Benvolguts,
En el PuntAvui d’avui,
entre altres articles d’opinió extraordinaris, en trobem quatre d’extraordinaris
que mereixen una atenció especial. Són quatre articles optimistes, que ens
demostren que el nostre estat natural davant del futur immediat que se’ns
presenta ha de ser d’il·lusió i d’opimisme desbordant! No ens els podem saltar!
- En Toni
Brosa en La via unilateral ens demostra com, evidentment, després
que els unionistes haguessin perdut les eleccions del 27-S els
espanyols no han canviat!
o I també ens esperona a
adonar-nos-en que l'independentisme ha guanyat: 48% contra 40%
o Que el Parlament català serà
pro independència
o Que les mentides del Rajoy i
els seus sicaris no s’aguantaven i no s’aguanten
o Que el menyspreu de l'Estat
espanyol pels drets de tothom i sobretot dels drets del votants a l'estranger
és incommensurable
o Que les respostes de l’estat
espanyol després del 27-S
són de manual feixista, nazi o falangista, com ens podíem esperar i com no
podia ser d’altra manera sabent quins són els antecedents dels fatxes
espanyols...
·
La Marta
Rojals en Un puto miracle, amb la
seva immensa ironia ens explica que:
o
Els independentistes
catalans som per a anar-ho a veure: no només hem
de guanyar eleccions, sinó que, per considerar-nos guanyadors legítims,
necessitem que els dependentistes ens concedeixin la seua benedicció.
o
I exposa un fet
irrefutable: Amb un parlament sobirà, el
primer dia mateix pots declarar l’aturada dels desnonaments, la recuperació del
decret contra la pobresa energètica i l’impost a la banca. Pam.
·
En Lluís
Muntada en La paraula ens
explica que:
o Fins ara no es podia lluitar contra els tancs, contra les
amenaces, contra la por, contra la banca, contra el poder i que des d’ara
endavant aquest serà el camí. Quan parla
de tancs, paraula que els catalans hem
après a odiar des del 26 de gener del 1939, diu que es
va preguntar què deu ser mantenir una conversa quan saps que tens literalment
els tancs al teu favor, apuntant la gent amb qui precisament parles...
·
L’Odei
A.-Etxearte a El laberint ens
estimula dient-nos que hem guanyat estrepitosament i ens explica que qui sigui el
nou president no és un problema ja que:
o
Amb la paradoxa que
gairebé 2 milions de persones van votar diumenge a favor de la
independència i que al Parlament hi haurà 72 diputats partidaris de l'estat català, que amb un 77% de participació, tenen
un 48% dels
vots, ¿i de debò creuen que el problema és un nom?
¿O s'hi amaguen, un altre cop, els vells esquemes de partit?
Us
aconsello que us llegiu els quatre apunts i ben estimulats multipliqueu el
vostre optimisme i la vostra il·lusió...
3 octubre 2015 2.00
h
1. La via unilateral
Toni Brosa
Els que afirmen i fins
i tot celebren que l'independentisme va perdre el 27-S a Catalunya tenen la mateixa credibilitat que un mafiós
fent la declaració de la renda o un torero defensant els drets dels animals. No han canviat. Són els mateixos que s'han passat
mesos garantint que en cas d'independència els catalans sortiríem d'Europa o
que els pensionistes deixarien de cobrar les pensions fins que el mateix
Mariano Rajoy els ha deixat retratats. Si
alguna cosa ha quedat clara en aquestes eleccions és que l'independentisme ha guanyat, que ho
ha fet per majoria
absoluta i que per primer cop el Parlament català
serà pro independència. També és irrefutable que el vot del sí
continua creixent respecte a les eleccions del 2012 i el 9-N (2014). No ha
superat el 50% dels vots, però s'ha acostat al 48%; el vot del no, no ha arribat al
40%,
i hi ha un 11%
que no s'ha pronunciat. Qualsevol altra lectura és a la carta. Una altra de les
evidències del 27-S ha estat el menyspreu de l'Estat espanyol pels drets
dels votants a l'estranger; dificultats burocràtiques màximes i garanties
d'èxit mínimes: el 88% ni ho va intentar. I entre els que ho van
fer, a un de
cada tres no el van deixar votar. De 14.781 vots
emesos, 64%
per al sí i 22%
per al no. La
indignació democràtica es queda a Catalunya. I les respostes de
l'Estat al 27-S?:
a) negar la realitat dels resultats;
b) imputar el president Mas pel 9-N, i
c) aprovar contra tot i contra tots la reforma exprés
del TC perquè pugui ser el fuet del procés sobiranista.
Davant d'això, dues
obvietats. La
primera, que el moment de la desobediència està més a prop. I la segona, que el
procés només pot continuar per la via unilateral, que, més enllà d'enllestir
les estructures d'estat, implica governar des
del dia 1 per a la gent i per engegar el procés constituent participatiu. Perquè si hi ha un punt de trobada d'il·lusió i de credibilitat que pot ampliar la base del sí
en el pròxim
referèndum (sigui el de la
independència o el de la nova Constitució) és la concreció tangible d'un nou estat més democràtic, més
just i inclusiu i, per descomptat, molt més net.
2. Un puto miracle
Per: Marta Rojals
Dimarts 29.09.2015 06:00
Els independentistes catalans som per a
anar-ho a veure: no només hem de guanyar eleccions, sinó que, per
considerar-nos guanyadors legítims, necessitem que els dependentistes ens concedeixin
la seua benedicció. I tot no pot ser, gent. Per això en aquest post-27-S es respira un cert aire tribunerista, en el sentit que no
ens considerem –encara– dignes de la nostra victòria. Però ei, si
hem de continuar arrossegant-nos en el fang perquè som així i així hem estat
sempre, endavant, eh? Qui som nosaltres per a trencar la tradició.
·
Ben pensat, qui
ens hem cregut que som, nosaltres, per a plantar dos milions de vots a la cara
d’un estat que, amb tota la seua maquinària, la
coneguda i la subterrània, ha maldat per atemorir la nostra gent i coartar-li la llibertat de decisió?
·
Com hem gosat
desafiar la seua cúria econòmica, mediàtica,
judicial, funcionarial i nupcial, o els seus
documents perfectament europeus i manipulats?
·
Com hem gosat
aixecar la veu davant la paraula de Merkel, Obama, Cameron, Sarkozy, comprada per l’únic
bàndol que la podia pagar?
·
Qui ens hem cregut
que som, nosaltres, per a esgarrapar 72 escons amb una participació rècord, el dia que una tupinada de les
ambaixades del ‘no’ segresta i boicota milers de vots? Bah, home, bah: que no se’ns acudeixi de creure que això que hem
aconseguit amb només nosaltres a favor i TOT en contra és extraordinari, perquè no és que sigui extraordinari,
no, i aquí acabo la ironia: és-un-miracle.
Un puto miracle, senyores, si m’ho permeteu. I sí, el
pitjor del resultat és que el discurs d’uns i altres és igual avui que fa dos
dies, perquè estem esgotats, i el 28-S volíem
respirar. Però això no és un partit de futbol, noranta minuts, dutxa, autocar i
cap a casa;
és el
projecte més gran, difícil i complex que hàgim emprès mai com a país.
Qui ha dit respirar?
Si tot just comencem ara! Que encara no som prou? És clar, que encara no som prou!, perquè al final del
camí hem de ser-hi tots. Que n’hi haurà
que no voldran ser-hi ni ara ni mai? I és clar, que n’hi haurà, però hauran de convèncer els catalans que la seua proposta és
millor, i més il·lusionant, que aquesta que
els guanyadors del 27-S
emprenem ara.
És meravellós, perquè per fi s’han acabat
les excuses. Goita quina cosa, per posar un exemple clar:
Amb un
parlament sobirà, el primer dia mateix pots declarar l’aturada dels
desnonaments, la recuperació del decret contra la pobresa energètica i l’impost
a la banca. Pam.
Qui s’hi posarà de
cul? Perquè
quan deia que s’han acabat les excuses, pensava en tothom. Pot ser interessant veure
com escons que brandaven la bandera de la justícia social votin en contra dels
interessos dels més desfavorits amb l’excusa que primer cal demanar el permís
d’Espanya.
Amb les tornes
invertides, el
procés de construcció d’un estat just i igualitari serà una prova del cotó
fluix constant. Jo ja friso per trobar-m’hi.
I alhora hi ha ‘el
carrer’, com se sol dir. És que ho veig. Veig el procés constituent com les ‘eleccions’
definitives: col·lectius, pobles, barris, gremis,
associacions, centres docents, col·legis professionals, ‘elegint’ com ha de ser
l’estat que compartirem, sentint-se interpel·lats, cridats a participar-hi, a
implicar-s’hi, a construir. Ho veig i ho doblo: catalans
que no havien sentit a parlar de la independència fins abans-d’ahir, i fins i
tot catalans que no volen sentir a parlar d’independència ni ara ni mai, tenen
el dret de saber què pot aconseguir la nostra societat quan té les regnes del
seu destí.
Què? És que no vam quedar així? No era de fer un país millor, que es
tractava? Ens
ho creiem o no ens ho creiem, que aquest és un projecte de la gent? Recordem els
eixos de la Via Lliure: regeneració
democràtica, benestar i justícia social, igualtat, diversitat, solidaritat,
sostenibilitat, equilibri social i territorial, educació i cultura, innovació,
obertura al món. Els ho demostrem o
no els ho demostrem, que això no eren només eslògans de colors i que el ‘sí’ no
eren dues lletres buides? Si alguna cosa hem demostrat la independentor
en entomar els resultats del 27-S
és que som gent altament exigent, que no ens conformem a fer-ho ‘només’ bé,
sinó que volem excel·lir, fer-ho tot de manera òptima. És la nostra
creu, sí, però també una garantia:
justament per
això, perquè no creiem en els miracles ni quan els fem possibles, no ens
conformarem amb qualsevol cosa.
3 octubre 2015 2.00
h
3. La paraula
Lluís Muntada
Fa vuit mesos, enmig d'allò que jo ingènuament pensava
que només era una conversa
apassionada, un membre del PSC –no em facin dir el seu nom, no
deixem que l'anècdota mati la categoria– em va engaltar que, si d'ell depengués, per “posar fi a l'estafa de la independència” ja hauria tret els tancs
i hauria suspès l'autonomia de Catalunya. En
termes generals aquest membre del PSC
és una persona culta, intel·ligent i amable, si és que les paraules culta,intel·ligent i amable continuen
significant gran cosa.
Em vaig preguntar què deu ser mantenir una
conversa quan saps que tens literalment els tancs al teu favor, apuntant la
gent amb qui precisament parles. En el curs d'una discussió moltes vegades som conscients que hem
arribat a un punt de trencament amb el nostre interlocutor. És un punt de
no retorn, la inauguració d'un nou estat de coses en què res ja no pot ser
igual de com havia estat abans. Quan
i com s'arriba a aquest punt? S'hi arriba quan es descobreix l'extremitud de la
paraula, quan es
descobreix que tota paraula futura queda neutralitzada per la imposició i
l'abús. Durant l'última campanya electoral i després del 27-S hem experimentat
molts d'aquests punts de no retorn. En
contra del que pensen els dogmàtics, el trencament amb algú –la impossibilitat
d'un futur diàleg– no sol donar-se ni per la diferència d'opinió ni per la
discrepància amb aquella persona. No: sol donar-se quan aquella persona revela que per a ella
el diàleg era només un decorat, un simulacre vigent mentre no calgués apel·lar
a la força per destruir una discussió que precisament amenaçava de posar fi al
privilegi patrimonial de la força.
És esfereïdor
constatar com Espanya, maquillada de
legalitat, deriva cap a un règim disculpadament totalitari enfront de les
reivindicacions democràtiques del sobiranisme. Aquesta demofòbia no hauria estat possible si molts actors socials –des de mitjans d'informació fins a polítics i intel·lectuals
liberals i d'esquerra– no haguessin dimitit
del seu suposat compromís amb la paraula, el
diàleg veraç, i, en suma, la democràcia.
L'espanyolisme
només se sent còmode a l'altre extrem de la paraula, en el punt on tot és
irreparablement físic.
3 octubre 2015 2.00
h
4. El laberint
Odei A.-Etxearte
L'estira-i-arronsa
públic entre Junts pel Sí i la CUP
s'ha encallat en un nom propi. Artur Mas
amunt, Artur Mas avall. L'hermetisme
sembla haver-se autoimposat finalment en les negociacions per responsabilitat.
Fins ara les discussions descarnades entre els sectors convergents i cupaires
als mitjans o a les xarxes socials sobre el futur del líder de CDC han empès a la radicalització de
les posicions. L'ambient
és tan tòxic com el que va dificultar durant mesos el pacte final entre Mas i
Oriol Junqueras per formar Junts pel Sí.
Les dinàmiques partidistes tornen a esmunyir-se pel laberint del procés,
amb la paradoxa que gairebé dos milions de persones van votar diumenge a favor de la
independència i que al Parlament hi haurà 72 diputats partidaris de
l'estat català. Amb un 77% de participació, tenen un 48% dels vots, ¿i de debò que el problema és un nom? ¿O s'hi amaguen, un
altre cop, els vells esquemes de partit?
La lògica acompanya a prioritzar un acord
polític en clau de procés, que avantposi una estratègia consensuada en tots els
fronts. És a dir, que pugui afrontar les previsibles represàlies que
voldrà aplicar el govern espanyol amb cada qüestionament de la legalitat vigent
(la reforma del
Tribunal Constitucional no és res més que el marc per a l'aplicació de la mà de
ferro, més enllà de l'actual imputació de Mas, Joana Ortega i Irene Rigau) que promogui la
projecció internacional del conflicte polític que persisteix, que enceti un debat
constituent participatiu, que apliqui mesures
d'impacte social per estendre la percepció social del binomi indissociable de la reivindicació nacional i la social
i, sobretot, que penetri en el cinturó taronja
com mai ho va aconseguir fer el vell catalanisme, amb una concepció inclusiva i
cohesionadora de la identitat catalana. Perquè
tard o d'hora arribarà una nova votació per legitimar la independència als ulls
del món i es necessitarà un percentatge
indiscutible de vots. Serà en
forma de referèndum
específic, d'eleccions constituents o de referèndum de la Constitució
catalana, però arribarà. I se'n necessitaran tants, que si més enllà de les sigles i
dels noms no es solidifica una aliança multipartidista i interclassista,
toparan amb les parets del laberint. I potser la gent, buscant la sortida, els
passarà per damunt.
¿El problema és el nom? ¿O
s'hi amaguen vells esquemes de partit?
Toni Brosa, Marta
Rojals, Lluís Muntada, Odei
A.-Etxearte
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada