Benvolguts,
Aquest és el segon
article d’un paquet de dos. En aquests articles Vilallonga filosofa sobre els
resultats del 1714 i els del 1939 , els compara amb el resultat del 1945 i pot ajudar al nostre futur.
En el comentari de l’article
anterior d’en Borja Vilallonga de títol Catalunya hora zero: 1939, ja vaig explicar el meu concepte de la
relació entre la desfeta del 1714 i
la del 1939. Aquest concepte l’he
tingut des de sempre, i sempre m’he emmirallat amb els catalans post-1714 i he pensat que els catalans
de post-1939 hi tenim molt a pensar
i a dir.
Vegem l’article:
22/06/2015
Catalunya hora
zero: 1939.
En
el meu article anterior, “Catalunya hora zero: 1714”, publicat
a l’ARA el 10 de juny, glossava el concepte de Stunde Null,
l’Alemanya hora zero sorgida de la Segona
Guerra Mundial. Aplicava aquest concepte a la història de Catalunya. Catalunya va patir no una hora zero, sinó dues: 1714 i 1939. En l’article esmentat, analitzava com la derrota del 1714
va construir una Catalunya rebel al poder central i extrínsec espanyol i una
representació de la memòria traumàtica transmutada de derrota vergonyant a
victòria futura gloriosa. En el present article em centraré a explicar la derrota
del 1939.
Com el 1714,
el 1939 també va ser un conflicte
general espanyol, amb una dimensió internacional -però de molta menys rellevància
que la de la Guerra de Successió-,
que va afectar en gran manera Catalunya.
L’encaix català en una guerra més global va tornar a ser decisiu. El 1939 no s’explica sense el 1936. Però encara s’explica menys sense
el 1714. El 1936 va suposar la darrera explosió rebel de Catalunya, la més violenta i sagnant, inserida en un context
espanyol i internacional molt precís.
La Catalunya del 1936
vivia en efervescència el doble llegat de l’hora zero del 1714. D’una banda, el
clímax rebel i revolucionari format en la derrota d’un país sotmès i arrasat;
de l’altra, l’apogeu d’un nacionalisme català que havia transformat el significat
de la derrota del 1714 i el convertia en cendra fèrtil per a l’alliberament
nacional català. Tant la Catalunya anarquista, darrer estadi de la Catalunya rebel, com la
Catalunya nacionalista i secessionista d’Esquerra Republicana eren un producte
directe del 1714, el seu llegat real i intel·lectual en la història.
El resultat del 1936
no només va esgotar novament Catalunya, sinó que va conduir a una nova derrota,
la del 1939.
Com el 1714, la derrota del 1939 va
suposar la supressió de les institucions catalanes, la repressió contra les
elits catalanes, un exili europeu i americà, la uniformització legal i la
persistent destrucció del substrat cultural català.
Tot plegat s’insereix en
la guerra civil que també va afectar de ple Catalunya, amb una divisió crua i
ferotge dels catalans en un bàndol o en l’altre, i el context internacional tan
desfavorable als interessos catalans, molt més desfavorable que el del 1714.
La Catalunya hora zero del 1939 és una memòria amb molta més càrrega emocional que la del 1714, no solament per una qüestió
generacional i de proximitat cronològica. A diferència del 1714, el 1939 mai s’ha
acceptat com un pas necessari cap a la victòria final. És una regressió a un
estat anterior absolutament indesitjable.
És cert que la generació que va viure el
1939 encara és viva, i els seus descendents han preservat la ignomínia d’un
bàndol i l’altre en una memòria colpidorament feridora que el silenci no ha
estat capaç de guarir. El silenci de gairebé cent anys que va seguir el 1714
tampoc va guarir les ferides. Això va produir una Catalunya rebel, en permanent
insatisfacció per un encaix impossible en el marc de sotmetiment i càstig
permanents.
Tanmateix, la
Catalunya que va seguir al 1939 no va ser rebel, més aviat tot el contrari. La violentíssima experiència a la rereguarda
catalana durant la Guerra Civil va
comportar que s’obrís la guerra dins la guerra: anarquistes, trotskistes,
comunistes, socialistes, catalanistes, independentistes, republicans, catòlics,
carlins i monàrquics van pugnar entre ells, amb aliances variables i acompanyats
de la destrucció i anihilament de l’altre sempre que els va ser possible. Les massacres
d’uns i altres, especialment les de l’estiu del 1936 i el maig del 1937, van
deixar una empremta traumàtica de grans dimensions que va facilitar el camí a
la derrota del 1939 i al posterior sotmetiment dels catalans -i espanyols- en
la repressió franquista.
La Catalunya que va sorgir de l’hora zero del 1939
va ser la Catalunya de l’assumit pacifisme, en una projecció clara del trauma i
la por que es van desenvolupar. Va ser una manera de justificar ja sigui la submissió, ja
sigui la col·laboració amb el règim franquista. La representació de la Catalunya pacifista va ser
desplegada de manera consistent després del 1977, amb el restabliment de la
Generalitat i el predomini del nacionalisme català en la societat catalana.
Així, és comprensible que el pacifisme català sigui un dels punts principals
del moviment independentista, sense saber ben bé els orígens d’aquesta idea. El pacifisme és el darrer llegat del 1939.
Les derrotes del 1714 i el 1939 tenen un
rol central en el caràcter, pensament, emocions i discussions dels catalans.
Aquestes dues “Catalunya hora zero”
representen una mena d’essència catalana immarcescible que reneix després de
cada derrota. També
és una manifestació que els catalans perden i guanyen atributs a cada derrota.
La combinació de trets nacionals
essencials, el determinisme històric que l’ús polític d’uns i altres agiten, i
el pes de dues hores zero afeixuga la identitat dels catalans.
Tot plegat obnubila una comprensió de la pròpia
personalitat i condiciona les aspiracions, esperances i fins i tot les
fantasies dels catalans. Neixen les polaritats i les neurosis infesten les
ments. Amb tot,
els catalans han estat capaços de dur a terme grans projectes en aquest estat
caòtic.
Potser, quan albirem
una nova Catalunya, hauríem de prescindir d’aquests trets nacionals
controvertits, d’aquests dubtosos usos de la història, i del pes insuportable
de dues hores zero.
Aleshores, els catalans, indeterminats
i lliures, podríem acabar decidint per nosaltres mateixos com ha de ser un català
i quin lloc ha de tenir Catalunya al món.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada