Benvolguts,
L’article,
de caire filosòfic, gira al voltant d’aquest concepte:
"L’aposta
per la República Catalana és l’única ruptura possible amb el règim del
78".
Amb
el seu corol·lari:
“O
s’està per la República Catalana o s’està per la monarquia espanyola"
És una afirmació
clarivident. I enverinada. Perquè sabem
que, al Parlament de Catalunya, la signarien Puigdemont, Junqueras i
Gabriel, però no ho farien –amb raons i excuses diverses– Fachín,
Arrimadas, Albiol ni Iceta. Aquest és el fons de la qüestió, aquesta és la
línia que separa i defineix els posicionaments polítics a la Catalunya del 2016:
Ja
ens podem afanyar a fer que aquest 50/50 passi a 70/30 tal com diuen les enquestes!
Vegem l'article:
La ideologia de
la independència
"El fons de
la qüestió, la línia que separa i defineix els posicionaments polítics a la
Catalunya del 2016 és aquesta: o s’està per la República Catalana o s’està per
la monarquia espanyola"
per Francesc
de Dalmases 15/11/2016
Un dels valors principals del procés
independentista és la capacitat d’aplegar al si d’una causa comuna sectors
polítics i socials diversos. De
fet, és el valor essencial de
l’independentisme perquè és el que ens acosta més a l’ideal republicà.
Una república independent
no és, per definició, ni de dretes ni d’esquerres, sinó que evoluciona
políticament, i de forma cíclica, en funció d’allò que tria la seva població a
través de mecanismes democràtics establerts.
L’antropòleg
Jordi Fexas es refereix sovint a la feina pendent que tenim a Catalunya per
desideologitzar el concepte de república. Fexas assumeix que l’èxit del projecte
republicà s’assegura, precisament, deslligant-lo de sigles i ideologies
concretes, i obrint-lo a totes les opcions i col·lectius polítics que fan de la lluita per la República Catalana
una lluita compartida.
És des
d’aquesta perspectiva que cal entendre i analitzar el valor de l’acord
entre posicions polítiques diferents, sovint oposades, per bastir els
fonaments de la nova república.
Potser
ens hi hem acostumat, però no està de més recordar que Puigdemont és
president gràcies a una coalició política excepcional que agrupa l’actual
PDCat, Esquerra i un nombre significatiu i transversal d’independents. I la materialització d’aquesta presidència va
ser possible, és possible, pel suport explícit de l’Esquerra Independentista a
través de la CUP Crida Constituent. La mateixa suma que farà possible
l’aprovació dels nous pressupostos del Govern.
Enlloc
d’Europa podem trobar un escenari polític amb aquests valors i amb aquesta
complexitat. Perquè hi ha dificultats –clar que hi ha dificultats!-, però la
capacitat de síntesi i entesa ha fet possible superar tots i cadascun
dels entrebancs que l’Estat, i nosaltres mateixos, hem anat plantejant.
En un
valuós escrit publicat a Crític
aquesta mateixa setmana, el president del Grup d’ERC a l’Ajuntament de
Barcelona, Alfred Bosch, definia perfectament el mapa polític a
Catalunya:
"L’aposta per la República Catalana
és l’única ruptura possible amb el règim del 78".
És una
afirmació clarivident. I enverinada. Perquè
sabem que, al Parlament de Catalunya, la signarien Puigdemont, Junqueras i Gabriel, però no ho farien –amb raons i
excuses diverses– Fachín, Arrimadas,
Albiol ni Iceta. Aquest és el fons de la qüestió, aquesta és la línia que
separa i defineix els posicionaments polítics a la Catalunya del 2016:
o
s’està per la República Catalana o s’està per la monarquia espanyola.
Això vol
dir que no existeixen dretes i esquerres? No! Això vol dir que en el camí cap a
la independència cal bandejar els respectius plantejaments polítics en camps
concrets? No, ni pensar-ho. Però sí vol dir que la capacitat de construir un nou subjecte polític es mesura, sobretot, per
la capacitat i generositat de tots els actors que en volen formar part de no demanar-ne l’exclusivitat ideològica.
I això ja ho estem fent. Cal
escriure-ho, cal recordar-ho, perquè s’acosten temps en què els unionismes de
tot color i mesura miraran
d’esberlar la unitat independentista apuntant les contradiccions ideològiques
del bloc independentista (Per
cert, paradoxalment, on s’ha observat la força predemocràtica de les elits i on
s’ha anorreat la diferència política és, precisament, al parlament espanyol,
amb la participació activa de socialistes i ciutadans per facilitar l’elecció
d’un president popular).
En el cas de Catalunya, la resposta és fàcil i
evident: la
diversitat ideològica de l’independentisme no només no és una feblesa, sinó que és
la gran fortalesa d’aquest procés.
Francesc de Dalmases
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada