divendres, 4 de novembre de 2016

31/10/2016. Procés. Roc Casagran. Plantar cara col·lectivament. Obediència als nostres, als que estan encarant la República catalana i menyspreu, oblit, desafecció, desconnexió als que fins ara (i des de fa almenys 300 anys) ens tenien el peu al coll. Hem de plantar cara col·lectivament! I fer que engarjolin els nostres polítics! ¿Ja ens atrevirem a plantar cara de debò si de moment només n’estem plantant una miqueta i cadascú pel seu compte?

Benvolguts,
Ens estem acostant acceleradament a la resolució del procés, que passa indefectiblement per la desobediència als seus i sobretot per l’obediència als nostres! Dit d’una altra manera: Obediència als nostres, als que estan encarant la República catalana i menyspreu, oblit, desafecció, desconnexió als que fins ara (i des de fa almenys 300 anys) ens tenien el peu al coll…
Avui els mossos (actuant com a poder judicial) acaben d’anar, a les 6 del matí, a casa la batllessa de Berga per conduir-la, molt educadament, al jutjat corresponent perquè havia desobeït el requeriment del jutge per presentar-s’hi voluntàriament.
Un procediment semblant s’està desenvolupant amb el regidor de Vic Joan Coma.
De fa dies estem esperant, i ara que el PPSOECs ha entronitzat per segon cop Rajoy a la Presidència del Gobierno es precipitaran les accions judicials (Visca Montesquieu!), que jutgin i inhabilitin o engarjolin la presidenta del Parlament Carme Forcadell, així com l’equip del 9-N, Mas, Rigau, Ortega, Homs, etc. Tal com vàrem explicar en el comentari a l’article de la setmana passada d’en Xevi Xirgu de títol “Dos anys i mig de presó?”, la desobediència és inevitable i cal fer-la amb tots els trumfos a la ma, les lleis de desconnexió, tributàries, etc. En aquest article dèiem:
L’equivalent a casa nostra, els nostres trumfos són els engarjolats d’alt nivell. Espanya pot inhabilitar centenars de [polítics] catalans i ningú del mon li retraurà, en canvi no pot engarjolar mitja dotzena de polítics catalans sense que tot se’ls emmerdi. Si ho fan, tenim guanyada la partida!
I aquí arribem a l’article que comentem avui d’en Roc Casagran. Hem de plantar cara col·lectivament!
I fer que engarjolin els nostres polítics!

Vegem l’article:

Plantar cara col·lectivament
 «La part dolenta és que fa la sensació que no estem sabent idear una estratègia realment unitària davant dels embats judicials, i que segurament ens convindria molt»
Roc Casagran | 31/10/2016 a les 22:02h
De la Viqui:
Roc Casagran i Casañas (Sabadell1980) és un professor i escriptor català, especialitzat en poesia i novel·la.[1] Nascut l'any 1980 a Sabadell, es llicencià en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballa de professor de llengua i literatura amb alumnes de secundària a l'Escola Sant Nicolau.
Diuen, diuen, diuen que a poc a poc ens anem acostant al final del procés, que al setembre farem un referèndum o un referèndum i que, si tot va bé, tocarem el dos d’una monarquia irreformable (diguem-ho un i mil cops, sense matisos: IRREFORMABLE).

El govern d’Espanya fa veure que no ens pren seriosament, i repeteix aquí i allà que això és una quimera, que no passarà mai, traieu-vos-ho del cap, coi, perquè la indivisibilitat de l’estat espanyol és indiscutible, que ves com se’ns pot acudir posar fronteres ara que ja no tenen cap sentit (per això Ceuta, per això Melilla, per això els CIE, per això els refugiats encallats in eternum..., és clar, és clar).

Vociferen patriòticament que totes les possibilitats de secessió són inviables, però tot i així mouen cel i terra per impedir-ho, perquè una cosa és el que diuen i l’altra el que temen (i no són burros), i en el fons són conscients que els fonaments del Regne d’Espanya tenen la fortalesa d’una biga farcida de corcs, és l’aigua a les mans que s’escola entre els dits sense remei.

Ja s’han preocupat ben bé prou que els mitjans de comunicació els facin la feina de base, que vagin sembrant allò que els interessi; però el nou pas, el que els delata sense retorn en les seves pors, és la judicialització. Primer fou el poder dels mitjans de comunicació, i ara hi sumen els dels tribunals. Una mostra fefaent d’aquesta separació de poders que vam estudiar a l’escola i que... i que... i que caca.

I davant d’això, nosaltres, què? Amb més de 400 causes obertes degut al procés, com estem reaccionant? Doncs cadascú una mica com pot, com vol, com sent... Hi ha qui va a declarar, qui no, qui recorre, qui ho du amb discreció, qui en fa bandera... La part bona, em sembla, és que sigui quina sigui la reacció de l’atacat, de moment
està rebent mostres de suport des de tots els sectors demòcrates de la societat catalana,
i que tothom és conscient que no torpedinen la voluntat d’independència (només) sinó també la voluntat de democràcia
(perquè on s’és vist que els polítics marquin l’agenda dels jutges?)

La part dolenta és que fa la sensació que no estem sabent idear una estratègia realment unitària davant dels embats judicials, i que segurament ens convindria molt, perquè les fones emprades des dels caus individuals tenen molta menys potència de la necessària per enfrontar-se a una situació així. Un dels desobedients, el Joan Coma, advocava per la consciència i pel respecte a totes les respostes. Si parlem de consciència, hi podríem estar d’acord, però si parlem d’estratègia col·lectiva potser ja no tant.

Que uns recorrin, que d’altres desobeeixin, que uns vulguin declarar... Que uns somiïn que els Mossos passin del que els demani un jutge, que d’altres entenguin perfectament el rol de la policia, que uns tercers ni una cosa ni l’altra... Estem arribant a la recta final, i hauríem d’anar preparant un discurs unívoc per quan el referèndum o referèndum sigui un "ni de conya". Com més clar ho tinguem, menys titubejarem. I ens necessitem resoluts per no tartamudejar a l’hora de la veritat.

¿Ja ens atrevirem a plantar cara de debò si de moment només n’estem plantant una miqueta i cadascú pel seu compte?
 Roc Casagran

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada