dimarts, 15 de novembre de 2016

14/11/2016. Franquisme. Carme Vidalhuguet. Espanya té por del sí. La Cultura catalana és el secret més ben guardat d’Espanya. Té molta raó Rafael Argullol quan diu que el principi de tots els dimonis d'Espanya es troba en el rebuig a la Il·lustració. És a dir, a la cultura. Que la mala qualitat de la seva democràcia és la falta de tradició democràtica, potser? De tot això se’n dedueix que el SÍ català desencadena la "por del sí" a Espanya.

Benvolguts,
La meva dona sol dir que la Cultura catalana és el secret més ben guardat d’Espanya. S’enten de la casta espanyola! I realment és així com demostra la Carme Vidalhuguet, però amb una visió encara més ampla perquè ella diu que és la CULTURA amb majúscules, la que surt de la Il·lustració i que l’Espanya eterna sempre ha rebutjat!

La Carme Vidalhuguet escriu:

Té molta raó Rafael Argullol quan diu que el principi de tots els dimonis d'Espanya es troba en el rebuig a la Il·lustració.

És a dir, a la cultura. Que la mala qualitat de la seva democràcia és la falta de tradició democràtica, potser?

En el segle XVIII, anomenat “El segle de les Llums”, a partir del 1750 que es va publicar l’Enciclopèdia van aparèixer els Il·lustrats a la península, però estaven mal vistos pels poders fàctics. Com avui!

De la Viqui se’n poden extreure uns paràgrafs que mostren com l’ancien régime borbònic espanyol, absolutista, a l’ensems amb la Inquisició no podia tolerar les implicacions de la Il·lustració, el coneixement, la raó, els règims liberals, la fí de l’ancien régime, que portava cap a l’enriquiment espiritual del poble, que apartava l’Església dels afers d’estat i de la tutela de l’”educació”, que portava cap a la Revolució Industrial i la Revolució en general, exemplificada en la Revolució Francesa:

En termes generals rebien el qualificatiu d'afrancesats tots aquells que es mostraven seguidors de la cultura francesa i la il·lustració, a partir dels inicis del s. XVIII quan els Borbons assoliren el tron espanyol. Més endavant, durant la Guerra del Francès (1808-1814), la paraula va passar a designar més específicament els partidaris de Josep I Bonaparte i el reformisme liberal, així com aquells que col·laboraven amb l'Administració napoleònica.[1]
De fet foren els patriotes els que començaren a utilitzar despectivament aquest mot contra noblesfuncionaris o intel·lectuals liberals, els quals veien en la presència francesa l'inici de les reformes liberals a Espanya. Per ells era, per tant, una paraula vexatòria sinònima de traïdors.[1]
La denominació «afrancesats», des del segle XVIII s'aplica a Espanya de forma pejorativa als seguidors de la Moda de França, bé sigui en qüestions frívoles (com la moda) o importants (com les ciències naturals i socials). L'oposició entre castissos i afrancesats va passar a tenir valor polític amb la Il·lustració, i exacerbar-se amb escàndols puntuals, per exemple, el que va acompanyar a L'Encyclopédie (o Enciclopèdia francesa, 1751) i el seu ambient intel·lectual: l'enciclopedisme, el més clar element dissolvent de l'Antic Règim i totes les seves estructures (règim senyorial, societat estamental i monarquia absoluta).

De tot això se’n dedueix que el català desencadena la "por del sí" a Espanya.

Hem usat uns acudits gràfics del Perich del llibre Diálogos entre el poder y el no-poder (del 1975!) perquè considerem que complementen l’esperit d’aquest article.

Vegem l’article, molt bén exposat i raonat:

OPINIÓ
Espanya té por del sí
Carme Vidalhuguet | 14/11/2016 a les 22:04h

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.

 «Per això és que no en volen parlar, de referèndum a Catalunya, perquè el que tenen, en aquest temps "transitiu i fràgil per a Espanya", és por. Tenen por a dreta i a esquerra. I del que tenen por és del sí»

Entre la crisi, l'atur, un possible refinançament, l'escepticisme respecte a les polítiques socials, el
deteriorament de la qualitat democràtica, la desconfiança en la classe política i tot d'altres temes que ocupen i preocupen els ciutadans i que el Partit Popular hauria de tenir en el seu programa de govern, el que té més pes polític és el referèndum d'autodeterminació que demana Catalunya per saber si som majoria, els ciutadans que el volem lliure, sobirà i independent, el país. Un projecte de ruptura amb l'Estat i resulta que el president del govern espanyol manifestava en campanya que ell no hi volia ni entrar, a parlar del tema més calent que tenia i que té damunt la taula, i deia "que no vol dedicar-los ni un minut, a aquells que desobeeixen lleis". Mariano Rajoy, el partit del qual viu una certa marginalitat al Parlament, concorria a les eleccions espanyoles fent veure com si, a Catalunya, no hi passés res. Quan a Catalunya, hi passa molt i gros.

D'entrada, pel fet de demanar diàleg per poder posar les urnes per exercir el dret democràtic de
votar, l'Estat ha comès, respecte a les institucions i els alts responsables polítics d'aquest nostre país, abús de poder: ha mobilitzat els seus aparells i les seves clavegueres, i ho ha fet, sobretot, per intervenir en l'opinió pública. Però, a més a més, aquest seu catàleg d'actuacions es completa amb l'administració de filtracions, dossiers, difamacions, intoxicacions i pors presentat en mitjans que li són altaveu, al govern Rajoy. Un govern que s'ha servit, sense cap mena de pudor, de la moral del poder, aquella segons la qual el poder vol dir el dret.

Davant de tanta amenaça del no votareu perquè no ho permet la Constitució, com que el president Mas va decidir d'improvisar un 9N -tot i el recorregut que encara teníem- arran de la prohibició dels procediments ordinaris per poder votar, i ho va fer com l'única radicalitat possible que ell considerà que tenia a l'abast; malgrat ser, doncs i només, una prova d'assaig, ha estat cridat a declarar. La pregunta és ¿a instàncies de qui, la Justícia imputa el president de la Generalitat, membres del seu govern, la presidenta del Parlament, alcaldes i regidors? Doncs a instàncies del govern espanyol.

I si, doncs, un imputat és, en dret penal, aquella persona a la qual se li atribueix participació en un
delicte, ¿de quin delicte és de què es tracten, les imputacions dels responsables polítics catalans? Doncs de servir-se de la democràcia. Perquè de fet, és la democràcia el que fa por a l'adversari polític. I li'n fa, de por, per les majories que poden decidir allò de què ell no vol ni sentir a parlar. ¿I per què no en vol parlar, de deixar-nos votar i d'una possible ruptura entre Catalunya i Espanya, perquè no en ve, de tradició democràtica, potser?

Té molta raó Rafael Argullol quan diu que el principi de tots els dimonis d'Espanya es troba en el rebuig a la Il·lustració. 

És a dir, a la cultura.

Que la mala qualitat de la seva democràcia és la falta de tradició il·lustrada. Per això és que no en volen parlar, de referèndum a Catalunya, perquè el que tenen, en aquest temps "transitiu i fràgil per a Espanya", és por. Tenen por a dreta i a esquerra.


I del que tenen por és del sí.

Carme Vidalhuguet

Joan A. Forès
Reflexions


COMENTARIS
Por al "sí"? I tant!
Ulianovsk, 15/11/2016 a les 06:35
Quin descobriment! Naturalment que tenen por al "sí": al "sí" que es dóna a una pregunta simple (dues respostes possibles) per a una qüestió complicada (amb moltes més opcions que dues); al "sí" que es dóna sense retorn possible, mentre que el "no" podria ser qüestionat cada 5 anys quan convingués als nacionalistes; al "sí" que es dóna a una proposta que s'ha anat formulant capciosament, usant expressions mancades de sentit jurídic ("dret a decidir"), refundant partits pel camí en funció d'una elit que es considera propietària de Catalunya i que veia perillar la seva hegemonia, i pactant amb tots aquells als qui s'havia maleït en altre temps i amb els quals és evident que no es pot construir res de sòlid; al "sí" que deixaria Catalunya internament fracturada i abocada a un conflicte civil; etc. Naturalment que qualsevol persona amb dos dits de front té por al "sí". Quin descobriment!

Estan cagats
Anònim, 15/11/2016 a les 07:34

Un acolloniment general de perdre els seus privilegis adquirits per guerres, dictadures, repressió, enganys i tota mena de mentides.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada