Benvolguts,
En Roger Palà vell conegut d’aquest Bloc fa una reflexió molt profunda sobre les possibles
sortides a l’atzucac
on som actualment ja que com ell mateix explica:
Els independentistes han guanyat les eleccions,
però la independència no ha guanyat el plebiscit: les forces partidàries de l’estat
català s’han enfilat gairebé al 48% dels vots, la qual
cosa, en un escenari d’altíssima participació, és
una fita colossal...
Tal com suggereix en Roger
Palà, i molts altres polítics i opinadors:
De nou el referèndum se situa com l’horitzó
inevitable de la política catalana.
Només hi trobo una
pega en aquesta reflexió:
En Roger Palà té un mix
de pragmatisme i d’esquerranisme, que s’ho hauria de vigilar. S'ho mira massa només en funció de l'eix social i no es preocupa de l'eix nacional. Crec que aquesta visió de l'autor pot quedar matisada per la meva opció!
Seguim:
Aquí hi ha 62 diputats del Junts pel SÍ que sí que escollirien Mas com a president i 10
diputats de la CUP que no
escollirien Mas com a president. Però hi ha també el Gobierno de España...
I jo em pregunto com evolucionaria el taulell d’escacs amb 3 contrincants (escacs en tres dimensions!), Junts pel SÍ, CUP i Gobierno de España.
Vegem-ho:
·
Primera
opció. Suposem que Junts pel SÍ i
la CUP es posen d’acord i decideixen
fer Mas president.
Què faria el tercer contrincant? Dues possibilitats!
1. Llançar el gossos
de la justícia (separació de poders, Montesquieu) al coll d’en Mas. Mas imputat. Si en Mas queda imputat (i si s’escau
empresonat), el mon democràtic estranger s’esvalotaria i miraria la pugna Catalunya-Espanya d'una altra manera. Si en Mas queda
imputat, pacíficament, acceptem el veredicte del TC i no podem escollir-lo
president (per imperatiu legal). N’escollim
un altre, que tal com suggereix en Roger
Palà pot ser Romeva, Forcadell o
Casals. O la troika com a Suissa. Només cal valorar, de cara a Europa quina solució faria més patxoca,
quina solució seria més ben acceptada per la comunitat internacional, ara que
ja haurien vist el llautó espanyol? A continuació, com suggereix en Roger
Palà es convoca un referèndum.
2. No fer res. Què fem nosaltres? Convocar un referèndum!
Suggereixo que el referèndum sigui obligatòriament
amb l’empara internacional, per tal d’evitar les trampes del Gobierno espanyol!
·
Segona
opció. Suposem que Junts pel SÍ i
la CUP no es posen d’acord i decideixen triar tal com suggereix en Roger
Palà entre Romeva, Forcadell o Casals.
O la troika com a Suissa.. Que faria el tercer
contrincant? No
fer res. Què fem nosaltres? Convocar un
referèndum!
Ara vegem com desenvolupa en Roger Palà la seva teoria:
Un president (o presidenta) de
consens que no pot ser Artur Mas
«Mas ho sap: després del 27-S, avançar cap a alguna cosa nova requereix sacrificis. Què prioritzarà Convergència? Partit o
país?»
07/10/2015 a les 00:02h
Les eleccions del
27-S ens deixen un escenari polític recargolat i un regust agredolç. Els independentistes han guanyat les eleccions, però la
independència no ha guanyat el plebiscit: les forces partidàries de l’estat
català s’han enfilat gairebé al 48% dels vots, la qual cosa, en un escenari d’altíssima
participació, és una fita colossal. Però a la pràctica estem encallats. El "sí" no té majoria absoluta, però els contraris de la
independència no poden dir que el "no"
s’hagi imposat, perquè
tractant-se d’unes eleccions i no d’un referèndum, segueix existint
un gruix de votants que no podem enquadrar en cap àmbit. De nou el referèndum se situa com l’horitzó
inevitable de la política catalana.
En plena digestió dels resultats, emergeix de nou la pugna per l’hegemonia en el si del sobiranisme. Dins del bloc independentista, les forces s’han reordenat. Abans de 2012, CiU era el gran partit del catalanisme, amb 62 diputats. En l’actualitat, i després de l’operació Junts pel Sí, Convergència es queda amb 30 diputats. Es reforça l’independentisme d’esquerres: ERC i la CUP sumen en conjunt 31 diputats. Si ampliem el focus, afegint-hi Catalunya Sí que es Pot, l’esquerra pel dret a decidir s’enfila als 42 diputats. A més, cal no oblidar que hi ha 11 electes independents de Junts pel Sí, alguns dels quals de coneguda fília esquerrana, com Raül Romeva o Lluís Llach.
Les coses han canviat. Convergència i sobretot Artur Mas sembla que no se n’han adonat encara. Algú ha de començar a reflexionar molt fort durant els propers dies. Els brams del "Camamilla Party" no són un bon camí. Ara com ara, és obvi que el full de ruta dissenyat per CDC i ERC no podrà aplicar-se tal com estava previst.
En plena digestió dels resultats, emergeix de nou la pugna per l’hegemonia en el si del sobiranisme. Dins del bloc independentista, les forces s’han reordenat. Abans de 2012, CiU era el gran partit del catalanisme, amb 62 diputats. En l’actualitat, i després de l’operació Junts pel Sí, Convergència es queda amb 30 diputats. Es reforça l’independentisme d’esquerres: ERC i la CUP sumen en conjunt 31 diputats. Si ampliem el focus, afegint-hi Catalunya Sí que es Pot, l’esquerra pel dret a decidir s’enfila als 42 diputats. A més, cal no oblidar que hi ha 11 electes independents de Junts pel Sí, alguns dels quals de coneguda fília esquerrana, com Raül Romeva o Lluís Llach.
Les coses han canviat. Convergència i sobretot Artur Mas sembla que no se n’han adonat encara. Algú ha de començar a reflexionar molt fort durant els propers dies. Els brams del "Camamilla Party" no són un bon camí. Ara com ara, és obvi que el full de ruta dissenyat per CDC i ERC no podrà aplicar-se tal com estava previst.
Caldrà
negociar. I això inclou també la investidura de Mas.
Tenint en compte el
moviment a l’esquerra en l’eix sobiranista, si Junts pel Sí ha d’arribar a un acord amb la CUP caldrà cercar una figura de consens per encapçalar el Govern. Aquesta, més enllà de fórmules imaginatives i governs
corals, haurà de ser la clau de les negociacions durant les pròximes setmanes.
Pot existir aquesta figura de consens? Caldrà veure-ho, però el més lògic seria pensar que probablement no podrà ser algú que militi en cap dels partits polítics que formen part de Junts pel Sí. Si Mas no pot ser president, tampoc no ho hauria de ser Oriol Junqueras, tot i que el president d’ERC podria simbolitzar el punt mig entre Convergència i la CUP. Per tot plegat, és molt probable que el desllorigador d’un hipotètic acord –si és que pot existir acord– pugui trobar-se en les tres figures independents que encapçalaven la llista: per aquest ordre, Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals.
Ara com ara, les posicions estan enrocades. Cal tenir en compte que, més enllà de qui ocuparà la presidència, hi ha la qüestió del programa social i econòmic del nou Govern. La CUP potser podria plantejar-se moderar el seu programa social anticapitalista per tirar endavant un govern independentista amb un programa molt explícit de ruptura. Però si això ha de suposar empassar-se el gripau de Mas, la cosa serà molt difícil.
Pot existir aquesta figura de consens? Caldrà veure-ho, però el més lògic seria pensar que probablement no podrà ser algú que militi en cap dels partits polítics que formen part de Junts pel Sí. Si Mas no pot ser president, tampoc no ho hauria de ser Oriol Junqueras, tot i que el president d’ERC podria simbolitzar el punt mig entre Convergència i la CUP. Per tot plegat, és molt probable que el desllorigador d’un hipotètic acord –si és que pot existir acord– pugui trobar-se en les tres figures independents que encapçalaven la llista: per aquest ordre, Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals.
Ara com ara, les posicions estan enrocades. Cal tenir en compte que, més enllà de qui ocuparà la presidència, hi ha la qüestió del programa social i econòmic del nou Govern. La CUP potser podria plantejar-se moderar el seu programa social anticapitalista per tirar endavant un govern independentista amb un programa molt explícit de ruptura. Però si això ha de suposar empassar-se el gripau de Mas, la cosa serà molt difícil.
Al mateix
temps, Convergència no
pot permetre’s liquidar el seu únic actiu. CDC no
té relleu. És o Mas o l’abisme.
El principal argument serà que Mas és la figura
de referència del procés, i que la mort política del president serà llegida en
clau estatal com una derrota del sobiranisme. Aquest és un discurs que cal tenir en
compte perquè té
part de raó. Certament, el final de Mas pot ser llegit a l’Estat com
una estocada al procés... sempre i quan la figura que el substitueixi no sigui algú que
iguali o superi Mas a l’hora de visualitzar el conflicte amb l’Estat.
Romeva, Forcadell, Casals: aquests tres noms poden ser claus les setmanes que s'acosten. Les coses estan canviant molt ràpid a Catalunya. Mirem-ho amb perspectiva. La capital del país, Barcelona, la governa des de maig una activista pels drets socials que fins fa poc liderava la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Per la mateixa regla de tres, el Govern de Catalunya bé podria encapçalar-lo un president –o presidenta- que representés la força de l’independentisme social organitzat al carrer. Els moviments socials ocupant el poder de les institucions catalanes: la PAH als ajuntaments, l’ANC a la Generalitat. Aquest és el camí que dibuixa el 27-S. Un camí que no agrada ni a l’Upper Diagonal ni a la torre negra, i que inquieta molt els gestors històrics del poder a Catalunya.
L’alternativa a aquesta revolució democràtica són unes noves eleccions en una autonomia intervinguda per l’Estat i la Unió Europea. Mas ho sap: després del 27-S, avançar cap a alguna cosa nova requereix sacrificis.
Romeva, Forcadell, Casals: aquests tres noms poden ser claus les setmanes que s'acosten. Les coses estan canviant molt ràpid a Catalunya. Mirem-ho amb perspectiva. La capital del país, Barcelona, la governa des de maig una activista pels drets socials que fins fa poc liderava la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Per la mateixa regla de tres, el Govern de Catalunya bé podria encapçalar-lo un president –o presidenta- que representés la força de l’independentisme social organitzat al carrer. Els moviments socials ocupant el poder de les institucions catalanes: la PAH als ajuntaments, l’ANC a la Generalitat. Aquest és el camí que dibuixa el 27-S. Un camí que no agrada ni a l’Upper Diagonal ni a la torre negra, i que inquieta molt els gestors històrics del poder a Catalunya.
L’alternativa a aquesta revolució democràtica són unes noves eleccions en una autonomia intervinguda per l’Estat i la Unió Europea. Mas ho sap: després del 27-S, avançar cap a alguna cosa nova requereix sacrificis.
Que
prioritzarà Convergència? Partit o país?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada