Benvolguts,
La Marta Rojals es
planteja de fer amics. O sigui es planteja la possibilitat que els “indepes”
facin un tracte amb els “comuns” basat en la fórmula:
Jo us ajudo a investir
el vostre president espanyol, i vosaltres ens ajudeu a construir la revolució
catalana, que també és vostra.
Estratègia que molts independentistes
ens hem imaginat moltes vegades.
En les seves
disquisicions explica tot d’una les característiques dels ”comuns” i es
dol de no ser tan flexible com ells són:
Els ‘indepes’ estem
desconcertats: mentre nosaltres ens autoboicotem per una coma del full de ruta, i que
si RUI, que si DUI, ells, plim-plim-plim, són capaços de contradir-se i recontradir-se diverses
vegades al dia; de reconèixer i negar la sobirania catalana; de demanar el vot
de l’independentisme aquí i de vendre’s com els que el poden derrotar, allà; de
ser republicans i monàrquics alhora; de defensar el dret d’autodeterminació i
Gibraltar espanyol, però ei: endavant les atxes, tu, fem pinya per un objectiu comú, que no és
pas cap d’aquests detallets que posen nerviosos els ‘indepes’: no és el corredor mediterrani, no és l’exèrcit patriota,
no és cap referèndum; és fer fora el PP del govern espanyol. Això és anar per
feina, i jo m’hi trec el barret.
I va elaborant la idea:
Doncs la idea
d’ajudar-nos ‘en comú’ la trobo una gran pensada, si no fos que el moment que els ‘indepes’ els
necessitarem com a aliats ja ha sigut, i és ara. I passa que cada vegada que se’ls ha demanat
d’afegir-se a la revolució catalana, o, si ells volen, a construir l’única república
possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara.
I finalment troba la
proposta esmentada:
Jo us ajudo a investir el vostre president espanyol, i
vosaltres ens ajudeu a construir la revolució catalana, que també és vostra.
Vegem com ho explica:
‘Indepes’ i ‘comuns’: fem un tracte?
«Passa que cada vegada que se’ls ha demanat
d’afegir-se a la revolució catalana, o, si ells volen, a construir l’única
república possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara»
20/06/2016
Els ‘espanyacanvistes’ són com els ‘processistes’, però
en versió espanyolista: així com els segons viuen en el
confort d’un procés d’independència continu, els primers fan el
mateix amb l’eterna promesa de canviar Espanya:
que no els ve d’un dia ni de dos… segles, vaja. Doncs bé: el 26-J, si no hi ha
res de nou des del 1977, a Catalunya tornarà a guanyar un partit que promet el
canvi a Espanya, En Comú Podem, i és clar: els ‘indepes’ temen que,
amb el relleu generacional, la força i l’empenta que demostren, el fracàs de
les generacions anteriors caigui en l’oblit i pugui rebrotar un
‘espanyacanvisme’ còmode amb il·lusions renovades.
Com a ‘indepe’ que s’ho mira des d’una de
les opcions en què ens diluirem diumenge –tigres, lleons, marmota, Pacma,
altres, abstenció–, crec que allò que més convé a Catalunya és que guanyin els ‘comuns’
amb el seu referèndum pactat i ens traiem un altre ‘i sí?’ de sobre.
És l”i sí?’ dels votants que ignoren –volent o sense voler– les setze vegades
que uns altres catalans ja van baixar a demanar-ne un al Congreso i que la
dissetena vegada, la que intentaran via Podem, la sentiran com si fos la
primera. Hi ha experiències que s’han de viure. És com Ciutadans
quan fan alguna piulada en català i els torna l”amor’ que prodiguen per la
nostra llengua. No sé si se m’entén: que els cops de porta, perquè ens facin
mal, ens han de picar al nas propi.
Doncs això, que davant la perspectiva d’una
emocionant ‘primera vegada’, els ‘comuns’ tenen una il·lusió que no se l’acaben.
I quina enveja que (em) fan, no és ironia. La il·lusió catalana ha canviat de
bàndol, i els ‘indepes’ estem desconcertats: mentre nosaltres ens autoboicotem per una
coma del full de ruta, i que si RUI, que si DUI, ells, plim-plim-plim, són
capaços de contradir-se i recontradir-se diverses vegades al dia; de reconèixer
i negar la sobirania catalana; de demanar el vot de l’independentisme aquí i de
vendre’s com els que el poden derrotar, allà; de ser republicans i monàrquics
alhora; de defensar el dret d’autodeterminació i Gibraltar espanyol, però ei:
endavant les atxes, tu, fem pinya per un objectiu comú, que no és pas cap
d’aquests detallets que posen nerviosos els ‘indepes’: no és el corredor
mediterrani, no és l’exèrcit patriota, no és cap referèndum; és fer fora el PP
del govern espanyol. Això és anar per feina, i jo m’hi trec el barret.
Els ‘comuns’ ho han d’entendre: els ‘indepes’
estem de mal humor perquè el seu pragmatisme no el sabem tenir. I ens hi
emprenyem, ells que no tenen gens de culpa d’haver estat més llestos que
nosaltres. I,
crescuts com van, ens demanen que no ens equivoquem d’adversari, que els
‘comuns’ són els únics aliats que podrem tenir si mai els hem de menester. I
que atacant-los com ho fem dinamitem aquesta hipotètica aliança futura, i que,
eheem… posats a demanar, que diumenge els votem. És admirable. Que
els donem suport, ens demanen, per ajudar-los a fer fora no sé qui de no sé
quin govern que ens importa un rave. I és que, quan manin els seus,
aconseguiran el que no ha aconseguit mai ningú en tota la història i, com diu
el líder Iglesias, ja no voldrem marxar d’Espanya mai més. Jo no sé com tot
això no se li havia acudit a ningú abans.
Doncs la idea d’ajudar-nos ‘en comú’ la trobo una gran pensada, si no fos
que el moment que els ‘indepes’ els necessitarem com a aliats ja ha sigut, i és
ara. I passa que cada vegada que se’ls ha demanat d’afegir-se a la revolució
catalana, o, si ells volen, a construir l’única
república possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara.
I es dediquen a fer partidisme, confonent
deliberadament la tasca titànica de fer un nou país amb quelcom tan vulgar, en
comparació, com fer un simple govern. I jugant hàbilment la carta de dir que tenen
independentistes a les seues files, però sense haver-ho de demostrar mai, ara
troben injust el tracte que reben dels qui volen d’aliats. Home: tot això,
abans de demanar el vot, ens ho hauríem de fer mirar.
Dit això, i acabo, no estic pas en contra d’ajudar
els ‘comuns’ a fer el canvi que somien. Els ‘indepes’ tenim molt per
aprendre’n, d’ells, ja ho he dit abans. Per tant, no defensaré mai els atacs
que rebin del sobiranisme, no veig el sentit de pagar amb ingratitud la ingratitud.
Tothom qui vulgui millorar el país que estima té dret a intentar-ho a la seua
manera. Ara bé:
si es tracta de ser aliats, demostrem-ho amb fets. Si jo fos un partit ‘indepe’ que es presenta
diumenge, els recolliria el guant proposant un tracte:
jo us ajudo a investir el vostre president espanyol, i
vosaltres ens ajudeu a construir la revolució catalana, que també és vostra.
Liquidem el processisme
i l’espanyacanvisme d’una vegada,
posem objectius, i, sobretot, posem terminis: és molt bonic riure’s dels ‘divuit mesos
dels processistes’, o de la seua ‘tornada al referèndum’ (unilateral!); però la
promesa del referèndum pactat, que implica un canvi inèdit d’hegemonies a
Espanya, no pot ser per un període que vagi des d’avui fins a l’eternitat.
Joan A.
Forès
Reflexions
