dimecres, 19 d’abril de 2017

18/04/2017. Referendum. Ramón Cotarelo. No hi ha marxa enrere. "Les coses han canviat molt a Catalunya precisament perquè no han canviat gens a Espanya". En Cotarelo arriba a una sàvia conclusió on a partir de la legitimitat (política) passant per la legalitat (judicial), en conclou que el conflicte polític esdevé social...

Benvolguts,

En Ramón Cotarelo com molts altres intel·lectuals que escriuen al diaris, reflexiona sobre el referèndum i arriba a les conclusions comunes o sigui que el conflicte polític esdevé social:

·         "Les coses han canviat molt a Catalunya precisament perquè no han canviat res a Espanya"
·         L'alarma també s'estén a l'interior, on es veu amb molta preocupació la inactivitat del govern central davant el full de ruta català, confiant-ho tot a la judicialització del conflicte.
·         En Cotarelo arriba a una sàvia conclusió on a partir de la legitimitat (política) passant per la legalitat (judicial), en conclou que el conflicte polític esdevé social
o   L'actitud és típica de la dreta: no es tracta d'una qüestió de legitimitat (i, per tant, política), sinó de de legalitat (i, per tant, judicial) que es resoldrà, si cal, per la via coercitiva en tota la seva extensió. És el discurs del compliment de la llei i la defensa de la legalitat amb pols ferm. El típic discurs autoritari de reduir els conflictes polítics com aquest a simples problemes d'ordre públic o "algaravies", com diu Rajoy.
o   El problema és si això ja no és suficient per reduir el moviment pel referèndum i el conflicte polític esdevé social.
·     
 Vegem l'article:
    
No hi ha marxa enrere


per Ramón Cotarelo 18/04/2017

Ja està clar que el "prucès", del que tanta burla fan els nacionalistes espanyols, és la qüestió més important que afecta avui a l'Estat. Ho és des de fa anys, però aquest i els seus regidors semblen assabentar-se’n ara, quan la situació ha arribat a un punt de confrontació i ruptura per l'obstinada negativa de l'Estat a negociar. Ningú en el fons vol l'enfrontament, però l'Estat fa gala de no voler evitar-ho, confiant que aquesta inflexibilitat serà suficient per dissuadir els independentistes de la seva pretensió d'un referèndum.

"Les coses han canviat molt a Catalunya precisament perquè no han canviat gens a Espanya"

És una actitud no només inflexible sinó també poc intel·ligent del govern central i d'amplis sectors de l'anomenada oposició. Tant que comença a estendre l'alarma, dins i fora d'Espanya, on se segueix el procés amb expectació creixent, ja que es tracta d'un país important de la UE de segon ordre polític, però amb pes. I a la Unió no li agraden els conflictes.

L'alarma també s'estén a l'interior, on es veu amb molta preocupació la inactivitat del govern central davant el full de ruta català, confiant-ho tot a la judicialització del conflicte.

L'actitud és típica de la dreta: no es tracta d'una qüestió de legitimitat (i, per tant, política), sinó de de legalitat (i, per tant, judicial) que es resoldrà, si cal, per la via coercitiva en tota la seva extensió. És el discurs del compliment de la llei i la defensa de la legalitat amb pols ferm. El típic discurs autoritari de reduir els conflictes polítics com aquest a simples problemes d'ordre públic o "algaravies", com diu Rajoy. El problema és si això ja no és suficient per reduir el moviment pel referèndum i el conflicte polític esdevé social.

Abunden les declaracions. Montero, d'UP, demana al govern central que pacti un referèndum abans d'enfrontar a un RUI. Colau relativitza el valor d'un sí a la independència en el referèndum pel qual advoca, i Iglesias s'avança a reconèixer que la consulta ha de ser vinculant. Per descomptat,

“El País”, convertit en think tank liberal del nacionalisme espanyol, amuntega les enquestes provant que la independència no és l'opció majoritària si s'ofereix una alternativa d'excepcionalitat però no la independència.

A aquest judici desideratiu (ja que l'alternativa no existeix, per més que el diari porti mesos implorant del govern) s'afegeixen profundes consideracions sobre la impossibilitat material, técnica, d'organitzar la consulta per falta de temps.

Tardà adverteix que, segons avanci el procés, abundaran declaracions derrotistes de "bona fe". Ho considera una tàctica i confia que la Generalitat complirà el full de ruta. Apunta Puigdemont que hi haurà referèndum en el termini previst i, mentrestant, demana a els comuns pactar la pregunta amb l'òbvia intenció de sumar-los a la participació i que no es deslegitimi la consulta per una alta abstenció. La Generalitat organitzarà la consulta per veure fins on arriba la resposta de l'Estat, ja que no té marxa enrere.

Però el més important de les declaracions de Puigdemont és que vaticina que guanyarà el "sí". El "sí" a la independència. Cosa de gran transcendència, sigui quin sigui el tipus de consulta que se celebri.

Fa uns anys ningú hauria considerat que pogués donar-se una majoria electoral independentista. Què ha passat? Que les coses han canviat molt a Catalunya precisament perquè no han canviat res a Espanya.

Assumpte que es mesura fàcilment. Entre un 75 i un 80 per cent de la població catalana vol un referèndum a la seva terra, en exercici del seu dret a decidir o dret d'autodeterminació. D'aquestes magnituds, més de la meitat és partidària de la independència.

Per arribar a ser majoria del cos electoral, aquesta última necessita els vots de la minoria no independentista partidària del referèndum.

Com aconseguir-los? D'això s'encarrega la inflexibilitat del govern espanyol, el mateix que ja es va encarregar que el 20 per cent d'independentistes de l'any 2010 passés al 47 per cent en cinc anys. 
Amb la mateixa habilitat aconseguirà que els que volen exercir el dret a decidir per dir "no" a la independència, canviïn el sentit del seu vot, ja que no veuran cap raó per seguir en un Estat que els nega l'exercici dels seus drets.

Ramón Cotarelo

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada