dimecres, 9 de novembre de 2016

06/11/2016. Història. Catalanofòbia. Efemèrides. Marc Pons. El Tractat dels Pirineus: França i Espanya mutilen Catalunya. El 1659 les monarquies hispànica i francesa signaven un acord de pau –el Tractat dels Pirineus– que mutilava Catalunya: li amputava els territoris de l'antic comtat del Rosselló i bona part del de la Cerdanya. Només les institucions catalanes –la Generalitat i la Junta de Braços– tenien poder per revocar aquell tractat. I la Pau dels Pirineus –la mutilació de Catalunya– va ser acordada a esquena dels catalans. A traïció.

Benvolguts,

Els doscents anys de regnat a la península dels Habsburg, els Àustries (branca espanyola) no havia estat favorable en absolut a la Confederació Catalano-Aragonesa. Repassem una mica la història amb la Viquipèdia.

De la Viquipèdia:
Els Habsburg havien passat a ser reis d‘Espanya  per mor del casament de Joana, la filla gran dels Reis Catòlics amb Felip el Bell d’Habsburg, arxiduc (infant en terminologia espanyola) d’ÀustriaFelip el Bell va esdevenir, a la mort del seu pare Maximilià, emperador del Sacre Imperi Romano-GermànicJoana va aportar al patrimoni els regnes de Castella i de Lleó i el Regne de Granada per un cantó i la Confederació Catalano-Aragonesa formada pel Principat de Catalunya, el regne d’Aragó, el Regne de València, el Regne de Mallorca, els regnes de Sicília i Sardenya, així com el Regne de Nàpols i els ducats d’Atenes i Neopàtria per l’altre, a més del Nou Mon. L’hereu fou Carles I (1500-1556). Emperador del Sacre Imperi. I continuà amb Felip II (I) entre 1556-1598Felip va succeir Carles quan aquest abdicà el 1556. Educat a la castellana, va seguir una política totalment antagònica a la del seu pare: aviat va establir Madrid i El Escorial (1561) com a seu de la cort i residència reial, reduint les visites als seus estats i establint definitivament la pràctica de l'absentisme tan habitual de la dinastia dels Habsburg.[1] Va visitar el Principat el 1564 i el 1585.[1]
Felip III (II) entre 1598-1621: va visitar el Principat el 1599.[1]
Felip IV (III) entre 1621-1665: va ser amb Felip IV que la tensió entre l'absolutisme dels Habsburg i la tradició pactista va acabar esclatant al Principat de Catalunya en l'anomenada Guerra dels Segadors (1640-1652, i enmig de la Guerra dels Trenta Anys), a causa de les reformes inconstitucionals que volia impulsar el favorit comte duc d'Olivares en matèria política i fiscal. Catalunya va arribar a destronar-lo i coronar com a rei Lluís XIII de França, però els exèrcits de l’Habsburg acabaren imposant-se. Com a conseqüència, Els Comtats del Rosselló i de la Cerdanya (l'actual Catalunya Nord) foren separats de la resta d'aquest país i cedits a la monarquia francesa.[1] Felip IV va visitar el Principat el 1626.[1]

Carles II (també II) entre 1665-1700: la relació es va destensar amb el nou rei, amb el qual fins i tot es va cooperar (rara situació que hom ha anomenat neoforalisme).[1] El seu govern fou més pragmàtic i va intentar compatibilitzar les seves decisions amb la diversitat institucional dels regnes. No va visitar mai el Principat.[1]

Vegem l'article:


HISTÒRIA
El Tractat dels Pirineus: França i Espanya mutilen Catalunya
Marc Pons

Tarragona. Diumenge, 6 de novembre de 2016


El 7 de novembre és una data amb una significació especial per a Catalunya. Sobretot per als catalans del departament francès dels Pirineus Orientals, que la reviuen reivindicant la catalanitat del territori. 

El 7 de novembre de 1659 les monarquies hispànica i francesa signaven un acord de pau que posava així terme a la guerra iniciada entre ells el 1635–el Tractat dels Pirineus– que mutilava Catalunya: li amputava els territoris de l'antic comtat del Rosselló i bona part del de la Cerdanya. El bressol històric de la nació catalana. [Nosaltres havíem sentit explicar que a Espanya (de fet el Regne de Castella) no li va doldre gens ni mica la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya pel fet que mai no havien estat seus...]

Enguany aquesta reivindicació té un motiu afegit. La recent modificació del mapa regional francès –que comporta la desaparició de la denominació Roussillon– ha desvetllat la consciència dels indiferents i els ha unit als sectors tradicionalment més reivindicatius. Oui au Pays Catalan (Sí al País Català) és la nova divisa del catalanisme del nord. La catalanitat que es resisteix a quedar diluïda dins la nova macroregió administrativa que París –graciosament i arbitràriament– ha anomenat Occitània.

Per què la guerra?
Per entendre les raons d'aquella pau –la de 1659– cal retrocedir uns quants anys més i situar-se en les causes de la guerra. Corria l'any 1618 (40 anys abans) i els problemes financers de la monarquia hispànica –causats en bona part per la corrupció– aventuraven un canvi de cicle. La fi de la supremacia dels Habsburg hispànics. La postració del domini espanyol a Europa. A París, a Londres i a Estocolm ho observaven amb atenció. I la guerra que va esclatar –la dels Trenta Anys– no tenia cap altre propòsit que dirimir un nou lideratge a Europa. Francesos, anglesos i suecs es van aliar per fer llenya d'arbre caigut. Més endavant s'embrancarien en mil conflictes. Però això són figues d'un altre paner. La guerra dels Trenta Anys va significar la fi del lideratge espanyol. També seria l'inici de la decadència espanyola. Les derrotes no vénen mai soles. I amb la de Successió –50 anys més tard– se certificaria el descens espanyol a la segona divisió de les potències continentals.


Edicte de prohibició de la llengua catalana al Rosselló i la Cerdanya

La Guerra dels Trenta Anys –sense cap mena de dubte l'autèntica primera guerra mundial– es va vestir de conflicte religiós. En aquells anys era un recurs molt habitual. Sorprenentment, ho és ara encara. I es va voler veure Europa, i les seves colònies –que equivalia a dir el món–, dividida en dos grans blocs: el catòlic i el protestantLa monarquia hispànica liderava el bloc catòlic. Amb l'aliança d'Àustria i  el suport espiritual del Vaticà. Llavors els Estats Pontificis ja no eren el que havien estat. Els pontífexs havien vist –en diverses ocasions– la basílica de Sant Pere convertida en una taverna en mans dels soldats francesos, i fins i tot dels seus tradicionals aliats espanyols. En canvi, al pretès bloc protestant no hi havia un lideratge clar. Anglaterra i Suècia prioritzaven l'objectiu: enderrocar l'edifici hispànic. I França –que havia decretat llibertat de culte per acabar amb un conflicte intern també perversament vestit de religió– feia el camí bastant pel seu compte.

Què va passar en aquella guerra?

Anglaterra, Suècia i Saxònia –un principat independent alemany que s'havia afegit a la festa de l'arbre caigut– van consolidar les seves posicions en les seves àrees geogràfiques d'influència. I, a més a més, els anglesos van obtenir certs beneficis comercials.  Però França va ser la gran guanyadora del conflicte. Perquè va aconseguir el seu propòsit bàsic: trencar el cinturó de dominis hispànics que els encotillaven. Els Habsburg –els hispànics– havien dominat territoris que encerclaven França per la part continental –l'est, el nord-est i el nord–. Una autèntica amenaça que no tan sols impedia l'expansió territorial del gall francès sinó que comprometia la seva autoritat dins el galliner. Tal com s'havia vist en les jacqueries –una revolta social i nacional a Occitània de proporcions extraordinàries– que els Habsburg hispànics van estimular amb el propòsit d'esvalotar el galliner al Borbó.


UUn  mapa de Catalunya amb tots els comtats inclosos, del 1608

El de les perruques impossibles, la cara empolsada i la piga pintada amb llapis de carbó –la moda del maquillatge masculí causava furor a París– estava fent el mateix a Catalunya. L'any 1640 va esclatar la revolució dels Segadors, una revolta anti-senyorial i anti-castellana que va assolir el seu punt culminant amb la proclamació de la República de Pau Claris. La dels quaranta dies. Llavors els francesos havien intervingut militarment ocupant el Principat amb la peregrina excusa de consolidar la independència catalana i amb la col·laboració inestimable del partit pro-francès local. El pretext perfecte per a Olivares, el ministre plenipotenciari espanyol i campió absolut –en totes les categories– de la catalanofòbia, per carregar el front de guerra sobre Catalunya. Amb aquests elements s'explica per què la guerra franco-hispànica va tenir un horitzó més perllongat en el temps. La Guerra dels Trenta Anys es resolia el 1648. I la pau franco-espanyola trigaria onze anys més.

I el Tractat?

Els espanyols, que feia anys que reculaven, van acceptar unes condicions humiliants. En part, perquè havien perdut als camps de batalla. França iniciava l'etapa de la seva plenitud i assolia el lideratge indiscutible a Europa. La superpotència mundial. I en part, també, perquè els espanyols van portar a terme una gestió nefasta comparativament a l'ofici i el criteri que van demostrar els francesos. A priori, la desfeta diplomàtica espanyola estaria relacionada amb la clamorosa derrota militar prèvia. Però la relació familiar –eren oncle i nebot– entre Olivares, el catalanofòbic, i Méndez de Haro, el cap de la missió diplomàtica espanyola, crea una ombra de sospita més que raonable. Méndez de Haro i Coloma, els negociadors espanyols, eren uns sapastres seleccionats i apoderats a propòsit per la seva incompetència?; o, simplement, tenien instruccions concretes i concises de claudicar en les reclamacions franceses sobre Catalunya? O totes dues coses?

Ni l'Habsburg hispànic –en la seva qualitat de comte de Barcelona i rei d'Aragó– ni Olivares, encara menys perquè no tenia cap poder legítim sobre els països de la corona d'Aragó–, tenien facultats per negociar la mutilació de Catalunya

Els antics comtats del Rosselló i de la Cerdanya, que amb anterioritat havien format part de l'efímer regne de Mallorca, havien estat revertits a la corona catalano-aragonesa amb un tractat –plenament legítim i vigent en aquell moment– que prohibia la seva alienació. Només les institucions catalanes –la Generalitat i la Junta de Braços– tenien poder per revocar aquell tractat. I la Pau dels Pirineusla mutilació de Catalunya– va ser acordada a esquena dels catalans. 

A traïció. 

Una pau encara més transcendent, que va comportar, també, l'acord matrimonial entre un fill del rei francès i una filla de l'espanyol. Un plançó d'aquest acord seria el primer Borbó espanyol, que arribaria al tron de Madrid tres dècades més endavant.

L'antiga universitat de Perpinyà en el segle XVIII

Els límits

La nova frontera que es va traçar entre Borbons i Habsburg també resulta, com a mínim, controvertida. Les historiografies espanyola i francesa han insistit fins a la sacietat que tant els uns com els altres van voler convertir els Pirineus en una frontera natural. Una simple observació del mapa ho desmenteix categòricament. La Cerdanya va ser dividida just pel mig de la plana. Els Pirineus la separen del Conflent, i el Segre –que marca el relleu de la comarca– no s'orienta cap a la Mediterrània. I, també, els Pirineus separen Navarra i Biscaia de Guipúscoa. Si el trencaaigües de la serralada havia de marcar el límit precís, l'Alta Cerdanya estaria sota administració catalana, i Guipúscoa estaria sota administració francesa. Capítol a part mereix el cas de Llívia. En el tractat dels Pirineus es va dir que passaven a administració francesa tots els pobles de l'Alta Cerdanya. Però la categoria de vila que ostentava la va convertir en un curiós enclavament.

Els Borbons francesos no van complir cap de les disposicions addicionals del tractat. Les institucions catalanes de Perpinyà van ser abolides l'any següent. I la llengua catalana va ser proscrita el 1700, i especialment perseguida a partir de la Revolució francesa de 1789

En canvi, en els últims anys, els límits polítics i culturals que han separat la Catalunya del Nord i el Principat durant més de tres segles s'han diluït. I la Catalunya Nord reivindica la seva catalanitat amb la mirada posada cap a Barcelona, la seva capital natural. Més que cap a Montpeller o cap a Tolosa de Llenguadoc –la nova capital regional imposada per París–. I reivindica un estatus regional propi –el País Català que l'identifiqui davant del món. Disposar d'instruments polítics –fins i tot amb les limitacions que imposa la tradició jacobina de l'Estat francès– de col·laboració cultural, social i econòmica amb el Principat de Catalunya i amb el conjunt dels Països Catalans.

 Marc Pons 

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada