Benvolguts,
Pels lletraferits com nosaltres, i per als no lletraferits,
aquest article d’en Jordi Galves, que hauria de portar com a títol “Operació
Catalunya també contra la cultura”,
és un document extraordinari. Extraordinari!
L’article, raonadament eleva la cultura
catalana al lloc que sempre hem valorat que tenia i que sempre ens han
amagat. Tots els catalans podem subscriure els paràgrafs dedicats a la
necessitat de conèixer el català, com Picasso va fer, i tots els catalans no
passats per la cultura anorreadora franquista, com la proposada traïdorament
per La Vanguardia, sabem que els
paràgrafs dedicats al coneixement del francès a Catalunya, són absolutament
certs. Guaiteu a les prestatgeries de les biblioteques dels vostres amics de
mitjana edat, o dels llibreters de vell, per adonar-vos de la quantitat de llibres que hi ha en
francès...Per tant és cert que abans de la guerra i fins els anys 70 els
catalans usaven el francès com la seva segona llengua. Molts catalans com
nosaltres mateixos varem passar llargues temporades a Paris, molt abans que
haguéssim d’anar a Madrid per negocis, ja que a Madrid no se’ns hi havia perdut
res.
Del rerefons de l’article en podem treure un concepte que la
Marta sempre usa i raona quan diu
que
“la cultura catalana és el secret
més ben guardat dels espanyolistes, i per extensió dels espanyols”.
Si la
cultura catalana existeix, els castells de cartes de mentides del franquisme es
desmunten estrepitosament. I les mentides van apareixent no només en la cultura
sinó també en la història evidentment (que forma part de la cultura) però també
en la manera de ser, en la indústria, en la laboriositat, en el comerç, en les
revolucions industrials, en la filosofia (que també forma part de la cultura)
així com en totes les ciències i les arts.
Vegem l’instructiu
article d’en Jordi Galves:
L'ENAMORADA LLANÇA
Operació Catalunya també contra la
literatura
Jordi Galves
Divendres, 23 de juny de 2017
L’Operació Catalunya ha augmentat darrerament l’activitat contra la
cultura catalana. Els polítics d’aquí baden però els estrategues de l’espanyolisme gens, no obliden que el nervi de l’alliberament nacional
català és la cultura, la literatura més específicament, i que sense l’altiu castell de les lletres catalanes el
sobiranisme no només seria migrat, tampoc no hauria arribat mai a la
independència a tocar dels dits. D’aquí ve tota aquesta inesperada florida d’inquietuds literàries i
històriques en els mitjans de comunicació.
La propaganda espanyolista s’ha fet cada vegada més
diversificada, més intensa i més obertament cultural, adreçada a diferents
públics però amb un únic missatge de desprestigi de Catalunya.
Als més
grossers i exaltats, per exemple, els parla tot un Federico Jiménez Losantos
des de la ràdio de cada dia. Sovint pontifica que Catalunya
no és ni ha estat mai res de res, que tot és
un engany, una il·lusió política. Que mai de la
vida hem estat un país independent, a tot estirar un cert domini aragonès [llegiu els apunts d’aquest Bloc
dedicats a Peronella d’Aragó i a Ramon Berenguer IV] i que la monarquia catalana, en realitat, fou una
col·lecció de personatges purament aragonesos. Com a suposada prova evoca a la
seva fidel audiència que els documents
conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó [Aquest arxiu és el de la Casa
Reial de Barcelona que algú en èpoques baixes li va canviar en nom]—avui al costat de la tranquil·litzadora companyia d’una
benzinera— demostren que la cultura catalana és
una entelèquia Segons el periodista, en realitat, aquests documents
contenen textos escrits només en llatí i en castellà, amb una petita quantitat,
marginal, provinciana, de testimonis en un estrany dialecte espanyol que els
nacionalistes anomenen abusivament llengua
catalana [En
l’Arxiu tot és escrit en català, per exemple els documents relacionats amb
Colom i els seus viatges a Amèrica, o les Actes de les Corts catalanes i
aragoneses des del 1200 fin el 1714]. Des d’aquesta
perspectiva, la
llengua natural d’Espanya
no pot ser cap més que la castellana —ja des dels orígens— que per això rep el
sobrenom d’espanyola. I ja des dels orígens la catalanitat no ha estat més que una
manifestació marginal, rural, anecdòtica. Una anormalitat, una curiositat com ara Floquet
de Neu. Una
peculiaritat lingüística que els nacionalistes catalans fan servir només per
fastiguejar la resta d’espanyols i fer-se els especials, els superiors, per
reclamar tota mena de privilegis. I ja sabem que la igualtat és un
valor fonamental a l’Estat Espanyol,
a això que anomenem Espanya.
Un segon nivell de l’Operació Catalunya
en l’àmbit cultural, una mica més elaborat, és el que constitueixen algunes
intervencions disfressades d’amistat, com la que va protagonitzar fa
poques setmanes Sergio Vila-Sanjuán
al setmanari Cultura|s de La Vanguardia sota el
títol Català-castellà, diàleg discontinu. Com
conviuen les dues literatures de Barcelona? El
periodista i escriptor hi defensa que “les dues cultures en formen una de sola” com si el reiteratiu recurs a la unitat no fos l’argument màxim de l’espanyolisme franquista.
El suplement és, en si, un magnífic exemple del negacionisme de la història i de la
cultura de Catalunya, sense cap esment a la tradicional persecució del català. Servint-se, en contrast, d’un personatge gens
representatiu de la Barcelona de la seva època, Joan Boscà, poeta del segle XVI.
No, el bilingüisme
català-castellà no va ser general entre les persones cultivades fins al segle
XIX i fins, aproximadament, 1939 no van desaparèixer la
majoria dels parlants monolingües en
llengua catalana.
Contra les més que
interessades falsificacions de la història lingüística de Barcelona i de
Catalunya cal recordar el cas de Pablo
Ruiz Picasso, esdevingut catalanoparlant a quinze anys, en 1896, en una
Barcelona on era imprescindible saber català com a llengua viva i universal de
relació [Aquí cal
preguntar-se per què Picasso va venir a Barcelona, gresol de cultura i
modernitat en aquella època, i no a Madrid!].
L’espanyolisme
cultural no era als carrers, en tot cas era i es promovia precisament a
despatxos com els de La
Vanguardia del desastre de 1898. Quan avui aquest rotatiu presumeix d’haver estat “al llarg dels seus
136 anys d’existència, un fòrum de trobada” d’escriptors en català i
castellà, l’autoelogi
no només esdevé inapropiat, es converteix en una autoacusació.
¿Un diari escrit exclusivament en castellà fins fa quatre dies
pot ser un model de “fòrum de trobada”?
El bilingüisme català-castellà no va ser general entre les persones
cultivades fins al segle XIX i fins, aproximadament, 1939 no van desaparèixer
la majoria dels parlants monolingües en llengua catalana
Per últim, ahir, Jordi Gràcia,
catedràtic de Literatura Espanyola i
obedient funcionari de l’Estat
Espanyol, al suplement Quadern del diari El País, se serveix per la seva
banda d’una petita discussió erudita per manipular
la història de Catalunya. És un detall molt i molt petit però, com veurem,
també una gran
mentida en favor de l’Operació Catalunya. No el comet pas per error o
inadvertència sinó per afavorir la
falsificació del nostre passat.
A propòsit de la publicació, fa pocs mesos, del volum
col·lectiu coordinat pel professor Xavier Pla Proust a Catalunya. Lectors,
crítics, traductors i detractors de la ‘Recherche’, el professor Gràcia nega que la majoria dels primers lectors
de Marcel Proust ho fessin en francès, com diu el llibre. Per força ho havien d’haver fet en castellà, servint-se de
la traducció espanyola de Pedro Salinas, perquè la
cultura catalana de principis del segle XX era, havia de ser, és necessari que
fos, cal que sigui una cultura subordinada a la castellana.
Només a través del castellà els catalans
s’adreçaven al món i només a través del castellà el món es feia comprensible
per als catalans.
Llàstima que tots els fets objectius contradiguin
Jordi Gràcia, avui també, pel que es
veu, agent
cultural.
La cultura francesa va ser fins fa trenta
anys una cultura viva i operativa a Catalunya, una alternativa real a la
cultura espanyola i l’autèntic camí de modernització
cultural dels nostres escriptors.
El francès va ser tan important que fins a 1936 tenim en
català traduccions de literatures procedents de tot el món, excepte,
en gran part, la literatura francesa. Perquè hi havia
molts lectors que llegien, a Catalunya, directament en francès.
Els llibreters de vell ho saben prou.
Josep Pla, per posar
un exemple, va llegir Proust en francès i no es té constància ni d’un sol
llibre seu, de Proust, en castellà. De fet, alguns grans autors, com Joyce, Pla els va conèixer
també a través de les traduccions franceses. Eugeni d’Ors es feia un fart de
fer gal·licismes a les seves gloses comptant amb el coneixement de la llengua
francesa dels seus lectors. El francès va ser
la llengua de cultura principal de la majoria de les grans personalitats de la
literatura catalana del segle XX com Mercè Rodoreda, Joan Sales, Llorenç
Villalonga, Gaziel, Bofill i Mates, Maurici Serrahima, Alexandre Plana, Ramon
Esquerra, fins i tot d’un escriptor mig en francès com Salvador Dalí.
La llista continua.
Només des de la manipulació intel·lectual,
des de l’actitud perdonavides de la sinistra “conllevancia”
dels orteguians com Jordi Gràcia, només des de l’operativitat
política es pot entendre aquesta obsessió per
escriure una història que mai no va existir.
Joaquim Rubió i Ors ho va dir el 1841, quan encara no existia el nacionalisme
polític però és evident que sí el catalanisme: “Catalunya pot aspirar encara a la
independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés
nacions [...] però sí a la literària...”
Des d’aleshores alguns lectors sabem que literatura i
independència van de la mà. I que s’enxampa abans un mentider que a un coix,
sigui dit amb la més sumptuosa, colossal, de les cordialitats.
Jordi Galves
Joan
A. Forès
Reflexions
