dimecres, 9 de novembre de 2016

08/11/2016. Franquisme. Ramón Cotarelo. L'estat del govern de l'Estat. Soraya: La seva dedicació a temps complet sembla indicar un propòsit de perseverar en les dues vies. Compta per a això amb un implícit suport parlamentari de l'oposició, almenys de Ciutadans i el PSOE, en una mena d'unió sagrada que ja es veu a l'hora de propiciar o no el suplicatori per al processament de diputats independentistes...

Benvolguts,
Tast de Soraya
·         Oximorón: [Soraya] Oposició, Ciutadans, PSOE. La seva dedicació a temps complet sembla indicar un propòsit de perseverar en les dues vies. Compta per a això amb un implícit suport parlamentari de l'oposició, almenys de Ciutadans i el PSOE, en una mena d'unió sagrada que ja es veu a l'hora de propiciar o no el suplicatori per al processament de diputats independentistes. 
I l’apunt acaba amb:
·         Conservar l'estabilitat, sense fracturar la governació i mantenir l'avantatge sobre les ofertes unionistes són les tasques de l'independentisme que el nou govern de l'Estat mira de frustrar. Perdoneu , però la construcció d’aquesta frase em recorda un acudit d’aquells dels anys 50 que en l’idioma de l’imperi es deien “colmos” i en català “comble”: Colmo de un estudiante: Hacer como un rio, seguir su curso sin apartarse del lecho.


L'estat del govern de l'Estat

"D'aquí només pot sorgir una situació de desobediència civil dels càrrecs públics electes que obre un evident panorama d'inestabilitat i ingovernabilitat"
 
Ramón Cotarelo 08/11/2016
Per fi hi va haver govern. Canvien algunes cares, però es manté sense variació l'eix econòmic, prova que se seguirà aplicant la mateixa política econòmica de retallades i receptes neoliberals. Es reforça el poder de l'Opus Dei amb tots els ministres jurant la Bíblia, no per la Constitució. I això que és la seva. Cessen els ministres més abrasats per la pirotècnia de la seva incompetència, el d'Exteriors i el de l'InteriorEls dos que porten més de quatre anys fustigant el procés independentista, de vegades amb mitjans presumptament il·legals, i sense aconseguir altra cosa que consolidar-lo i avançar-lo. Els dos substituts s'inscriuen en la línia de bel·licositat anticatalana. El senyor Zoido (Interior) ja ha avalat l'actitud del seu antecessor en relació amb les seves converses presumptament il·legals contra els seus adversaris polítics. El del bigarrat García Margallo sembla donar un perfil de major competència a l'hora de curtcircuitar l'acció exterior de la Generalitat. És una cosa buscada. Si més no, per deixar de fer el ridícul en els fòrums internacionals, cosa garantida amb el ministre anterior.

Catalunya està molt present en el naixement d'aquest govern. Sense dir-ho, per descomptat, ja que la política oficial segueix sent negar l'existència d'alguna cosa més que un problema d'ordre públic. La nova configuració de la vicepresidència així ho prova. Sáenz de Santamaría es desprèn del càrrec de portaveu i es dedicarà primordialment a Catalunya. Disposa de recursos formals al conservar el ministeri d'Administracions Territorials i materials molt potents, al tenir el CNI a les seves ordres.

Fins ara, la vicepresidenta ha estat qui ha arbitrat l'acció del govern davant l'independentisme català, acció amb dues vessants:
·         negativa tancada a tot plantejament de diàleg que suposi acceptació directa o indirecta d'un referèndum,
·         i recurs sistemàtic a la via repressiva davant tot tipus d'actes de les institucions catalanes, des del Parlament als ajuntaments.
La seva dedicació a temps complet sembla indicar un propòsit de perseverar en les dues vies. Compta per a això amb un implícit suport parlamentari de l'oposició, almenys de Ciutadans i el PSOE, en una mena d'unió sagrada que ja es veu a l'hora de propiciar o no el suplicatori per al processament de diputats independentistes. 
Si la majoria de l'oposició avala l'actitud de tancament a tota negociació, és a dir, a tota solució política; si es nega a debatre sobre legitimitat, la qüestió queda reduïda a l'àmbit de la legalitat.
És a dir, repressió i acció dels tribunals, però sense solució visible.
A qualsevol li arriba que el grau de suport social i imbricació en les institucions que ha aconseguit l'independentisme no es pot tractar com un problema d'ordre públic sota pena d’enquistar-ho en un cercle d'acció-reacció, de desobediència i repressió fins que una de les dues parts o potser les dues, estiguin al límit de les seves possibilitats. El sentit comú i l'experiència mostren que una situació de confrontació sostinguda en el temps amb recursos i contrarecursos permanents, realment minva i molt la capacitat d'acció de les instàncies enfrontades. 
No obstant això, la decisió de confiar la política "catalana" a una sola persona de tarannà tan autoritari com la vicepresidenta mostra la voluntat de tractar el conflicte amb la mentalitat impositiva de sempre.
Si hi hagués el menor ànim de buscar una solució negociada s'habilitaria un òrgan ad hoc, com un consell o una comissió interministerial que poguessin canalitzar alguna forma d'enteniment.

L'enroc de l'Estat, sense cap iniciativa, en una actitud de negació permanent, no deixa una altra possibilitat a les autoritats electes amb un mandat independentista de seguir endavant de forma unilateral amb el seu full de ruta. La legitimitat d'aquesta manera de fer no deriva només de la seva pròpia intenció sinó del fet que l'interlocutor rebutja tota solució que no sigui l'oberta hostilitat. 
D'aquí només pot sorgir una situació de desobediència civil dels càrrecs públics electes que obre un evident panorama d'inestabilitat i ingovernabilitat.

Dos riscos apunten a l'horitzó independentista.
·         En primer lloc, l'abast de la desobediència. Aquesta correspon del tot als càrrecs públics electes. No cal exigir-als funcionaris. Es tracta d'una situació de doble poder, com la que es dóna en els processos revolucionaris. Però aquesta, tot i ser revolucionària en el fons, no ho és en la forma, en la qual ha de prevaler el caràcter pacífic i l'imperi de la llei. El procés és cosa dels polítics. Els funcionaris, com el conjunt de la població, han de quedar protegits. La seva participació serà voluntària i individual però de cap manera obligada.
·         El segon risc és de caràcter més polític i neix de la pròpia dinàmica catalana. Neix d'aquest nou partit de l'esquerra sobiranista, fet des de En Comú, dirigit, pel que sembla pel senyor Domènech i sota inspiració general de la senyora Colau.
Per molt que els seus fundadors emboliquin les seves manifestacions en confusions de caràcter sobiranista, serà impossible dissipar la sospita que la seva raó de ser, en gran mesura, és servir de veu a un electorat català d'esquerra que no és independentista.
Conservar l'estabilitat, sense fracturar la governació i mantenir l'avantatge sobre les ofertes unionistes són les tasques de l'independentisme que el nou govern de l'Estat mira de frustrar.
 Ramón Cotarelo

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada