les institucions de Catalunya, han rebut, per part de l’Estat, una resposta més pròpia de la tendència autoritària que de la tendència liberal, les dues forces majors de la dinàmica moderna de la història d’Espanya.
- I, des de Catalunya, se sap molt bé: a l’altre costat, només hi ha foscor.
Vintage
Vegem l’article:
El silenci dels
anyells
Per Xavier Antich
Publicat el 24 de juny de 2019
La
història d’Espanya, en els dos darrers segles, com a mínim, és la història
repetida de la democràcia
interrupta.
El constitucionalisme i el parlamentarisme liberal hi van arribar més tard que
als països del nostre entorn. I cada intent de vehicular la sobirania popular a través
del sistema democràtic i d’un Estat de dret mínimament homologable en
el context occidental s’ha vist sabotejat o literalment bombardejat per les
forces reaccionàries de l’obscurantisme.
En tot cas, ara està a l’abast de
qualsevol que es passegi per Viquipèdia conèixer amb facilitat el que és
una mera constatació històrica: qualsevol intent de modernitzar l’Estat espanyol s’ha fet avortar
sistemàticament durant els més de dos darrers segles. Qualsevol victòria de
l’esperit liberal ha estat provisional, precària i finalment substituïda pel
retorn a l’obscurantisme, la manca de llibertats, la repressió i l’autoritarisme.
La llegenda negra no és pas una llegenda.
El
silenci de la ciutadania espanyola, és el trist símptoma que la ciutadania
catalana està lliurant gairebé a soles aquest combat que torna a ser pels drets
i les llibertats
Era també una constància, tanmateix, que han
existit sempre forces que no han renunciat en la seva aspiració a dotar l’Estat
espanyol d’aquells principis de la modernitat que, des del
segle XVII, han conformat els sistemes democràtics i els estats de dret
en l’Europa moderna.
Hi ha, però, una novetat en l’actual
cicle regressiu de l’Estat espanyol. Amb una democràcia deficitària com
l’actual, fundada sobre el pecat original de no haver trencat amb la dictadura
franquista, sinó d’haver-la simplement reformat, a través d’una transició i no d’una ruptura, les demandes col·lectives majoritàries de més democràcia, reclamades
des de la ciutadania organitzada i des de les institucions de Catalunya, han
rebut, per part de l’Estat, una resposta més pròpia de la tendència autoritària que
de la tendència liberal, les dues forces majors de
la dinàmica moderna de la història d’Espanya.
Aquesta situació està provocant una anomalia,
en termes històrics, pel que té d’insòlit i inèdit: les forces liberals-democràtiques a Espanya estan
assistint impassibles, llevat d’excepcions honroses, a la repressió
politicojudicial contra l’independentisme català que està deixant en suspens
els principis més elementals d’un sistema democràtic i d’un Estat de dret. La
brutalitat de la violència policial contra els votants pacífics de l’1
d’octubre no ha tingut, a Espanya, una mínima reacció en termes de decència
ètica, ni s’ha posat en marxa cap procés d’investigació. S’han tancat pàgines web sense ordre judicial, s’ha
confiscat correspondència, s’ha castigat judicialment l’exercici de la
llibertat d’expressió. S’ha suspès l’autonomia política i fiscal de Catalunya.
S’ha empresonat mig Govern de la Generalitat, la presidenta del Parlament, els
líders de les dues organitzacions culturals i ciutadanes més majoritàries a
Catalunya. I s’ha celebrat, durant quatre mesos, un judici infame al Tribunal
Suprem, en què s’han vulnerat reiteradament drets fonamentals. I ara, mentre els membres del Suprem se suposa que deliberen
sobre l’oportunitat i la pertinença de penes que depassen els dos segles de
presó, la societat espanyola assisteix indiferent, en una estranya, increïble i
difícilment justificable barreja de desig de revenja, d’amonestació i
advertència, i d’expectativa de càstig penal, a la resolució del judici de la
vergonya.
El silenci de la ciutadania espanyola, quan no
l’explícita i declarada hostilitat, respecte a la voluntat molt
majoritària de la ciutadania de Catalunya, és el trist símptoma del fet que, realment,
en aquest cas, el darrer de la confrontació històrica entre l’obscurantisme i
l’aspiració liberal-democràtica, la ciutadania i les institucions de
Catalunya estan lliurant gairebé soles aquest combat que torna a ser pels drets
i les llibertats, per la democràcia i per un Estat de dret digne
d’aquest nom. Això és el que hi ha. I això expressa, també, la duresa de la
situació i la complexitat del repte.
I,
des de Catalunya, se sap molt bé: a l’altre costat, només hi ha foscor.
Xavier Antic
Joan A. Forès
Reflexions
Xavier Antic
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada