dimecres, 14 d’octubre del 2015

14/10/2015. Vicent Partal. La hipocresia i el cinisme del TSJCC. Tribunal Superior de Justícia Contra Catalunya. Comunicat vergonyós. Autèntic insult als ciutadans. Una autèntica ensarronada. Separació de poders? Oximorón: Independència del poder judicial

Benvolguts,
Unes consideracions a aquest magnífic editorial:

Oxímoron. nombre masculino. Lit Figura retórica de pensamiento que consiste en complementar una palabra con otra que tiene un significado contradictorio u opuesto.

·         independència del poder judicial és un oximorón!
·         drets polítics és un oximorón!
·         Al síndic de greuges, Rafael Ribó, dient que aquella dimissió, la de Rodríguez Sol, li feia sentir que tornàvem a viure sota el franquisme… no és un oximorón!
·         el dret de decidir era legítim no és un oximorón!
·         TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) és un oximorón!
·         TSJCC (Tribunal Superior de Justícia Contra Catalunya) no és un oximorón!

I un acudit gràfic del Ferreres:

Editorial
La hipocresia i el cinisme del TSJC

Dimecres  14.10.2015  02:00

Ahir vam viure unes escenes desconegudes en qualsevol règim democràtic. Dues conselleres de govern pujaven les escales d’un tribunal per a declarar com a encausades, sota l’acusació d’haver posat urnes. Atesa la gravetat de l’afer, Irene Rigau i Joana Ortega van ser acompanyades per tot de personalitats polítiques de tendències diverses i per un grup de ciutadans nombrós.
A la vesprada, la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va emetre un comunicat vergonyós en què blasmava la concentració i deia que atemptava contra la independència del tribunal. De manera completament desvergonyida, la sala de govern afirmava que l’objectiu de la concentració era qüestionar la legitimitat dels jutges i influir en la presa de decisions, i criticava de manera especial que això respongués a una ‘estratègia afavorida, dissenyada i encapçalada per representants públics, alguns amb funcions de govern’. El comunicat és un autèntic insult als ciutadans i als seus drets polítics i una burla política, si tenim en compte els antecedents del cas.
Quan va començar l’afer de les declaracions, jo em vaig manifestar públicament contrari a acudir a la porta del tribunal. No em semblava un mètode adequat. Crec que hauria estat millor de fer la concentració en un altre lloc. Ho pensava i ho continue pensant, però crec, alhora, que aquesta posició expressada per la junta de govern del TSJC no és una opinió comparable, sinó una autèntica ensarronada. Perquè si el TSJC volia defensar de veritat la independència del poder judicial ha tingut oportunitats de sobres per a fer-ho, en relació amb aquest judici, i ningú no li ha sentit alçar la veu.
Si més no, jo encara recorde amb vergonya i estupor com fou Alícia Sánchez-Camacho qui va anunciar en públic la presentació d’aquesta querella contra Mas, Rigau i Ortega, abans que la fiscalia digués ni una sola paraula –en qualitat de què ho feia i on havia anat a parar la separació de poders? Encara recorde com Torres-Dulce va acabar imposant als fiscals del TSJC la presentació d’una querella que ells no volien presentar perquè pensaven que no hi havia base per a fer-ho –i supose que, malgrat haver-la presentada, ho deuen continuar pensant, no? Encara recorde que Torres-Dulce, fiscal general de l’estat, dependent per tant del govern espanyol, va impulsar el procés contra l’opinió de la fiscalia de Catalunya –teledirigint la justícia catalana des de Madrid. Encara recorde que Martín Rodríguez Sol, ex-fiscal superior de Catalunya, va haver de dimitir després d’afirmar en públic que el dret de decidir era legítim –cosa que va valer un comunicat de la sala i prou. Encara recorde el síndic de greuges, Rafael Ribó, dient que aquella dimissió, la de Rodríguez Solli feia sentir que tornàvem a viure sota el franquisme…
Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver fet alguna cosa quan la senyora Sánchez-Camacho –i no el fiscal– va anunciar la querella.
·         Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver defensat quan tocava el fiscal general de Catalunya i el seu dret d’opinar jurídicament sobre una matèria d’alt interès ciutadà...
·         Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver-se oposat a les maniobres del PP i al seu braç executor, el fiscal Torres-Dulce.
·         Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver ofert el suport al fiscal general de Catalunya quan aquest es va manifestar en contra de processar Mas, Rigau i Ortega.
·         I, ahir mateix, si la sala de govern volia defensar la independència de la justícia s’hauria hagut de queixar que per ordres expresses de Madrid, en una altra clara ingerència, el fiscal superior, Romero de Tejada, assumís una feina que no li corresponia.
Però ara resulta que, malgrat tot això, els mateixos que s’han empassat mansament totes les pressions de Mariano Rajoy i han acceptat totes les irregularitats d’aquest procés tenen la indecència moral de protestar per la presència d’uns quants centenars de manifestants a la porta. Els qui no han estat capaços de defensar la seua independència ara s’embolcallen en la consigna? [Llora como mujer lo que no has sabido defender como hombre! Frase atribuïda a la mare de Boabdil al final del setge de Granada]
PS1. Sense voler contradir-me a mi mateix: si el TSJC nega les autoinculpacions dels qui vam ser partícips del 9-N i ara fins i tot prohibeix als ciutadans de lliurar cartes de suport en mà (cosa completament il·legal), em pot aclarir quina altra manera queda de mostrar la solidaritat amb els encausats, si no és anant a la porta del tribunal?
PS2. Quan García Albiol fou jutjat per racista, a la porta dels jutjats hi havia tot de seguidors del PP cridant i manifestant-se. En molts judicis de sindicalistes hi ha botzines i xiulets. Fa només un any, un grup de feixistes va atacar a la porta de l’Audiència els qui acudien al judici dit ‘de Ruben i Sergi’. Hi ha judicis sorollosos i accidentats constantment. I el comunicat només apareix ara?
PS3. Us recomane especialment que llegiu amb detall el primer comentari dels subscriptors, que trobareu més avall, de l’advocat Amadeu Abril.

Comentaris
Només he deixat aquest primer comentari. Els altres, que són molt bons també, els podeu baixar amb l’Editorial!
Amadeu Abril
Vaja, per un cop no estic gens d’acord amb l’editorial, senyor Director. No és que no estigui d’acord amb què s’hi diu (que tret de certa confusió entre la independència judicial i la clara dependència jeràrquica del ministeri fiscal sí que hi estic) sinó que em sembla que no és ni l’editorial del dia, ni posa el focus on cal.
L’editorial del dia, el tema del dia, el que ha passat el 13 d’octubre és el “cas 9N”, i no pas el “cas TSJC”. Les imputacions, no pas el comunicat. És el primer paràgraf de l’editorial. Són les concentracions a Sant Jaume i les tantes altres places. És que això ha reunit en un clam a gent que va més enllà de l’estricte independentisme electoral, amb Colau, Espadaler o Rabell també presents (i per tant. la imatge era segurament, Ada Colau llegint el manifest a Barcelona). Això és el que ha passat avui: el clam dels qui defensem la independència, i dels qui defensen el dret a decidir com a principi democràtic, contra una arbitrarietat injusta i maldestra, contra un Estat que no creu ni en els valors democràtics, tampoc el de la separació de poders.
Però l’altre tema, el petit i negligible, l’hem te-le-gra-fi-at nosaltres mateixos. Jo també m’he pronunciat clarament contra les concentracions davant el TSJC. Perquè era escriure nosaltres mateixos el guió de les respostes que hem sentit, de la Sala de Govern al Ministre de Justícia; del PP al PSOE passant per C’s. D’acord, haurien trobat un altre argument… però calia que el donéssim nosaltres en safata? Que desviéssim el focus d’atenció nosaltres mateixos?
Vull recordar el que sempre diu el Director de VilaWeb: la independència ja no la pot aturar Madrid, només la podem esguerrar nosaltres. D’acord, el d’avui és un error menor, però caldria que ens concentréssim en no fer-ne. No fer un error és més important que no pas fer dos encerts, ara mateix.
I ja que hi som: la concentració a Sant Jaume m’ha semblat impecable. Però del que he sentit al TSJC m’ha sobrat, molt, que la gent xiulés Espadaler (per qui tinc tan poca simpatia com per Joana Ortega, si cal dir-ho). Però hem d’aprendre a distingir un míting d’una manifestació, d’una concentració de suport a governants encausats per deixar-nos votar. Tan sobrats de forces i suports anem? També m’han semblat molt fora de lloc els crits de “Mas President” adreçats a Antonio Baños.
Au, va refem-nos, recuperem el sentit de l’ocasió i a part de fer grans coses, evitem petites relliscades. La perfecció potser és impossible, però perseguir-la és obligatori quan es vol assolir un gran objectiu. O sigui que dijous, tornem-hi, però sense errors. Fixem-nos en nosaltres, no en els altres, i hi arribarem.

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada