Benvolguts,
Tast de Soraya
·
Oximorón: [Soraya] Oposició, Ciutadans, PSOE. La seva
dedicació a temps complet sembla indicar un propòsit de perseverar en les dues
vies. Compta per a això amb un implícit suport
parlamentari de l'oposició, almenys de Ciutadans i el PSOE, en una mena d'unió
sagrada que ja es veu a l'hora de propiciar o no el suplicatori per al
processament de diputats independentistes.
I l’apunt acaba amb:
·
Conservar l'estabilitat, sense fracturar la governació i mantenir l'avantatge sobre les ofertes unionistes són
les tasques de l'independentisme que el nou govern de l'Estat mira de frustrar.
Perdoneu
, però la construcció d’aquesta frase em recorda un acudit d’aquells dels anys
50 que en l’idioma de l’imperi es deien “colmos” i en català “comble”: Colmo de un estudiante:
Hacer como un rio, seguir su curso sin apartarse
del lecho.
L'estat del
govern de l'Estat
"D'aquí
només pot sorgir una situació de desobediència civil dels càrrecs públics
electes que obre un evident panorama d'inestabilitat i ingovernabilitat"
Ramón Cotarelo 08/11/2016
Per fi hi va haver govern.
Canvien algunes cares, però es manté sense variació l'eix econòmic, prova que
se seguirà aplicant la mateixa política econòmica de retallades i receptes
neoliberals. Es reforça el poder de l'Opus Dei amb tots els ministres
jurant la Bíblia, no per la Constitució. I això que és la seva.
Cessen els ministres més abrasats per la pirotècnia de la seva incompetència, el d'Exteriors i el de l'Interior. Els dos que porten més de quatre anys fustigant el procés
independentista, de vegades amb mitjans presumptament il·legals, i sense
aconseguir altra cosa que consolidar-lo i avançar-lo. Els dos
substituts s'inscriuen en la línia de bel·licositat anticatalana. El senyor Zoido
(Interior) ja ha avalat l'actitud del seu antecessor en relació amb les seves converses
presumptament il·legals contra els seus adversaris polítics. El del
bigarrat García
Margallo sembla donar un perfil de major competència a l'hora de curtcircuitar
l'acció exterior de la Generalitat. És
una cosa buscada. Si més no, per deixar de fer el ridícul en els fòrums
internacionals, cosa garantida amb el ministre anterior.
Catalunya està molt present en el
naixement d'aquest govern. Sense dir-ho, per descomptat, ja que la política oficial segueix sent
negar l'existència d'alguna cosa més que un problema d'ordre públic. La nova configuració de la vicepresidència així ho prova. Sáenz de
Santamaría es desprèn del càrrec de portaveu i es dedicarà
primordialment a Catalunya. Disposa
de recursos formals al conservar el ministeri d'Administracions Territorials i materials molt
potents, al tenir el CNI a les seves ordres.
Fins ara, la vicepresidenta ha estat qui ha
arbitrat l'acció del govern davant l'independentisme català, acció amb dues
vessants:
·
negativa tancada a tot plantejament de diàleg que
suposi acceptació directa o indirecta d'un referèndum,
·
i recurs sistemàtic a la via repressiva davant tot
tipus d'actes de les institucions catalanes, des del Parlament als ajuntaments.
La seva dedicació a temps complet sembla indicar
un propòsit de perseverar en les dues vies. Compta per a això amb un implícit suport
parlamentari de l'oposició, almenys de Ciutadans i el PSOE, en una mena d'unió
sagrada que ja es veu a l'hora de propiciar o no el suplicatori per al
processament de diputats independentistes.
Si la
majoria de l'oposició avala l'actitud de tancament a tota negociació, és a dir,
a tota solució política; si es nega a debatre sobre legitimitat, la qüestió
queda reduïda a l'àmbit de la legalitat.
És a dir, repressió i acció dels tribunals, però sense solució visible.
A qualsevol li arriba
que el grau de suport social i imbricació en les institucions que ha aconseguit
l'independentisme no es pot tractar com un problema d'ordre públic sota pena
d’enquistar-ho en un cercle d'acció-reacció, de desobediència i repressió fins
que una de les dues parts o potser les dues, estiguin al límit de les seves
possibilitats. El sentit comú i l'experiència
mostren que una situació de confrontació sostinguda en el temps amb recursos i
contrarecursos permanents, realment minva i molt la capacitat d'acció de les
instàncies enfrontades.
No
obstant això, la decisió de confiar la política "catalana" a una sola
persona de tarannà tan autoritari com la vicepresidenta mostra la voluntat de
tractar el conflicte amb la mentalitat impositiva de sempre.
Si hi hagués el menor
ànim de buscar una solució negociada s'habilitaria
un òrgan ad hoc, com un consell o una comissió interministerial que poguessin
canalitzar alguna forma d'enteniment.
L'enroc de l'Estat, sense cap iniciativa, en una
actitud de negació
permanent, no deixa una altra possibilitat a les autoritats electes
amb un mandat independentista de seguir
endavant de forma unilateral amb el seu full de ruta. La legitimitat d'aquesta manera de fer no deriva
només de la seva pròpia intenció sinó del fet que l'interlocutor rebutja tota solució que no
sigui l'oberta hostilitat.
D'aquí
només pot sorgir una situació de desobediència civil dels càrrecs públics
electes que obre un evident panorama d'inestabilitat i ingovernabilitat.
Dos riscos apunten a l'horitzó independentista.
·
En primer lloc, l'abast de la desobediència. Aquesta correspon del tot als
càrrecs públics electes. No cal exigir-als funcionaris. Es tracta d'una situació de doble poder, com la que es dóna en els
processos revolucionaris. Però aquesta, tot i ser revolucionària en el fons, no
ho és en la forma, en la qual ha de prevaler el caràcter pacífic i l'imperi de
la llei. El procés és cosa dels polítics. Els
funcionaris, com el conjunt de la població, han de quedar protegits. La seva
participació serà voluntària i individual però de cap manera obligada.
·
El segon risc és de caràcter més polític i neix de
la pròpia dinàmica catalana. Neix d'aquest nou partit de l'esquerra sobiranista, fet des
de En Comú,
dirigit, pel que sembla pel senyor Domènech i sota inspiració general de la senyora Colau.
Per molt que els seus fundadors emboliquin les seves
manifestacions en confusions de caràcter sobiranista, serà impossible dissipar la sospita que
la seva raó de ser, en gran mesura, és servir de veu a un electorat català
d'esquerra que no és independentista.
Conservar
l'estabilitat, sense fracturar la governació i mantenir l'avantatge sobre
les ofertes unionistes són les tasques de l'independentisme que el nou govern
de l'Estat mira de frustrar.
Ramón Cotarelo
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada