19/06/2019. Pere Bosch I Cuenca. La victòria de Manuel Valls. Fa alguns anys, Valls es va veure obli­gat a posar punt final a la seva car­rera política a França; i, com si es tractés de José Bona­parte, va deci­dir assal­tar el poder a l’altra banda dels Piri­neus. L’ex-pri­mer minis­tre francès no va tenir l’ajuda ines­ti­ma­ble de l’empe­ra­dor, tal com li va pas­sar a Pepe Bote­lla. Però va tro­bar en el par­tit d’Albert Rivera la pla­ta­forma idònia d’ater­ratge; un par­tit sense ide­o­lo­gia ni escrúpols. Valls també va desig­nar uns nous ene­mics. A França, eren els musul­mans; a Cata­lu­nya, van pas­sar a ser-ho els inde­pen­den­tis­tes. Els resul­tats de les elec­ci­ons muni­ci­pals, amb només un regi­dor més dels que havia acon­se­guit la seva ante­ces­sora, van ser dece­be­dors. La nit elec­to­ral, Manuel Valls ho va reconèixer i es va lamen­tar de no “haver acon­se­guit fre­nar l’inde­pen­den­tisme”. Una per­sona afa­mada de poder com ell devia ser ben cons­ci­ent que la par­tida no s’aca­bava aque­lla nit; i, tres dies després, es va pre­gun­tar en veu alta: “Ens podem per­me­tre que aquesta ciu­tat quedi en mans del sepa­ra­tisme?” De fet, no s’ho podien per­me­tre ni ell, ni els soci­a­lis­tes, ni els comuns, ni l’esta­blish­ment.

Benvolguts,

Fixeu-vos com en pocs mots l'articulista transvesteix Manuel Valls explicant que no arriba ni a polític, només vol el poder, que d'altra part és el que desitgen tots els botiflers catalans. 

Vegem l'article:

19 juny 2019 2.00 h

La victòria de Manuel Valls

Pere Bosch i Cuenca

Valls ha acon­se­guit els vots que Colau neces­si­tava i Colau ha donat a Valls l’armi­lla sal­va­vi­des per no veure frus­trat el seu futur polític.

En un lli­bre dedi­cat a Manuel Valls, el mili­tant eco­lo­gista Patrick Far­biaz el defi­nia com “un bona­par­tista, un aven­tu­rer que es llança a la con­questa del poder inten­tant man­te­nir-se per sobre dels par­tits i que neces­sita desig­nar sis­temàtica­ment ene­mics cada vegada”.

Fa alguns anys, Valls es va veure obli­gat a posar punt final a la seva car­rera política a França; i, com si es tractés de José Bona­parte, va deci­dir assal­tar el poder a l’altra banda dels Piri­neus. L’ex-pri­mer minis­tre francès no va tenir l’ajuda ines­ti­ma­ble de l’empe­ra­dor, tal com li va pas­sar a Pepe Bote­lla. Però va tro­bar en el par­tit d’Albert Rivera la pla­ta­forma idònia d’ater­ratge; un par­tit sense ide­o­lo­gia ni escrúpols. Valls també va desig­nar uns nous ene­mics. A França, eren els musul­mans; a Cata­lu­nya, van pas­sar a ser-ho els inde­pen­den­tis­tes. 

Els resul­tats de les elec­ci­ons muni­ci­pals, amb només un regi­dor més dels que havia acon­se­guit la seva ante­ces­sora, van ser dece­be­dors. La nit elec­to­ral, Manuel Valls ho va reconèixer i es va lamen­tar de no “haver acon­se­guit fre­nar l’inde­pen­den­tisme”. Però, tal com va con­fes­sar Napoleó, “he llui­tat en sei­xanta bata­lles i no he après res que no sabés abans”. Una per­sona afa­mada de poder com ell devia ser ben cons­ci­ent que la par­tida no s’aca­bava aque­lla nit; i, tres dies després, es va pre­gun­tar en veu alta: “Ens podem per­me­tre que aquesta ciu­tat quedi en mans del sepa­ra­tisme?” De fet, no s’ho podien per­me­tre ni ell, ni els soci­a­lis­tes, ni els comuns, ni l’esta­blish­ment. Dis­sabte pas­sat, doncs, Valls va apor­tar gratuïtamentels tres vots que Ada Colau neces­si­tava per no per­dre l’alcal­dia de Bar­ce­lona i Ada Colau va faci­li­tar a Manuel Valls l’armi­lla sal­va­vi­des que recla­mava per no veure frus­trat el seu futur polític. 

L’ex- pri­mer minis­tre francès ha estat expul­sat de Ciuda­danos. Però, de fet, ell no ha estat mai de cap par­tit. Només hi ha estat de pas per tal de con­que­rir el poder, el seu prin­ci­pal objec­tiu. Encara no hi ha arri­bat, però de moment ja ha acon­se­guit la seva pri­mera victòria.

Pere Bosch I Cuenca