dilluns, 17 d’abril de 2017

15/04/2017. Procés. Tayssir Azouz. El futur és ara. Si algun dels 72 diputats no se sent capaç d’assumir totes les conseqüències del mandat adquirit amb la ciutadania, hauria de ser honest i deixar pas als que si estan disposats a fer-ho. No hi ha marge per l’error. Hem de recordar-nos cada dia que ens hi estem jugant la nostra llibertat col·lectiva, el nostre benestar social, la nostra capacitat de generar riquesa, en definitiva, el futur del nostre país, i no pas la supervivència d’un partit o d’una cadira.

Benvolguts,

Presentem un article de Tayssir Azouz, que fins ara no havíem tingut en compte en aquest Bloc. Publica els seus articles polítics a El Mon. Ens sembla que té un perfil interessant!

Aquests dies s’està enfrontant el país amb les baralles entre ERC i PDCat. En altres comentaris hem explicat a bastament els motius d’un partit i l’altre per barallar-se, amb el terrible mal que produeixen al país, al Parlament, al Govern i al poble, que no ho tolerarà!

L’autor, Tayssir Azouz, amb un clarivident criteri s’arrenglera al costat d’en Partal, de l’Aguilera, d’en Vila i repta convenientment a tots els autors de les lluites de pati d’escola (bressol). S’ha de llegir atentament l’article per adonar-nos del mal que ens estem fent, que sembla fet exprés!

Fa pocs dies vàrem modificar la frase “Divideix i venceràs” que normalment s’usa quan un agent exterior pertorba una entente interna i la vàrem convertir, adreçada als botiflers en 

“Divideix i hi perdrem tots!!!”

I ho mantenim! Aquesta és la rebequeria de nens malcriats que tenim en el grup independentista de JxS!

Si llegiu els comentaris a molts dels articles d’aquests dies comprovareu com tots els autors d’articles d’opinió els blasmen. Tayssir Azouz fa un agut article amb aquesta primera frase:

No és normal que un d’aquells 72 diputats que van adquirir una sèrie de compromisos inequívocs, vagi pel món preveient escenaris de derrota amb una hipotètica presentació d’un candidat autonomista en no sé quines eleccions.

Llegim atentament l’article:


El futur és ara


"No és normal és que un d’aquells 72 diputats que van adquirir una sèrie de compromisos inequívocs, vagi pel món preveient escenaris de derrota"

per Tayssir Azouz 15/04/2017
Tunis, 1986. Traductor de francès, filòleg i comunicador multilingüe. Màster en Estudis Superiors de Llengua, Literatura i Cultura Catalana (URV). Postgrau en Lideratge i Reptes Comercials (UdG). Actualment fa una tesi sobre Anselm Turmeda, escriptor mallorquí del segle XIV i XV a la UdG. Membre de l'Associació de Tunisians a Catalunya, de l'Assemblea Nacional Catalana i de Mediterranean Translators and Editors.

A mesura que ens apropem als moments decisius de la legislatura, les tensions i les ganes d’ensorrar el projecte independentista es fan cada cop més evidents. I francament, no em sorprèn gens. Tots ho sabíem. No cal fer-nos els sorpresos ni els ofesos. En efecte, sempre hi ha gent que, per una raó o altra, els tremolen les cames a l’hora de prendre decisions irreversibles. Ara bé, el que no és normal és que un d’aquells 72 diputats que van adquirir una sèrie de compromisos inequívocs, vagi pel món preveient escenaris de derrota amb una hipotètica presentació d’un candidat autonomista en no sé quines eleccions. Més greu encara és fer una roda de premsa anunciant que portarà la gravació, feta en un lloc públic, a la Fiscalia espanyola. La mateixa fiscalia que persegueix ni més ni menys que la Presidenta del Parlament de Catalunya i inhabilita polítics per les seves idees. De totes les accions possibles aquesta és, sens dubte, la més autonomista [I nosaltres hi afegim: i la més pocasolta!]. Només diré una cosa al respecte: rectificar és de savis.

Si algun dels 72 diputats no se sent capaç d’assumir totes les conseqüències del mandat adquirit amb la ciutadania, hauria de ser honest i deixar pas als que si estan disposats a fer-ho. No hi ha marge per l’error. Hem de recordar-nos cada dia que ens hi estem jugant la nostra llibertat col·lectiva, el nostre benestar social, la nostra capacitat de generar riquesa, en definitiva, el futur del nostre país, i no pas la supervivència d’un partit o d’una cadira.

I el futur és ara. Ni demà, ni ahir. Les accions d’avui, d’ara, dibuixen l’endemà. Cada pas en fals és una bufetada als milions de persones que es mobilitzen al carrer, any rere any, reclamant que es faci efectiva la independència de Catalunya. Ni estàvem reclamant terceres vies, ni eleccions autonomistes, ni tan sols reclamàvem el referèndum. Els partidaris de la independència ens hem bolcat en la idea del referèndum perquè, abans de tot, som demòcrates i no ens fan por les urnes. Al contrari, volem bastir una República, un Estat independent, on els referèndums siguin una forma habitual de decidir sobre els grans temes que ens afecten.

Entre la primera proclamació de la República de Pau Claris (1641) i l’última de Francesc Macià i Lluís Companys (1931) -ambdues no mancades de polèmica i objectes d’una repressió brutal- han passat tota mena de coses. Vam tenir algunes petites victòries. Però aquest període va estar marcat majoritàriament per derrotes molt doloroses que han deixat seqüeles ben vives avui dia. Algunes per pura traïció i d’altres per l’ús de la força i de la violència per part de l’opressor. Les mobilitzacions massives dels últims anys, fruit dels qui van estar picant pedra durant anys i panys, van ser el crit de revolució contra aquestes injustícies que es van anar acumulant al llarg dels segles. Vam dir que no podíem més amb la derrota i vam decidir guanyar. Vam dir que no acceptarem res més que la victòria i estem obligats moralment a complir. Un sol dubte, una sola hesitació, un únic pas en fals pot fer la diferència entre la victòria i la derrota. Ho he dit moltes vegades i ho torno a repetir avui més que mai: la independència és la revolució. I no hi ha revolucions a mitges.

És bo també recordar que la majoria independentista va prometre fer cas omís del corromput Tribunal Constitucional. Fins i tot CSQP va incloure en el seu programa un procés constituent no subordinat a l’Estat espanyol. Que compleixin tots. Dit això, esdevé urgent que tant el Govern de Catalunya com els diputats al Parlament de Catalunya es facin degudament responsables de tots i cadascun dels passos que han d’assegurar l’organització del referèndum.

Els nostres polítics han de saber que no hi ha pitjor inhabilitació que la dels mateixos ciutadans de Catalunya.

Com bé va dir Raül Romeva abans del 27-S, aquesta és una cursa de fons i res no s’atura. Tinc plena confiança en el lideratge Puigdemont-Junqueras perquè estic convençut que tots dos líders volen guanyar i faran tot el possible per assegurar que ho fem. Però el més important de tot és que tota aquella gent que ha estat mobilitzant-se al carrer aquests últims anys fem pinya per assegurar el referèndum i guanyar-lo.

 Passi el que passi, la repressió de l’Estat serà devastadora. No malgastem el temps en baralles supèrflues. Seguim!


Joan A. Forès
Reflexions



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada