Benvolguts,
Dues mostres d'intolerància. A Telemadrid no passen les rodes de premsa d’en Guardiola si hi ha trossos en català. D'altra part hi ha el cas d’Agné, l’entrenador del Girona a qui a Osca no li van tolerar que respongués en català a una pregunta d’un periodista català. A l’ARA del divendres hi ha un article de Xavier Roig i el dimecres havia sigut Quim Monzó qui a La Vanguardia havia fet també una defensa de l’entrenador. Aquets fets són agressions que difícilment hauríem de tolerar, ja que des de fa un temps ja s’han tret tots la careta, de l’Ebre cap enllà però també de l’Ebre cap aquí. Tots dos ho expliquen molt bé enfocant-ho des de punts de vista semblants. De l’anorreament de la cultura, de la dignitat, de qui encara no ha demanat perdó, com varen fer els seus mestres nazis, per l’intent de genocidi gairebé reeixit. Us incloc els 3 enllaços.
En Quim Monzó explica el cas en detall i finalment conclou:
“Dejemos de lado dos detalles que hacen aún más espectacular la intolerancia de esos periodistas -Agné es de Mequinensa, y la rueda de prensa tenía lugar en Aragón, donde supuestamente el catalán es idioma oficial, junto al castellano y el aragonés- y fijémonos en las costumbres: cuando en España un entrenador responde en italiano, en holandés o en lo que sea, no hay ningún problema. Pero si contesta en catalán, entonces eso es inadmisible. Cualquier cosa que huela a catalán les activa el odio, la xenofobia. No se trata de una simple anécdota más, sino de que no hay forma de vivir fuera de esta perpetua sangría moral que, de anecdótica, no tiene nada. Nos expolian, consiguen que nuestras finanzas estén en déficit cuando estarían con un superávit boyante si tuviésemos la financiación que graciosamente dan a otros, y encima nos llaman usureros para, acto seguido, meársenos en la boca, como dice el gran Mohamed Jordi. Y después los diarios van por ahí haciendo encuestas a ver por qué gente que nunca en su vida se había planteado la independencia se la plantea ahora, y en serio. Confiemos en que la oleada de hartazgo que está sacudiendo a los países árabes se propague a la ribera norte del Mediterráneo y aquí la lidere Mohamed Jordi (porque si la tienen que liderar los dirigentes independentistas con poltrona, estamos apañados”
En Xavier Roig diu:
“La transició postfranquista va tenir alguns errors. Fins i tot alguns de monumentals. S'hauria de produir un estudi sobre el tema i acabar amb el tabú de la transició espanyola. Perquè tampoc cal magnificar la importància de determinats individus. Aquell procés es va poder fer perquè, en ordre d'importància, (primer) havia mort Franco... al llit; (segon) els que comandaven el règim eren prou intel·ligents per veure que calia fer evolucionar Espanya; (tercer) Espanya havia assolit aquella renda per càpita que fa que les vel·leïtats revolucionàries quedin aparcades, (i quart) hi havia una generació disposada a agafar responsabilitats de govern sense fer estralls ni projectar-hi rancúnia.
Ara es critica la Constitució, però voldria recordar que es va escriure amb el 28,57% de ponents catalans. També hem comès errors com a col·lectiu: haver estat poc exigents amb els nostres enemics i els seus descendents. Parlo d'uns governants i una societat (siguem clars d'una vegada) que van voler anorrear la cultura catalana. I a nosaltres com a país. Que no ens van tancar en un camp de concentració? D'acord. Érem massa gent i també érem la fàbrica d'Espanya -la nostra gran desgràcia, per cert-. Però la realitat és que el català va estar perseguit. I van voler fer desaparèixer la nació catalana. I no va ser Franco, només. Abans d'ell n'hi havia hagut d'altres. N'hi ha hagut després, també. No donem la culpa als governants espanyols, només. I no vull generar rancúnia, sinó simplement fer veure que les coses no han canviat tant. No tot era culpa de Franco.
Tots recordem haver vist als mandataris alemanys demanar perdó per allò que van fer els seus predecessors -mandataris, els d'ara, que mai van tenir res a veure amb el nazisme-. Alguns d'ells, comprovats demòcrates, havien estat perseguits pel règim de Hitler. Però és igual. Eren governants d'un país que un dia va tenir un règim que va cometre barbaritats i demanaven perdó en nom de tot el país. Doncs això és el que no ha fet la resta d'Espanya amb Catalunya. Començant pel rei, hereu designat, sense ruptura legítima, d'un govern que va assassinar un president de Catalunya pel simple fet de ser-ho. Encara espero que se'm demani perdó. I com que sé que em moriré esperant-ho, limito les meves expectatives sobre el que pot donar de si Espanya.
“¿Sabeu, per exemple, que els funcionaris espanyols a Brussel·les tenen instruccions d'abandonar les reunions si no hi ha traducció a l'espanyol, encara que tots entenguin perfectament l'anglès? ¿Sabeu que la llei de patents europea està bloquejada perquè Espanya exigeix que l'espanyol sigui considerat idioma vàlid a l'hora de registrar patents, adduint que amb l'anglès no n'hi ha prou? Doncs bé, la gent que fa això i que, al mateix temps, addueix motius de tipus pràctic per parlar espanyol en lloc de català, que menysprea les cultures com la meva i que, a sobre d'haver-me volgut anorrear, no em demana perdó, aquesta gent, dic, ja us imagineu on se'n poden anar. Ep, i de dos en dos! Ara bé, no voldria oblidar les culpes pròpies. Perquè si ells no han demanat perdó és perquè ningú els ho ha exigit amb prou força. No ho exigeixen, per descomptat, les provincials que el PP i el PSOE tenen a Catalunya. Però tampoc tants i tants considerats importants per la premsa barcelonina. Ni aquells que aquí es diuen Joan o Isidre i, quan van a Madrid, es transvesteixen per passar a ser Juan o Isidro. Ni tampoc aquells que, quan els convenia, en el tema del català, com en tants altres afers transcendentals per a Catalunya, deixaven penjat el president Pujol, i Maragall, i Montilla. I que, no ho dubtin, deixaran penjat el president Mas, si cal. Ni tants ni tants altres individus que el senyor Berlanga va caracteritzar tan bé al seu film La escopeta nacional .
Gràcies, senyor Agné, per ensenyar dignitat a molta gent. D'allà i d'aquí. I aprofito per recordar-li que tantes paraules com gasti en aquest afer, tantes que seran malaguanyades i inútils. Amb el seu gest ja ha dit prou. Els d'allà no aprendran a demanar perdó. I els d'aquí dubto que constatin que aquell que s'agenolla i es posa de quatre potes no practica pas el pragmatisme, sinó la indignitat més repugnant.”
Joan A. Forès
Reflexions
