diumenge, 25 d’octubre del 2015

25/10/2015. Martxelo Otamendi i Vicent Partal. Cartes creuades: El febrer de 2003 l'Audiència Nacional d'Espanya va fer tancar el diari Euskaldunon Egunkaria i tots els seus béns embargats. L’any 2012 Carme Forcadell va agafar el micro i va dir, com a primera frase, que era allà, en nom dels manifestants, per demanar al parlament que iniciés el procés de secessió d’Espanya...

Benvolguts,
Com segurament sabeu els periodistes Martxelo Otamendi i Vicent Partal des de fa molts anys tenen una columna setmanal al Vilaweb on s’intercanvien cartes. Ja sabem qui és Vicent Partal, però qui és Martxelo Otamendi?

De la Viquipèdia:
Martxelo Otamendi el 1984 es va iniciar en el periodisme col·laborant en una secció en el suplement en basc Egun on del diari Egin, sota el pseudònim deFrankie Tai. A partir de 1987 va començar a treballar per a Euskal Telebista (ETB), en què va dirigir el programa Txoria dut maite, després el programa setmanal Aste ero i presentar també el programa Babel. Fins a aquest moment va intercalar la seva tasca en el món periodístic amb l'educació, treballant a l'euskaltegi de Tolosa. Des de 1991, i durant any i mig, va dirigir el programa de sobretaula Egonean gir de la ETB.[2]
El juny de 1993, varen oferir-li la direcció del diari Euskaldunon Egunkaria, creat el 1990 i sent l'únic publicat íntegrament en basc. Durant gairebé 10 anys va exercir com a director d'aquest diari, augmentant la difusió i el nombre de treballadors. Segons el mateix Martxelo Otamendi, Euskaldunon Egunkaria era una "publicació identitària".[2]
A partir de juny de 2003 va assumir la direcció del diari Berria.[2]
El febrer de 2003, es va fer tancar el diari Euskaldunon Egunkaria i tots els seus béns embargats preventivament per ordre judicial de Juan del Olmo, jutge instructor de l'Audiència Nacional d'Espanya. S'acusava al periòdic de formar part d'un conglomerat empresarial controlat per ETA. Durant l'operació que va significar el tancament del diari, primer temporal i després definitiu, van ser detingudes 10 persones vinculades a Egunkaria, entre elles Martxelo Otamendi, que va ser acusat d'integració en organització armada.[3]
L'abril de 2010, les cinc persones que estaven imputades en l'anomenat "cas Egunkaria", entre elles Martxelo Otamendi, foren absoltes per l'Audiència Nacional. La fiscalia no va arribar a presentar acusació contra els imputats en entendre que no es podia acreditar la seva vinculació amb l'organització armada, demanant la lliure absolució dels mateixos en les seves conclusions definitives.[1][4] Com a acusació estaven personades l'Associació de Víctimes del Terrorisme i l'associació Dignitat i Justícia, que demanaven fins a catorze anys de presó.[5] A la sentència, la sala Penal de l'Audiència Nacional (presidida per Javier Gómez Bermúdez) va considerar que no constava el desviament de fons des del rotatiu a ETA, i que les editorials del diari no defensaven postulats d'ETA sense que existís tampoc relació entre els processats i la banda armada. Va considerar, a més, que el tancament temporal del diari com a mesura cautelar era de "difícil encaix" en l'ordenament judicial espanyol i no existia "habilitació constitucional directa" per poder fer-ho.[1][4]
Tortures durant la seva detenció
Otamendi, en aplicació de la legislació antiterrorista, va romandre cinc dies detingut i incomunicat en dependències de la Guàrdia Civil, abans de ser posat a disposició judicial.[2] Un cop en llibertat va denunciar haver estat víctima, igual que altres dels detinguts, de diversos tipus de tortura i tracte vexatori: cops als testicles, humiliació mentre era obligat a romandre nu, insults i amenaces de mort, privació del son, asfíxia mitjançant una bossa i simulació de la seva execució. Segons Otamendi, el principal objectiu d'aquestes suposades tortures era obtenir informació relacionada amb les entrevistes realitzades a etarres entre 1999 i 2001 i publicades a Euskaldunon Egunkaria però que no formaven part dels delictes imputats.[6] Otamendi va posar en coneixement aquests fets al jutge instructor del cas, Juan del Olmo, qui es va negar a investigar. El jutjat d'instrucció número 5 de Madrid va investigar el cas, però després de prendre declaració al metge forense la causa va ser arxivada el 2004.[3]
El 2008 Otamendi va presentar una denúncia davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) després d'esgotar el recurs davant del Tribunal Constitucional.
L'octubre de 2012, el TEDH va condemnar a l'Estat espanyol a pagar 24.000 euros a Martxelo Otamendi per no haver investigat de manera efectiva les tortures denunciades,
 20.000 euros com a indemnització per danys morals i 4.000 per despeses judicials. Segons el TEDH, l'Audiència Nacional va romandre "passiva" davant la denúncia de tortures i les investigacions del jutjat d'instrucció número 5 de Madrid "no van ser prou profundes i efectives".[5]

Durant el 2003 i el 2004 Martxelo Otamendi va anar explicant per pobles i ciutats, per ateneus, esglésies i diaris, el tancament de l’únic diari en eusquera editat a Euskadi. Això el 2003, en ple règim borbònico-franquista. A Barcelona el vàrem anar a escoltar un vespre a l’Església del Pi. Em sembla recordar que entenia i parlava el català...
Val a dir que la dinamitació d’Egunkaria, com tothom va entendre i desprès els tribunals borbònico-franquistes varen confirmar, fou feta expressament pel règim per carregar-se l’únic diari en eusquera existent. Aquest fet forma part de la protecció constitucional de les llengües minoritzades a l’Estat Espanyol.



En les cartes d’aquesta setmana Otamendi i Partal parlen d’en Mas i el 3% i de la Carme Forcadell:

Cartes creuades: Mas s’ho podria haver imaginat que passaria això…

Cada diumenge els directors de Berria i VilaWeb comenten la realitat dels seus països als lectors de l'altre



 Diumenge  25.10.2015  01:00

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
El president de Catalunya Mas ja sabia el que se li acostava. I, si no ho sabia, podria haver-se imaginat que aquella dita de 2005 segons la qual ‘el vostre problema és el 3%’ no se l’enduria el riu i que alguna vegada afloraria (ho farien aflorar) els rius subterranis.
Molta gent pensàvem que la segona part d’aquell cop polític- judicial coincidiria amb la campanya electoral de setembre, des del 11 fins al 27, però no ha estat així. Pel que sembla, algú ha decidit que si perpetraven el cop al mig de campanya amb això només suscitarien un corrent solidàri a favor de Mas i l’independentisme, ja que és més fàcil no haver de donar cap explicació en el fervor d’un míting.
El president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, davant la Diputació Permanent del parlament

Finalment han inclòs un cop espectacular i cinematogràfic en el calendari postelectoral, en el període corresponent a l’elecció del president, la qual cosa ha accentuat encara més la difícil situació. Sembla encertada per ells l’elecció del calendari, si bé ens repetiran una i altra vegada que la justícia, en tenir els ulls tancats, no pot observar el calendari.
Però, al preveure el que se li acostava, ¿no hauria estat més pertinent que Mas hagués tret del seu càrrec fa un any a quants membres del partit que reunien totes les butlletes per ser investigats?
Sabem que en aquestes circumstàncies, gairebé sempre, es tendeix a anar contra la direcció de finances i les persones encarregades de fundacions. Per què no va prendre distància, de manera preventiva, pel que fa a aquests gestors, i va demostrar així que iniciava una nova era? Potser per què es tractaria de condemnar-los per endavant?
La segona opció consisteix a difondre als quatre vents la innocència dels detinguts; dit de manera col·loquial, «posar la mà al foc» a favor dels acusats. Però no ho ha fet amb la fermesa que exigeix ​​la situació.
El que ha passat, en definitiva, ha complicat la situació. ERC no pot estar còmoda amb el que està passant, i tampoc molta gent independentista que ha votat a Junts. Ja era difícil tancar un acord amb CUP degut el nomenament de Mas, amb que ara encara més. Qui va decidir el calendari del cop també perseguia això.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Demà dilluns es constitueix el Parlament de Catalunya. Demà Junts pel Sí i la CUP triaran Carme Forcadell presidenta de la cambra legislativa catalana. I jo encara recorde l’impacte que em va causar la seua arribada al parlament la vesprada de la manifestació l’11 de setembre del 2012, la primera de l’ANC. Va ser aquella manifestació, te’n recordaràs segur, que no ens podíem moure ningú. Tot s’havia convocat a la manera tradicional, amb recorregut previst pels carrers, perquè ningú sabia ni esperava que ja seria una manifestació de les d’ara, aquestes on no hi ha recorregut perquè la gent simplement ocupa tot l’espai disponible.
El cas és que en un moment donat van venir a per Carme i uns quants dirigents més de la incipient ANC i se’ls van emportar al parlament, on estava previst que anava a acabar la marxa. Per saludar. Tan bon punt van entrar per la porta els van ficar a mà esquerra a la gran sala que cobreix el vell pati. Hi havia un micro i una bandera al final. A l’esquerra es van alinear diputats de diversos grups i a la dreta un grup heterogeni de membres de l’ANC. Sobre una petita tarima es van posar la presidenta del parlament, Núria de Gispert i ella.

Llavors Forcadell va agafar el micro i va dir, com a primera frase, que era allà, en nom dels manifestants, per demanar al parlament que iniciés el procés de secessió d’Espanya.

Va dir això exactament: secessió, una paraula tabú que va sonar aquell dia com un tro en l’enorme sala de vidre, poc acostumada a aquestes rotunditats.
Demà, tres anys i un mes després d’aquesta escena que he descrit Carme Forcadell serà la nova presidenta del Parlament de Catalunya i aquella demanda que va fer una vesprada de setembre recaurà directament sobre la seva esquena.
No m’estranya per això, Martxelo, que l’estat espanyol estiga tan histèric com hem vist aquesta setmana. I tan disposat a fer servir qualsevol cosa, la que siga, per a aturar-ho tot.

Joan A. Forès
Reflexions


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada