dilluns, 14 de novembre de 2016

14/11/2016. Xavier Díez. El que passa a Catalunya. El franquisme va guanyar el 1939. El franquisme va guanyar (per golejada, atada y bién atada) del 1975 al 1981 amb la Transacció. I el franquisme està guanyant avui. Al cap i a la fi, tots sabem que l'única manera de reformar Espanya és alterant les seves fronteres. Al cap i a la fi, l'única manera de derrotar el franquisme és constituint una República Catalana.

Benvolguts,

Comentem avui un article molt punyent, molt ben escrit, d’en Xavier Díez, de títol El que passa a Catalunya.

Parla de la Transició. Hem parlat reiteradament en aquest Bloc de la mal anomenada Transició.

I hem de reconèixer que el franquisme ha guanyat! Va guanyar el 1939, va guanyar (per golejada, atada y bién atada) del 1975 al 1981 i continua guanyant avui!

En la Transacció del 1975 al 1981 es va realitzar, amb la hipòcrita conjura amb Carrillos i Gonzàlezs el que en castellà en diuen “que todo cambie para que nada cambie!”

Ho hem expressat moltes vegades. I l’eina ideal, perfecta, fou la mal anomenada transición, que s’ha de dir Transacción, i que es pot expressar així:

“Nosaltres els fatxes, l’exèrcit, l’església i les dretes en connivència amb les esquerres, amb la inspiració divina del Franco, proposem la reinstauració de la monarquia i en contrapartida, tots plegats, ens donem una llei d’amnistia que perdoni tots els crims que els antifeixistes no havíen realitzat en 40 anys i que perdoni també tots els crims que nosaltres els franquistes sí que haviem realitzat durant 40 anys.”

I també així:

 La transició la varen fer ells (la casta), i la varen fer per a ells. I a ells els ha anat molt bé durant 40 anys!

I aquesta situació no és suportable. Com als anys de la guerra i de la miserable i cruel postguerra, sembla que les dretes (i les esquerres), població i partits polítics espanyols, antics i nous, dinàstics o no, com a resultat del rentat de cervell que les dretes (i les esquerres) han fet a la població espanyola, magma plàstic o modelable o secta que es pot definir com a “adoradors del franquisme” els tenim tots en contra nostra. Ens odien al mateix temps que ens roben 16.000M€ cada any! (També es pot dir que ens roben 16.000M€ cada any i per això fan veure que ens odien!)

És el que hem definit molts cops, nosaltres i molts altres, com el “franquisme sociològic” que provoca la síndrome d’Estocolm a la población espanyola, com els va passar als soldats i comandaments britànics del film "El pont del riu Kwai"...

Diu l’article: 

Una hipotètica democràcia suposava (en el període de la Transacció) una amenaça per mantenir la capacitat d'enriquir-se il·lícitament o tot allò que el franquisme havia robat (des d'empreses públiques fins a nadons).

I cal afegir-hi els robatoris d’empreses de propietaris no-afectos que havien hagut de tancar per manca de llicències d’importació fins a empreses el propietaris de les quals o havien mort o havien hagut de fugir del país per salvar la pell!

Vegem l’article i païm-lo molt bé!

 14 novembre 2016 2.00 h
TRIBUNA
El que passa a Catalunya

Xavier Díez – Historiador

De la Viqui:
Xavier Diez i Rodríguez (Barcelona,1965) és un escriptor i historiador català especialitzat en els moviments socials al segle XX. Xavier Diez és diplomat en magisteri, llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en Història Contemporània per la Universitat de Girona.[2] Ha publicat assaig, narrativa i poesia. Ha col·laborat amb diversos mitjans d'informació i és un actiu blogaire. Ha exercit de mestre i és professor d'Història Contemporània de la Universitat Ramon Llull. De cara a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015, es va presentar en un lloc simbòlic de la llista de la candidatura Candidatura d'Unitat Popular - Crida Constituent a la circumscripció de Girona.

“Tots sabem que l'única manera de reformar Espanya és alterant les seves fronteres

L'historiador Xavier Casals acaba de publicar La Transición Española. El voto ignorado de las armas, en el que resulta ser una obra de referència per comprendre les dimensions i abast de la Transició. Casals, amb un estil ponderat i tractament rigorós, ha disseccionat aquest període històric en base a la dialèctica entre fonts documentals i dibuixa un panorama fosc, més dur i colpidor del que imaginen els crítics amb aquell procés en què el franquisme es va disfressar de democràcia. A diferència d'altres treballs precedents, aquesta obra marca un punt fronterer entre el periodisme que especula i la historiografia capaç d'analitzar amb prou distanciament esdeveniments del passat.

L'historiador barceloní planteja una tesi interessant a partir de fets coneguts. La Transició espanyola fou la més violenta de les que van tenir lloc al continent des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Diverses recerques indiquen que entre 1973 i 1982 es van produir entre 500 i 700 morts en 3.200 accions violentes de caràcter polític, molt més que durant el pistolerisme de la dècada de 1920. Ara bé, l'autor considera que aquest ambient acabà esdevenint un factor que consolidà la democràcia respecte a aquells que feien servir les armes per desestabilitzar-la. És constatable que, en quatre dècades, l'Estat ha passat a tenir una de les taxes d'homicidi més baixes del món occidental, i l'opinió pública del país rebutja, de manera gairebé unànime, la violència amb finalitats polítiques.

Ara bé, les prop de 800 planes d'un llibre ben documentat i que repassa amb exhaustivitat la major part dels episodis controvertits del període permeten al lector fer la seva pròpia composició. Més enllà de la voluntat de Casals, l'obra ens radiografia una Espanya en transició no allunyada d'una Alemanya Oriental en què els diversos serveis d'espionatge escruten la vida privada de milions de ciutadans i l'estat destrueix les vides d'aquells no disposats a acotar el cap. A diferència de l'Stasi, avui no és possible consultar els arxius d'un estat policial que ho sabia gairebé tot de tothom. A banda de les dificultats imposades als historiadors per consultar fonts oficials, es van destruir els arxius del partit únic, i les normatives vigents, fonamentades en la llei d'amnistia de 1977 (de “punt final”) consolidada en alguns preceptes constitucionals, impedeixen indagar en la crua impunitat dels aparells repressius. Precisament, una de les coses que destaquen del període és la connivència entre cossos policials, exèrcits, jutges i una llarga cadena de violència subcontractada a grups d'ultradreta o mercenaris de fortuna (ultradretans italians, argentins o l'OAS francesa) per intimidar l'oposició i controlar un procés a la democràcia viscut com una amenaça del (al) franquisme.

És fins a cert punt normal. Cada cos repressiu disposava del seu propi servei d'espionatge, un dels quals el Seced, controlat directament per Carrero Blanco, constatava que la corrupció era generalitzada entre les elits franquistes i els seus col·laboradors. Una hipotètica democràcia suposava una amenaça per mantenir la capacitat d'enriquir-se il·lícitament o tot allò que el franquisme havia robat (des d'empreses públiques fins a nadons). D'aquí que la violència era un instrument per tal que la democràcia no anés més enllà dels límits que les classes dirigents franquistes estiguessin disposades a concedir, és a dir, que cap franquista cedís ni un mil·límetre en el seu poder o privilegis. Els grups d'ultradretans servien per intimidar aquells partidaris d'una democràcia real o els qui plantegessin una manera alternativa d'entendre el poder. D'aquí que la violència se centrés a perseguir la dissidència que plantegés escenaris alternatius (contra l'esquerra o els nacionalismes basc i català). D'aquí que disposem d'una democràcia esterilitzada, de curt abast, en què els descendents dels franquistes continuen ocupant els espais clau i els ressorts estratègics de l'estat (si cal, amb lleis mordassa).

De fet, la histèria anticatalana l'hem d'entendre com la preocupació del franquisme tàcit actual de qüestionar l'statu quo. Periodistes com Jordi Borràs han destapat bona part de les connivències entre la ultradreta i l'anticatalanisme militant, i la seva connexió amb aquest estat profund en què es mou cert discurs victimista estil Inés Arrimadas. Tanmateix, tots sabem què passa a Catalunya: que una de les poques persones amenaçades per haver remogut la ferum de les clavegueres de l'estat és Jordi Borràs.

Al cap i a la fi, tots sabem que l'única manera de reformar Espanya és alterant les seves fronteres. Al cap i a la fi, l'única manera de derrotar el franquisme és constituint una República Catalana.
Xavier Díez 

Joan A. Forès
Reflexions

COMENTARIS
#1 MARC RAVENTÓS CARDONA
Ben dit, sí senyor!
Dilluns, 14 novembre 2016 8.15
+2#2 MONTSERRAT PAMIES PASCUAL
Molt bé senyor Díez. La gent del càrrer, com jo, s'adona que no ha canviat res i que la manera de fer nefasta del franquisme continua. Cert que no tenim els detalls, però no ens calen perquè reconeixem en la vida cotidiana els malsons que ja em viscut abans. Ara disfressada, és cert, però no menys letal pels que volem verdadera llibertat. Per aixó sortim, un cop darrera l'altre, ens organitzem en els nostres pobles i comunitats per resistir i treballar per deslliurar-nos d'aquesta herència que ens vol fer desaparéixer.
Dilluns, 14 novembre 2016 9.03
+2#3 MIQUEL ALTIMIRES I ROS
Magistral, un llibre imprescindible de llegir.

Dilluns, 14 novembre 2016 9.03

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada