diumenge, 20 de novembre de 2016

19/11/2016. Franquisme. Gemma Aguilera. Es pot ser antifranquista i monàrquic? Ens explica l’abaixada de pantalons del PSOE i del PCE encara a l’exili admetent, tolerant i aclamant la monarquia borbònica. Hem de recordar que malgrat que Alfonso XIII va fugir d’Espanya el 1931, el seu sentiment franquista es va desvetllar durant la guerra que en Franco havia fet contra Catalunya.

Benvolguts,

Ja hem explicat moltes vegades la qualitat dels articles de la Gemma Aguilera, opinant sobre temes diversos des d’infraestructures fins a federacions esportives passant pel procés independentista!

Avui presentem un altre article sobre franquisme, de molta qualitat segons la nostra modesta opinió!

Ens explica l’abaixada de pantalons del PSOE i del PCE encara a l’exili admetent, tolerant i aclamant la monarquia borbònica. Hem de recordar que malgrat que Alfonso XIII va fugir d’Espanya el 1931, el seu sentiment franquista es va desvetllar durant la guerra que en Franco havia fet contra Catalunya i un exemple pot servir per aclarir-ho. El 26 de gener del 1939 l’exèrcit franquista va entrar a Barcelona per la Diagonal. Vegem quins són els telegrames d’Alfonso XIII, del seu fill Juan de Borbón, i de passada recordem els telegrames dels altres feixistes de l’època, Hitler, Mussolini,  que havien ajudat Franco a guanyar-nos, bombardejant Euskadi i bombardejant Catalunya:

L’ex rei d’Espanya Alfonso XIII es va afegir a les celebracions amb aquest telegrama“Mi felicitación entusiasta y cordial extensiva a todo ese glorioso Ejército mandado por V.E. y mi gratitud como español con la reiteración de mi adhesión y de mi confianza en el despertar de nuestra Patria.  !! Viva España !! Alfonso XIII.”
El fill d’Alfonso XIII, Don Juan de Borbón avi de l’actual rei d’Espanya) igualment va felicitar al general Franco: “Felicito de corazón a V.E. con el orgullo de ser español por el victorioso remate tan ejemplar que redime para España queridas provincias catalanas. Con la emoción que siento ante el heroísmo invencible ejército, Generales y Mando Supremo le saluda afectuosamente. Juan de Borbón.”
El “Caudillo” li va contestar. “Recibo con vuestra felicitación el entusiasmo emocionado con que participáis en las glorias de nuestra juventud que forja la España Grande que todos anhelamos.  En día tan señalado para nuestra Patria os envío el más afectuoso y sentido de los recuerdos.  Generalísimo Franco.”
L’ocupació militar de Barcelona desperta en el que utilitzava el títol de “Conde de Barcelona” “el orgullo de ser español por el victorioso remate tan ejemplar que redime para España queridas provincias catalanas”.  En la seva contestació el “Generalísimo” es refereix al dia de l’ocupació com a “día tan señalado para nuestra Patria”.

I ens presenta una pregunta que analitza i mig respon ella mateixa.

Vegem l’article:

Es pot ser antifranquista i monàrquic?

Els governs que ha tingut l’Estat són la conseqüència lògica de la renúncia de l’esquerra espanyola i de l’antifranquisme a trencar totalment amb el règim
 
19/11/2016

L’Estat espanyol està governat per un partit legitimat a les urnes que prové de les estructures del franquisme, del qual mai ha renegat obertament. I està flanquejat pel PSOE, que tot i venir d’una tradició republicana, durant l’exili ja havia abraçat la monarquia. Per si hi havia dubtes, el socialista Gregorio Peces Barba ho va aclarir l’any 1982 després que el PSOE hagués obtingut majoria absoluta:

“Monarquía y Parlamento son términos complementarios, y su integración en la monarquía parlamentaria produce una estabilidad, un equilibrio y unas posibilidades de progreso difíciles de encontrar en otras formas de Estado"

El PCE, que va ser el partit hegemònic en la lluita antifranquista, també s’havia declarat monàrquic: 

“Consideramos a la Monarquía como un régimen constitucional y democrático [...] Estamos convencidos de ser a la vez enérgicos y clarividentes defensores de la unidad de lo que es nuestra patria común".

Així, l’esquerra antifranquista espanyola no només deixava enrere la seva tradició republicana, sinó que abraçava un nou règim basat en un estat centralitzat i amb capacitat per establir un estat d’excepció permanent contra qualsevol dissidència envers la unitat d’Espanya, amb la institució monàrquica, l’església i l’exèrcit, com a garants d’aquesta unitat. O el que és el mateix, com a garantia dels privilegis pactats entre la dreta, l’esquerra i els poders econòmics l’any 1978Uns pactes als quals s’hi van sumar el nacionalisme basc i català que, temorós que la violència al carrer anés a més i d’un possible intent de cop d’Estat, va rubricar els acords de la Moncloa sense veure venir la trampa de la  LOAPA, 

·         que ignorava la promesa del reconeixement de les nacions històriques
·         i les rebaixava a la mateixa alçada que les regions inventades.

Els governs que ha tingut l’Estat espanyol des que Franco va col·locar Joan Carles I, i les seves polítiques econòmiques, socials i culturals que han deixat un país fet pols en tots els sentits, són la conseqüència lògica d’aquesta renúncia de l’esquerra espanyola i de l’antifranquisme a trencar totalment amb el règim. Van preferir una simple reforma de l’Estat franquista, apuntalada per una institució no democràtica que garantís els privilegis de les elits polítiques i econòmiques abans que anihilar les estructures franquistes i construir un Estat plenament democràtic i amb un repartiment de poder real.

Però el pecat original és més greu. Els partits van rebutjar una transició netament democràtica que foragités de la societat polítics de Franco, policies, jutges corruptes i tribunals militars, que van trobar un còmode encaix gràcies a la Transició. A tots aquests mai ningú no els va destorbar ni els va demanar explicacions. Ni als que encara són vius ni als morts.

·         Una llei d’Amnistia feta a mida va permetre la supervivència d’un poder judicial fidel al franquisme i al principi constitucional no escrit del dret natural superior de la defensa de la ‘unidad de destino de lo universal’. 
·         Un pacte entre els franquistes i les forces democràtiques per enterrar la memòria històrica del període republicà, 
·         I la il·legitimitat originària de la monarquia 'joancarlista'. 

Malauradament aquell pòsit sobreviu i es perpetua a través de les contínues sentències de tribunals espanyols que setmana sí setmana també arriben a Catalunya.

Es pot ser antifranquista i monàrquic? Segurament sí, però cal voler trencar amb aquest pòsit franquista. I aquesta pregunta ja és més difícil de respondre. 

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada