Benvolguts,
L’article
d’en Joan Josep Isern explica els fets del Galinsoga de fa 60 anys. Tanmateix
si el lector no ho va viure, com la gent de la meva edat, pot ser que no
entengui res!
Per
alleugerir l’esforç, com que en el Bloc hi ha almenys una vintena d’articles sobre el Galinsoga amb els seus comentaris, ens poden il·lustrar sobre el context de l’època, del
franquisme i de la dictadura. He copiat els enllaços a aquesta vintena d’apunts
per simplificar la tria que pot ser carregosa però com que els enllaços porten
informació sobre el context de cada article el lector pot anar més guiat.
Vegem els articles sobre La Vanguardia:
Vegem l'article:
Seixanta anys
del ‘Todos los catalanes son una mierda’ de Luis de Galinsoga
Joan Josep Isern
explica les repercussions d'aquell fet
Per: Joan Josep Isern
El diumenge 21 de juny de 1959, demà farà
seixanta anys, don Luis
Martínez de Galinsoga y de la Serna –biògraf de Franco i
director de La Vanguardia Española des de l’1 de maig de 1939–
va anar a missa de nou a la parròquia de Sant Ildefons, al carrer dels Madrazo,
a tocar de Muntaner.
Tot i que Joan XXIII havia anunciat uns
mesos abans la convocatòria d’un Concili Ecumènic –un Concili que
va introduir un munt de canvis a l’Església–, encara havien de passar
tres o quatre anys perquè les coses d’abast més immediat per a la gent, com la
litúrgia, es modifiquessin de manera perceptible. En
conseqüència, el 1959 les misses es continuaven celebrant en llatí i amb
l’oficiant d’esquena als feligresos –’de cul i en llatí’, deien els castissos–
i només el sermó es feia en llengua entenedora. La
castellana, és clar.
O, si més no, de manera majoritària. Perquè com
que els ‘diumenges i festes de guardar’ les parròquies dels nuclis urbans
oferien un ampli horari de misses, entre les vuit o nou que s’hi celebraven
solia haver-n’hi una –anomenada missa parroquial perquè l’oficiant era
habitualment el rector– o, com a molt, dues en les quals el sermó es feia en
català. O, com es deia aleshores, en llengua vernácula.
Don Luis: una fúria a la sagristia
Aquell diumenge de fa seixanta anys,
doncs, el sermó de la missa a la qual va assistir el senyor Luis de Galinsoga
era en català i tan bon punt mossèn Josep Maria Aragonès va començar a
adreçar-se als fidels en aquesta llengua, don Luis es va aixecar i va enfilar cap a la sagristia fet
una fúria. Allà es va trobar
amb mossèn Luís Gómez i amb el sagristà, als quals va fer saber que es queixava
perquè era intolerable que es prediqués en català. No va servir de res dir-li
que era una de les dues úniques misses –d’un total de vuit– que es feien en
aquesta llengua i que, per tant, aquell mateix matí disposava d’un ampli
repertori de celebracions al seu gust si s’estimava més escoltar l’homilia en
castellà.
Va ser inútil intentar que entrés en raó. Don Luis, fora de sí, va treure
una targeta de la cartera –allò tan espanyol de ‘vostè
no sap amb qui està parlant’– i va tornar al seu lloc dient ‘catalanes de mierda’ de manera tan ostensible
que quan una feligresa li va demanar que tingués una mica més d’educació i de
respecte va canviar de parer i es va encaminar cap al carrer cridant ‘todos los catalanes son una mierda’, frase que
li ha atorgat un lloc principal en el nostre particular museu de la infàmia.
L’endemà mateix, mossèn Narcís
Sagués, el rector de la parròquia, va escriure una carta a Galinsoga en què li
explicava l’incident i l’avisava que estigués alerta perquè l’individu que
havia protagonitzat aquell mullader havia deixat una targeta amb el seu nom, de
manera que havia incorregut, n’estava segur, en una suplantació de
personalitat, ateses les conegudes virtuts del director de La Vanguardia
Española –’la fama, l’honorabilitat i la cavallerositat que gaudeix entre els
barcelonins’, enumerava textualment la carta. El biògraf del ‘centinela de occidente’, però, va caure de quatre
grapes en la sibil·lina trampa de mossèn Sagués i, amb un rampell de hidalguía, li va
faltar temps per a respondre que de suplantació
res de res, que havia estat ell qui havia entrat a la sagristia indignat pel
fet que es prediqués en català.
La campanya contra La Vanguardia Española
El que va passar a partir d’aleshores ja forma
part de la història de la resistència catalana contra el règim franquista:
Un
grup d’activistes relacionats amb l’Acadèmia de la Llengua Catalana –entitat
fundada el segle XIX i adscrita a les Congregacions Marianes– del qual formaven
part Jordi Pujol (feligrès de Sant Ildefons), Xavier Polo, Josep Espar, Josep
Benet, Jaume Casajoana, Guiomar Amell i Pilar Porcel, entre molts altres, va
emprendre una campanya contra La Vanguardia Española a força d’escampar-ne
exemplars estripats per diversos indrets de la ciutat, de repartir pasquins, de
demanar a anunciants i lectors que no fessin costat al diari i, fins i tot, una acció llampec
consistent a trencar els vidres de la redacció del carrer de Pelai.
El resultat pràctic de tot plegat va ser que el
diari va baixar de 50.000 exemplars a 30.000, un fet que va
alarmar el comte de Godó, l’amo del diari (un
amo que, val a dir, no tenia cap dret de nomenar i canviar el director,
potestat reservada al consell de ministres), que es va adreçar a les
més altes jerarquies del règim per demanar una solució ràpida al conflicte.
Finalment, la primera setmana de febrer
de 1960, vuit mesos després dels insults, Luis Martínez de Galinsoga y de la
Serna va ser substituït a la direcció del diari per Manuel Aznar Zubigaray
(l’avi de qui ja sabem) i es va concentrar en una carrera política de ‘procurador a les Corts per designació directa del cap de l’estat’ que es va truncar el febrer de 1967 quan es va morir a Madrid.
Venjança i escarment
El règim franquista, però, no va entomar gens bé
aquella derrota i va decidir que calia aplicar venjança
i escarment (us sona, oi?) però ‘sin
que se note el cuidado’. Per això, el maig d’aquell mateix 1960,
Franco va visitar Barcelona amb la intenció de congraciar-se amb els súbdits.
Un consell de ministres celebrat al palau de Pedralbes va aprovar la Carta
Municipal de Barcelona, la Compilació de Dret Civil de Catalunya i
la cessió a la ciutat del Castell de Montjuïc alhora que, de retruc,
donava peu als Fets del Palau, que és el nom amb què han passat a la
història. Uns fets la descripció dels quals, com diria un dels seus
protagonistes més destacats, ‘ara no toca’.
En canvi, sí que em sembla oportú
d’exposar, perquè potser molta gent no ho sap, que el llarg braç del règim –aliat amb la jerarquia eclesiàstica– va fer que mossèn
Aragonès, l’oficiant d’aquella missa de fa seixanta anys, fos traslladat pocs
mesos després al poble de Torrelavit (Alt Penedès), als confins territorials del bisbat de Barcelona, on va exercir el seu
ministeri sacerdotal fins al 2011. Fa dos anys que es va
morir, a l’avançada edat de 91 anys, circumstància que va propiciar que algun
mitjà es fes ressò de l’escarment del règim franquista practicat en la seva
persona. Una reacció que es podia
esperar perfectament de gent tan miserable com aquella, però que he de
confessar que, almenys per a mi, era totalment desconeguda.
Seixanta
anys després, semblaria fàcil dir que el temps passa i que les circumstàncies
canvien. Però si hi penso fredament, no ho tinc tan clar.
Segur que ara mateix molts enyorem la
monolítica i contundent unitat d’acció dels nostres resistents d’aleshores,
però el cert és que, seixanta anys després, el règim continua practicant
l’escarment contra qui li planta cara i, sobretot, demostra de manera fefaent
que insultar els catalans ara ja surt de franc.
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada