Benvolguts,
L’Andreu
Barnils ha tingut l’encert de fer convergir i
entremesclar dos textos, el primer d’en Jordi
Graupera (publicat el dia abans d’aquest article (!), de contingut purament polític i el
segon de Nietsche, però triat magistralment
per en Barnils sobre un capítol del
llibre 'Així parlà Zaratrustra', de contingut
purament filosòfic. El text d’en Graupera l’he afegit al final d’aquest treball i el text de Nietsche ens el proporciona en Barnils
en pdf.
Andreu
Barnils
02.11.2014
Nietzsche,
Graupera, i altres animals
http://www.vilaweb.cat/mailobert/4217820/nietzsche-graupera-animals.html
Aquest article és una barreja de tres textos. Hi ha el gran article d'ahir a La Vanguardia de Jordi
Graupera, Afirmar o negar, el text 'De les tres
metamorfosis' (pdf), de Friedrich Nietzsche, que forma part del
llibre Així parlà Zaratrustra, i després paràgrafs meus per lligar els dos
texts anteriors. És un invent rar, però amb sentit. Només dir que tot i que passo de
text a text contínuament m'estalvio les cometes, i tranquils que ja notareu
quan parlo jo, Graupera, o Nietzsche perquè moltes frases són literals. Al final, els
tres textos diuen el mateix. I això que Nietzsche parla de l'esperit
humà, Graupera de política catalana i jo els poso en contacte.
Així, a
l'obra 'Així parlà Zaratrustra' el filòsof Nietzsche ens parla de les tres
metamorfosis de l’esperit humà. És, aquesta, una gran història. Primer
l’esperit es converteix en camell, després en lleó, i finalment, en l'estadi
superior, en nen. Comencem pel camell, la fase inferior de l'esperit.
Què és
feixuc?, es pregunta l’esperit que tot ho resisteix i s’agenolla, com el
camell. Un esperit que vol anar ben carregat. Coses ben feixugues, les més
feixugues, és el que deleja el molt camell. Què és el més feixuc, herois?, es
pregunta. Humiliar-se per tal de mortificar el propi urc? Fer brillar la pròpia
toixesa per riure’s de la pròpia saviesa? Prendre comiat de la nostra causa
quan ella celebra la victòria? Capbussar-se en aigua llòtica, quan aquesta és
l’aigua de la veritat, i no apartar-se de les gèlides granotes i dels gripaus
ardents? Segons Nietzsche, en aquesta fase, l'esperit dels camells ens fa
estimar aquells que ens menyspreen, i, al fantasma, donar-li la mà quan ens vol
fer por. En el seu article Jordi Graupera no ens parla de camells. Ell ens
parla de dics. Ho fa referent a l'etapa autonomista de la política catalana. De
1978 fins al desencís de l'Estatut. La recordeu? Era, diu, quan els partits
majoritaris tenien valor si semblaven un dic contra centralisme, i eren
rellevants a Madrid si es vestien de dic contra el radicalisme catalanista. Era
una etapa resistencialista, decadent. Es construïa, però la prioritat eren els
contraforts. Resistir. Com un dic. Com un camell.
Per sort
Nietzsche ens parla d'una segona etapa, menys masoquista. Parlem del Lleó. A mi
m'encanta el Lleó, que vol fer presa de la llibertat i ser senyor al seu propi
desert. Grans preguntes es fa Nietzsche. Germans meus, per què cal el Lleó? Per
què no n’hi ha prou amb el camell, la bèstia de càrrega que renuncia i
respecta? Quin és el gran drac al qual el Lleó ja no pot seguir anomenant Déu i
senyor? Exacte. Amb qui es baralla el Lleó de Nietzsche, fart d'haver
d'aguantar sempre? Amb un drac que es diu “Tu has de”. Quin gran nom, senyor
filòsof. El drac “Tu has de” barra el pas, resplendent com l’or, bèstia coberta
d’escata, i damunt de cada escata brilla rutilant “Tu has de”! Diu Nietzsche
que valors mil·lenaris brillen en aquestes escates i que el més poderós de tots
els dracs parla així: “Tots els valors de les coses brillen en mi. Ja han estat
creats tots els valors, i tots els valors creats sóc jo. En veritat, no hi ha
d’haver cap més ‘jo vull’! El lleó, diu el filòsof, vol crear-se la llibertat i
construir un sagrat No. Un gran No. Fins i tot enfront del deure, plantar-hi un
gran No. Això fa el Lleó.
Jordi
Graupera, com Nietzsche, també situa el No en el segon estadi. Després de la
fallida de l'estatut a Catalunya la gent va dir prou. No. S'ha acabat. Vam
passar, diu, del resistencialisme a la negació. El gran no. Des de la sentència
de l'Estatut el temps ha anat negant-ho tot, pas a pas, fins a arribar a un
gran no a Espanya. El no s’ha fet més intens, més global. Lleons dient no,
catalans dient prou.
Finalment l'estadi superior, segons Nietzsche, és quan l'esperit es converteix en Nen. De Lleó a Nen. Quin crac, el filòsof alemany. Com m'agrada, ho he de dir, que el nen sigui l'evolució del lleó. Perquè Nietzsche ens situa l'esperit del nen com l'estadi superior? Doncs perquè innocència és el nen, i oblit, un nou començament, un joc, una roda que fa voltes per si sola, un primer moviment, un sagrat dir sí. Sí, per al joc del crear, cal un sagrat dir sí, diu Nietzsche. Pel filòsof Jordi Graupera la tercera fase de la política catalana també és la del Sí. Diu que el 9N quan s’obrin els col·legis l’etapa del gran no haurà acabat. Falta el sí i ara les preguntes seran per al Parlament: què esteu disposats a fer i com? I també endins: què estic disposat a fer i com? Si després d’un gran no, no ve un gran sí queda un gran no-res. Se’n diu nihilisme, desperta el pitjor de cadascú.
Tres
metamorfosis de l’esperit us he contat: com l’esperit es convertí en camell, en lleó i en nen segons
Nietzsche. Tres etapes de la política catalana, també: com s'ha passat
del dic autonomista, al gran No, i al gran Sí, segons Graupera. I
així anar passant el diumenge
La Vanguardia 1 de Novembre 2014
Aquest mes farà quatre anys de les eleccions
catalanes del 2010. Quatre anys de decantament de l’esfera pública -electorat,
societat civil, intel·lectuals, partits i institucions- cap un consens quasi
unànime: el refús de l’statu quo. L’etapa anterior, l’etapa setantavuitesca, va
arribar al punt d’estrès amb l’Estatut del 2005, va entrar en decadència amb el
referèndum de l’Estatut del ribot del 2006 i va cloure’s amb la sentència del
2010 i la fi del govern Montilla.
L’Estatut del 2005 es va fer necessari perquè
l’ambigüitat de la Constitució s’havia anat cristal·litzant cap al centralisme
polític i econòmic, i havia deixat la descentralització en la mera
administració de serveis. Aquell estatut era ridículament detallat perquè volia
defensar l’espai polític de les competències de la Generalitat i incrementar el
poder financer i simbòlic de les institucions catalanes. L’Estatut havia de fer
de dic. El dic, de fet, era el paradigma de l’etapa autonomista: els partits
majoritaris tenien valor si semblaven un dic contra centralisme, i eren
rellevants a Madrid si es vestien de dic contra el radicalisme catalanista. Era
una etapa resistencialista, decadent. Es construïa, però la
prioritat eren els contraforts.
Al 2010 vam passar del resistencialisme a la
negació. El gran
no. Que l’actitud del Constitucional fos tan semblant a la del PP
més descarnat va posar al centre les qüestions que fins aleshores havien quedat
als marges: hi
ha separació de poders? Hi ha garanties democràtiques? Les decisions econòmiques són
discriminatòries per raons d’identitat? El dic, existeix? De quin costat és més
eficaç? Als blogs de tendències es parlava de la cultura de la
transició, i de sobte els marginals que parlaven de frau van fer-se
versemblants. La
corrupció n’ha estat la prova i la catarsi.
El temps ha anat negant-ho tot, pas a pas, fins a arribar a un
gran no a Espanya. Hi ha qui només diu no a aquesta Espanya i en
somia una altra, però cada cop que les institucions centrals han anul·lat els
consensos (Estatut, finançament, escola, infraestructures, serveis públics), el
no s’ha fet més intens, més global. La impugnació del 9-N ha tocat el moll de l’os: els pactes, o
són lliures o no són pactes. Tothom -també a l’estranger- veu en l’actitud
centralista el millor fuel per l’independentisme.
Però quan s’obrin els col·legis, l’etapa del
gran no haurà acabat. És cert que fa temps que el sobiranisme debat, proposa i
imagina un país nou. Però el consens oficial s’ha atrinxerat en el conflicte
votar/no votar, en l’estratègia del carregar-se de raons. Falta el sí. Ara les preguntes
seran per al Parlament: què esteu disposats a fer i com? I també endins: què
estic disposat a fer i com? Com més triguem a respondre més fàcil serà que la
degradació de la política espanyola ens arrossegui. Si després d’un gran no, no
ve un gran sí queda un gran no-res. Se’n diu nihilisme, desperta el pitjor de
cadascú.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada