Benvolguts,
Comentem avui un article
molt punyent, molt ben escrit, d’en Xavier Díez, de títol El que passa a Catalunya.
Parla de la Transició. Hem parlat reiteradament en
aquest Bloc de la mal anomenada Transició.
I hem de reconèixer que
el franquisme
ha guanyat! Va guanyar el 1939, va guanyar (per golejada, atada y bién atada)
del 1975
al 1981
i continua
guanyant avui!
En la Transacció del 1975 al 1981 es va realitzar, amb la hipòcrita conjura amb Carrillos i
Gonzàlezs el que en castellà en diuen “que todo cambie para que nada cambie!”
Ho hem expressat moltes
vegades. I l’eina
ideal, perfecta, fou la mal anomenada transición, que s’ha de dir
Transacción, i que es pot expressar així:
“Nosaltres els fatxes, l’exèrcit, l’església i les dretes
en connivència amb les esquerres, amb la inspiració divina del Franco, proposem
la reinstauració de la monarquia i en contrapartida, tots plegats, ens donem
una llei d’amnistia que perdoni tots els crims que els antifeixistes no havíen
realitzat en 40 anys i que
perdoni també tots els crims que nosaltres els franquistes sí que haviem
realitzat durant 40 anys.”
I també així:
La transició la
varen fer ells (la casta), i
la varen fer per a
ells. I a ells els ha anat
molt bé durant 40 anys!
I aquesta situació no és
suportable. Com als anys de la guerra i de la miserable i cruel postguerra,
sembla que les dretes (i les esquerres), població i partits polítics espanyols,
antics i nous, dinàstics o no, com a resultat del rentat
de cervell que les dretes (i les esquerres)
han fet a la població espanyola, magma plàstic o
modelable o secta que es pot definir com a “adoradors del franquisme” els tenim tots en contra nostra. Ens odien al mateix temps que ens roben
16.000M€ cada any! (També es pot dir que ens roben 16.000M€ cada any i per això fan
veure que ens odien!)
És el que hem definit
molts cops, nosaltres i molts altres, com el “franquisme sociològic” que provoca la síndrome
d’Estocolm a la población espanyola, com els va passar als soldats i
comandaments britànics del film "El
pont del riu Kwai"...
Diu l’article:
Una hipotètica democràcia suposava (en el període de la
Transacció) una amenaça per mantenir la capacitat d'enriquir-se il·lícitament o tot
allò que el franquisme havia robat (des d'empreses públiques fins a nadons).
I cal afegir-hi els robatoris d’empreses de propietaris no-afectos que havien hagut de tancar per manca de
llicències d’importació fins a empreses el propietaris de les quals o havien mort o havien hagut de fugir del país per
salvar la pell!
Vegem l’article i païm-lo molt bé!
14 novembre 2016 2.00 h
TRIBUNA
El que passa a
Catalunya
Xavier Díez – Historiador
De la Viqui:
Xavier
Diez i Rodríguez (Barcelona,1965) és un escriptor i historiador català
especialitzat en els moviments socials al segle XX. Xavier Diez és diplomat en
magisteri, llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de
Barcelona i doctor en Història Contemporània per la Universitat de Girona.[2]
Ha publicat assaig, narrativa i poesia. Ha col·laborat amb diversos mitjans
d'informació i és un actiu blogaire. Ha exercit de mestre i és professor
d'Història Contemporània de la Universitat Ramon Llull. De cara a les eleccions
al Parlament de Catalunya de 2015, es va presentar en un lloc simbòlic de la
llista de la candidatura Candidatura d'Unitat Popular - Crida Constituent a la
circumscripció de Girona.
“Tots sabem que l'única manera de reformar Espanya és alterant les seves
fronteres
L'historiador Xavier Casals acaba de
publicar La Transición Española.
El voto ignorado de las armas,
en el que resulta ser una obra de referència per comprendre les dimensions i abast
de la Transició. Casals, amb un estil ponderat i tractament rigorós,
ha
disseccionat aquest període històric en base a la dialèctica entre fonts
documentals i dibuixa un panorama fosc, més dur i colpidor del que imaginen els
crítics amb aquell procés en què el franquisme
es va disfressar de democràcia. A
diferència d'altres treballs precedents, aquesta obra marca un punt fronterer entre el periodisme que
especula i la historiografia capaç d'analitzar amb prou distanciament
esdeveniments del passat.
L'historiador barceloní planteja una tesi
interessant a partir de fets coneguts. La Transició espanyola fou la més violenta de les que van tenir lloc al
continent des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Diverses recerques indiquen
que entre 1973 i
1982 es van produir entre 500 i 700
morts en 3.200
accions violentes de caràcter polític, molt més que durant el pistolerisme de la dècada de 1920.
Ara bé, l'autor considera que aquest ambient acabà esdevenint un factor que consolidà la
democràcia respecte a aquells que feien servir les armes per
desestabilitzar-la. És constatable que, en quatre dècades, l'Estat
ha passat a tenir una de les taxes d'homicidi més baixes del món occidental, i l'opinió pública
del país rebutja, de manera gairebé unànime, la violència amb finalitats
polítiques.
Ara bé, les prop de 800 planes d'un llibre ben documentat i que repassa amb
exhaustivitat la major part dels episodis controvertits del període permeten al lector fer la seva pròpia composició.
Més enllà de la voluntat de Casals, l'obra ens radiografia una Espanya en transició no
allunyada d'una Alemanya Oriental en què els diversos serveis d'espionatge
escruten la vida privada de milions de ciutadans i l'estat destrueix les vides
d'aquells no disposats a acotar el cap. A diferència de l'Stasi, avui no és possible consultar els arxius
d'un estat policial que ho sabia gairebé tot de tothom. A banda de les dificultats imposades als historiadors per
consultar fonts oficials, es van destruir els arxius del partit únic, i les
normatives vigents, fonamentades en la llei d'amnistia de 1977 (de “punt
final”) consolidada en alguns preceptes constitucionals, impedeixen indagar en
la crua impunitat dels aparells repressius. Precisament, una de les
coses que destaquen del període és la connivència entre cossos policials, exèrcits, jutges i
una llarga cadena de violència subcontractada a grups d'ultradreta o mercenaris
de fortuna (ultradretans italians, argentins o
l'OAS francesa) per intimidar l'oposició i controlar un procés a la democràcia
viscut com una amenaça del (al) franquisme.
És fins a cert punt
normal. Cada cos repressiu disposava del seu propi servei d'espionatge, un dels quals el Seced, controlat directament
per Carrero Blanco, constatava que la corrupció era
generalitzada entre les elits franquistes i els seus col·laboradors. Una hipotètica democràcia suposava una
amenaça per mantenir la capacitat d'enriquir-se il·lícitament o tot allò que el
franquisme havia robat (des d'empreses públiques fins a nadons). D'aquí que la violència era un instrument per tal que la democràcia no anés més enllà dels
límits que les classes dirigents franquistes estiguessin disposades a concedir,
és a dir, que cap franquista cedís ni un mil·límetre en el seu poder o
privilegis. Els grups d'ultradretans servien per intimidar aquells
partidaris d'una democràcia real o els qui plantegessin una manera alternativa
d'entendre el poder. D'aquí que la violència se centrés a perseguir la dissidència
que plantegés escenaris alternatius (contra l'esquerra o els nacionalismes basc
i català). D'aquí que disposem d'una
democràcia esterilitzada, de curt abast, en què
els descendents dels franquistes continuen ocupant els espais clau i els
ressorts estratègics de l'estat (si cal, amb lleis mordassa).
De fet, la histèria
anticatalana l'hem d'entendre com la preocupació del franquisme tàcit actual de
qüestionar l'statu quo.
Periodistes com Jordi Borràs han destapat bona part de les connivències entre la ultradreta i
l'anticatalanisme militant, i la seva connexió amb aquest estat profund en què
es mou cert discurs victimista estil Inés Arrimadas. Tanmateix, tots sabem què passa a Catalunya: que una de les
poques persones amenaçades per haver remogut la ferum de les clavegueres de
l'estat és Jordi Borràs.
Al cap i a la fi, tots sabem que l'única manera de reformar Espanya és
alterant les seves fronteres. Al cap i a la fi, l'única manera de derrotar el
franquisme és constituint una República Catalana.
Xavier Díez
Joan A. Forès
Reflexions
COMENTARIS
#1 MARC RAVENTÓS CARDONA
Ben dit, sí senyor!
Dilluns, 14 novembre 2016 8.15
+2#2 MONTSERRAT PAMIES PASCUAL
Molt bé senyor Díez. La gent del càrrer, com jo, s'adona que no ha
canviat res i que la manera de fer nefasta del franquisme continua. Cert que no tenim els detalls, però no ens calen
perquè reconeixem en la vida cotidiana els malsons que ja
em viscut abans. Ara disfressada, és cert, però no menys letal pels que volem verdadera
llibertat. Per aixó sortim, un cop darrera l'altre, ens organitzem
en els nostres pobles i comunitats per resistir i treballar per deslliurar-nos d'aquesta
herència que ens vol fer desaparéixer.
Dilluns, 14 novembre 2016 9.03
+2#3 MIQUEL ALTIMIRES I ROS
Magistral, un llibre imprescindible de llegir.
Dilluns, 14 novembre 2016 9.03
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada