dilluns, 3 d’abril de 2017

02/04/2017. Història. Corrupció. Marc Pons. Rajoy i l'arrel del caciquisme hispànic. Nosotros, los liberales, estábamos convencidos de que ganaríamos las elecciones. Sin embargo, la voluntad de Dios ha sido otra. Al parecer, hemos sido nosotros, los conservadores, quienes hemos ganado las elecciones. En Marc Pons ens proposa un magnífic assaig de la història i de l’aplicació de la corrupció institucionalitzada, que defineixen la història d’Espanya dels darrers 200 anys i escaig.

Benvolguts,

En aquest Bloc hi ha uns quants articles explicant el caciquisme a Espanya:

Amb el primer, que és de la Viquipèdia (Viqui pels amics), n’hi ha prou ja que porta una bona col·lecció d’enllaços a altres apunts del Bloc Reflexions:

Un tast, només:
Nosotros, los liberales, estábamos convencidos de que ganaríamos las elecciones. Sin embargo, la voluntad de Dios ha sido otra. Al parecer, hemos sido nosotros, los conservadores, quienes hemos ganado las elecciones.


En Marc Pons explica el caciquisme amb una frase definitiva:
El caciquisme és la forma que pren l'activitat d'intercanvi més antiga de la humanitat -el consum i la pràctica- adaptada a la política.

O sigui la Transacció que estem usant darrerament amb fúria!

De fet en Marc Pons ens proposa un magnífic assaig de la història i de l’aplicació de la corrupció, que defineixen la història d’Espanya dels darrers 200 anys i escaig.


Vegem l'article:

HISTÒRIA

Rajoy i l'arrel del caciquisme hispànic

Marc Pons

2 d'abril de 2017

Dimarts 28. El president del govern espanyol anuncia una inversió de 4.200 milions destinats a Catalunya. Una bonica manera de manifestar que l'Estat espanyol no ha invertit a Catalunya en anys. Per no dir segles. Si més no d'una manera proporcional a l'aportació catalana a les arques públiques espanyoles. I sospitosament interessada. Si més no pel context del moment. La societat catalana, en més d'un 77%, reclama un referèndum per decidir el futur polític del país. Les cancelleries europees observen amb preocupació el dèficit democràtic de l'Estat espanyol. I les grans corporacions inverteixen sense por que Catalunya pugui quedar “suspesa en l'espai sideral”.  L'anunci de Rajoy -les falses promeses les carrega el diable- té un component de confessió -les balances fiscals- i un propòsit polític -aturar l'inevitable referèndum-. Una maniobra matussera amb perfum d'engany: 4.200 milions no són ni la quarta part del dèficit fiscal anual de Catalunya. Són el preu de la compra d'un grapat de consciències. El caciquisme hispànic.

El client, la meretriu i la 'palanganera'
Ni Mariano Rajoy ni Soraya Sáenz de Santamaría passaran a la història per ser els inventors del fenomen -convertit en institució política i cultural- del caciquisme. És probable que no passin a la història per absolutament res més que pel que es recorda a Cánovas, Sagasta i Azcárraga -presidents dels executius espanyols durant la crisi i la independència de Cuba, Filipines i Puerto Rico-. Com tampoc passaran a la història -a la petita història de la premsa- certs mitjans informatius de la corda governamental que es van prestar, com sempre, a la maniobra. Al camp de Tarragona s'utilitza una curiosa expressió: palanganera, referida a les entranyables domèstiques de les cases de barrets. En la qüestió dels 4.200 milions, queda manifest de forma palesa qui pretén interpretar el paper de client, a qui li toca jugar el paper de meretriu, i qui es presta al paper de palanganera. Tot plegat -amanit i emplatat- després de les recents declaracions (confessions, tal vegada?) de l'ex-ministre Margallo. “Puta Cataluña” tampoc ho van inventar els Ultra sur.

La fabricació del fenomen
Dit això, queda clar que el caciquisme és la forma que pren l'activitat d'intercanvi més antiga de la humanitat -el consum i la pràctica- adaptada a la política. Bàsicament la que es practica en un règim democràtic. Compra de vots, o de consciències, amb els recursos públics. A l'Estat espanyol la tradició democràtica (o pseudo-democràtica) es remunta als anys de la Constitució de Cadis -la Pepa-. I el caciquisme hispànic, fenomen consubstancial a la tradició pseudo-democràtica hispànica, va néixer i va créixer a recer del bipartidisme i de l'alternança, els elements que en un futur justificarien el règim. Era l'any 1810, i els oligarques reunits a Cadis -elements fugitius del règim de Joseph Bonaparte Pepe Botella, sense més representativitat que la que es donaven ells mateixos- van convocar unes eleccions generals -un brindis al sol- que únicament tenia el propòsit de legitimar -amb el prestigi que atorga la democràcia- la seva condició política personal.

El paisatge
El resultat d'aquells comicis no mereix el més mínim comentari. En canvi cal observar amb deteniment els resultats dels comicis posteriors -últim terç del segle XIX i primer del XX: la I República i la Restauració borbònica. Per entendre-ho millor és important explicar que aquella societat espanyola (el 1870) era la menys desenvolupada de l'Europa Occidental. Culturalment, políticament, demogràficament i econòmicament. Espanya tenia 16 milions d'habitants, una xifra pobra comparativament als 40 milions d'Alemanya o de França, o als 30 de la Gran Bretanya o d'Itàlia. Aquesta no és una pura dada estadística. És un detall important a retenir. Explica aspectes com l'absència d'un sector industrial potent capaç d'estimular els creixements econòmic i demogràfic, i explica també que la salut pública estava sota mínims: Madrid, la capital amb la taxa de mortalitat infantil més elevada d'Europa, era anomenada “la ciudad de la muerte”.

El muntatge
Espanya era un país bàsicament rural i agrari. Una societat illetrada marcada per acusades desigualtats socials i econòmiques, i fuetejada per dues guerres civils -les carlines- consecutives -tres si comptem el conflicte de l'etapa Bonaparte- que l'havien cruixida. Amb aquests vímets el caciquisme va fer carrera. Liberals i conservadors van transformar la guerra dels camps de batalla en la pau de plom de les institucions. La democràcia era la taula de joc, la Constitució contenia les preteses regles i el caciquisme era la baralla de naips. Un entramat d'estructura piramidal que abastava tots els vèrtexs del poder i tots els racons de la societat, format per presidents del govern; ministres, secretaris d'Estat, governadors civils, jutges i alcaldes. La política -i la classe política- convertides en l'instrument de la burgesia mercantil enriquida amb l'espoli de les colònies -el partit liberal-, i de les oligarquies agràries latifundistes de “rancio abolego” -el partit conservador-.

El cacic
A peu de canó, la figura del cacic adquiria una especial dimensió. El ric del poble o de la comarca -l'oligarca latifundista o el burgès especulador- era el nexe que unia totes les peces de la política. Amb independència del color. Comprava vots, sempre amb recursos públics, o senzillament intimidava -fent ús i abús del seu poder social i econòmic- amenaçant amb la marginació i la ruïna. D'aquesta manera s'alteraven -a conveniència- els resultats electorals. Amb l'autoimposada alternança es projectava una imatge exterior de normalitat política i institucional. Però la realitat interna estava manifestament manipulada. Les fonts ens aporten una situació molt il·lustrativa: un cacic del sud peninsular en una ocasió va proclamar: “Nosotros, los liberales, estábamos convencidos de que ganaríamos las elecciones. Sin embargo, la voluntad de Dios ha sido otra. Al parecer, hemos sido nosotros, los conservadores, quienes hemos ganado las elecciones”. 

La transformació del fenomen
Durant 50 anys liberals i conservadors -isabelins i carlins-, amb el permís de republicans i radicals, es van alternar en el poder d'una manera sorprenent. Només les societats catalana i basca, amb l'aparició en escena d'una idea diferent d'Espanya, donaven certa sensació de maduresa política i democràtica. Des del cop d'Estat de Primo de Rivera (1923) -que amb el curiós pretext de regenerar la política va finiquitar a cop de sabre la democràcia- ha passat quasi un segle de revolucions, involucions, repressions, guerres civils, repúbliques, dictadures i monarquies. Però el caciquisme ha sobreviscut com l'esperit de l'ànima sobreviu a la decrepitud de la matèria, convertit en cultura política i institucional. Vorejant la finíssima ratlla que el separa de la corrupció. La revolució tecnològica l'ha vestit a la moda contemporània, i la figura del cacic -innecessària a peu de canó- ha estat incorporada a la cadena de jerarquies polítiques.

Caciquisme post-modern
La societat ha anat més ràpid. Sol passar. Ha completat un viatge brutal que l'ha transportada de Manelic de Terra Baixa a Merlí. I a les Espanyes espanyoles en menor mesura també, si bé en molts racons encara es respira el tuf castís de Los gozos y las sombras y de Calle Mayor. Un trànsit meteòric que ha enganxat la classe política -l'instrument del caciquisme- amb el peu canviat. Amb l'anunci de Rajoy queda el dubte de la mesura del ridícul. Perquè ha promès -cal suposar que amb el permís de Frau Merkel4.200 milions que no ningú encerta d'on sortiran. Si més no, ningú s'atreveix a mirar el calaix de les pensions. I acte seguit, pretesament impulsats pel ressort patrioterista del Cura empecinado, Miguel Ángel Revilla i Guillermo Fernández Vara -presidents autonòmics- s'enfilen i reclamen una compensació al “braguetazo catalán”. Les inevitables comparacions a l'acció de fornicar i de ser fornicat. Les “amenaces” de Margallo i  el “despotisme” de Rajoy. El caciquisme hispànic versió 3.0.
Marc Pons


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada