dissabte, 5 de novembre de 2016

27/10/2016. Procés. Jordi Solà Coll. Estat de setge. El cas de Joan Coma i la responsabilitat política i social del poble de Catalunya. L’estratègia de l’Estat és la de pressionar a un únic subjecte a partir del concepte d’individuació de responsabilitats a fi de dividir i, encara més, atemorir amb represàlies. Comença a quallar en el discurs sobiranista la necessitat de plantejar escenaris on la desobediència civil tingui un rol determinant en el procés d’independència.

Benvolguts,

En Jordi Solà ens fa veure a partir de la situació de Joan Coma que som en estat de setge i planteja el seu raonament en el paràgraf:
L’estratègia de l’Estat –que ens hauria de fer pensar a tots– és la de pressionar a un únic subjecte a partir del concepte d’individuació de responsabilitats a fi de dividir i, encara més, atemorir amb represàlies –Joan Coma podria arribar a enfrontar-se a penes de fins a vuit anys de presó–, precisament quan comença a quallar en el discurs sobiranista la necessitat de plantejar escenaris on la desobediència civil tingui un rol determinant en el procés d’independència.

I els catalans som tan ases que els seguim el corrent!

Ahir les CUP i JxS es van barallar dialècticament com gat i gos, perquè les CUP pretenien que el Govern català podia haver fet quelcom per evitar que el mossos anessin a detenir la batllessa de Berga. I evidentment Catalunya podia no haver arribat a aquesta situació, només hauria calgut no haver acceptat la Transacció (que no transició), no haver acceptat continuar lligats a Espanya un cop mort el Dictador, no haver acceptat la imposició d’un rei a qui no havíem votat, no haver acceptat la Llei d’Amnistia, no haver acceptat el “cafè para todos”, etc. Nosaltres com tots els pobles sortint d’una salvatge dictadura, com Rússia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia Bulgària, Sèrbia, etc, havíem d’haver demanat l’empara internacional per alliberar-nos des de l’endemà de la mort del Franco.

Però no ho varem fer!

La culpa és de tots els catalans, no només dels que manen avui...

Tinguem clar que un cop mort el dictador, s’havia d’haver tornat a la situació anterior del cop d’estat i de la guerra com varen fer en circumstàncies semblants tots els països esmentats més amunt. Per tant la darrera vegada que els catalans havien votat fou el febrer del 1936, formant part de la Generalitat de Catalunya i per tant de la II República espanyola (no de cap monarquia borbònica!). I per això en Tarradellas va tornar de l’exili el 1977 en olor de santedat, com a representant del poble de Catalunya.

Tanmateix hi va haver una monstruosa trampa inicial que és no preguntar a cada territori, sota la supervisió del Tribunal Internacional de l’Haya o de qui sigui, si volien la independència o si no la volien.

Si s’hagués fet aquest pas previ s’hauria d’haver iniciat una segona etapa que hagués permès, i s’hauria d’haver incentivat, també sota la supervisió del Tribunal Internacional corresponent, les negociacions sobre la  independència dels territoris que ho volguessin, i els que no ho volguessin,  així com el retorn a les condicions que havien tingut durant la República dels territoris que haguessin volgut continuar units.

Segurament que en una tercera etapa cada un dels territoris, independents, ajuntats o com sigui, escollirien quin règim volien a partir d’aquell moment (dictadura o monarquia o república o teocràcia o el que fos).

Recordem que en la Transacció primer varen perpetrar l’enganyifa de col·locar el Borbó sota soroll de sabres i de togues, sense opció a fer-ho d’una altra manera, després va reinstaurar-se la Generalitat i després va arribar tota la resta d’enganyifa de la la Llei d’Aministia, de la Constitució, del “cafè para todos”, etc.

Vegem, de tota manera què hi podem fer, segons en Jordi Solà Coll:


27/10/2016. 22:00 H
Estat de setge. El cas de Joan Coma i la responsabilitat política i social del poble de Catalunya
És una evidència que Catalunya viu en un veritable estat de setge judicial, en tant que hi ha més de quatre-cents ajuntaments en el punt de mira de l’Estat a causa dels recursos –i requeriments– presentats per part de diferents institucions estatals, entre les quals cal destacar la delegació del govern espanyol. La situació –que inclou també la via penal contra regidors i diputats– ha esdevingut insostenible i res fa pensar que canviarà en el futur més immediat. Ben al contrari, els indicis assenyalen que a mesura que el procés avanci les condicions s’agreujaran. A parer meu, humilment, penso que més enllà de la necessària discreció en les gestions d’empara als municipis catalans, convé que el govern de Catalunya faci un pas més en la resposta –radicalment pacífica i democràtica– a un Estat opressor que ens vol vivint en l’opressió.

No entraré a relatar els motius dels recursos presentats contra els municipis ni tampoc tinc intenció de tornar sobre les querelles contra alguns dels polítics més notables del país. Sí, emperò, vull centrar-me en el cas que ens toca més a prop i que té en la figura del regidor de Capgirem Vic, en Joan Coma, l’expressió definitiva d’allò que esdevé a la nostra geografia. De fet, l’atac de l’Audiència Nacional a un membre d’un ajuntament ho és a una de les baules més fràgils del sistema, atesa la indefensió a la qual es pot veure sotmès en un futur qualsevol edil o servidor públic que, com Joan Coma, sigui investigat arran de les seves idees polítiques.

Idees expressades en un ple municipal, on es destaquen les paraules: “desobediència, fa temps que la venim reclamant. Nosaltres sempre hem dit que per fer la truita primer s’han de trencar els ous.” I més enllà: “hem deixat de ser súbdits per esdevenir lliures i per esdevenir lliures hem de practicar la llibertat constantment.” Fet que desemboca en què per primer cop el ministeri públic sol·liciti a l’Audiència –l’antic i infaust Tribunal d’Ordre Públic– que investigui a un càrrec electe per incitar a la sedició.

L’estratègia de l’Estat –que ens hauria de fer pensar a tots– és la de pressionar a un únic subjecte a partir del concepte d’individuació de responsabilitats a fi de dividir i, encara més, atemorir amb represàlies –Joan Coma podria arribar a enfrontar-se a penes de fins a vuit anys de presó–, precisament quan comença a quallar en el discurs sobiranista la necessitat de plantejar escenaris on la desobediència civil tingui un rol determinant en el procés d’independència.

La qüestió –apuntada més amunt– radica en el fet que la situació de Joan Coma es pot estendre com una taca d’oli i, en aquest sentit, l’Estat ens repta –d’alguna manera ens interpel·la. Podem reaccionar o àdhuc romandre immòbils. Per tant, la pregunta és on estan just ara els límits de la nostra capacitat de resistència i fins on estem disposats a arribar. Els postulats de desobediència envers un Estat espanyol –reitero– opressiu i opressor, demanen que es pugui mantenir un escenari d’oberta oposició civil no violenta en contra d’aquest mateix Estat. No debades, l’activació d’una Assemblea d’Electes de Catalunya –tot i no haver pres forma jurídica ni adoptat cap protocol– contempla de manera implícita un escenari de conflicte en forma de suspensió de l’autogovern.

Thoreau, a Civil Disobedience ho recalcava sense embuts: “Under a government which imprisons any unjustly, the true place for a just man is also a prison.” Ell mateix acabà a la garjola com a forma civil –i pacífica–de desobediència. Mai, la llei, pot imposar el seu dictat a la voluntat dels homes. Perquè la llei és un mer consens –una convenció–i quan aquest es trenca només hi ha dues possibilitats: resignar-se a ser una víctima o alliberar-se. El cas de Joan Coma ens situa en la cruïlla. Perquè, al capdavall, el presumpte delicte de sedició no és altra cosa que la tenaç persecució d’una opinió política –torna l’esperit d’Erri De Luca. Com a col·lectiu que té la voluntat d’emancipar-se no podem abandonar-nos al terror totalitari. Dir que cal desobeir no és el mateix que desobeir. Però si s’escau això darrer, cal tenir el coratge en reconèixer que no ens podem abandonar a la por i que, en l’actual context, hi ha un preu a pagar per la llibertat del nostre poble.
Jordi Solà Coll

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada