diumenge, 30 d’abril de 2017

26/04/2017. Procés. Pujolàndia. Joan Rovira. "Ens estem independitzant d’Espanya i del pujolisme al mateix temps, entre moltes contradiccions i decepcions, però també amb esperança". Pujol, l’estiu del 2014, va dinamitar el seu propi pacte amb les elits madrilenyes, aznaristes, felipistes i borbòniques: tu controles el corral català i et quedes amb un percentatge dels ous que ponguin les gallines. Tranquil, Jordi, tranquil: ens entenem i ens convenim mútuament.

Benvolguts,

En Joan Rovira crea un concepte genial: Independitzar-se d’Espanya i del pujolisme, al mateix temps, equivalent sintàctic a fotre’s del mort i de qui el vetlla.

Hi ha més conceptes creatius i captivadors a l'article:
  • El Pujol que va ser “Español del año” (ABC) era política espanyola en estat pur: clientelisme, caciquisme, megalomania, absolutisme… 
  • Pujol, l’estiu del 2014, va dinamitar el seu propi pacte amb les elits madrilenyes, aznaristes, felipistes i borbòniques:
    • Tu controles el corral català i et quedes amb un percentatge dels ous que ponguin les gallines. Tranquil, Jordi, tranquil: ens entenem i ens convenim mútuament.
  • Digne de Shakespeare: tràgic, corrosiu i cínic alhora. Humà, molt humà. Quan els déus baixen del pedestal, tot un món s’enfonsa.
  • Pujol ha prostituït Catalunya, aquest és el seu gran pecat, però no és pas que els altres fossin sants. 
  • El règim de la transició era exactament això: el franquisme residual va acabar corrompent l’antifranquisme i la democràcia [No és que vagi acabar... era així des del principi dels temps...].
  • El problema no són els disset parlaments, cosa que ens han repetit fins a la sacietat, sinó els disset sistemes de saqueig de les disset autonomies, amb la complicitat explícita de la casta madrilenya, la que porta segles vivint amorrada a les mamelles de l’Estat i xuclant la sang d’Espanya. I de Catalunya.
Aprofitem aquest article per incloure-hi un acudit gràfic d’en Ferreres tan genial com el concepte d’en Rovira.

Vegem l'article:


Independents fins i tot dels Pujol

"Ens estem independitzant d’Espanya i del pujolisme al mateix temps, entre moltes contradiccions i decepcions, però també amb esperança"

per Joan Rovira 

26/04/2017

Ho podem veure com una tragèdia, un forat negre, o com una gran oportunitat de fer net. Com una hàbil maniobra dels amos de les clavegueres de l’Estat o com un gol en la porteria pròpia. Com una injustícia o un abús o com un acte estrany, contradictori, paradoxal, de justícia.

És totes aquestes coses al mateix temps. Les escenes ens regiren les entranyes: el fill gran del patriarca a la presó, l’escorcoll del domicili, l’ex hereu polític negociant amb la fiscalia… És un fi de règim, un drama. Al mateix temps esdevé un punt de partida per a un nou país que encara no sabem ni què, ni quan ni com serà. Però que sens dubte serà menys espanyol.

El Pujol que va ser “Español del año” (ABC) era política espanyola en estat pur: clientelisme, caciquisme, megalomania, absolutisme… Tarradellas feia bé de no refiar-se’n gens ni mica, tot i que això ja és aigua passada. Però Pujol no es pot reduir tampoc a una simple història de corrupció i ànsies de grandesa familiar. No serà ja el pare de la pàtria que somiava ser, però no deixarà de ser un polític brillantíssim, un home d’una força descomunal, el catalitzador de la Catalunya que des dels anys vuitantes ha anat desespanyolitzant-se. Cert, es va apuntar tots els mèrits, propis i aliens. Cert, hi havia molt teatre i molta mentida:

Catalunya pagava el preu que la família Pujol-Ferrusola havia pagat perquè el patriarca Pujol es dediqués en cos i ànima a Catalunya. Però també cert, la Catalunya del 2017 seria inimaginable i impossible sense Pujol.

Digne de Shakespeare: tràgic, corrosiu i cínic alhora. Humà, molt humà. Quan els déus baixen del pedestal, tot un món s’enfonsa.

Pujol, l’estiu del 2014, va dinamitar el seu propi pacte amb les elits madrilenyes, aznaristes, felipistes i borbòniques:

tu controles el corral català i et quedes amb un percentatge dels ous que ponguin les gallines. Tranquil, Jordi, tranquil: ens entenem i ens convenim mútuament.

Pujol ha prostituït Catalunya, aquest és el seu gran pecat, però no és pas que els altres fossin sants.

El règim de la transició era exactament això: el franquisme residual va acabar corrompent l’antifranquisme i la democràcia. [No és que vagi acabar... era així des del principi dels temps...]

No ho dic com a excusa ni atenuant: per al perdó dels pecats cal penediment i reparació, i aquí no hem vist ni una cosa ni l’altra. Però sí serveix per entendre el context d’aquesta tragèdia humana, política i familiar.

A l’estiu del 2014, el mateix Pujol, ja en ple hivern del patriarcava obrir el camí a la independència i també a un canvi més profund, que se l’emportarà a ell i a la seva obra per davant. Temps hi haurà per recuperar-la, per valorar-la en la seva justa mesura i perspectiva. Ara, però, no toca. Segur que ell ho entén perfectament, encara que li dolgui.

El llarg adéu al pujolisme és el final d’una manera de fer política i de controlar el poder. Petits o grans monarques, amb una cort de súbdits, repartint favors o castigant els rebels i desafectes. Aquesta és la columna vertebral de la política bipartidista catalana i espanyola des del 1977: la clau feudal. Compartida pel pujolisme, pel socialisme, per l’aznarisme...

Les autonomies han reproduït l’esquema hispànic: castes, favors, empreses, corporacions, interessos, corrupció, immobilisme… El problema no són els disset parlaments, cosa que ens han repetit fins a la sacietat, sinó els disset sistemes de saqueig de les disset autonomies, amb la complicitat explícita de la casta madrilenya, la que porta segles vivint amorrada a les mamelles de l’Estat i xuclant la sang d’Espanya. I de Catalunya.

Sense voler-ho ell, ha fet el darrer servei a la causa. I les imatges d’aquests dies, i les que ens queden per veure, remataran la feina. 

Ens estem independitzant d’Espanya i del pujolisme al mateix temps, entre moltes contradiccions i decepcions, però també amb esperança. 

Entre una cosa i una altra, un dia, segurament de retruc, com qui no vol la cosa, després de somiar truites i descobrir que no era possible escapar-se de les garrotades, ens llevarem independents (potser d’una manera diferent a la que imaginem) i renovats. Profundament renovats, sense el llast de la llarga decadència i putrefacció de la restauració borbònica decidida per Franco, contaminada per Franco.

I després podrem fer justícia. No venjança ni persecució ni mala llet, com ara veiem, a la manera hispànica, sinó justícia. Amb tota la veritat, per crua que sigui. Les dues coses juntes, inseparables. I doloroses, sempre.

Joan Rovira


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada