divendres, 14 d’abril de 2017

13/04/2017. Procés. Raül Romeva. 14 d'abril, República catalana. Macià: Un catalanisme, sempre democràtic, europeista i obert al món. Aquesta característica essencial del nostre pensament la recordava el mateix Macià quan, l'any 1932, reivindicava la implicació del nostre país en els afers globals. “Nosaltres, els catalans, diem a tots els pobles del món que estem desitjosos d'anar al seu costat en la conquesta dels ideals de llibertat i de justícia i, sobretot, de pau.”

Benvolguts,

Avui és 14 d’abril i en Raül Romeva ens ho recorda al PuntAvui. Aquest fet ens permet dedicar-li  el comentari del dia, com hem fet cada 14 d’abril des que vàrem iniciar aquest Bloc fa 7 anys. Retornar al record dels temps republicans que els nostres pares varen gaudir plenament i que la nostra generació no va poder gaudir, ans al contrari vàrem viure com el negatiu fotogràfic del que va ser l’època de la República.

Dediquem aquest article a les amigues Xit, Eulàlia i Glòria!

Avui com a complement de l'article del Raül Romeva us proposem uns tasts dels llibres “Una burgesia sense ànima” [2010] i La Barcelona franquista i l'Europa totalitària (1939-1946) [2005], de Francesc Vilanova publicats per l’Editorial Empúries, i que reflecteixen l'Espanya franquista i la Catalunya ocupada.

I per què avui, 14 d’abril? Doncs perquè el 14 d’abril del 1931 va portar-nos finalment la República Catalana, per tant s’acabava una etapa i en començava una altra molt més esperançadora.

Recordem que en Romeva en l’article que publiquem ens dedica uns mots generosos quan diu que:

Catalunya fou en aquells anys el baluard de la República.

En canvi el 26 de gener del 1939 s’acabava l’etapa esperançadora i ens enfonsàvem un altre cop a l’infern i la podridura feixista, de la que La Barcelona franquista i l'Europa totalitària (1939-1946) i també “Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana” en parlen a bastament.

Val a dir que avui celebrarem a casa el dinar del 14 d’abril amb amics de tota la vida, nascuts entre el 1936 i el 1939, la nostra generació per tant, i comentarem els esdeveniments de la generació dels nostres pares, l’època de la República, la guerra i la terrible postguerra. Per això hem triat comentar aquests llibres, així com uns tristos articles sobre el mateix tema publicats a Barcelona per periodistes franquistes catalans, un cop acabada la guerra i començat el genocidi (del qual no en parlen).

A la contraportada de Burgesia sense ànima hi trobem una declaració d’intencions:

«Ha llegado España»: sota aquesta terrible consigna, el franquisme va desplegar tot el seu poder militar, polític, ideològic, cultural, sobre un territori desfet per la guerra i la revolució. A la repressió política, social, laboral, cultural i lingüística, s'hi va afegir una salvatge i brutal revisió del passat republicà i catalanista del país: qui eren els responsables del desastre d'abril de 1931 o del 6 d'octubre de 1934? Qui havia estat còmplice necessari del crim de la revolució de l'estiu de 1936? En quin moment el país es va «extraviar» en els seus errors?

A partir del gener del 1939 el franquisme català i els intel·lectuals [???] que el sustentaven es van llançar a fer un judici polític i històric del catalanisme burgès, de les esquerres burgeses, que havien portat el país al desastre i a l'intent de separar-se d'Espanya.

Alliberada «de la tragedia y la estupidez de los años rojos», la nova Catalunya es preparava per denunciar, i condemnar, la traïció de la burgesia catalanista i els seus còmplices.

«Ha llegado España», amb totes les conseqüències i per quedar-se. I el país ho havia de saber.” 

Del mateix autor, la sinopsis d’un altre llibre sobre el mateix tema ens dóna moltes més pautes sobre l’estat deliquescent de la Catalunya del 1939:

A l'inici de la dècada dels quaranta, la Barcelona franquista era l'espai polític, cultural, social i econòmic ocupat pels que s'encarregaven d'imposar les consignes del nou règim. Entre els agents de la Barcelona franquista (autoritats polítiques, policials i militars, funcionaris i buròcrates, empresaris, grans i petits burgesos), hi havia algun escriptor i un nombre rellevant de periodistes i comentaristes de l'actualitat que s'expressaven des de plataformes com Destino o La Vanguardia Española, Diario de Barcelona i Solidaridad Nacional. La Barcelona franquista eren, entre altres, professionals del renom de Manuel Brunet, Ignacio Agustí, Carlos Sentís, Ramón Garriga, Santiago Nadal, Andres Revesz, Jaime Ruiz Manent, Juan Ramón Masoliver o Luis de Galinsoga. En aquest assaig minuciós i apassionant, Francesc Vilanova ressegueix amb atenció la manera com els analistes d'aleshores, cadascun des del seu mitjà, van transmetre una determinada visió del curs de la segona guerra mundial i dels estats totalitaris que la van protagonitzar. Així, els més destacats d'aquests periodistes s'anaven constituint en intel·lectuals de referència per a la Barcelona que havia fet creu i ratlla amb el passat republicà, a la qual fornien les pautes d'interpretació de la realitat que convenien al nou règim. Amb La Barcelona franquista i l'Europa totalitària (1939-1946), Francesc Vilanova ha escrit un llibre indispensable, que ens convida a recordar, contra l'oblit interessat, un pas significatiu de la nostra història contemporània i els personatges que s'hi van comprometre.

Us mostrem la portada de La Vanguardia del 27 de gener del 1939!


Esperem que aquests tasts us hagin fet recordar la nostra trista història col·lectiva, dels darrers 300 anys i sobretot dels darrers 80 anys de franquisme (tota la nostra vida!) que ben aviat redreçarem amb l’esperança de crear una nova República catalana amb una definitiva etapa de llibertat i benestar col·lectiu,
sempre que siguem capaços que els eterns feixistes borbofranquistes que hem patit i que en aquests llibres i articles es manifesten, no tornin a destorbar la nostra esperada vida en pau.

I ara vegem l’article d’en Raül Romeva:

13 abril 2017

14 d'abril, República catalana
Raül Romeva I Rueda Conseller d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència



El 14 d'abril de 1931, Francesc Macià proclamava la República catalana. Aquell acte va respondre a unes circumstàncies que s'havien anat generant llargament. El règim monàrquic feia anys que vivia instal·lat en la decrepitud i la corrupció, i la dictadura de Primo de Rivera no va fer sinó accentuar aquestes pràctiques. Però el republicanisme no va enfortir-se tan sols per la mala salut política de la monarquia, sinó perquè la mateixa República havia esdevingut una idea creïble i desitjada, portadora de noves llibertats i oportunitats.

Alhora, existien també altres corrents de fons que s'empeltaven a la visió republicana, presidida per la tríada llibertat, igualtat i fraternitat. D'una banda, el catalanisme, defensor de l'existència d'un subjecte polític català amb un patrimoni lingüístic i cultural propi. De l'altra, el sindicalisme, que entronca amb les idees republicanes i catalanistes en la seva lluita per la dignitat i la millora de les condicions de vida dels treballadors. Si a aquests corrents de fons hi sumem el lideratge i el prestigi del president Macià, completem els ingredients que conduïren finalment al 14 d'abril.

Aquell dia, Macià interpretava l'anhel de democràcia, renovació social i afirmació nacional d'amplis sectors socials i posava la sobirania de Catalunya al damunt de la taula. Tanmateix, la nova República espanyola no va entomar el repte d'una Catalunya lliure en una Espanya nova i democràtica.

Malgrat la negativa, Catalunya va fer una aposta per l'estabilitat i per garantir un avenç parcial: l'Estatut i l'autonomia.

Tot i aquesta distància entre allò que es pretenia i allò que es va aconseguir, entre 1931 i 1936 Catalunya s'alçava com el territori més fidelment republicà: el baluard de la República.

Per això la derrota en la Guerra Civil va representar per a Catalunya un fortíssim revés que tancava la porta no tan sols al que s'havia assolit sinó a les esperances i expectatives de millora de les classes populars. Així, el contrast entre el que representava la República i el feixisme que la va substituir sens dubte va revestir encara de major simbolisme històric actes com el del 14 d'abril.

És simptomàtic constatar que, en els escassos moments que Catalunya ha pogut triar el seu futur per ella mateixa, donant la veu al poble, sempre apareix el mateix anhel: assolir la llibertat per poder aportar el millor en conjunts més amplis. El 1931, Catalunya pensava en una Ibèria o una Espanya nova. Avui, quan imaginem una Catalunya independent, ho fem en el marc de la Unió Europea, seguint la tradició d'un catalanisme, sempre democràtic, europeista i obert al món.

Aquesta característica essencial del nostre pensament la recordava el mateix Macià quan, l'any 1932, reivindicava la implicació del nostre país en els afers globals.

“Nosaltres, els catalans, diem a tots els pobles del món que estem desitjosos d'anar al seu costat en la conquesta dels ideals de llibertat i de justícia i, sobretot, de pau.”

Continuem avui perseguint aquests ideals i amb la mateixa voluntat de ser presents al món amb veu pròpia, perquè així és com més útils creiem que podem ser al progrés de tots.
No es tracta de comparar el present amb el passat, però sí d'entendre que hi ha un fil roig que els uneix i que ens explica com a poble. Un poble que valora els passos valents dels nostres predecessors i que, sobretot, n'ha après lliçons que ens permeten avui plantejar horitzons més ambiciosos i amb bases més sòlides. Estic convençut que sabrem recollir el llegat de la nostra història i projectar-lo cap un futur de major progrés i llibertat.

Raül Romeva I Rueda 

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada