El 5 d'octubre a RAC1 l’Oriol Junqueras,
president d’ERC, va dir:
“Però a
propòsit de llengües, deixem-ho clar d'entrada, a la Catalunya independent el
català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots.
Però el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per
si algú en tenia cap dubte”.
El 8 d’octubre ho va aclarir encara més en un
article a El Periódico.
Apuntem avui, ultra la frase de l’Oriol
Junqueras, les respostes de Vicent Partal, de Miquel Strubell i un afegit del
meu Bloc. Tots es pregunten, ens preguntem, si ara era el moment oportú per
treure aquest debat, i si ha sigut tret amb alguna intenció, qui en traurà què? Partal
ens alerta de la ucraïnització de la independència. Strubell ens alerta que si
el castellà és ara cooficial per imposició constitucional, seria irònic que, a la nova Catalunya, el
castellà hi fos oficial, amb l’excusa que a Catalunya actualment hi ha
hispanoparlants!
Vicent Partal. La Catalunya ucraïnesa: un perill
José Zaragoza,
reconvertit ara en escuder de Rubalcaba, va per Madrid dient que potser sí que
els catalans ens farem independents, però que no cal patir, que serà una independència a la
ucraïnesa. Ucraïna, ja ho sabeu, és un país formalment independent, però
absolutament russificat, no tan sols en termes lingüístics, sinó, cosa pitjor,
en termes mentals, quotidians. I com més va, més.La Catalunya ucraïnesa és una possibilitat real; no se la inventa pas Zaragoza. Perquè la independència pot ser un tombant que ens aparte per sempre més de la inèrcia de fer les coses a l’espanyola, o no ser-ho. Dependrà, en definitiva, de les decisions que prenguem com a societat i, molt especialment, de les que prenguem els tres primers anys o cinc.
Ahir Oriol Junqueras va publicar un article a El Periódico en què afirmava rotundament que en la Catalunya independent el castellà seria llengua oficial. No deia que, en opinió seua, hauria de ser-ho, sinó que proclamava, atorgant-se una sorprenent autoritat constitucional, que ‘a propòsit de llengües, deixem-ho clar d'entrada, a la Catalunya independent el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots. Però el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte.’
Home, jo, per exemple, els tinc tots, els dubtes!
En primer lloc, perquè no sé en què es basa Junqueras per dir això. Posats a no saber, no sé ni tan sols si Esquerra Republicana accepta que el castellà siga oficial a la repúblicana catalana o si això és una posició personal del seu dirigent.
Tampoc no veig a què treu cap proposar ara aquest debat, i encara menys, en uns termes com aquests. El 25 de novembre es faran unes eleccions al parlament, no pas les eleccions constituents ni, encara menys, el referèndum d’independència. Creu l’Oriol Junqueras que ara és un moment ideal per a debatre això d’aquesta manera abrupta i sembrant la divisió entre els independentistes?
Perquè, a mi, si més no, em tindrà radicalment i públicament en contra. Jo no estic d’acord que el castellà siga idioma oficial a la república catalana. Simplement perquè crec que l’oficialitat del castellà és una condemna a mort del català --o és que no n'hem tingut prou amb els trenta anys llargs de cooficialitat a Espanya per a entendre on ens porta aquesta situació?
Però permeteu-me que abandone el marc de la llengua per exposar les dues raons que, a mi, realment em preocupen de l’actitud expressada pel dirigent d’Esquerra.
Vaig contra la proposta de Junqueras perquè jo vull un canvi de règim, no un canvi de rètols. Si la independència no és capaç de tocar les arrels profundes de la nostra prostració i de somoure-les, a mi, no em serveix. Jo no vull aquesta Catalunya autònoma que tinc ara, amb tots els seus enormes defectes, només pintada de nom i prou. Vull una altra cosa, vull un país millor i deslliurat dels peatges i dels vicis d'aquests darrers trenta anys. Vull acabar d'una vegada la transició, no pas consolidar-la, i això no es pot fer sense atacar els tòtems del post-franquisme, com aquest de la cooficialitat.
I en segon lloc, perquè no vull que uns pocs continuen decidint per mi. No sé què pensa la resta de la gent que es va manifestar l’11 de setembre, però jo no vaig eixir al carrer perquè ara m'enfloquen ‘fareu el que nosaltres direm’. I encara menys per acceptar impotent això, que ja m’he sentit a dir com a presumpte argument, que, com que sóc independentista de tota la vida, no m’atreviré a posar-me contra la seua proposta d’independència.
Al final, això és evident i indiscutible, la independència tindrà la forma i els continguts que decidirà el poble i tots ho acceptarem. És més que probable, doncs, que la independència no serà ben bé allò que havíem somniat alguna vegada que podia ser. Per tant, cal assumir amb respecte democràtic que, si el poble ho vol així podria passar això que Junqueras dibuixa. Però assumir-ho no vol dir renunciar al combat. I jo, ni que estiga sol, lluitaré perquè no passe això que Junqueras vol, amb la mateixa persistència amb què he lluitat durant dècades perquè arribe el moment que ara vivim. I ho faré perquè la de la llengua és una de les ratlles vermelles que separa radicalment el país millor que sempre he volgut construir de la hipòtesi d’una Catalunya ucraïnesa.
PS. I perquè ningú no es pense que defuig el debat. Per mi, el català ha de ser l’única llengua oficial al Principat, excepte a la Vall d’Aran, on l’occità ha de ser l’única llengua oficial. Com passa ara mateix a Andorra on els catalanoparlants som minoria, però on ningú no proposa cap més model lingüístic que l’oficialitat plena de la llengua pròpia. Arribat el cas, estaria obert a discutir que pogués haver-hi un període de temps en què s’aplicassen mesures especials per a les altres llengües en algunes zones determinades del país --però mai únicament per al castellà, ni per sempre, ni pertot.
Contundent resposta del sociolingüista Miquel Strubell a l’Oriol Junqueras!
10.10.2012
Miquel
Strubell: 'Seria irònic que, a la nova Catalunya, el castellà hi fos oficial'
D'entrada, aquest
debat s'ha tornat a obrir ara des d'alguns partits polítics en un context
d'eleccions. Per tant, costa de no tenir la sensació que es revifa amb ganes de
treure'n un rèdit electoral, ja
sigui amb vista a aquestes eleccions, ja sigui amb vista al referèndum
d'autodeterminació.
És a dir, com a
societat, què estem disposats a garantir o a afavorir en el futur estat, abans
de votar en referèndum? I allò que no es pot fer és enganyar la gent.
La meva opinió:
abans de decidir quines llengües seran oficials o no ho seran a la futura
constitució, cal mirar més lluny i no pensar en l'endemà de la independència,
sinó en uns quants decennis després (cosa duradora). L'exemple de l'Índia ens
indica que és més interessant de garantir per llei, i no pas per constitució, els
drets lingüístics de tots els actuals habitants de Catalunya en el moment de la
independència. I no cal pas que aquests drets figurin
petrificats amb lletres d'or en cap constitució --per als besnéts o per als qui
vindran de fora en el futur.
La paraula 'cooficial' és una paraula inventada per
Madrid per a atorgar primeres i segones categories de llengües, però
jurídicament no té gens de transcendència. Jo l'eliminaria del vocabulari. Enganya més que no
clarifica. I em sembla que la gran majoria de sociolingüistes concorden a pensar que ,
si català i espanyol tenen el mateix rang d'oficialitat, el català tindrà les
de perdre.
La sociolingüística
ha estudiat molts casos de llengües que han progressat o retrocedit socialment,
i ha pogut escatir els punts crucials que fan que una llengua pugui sobreviure.
I el
gran factor és el poder, la relació d'una llengua amb el poder.
Per tant, el debat està a saber quines llengües volem
relacionades amb el poder en la futura Catalunya independent, durant decennis.
Al meu entenent, el nou estat
ha de tenir una llengua nacional, oficial si es vol, que és el català (és el que proposava Rafael Ll. Ninyoles quan es redactava
la constitució espanyola). I després, per llei, drets lingüístics per a tots els
ciutadans espanyols, parlants d'unes altres llengües, que viuen a Catalunya en
el moment de la independència, de
manera que no sentin, els d'aquesta generació actual, que amb la independència
de Catalunya es reduiran els seus drets, les possibilitats de fer servir el
castellà en la vida quotidiana. A més, no som totalment lliures d'atorgar o de
negar drets: hi ha tractats internacionals en aquest àmbit.
A més a més, les
llengües, la diversitat lingüística, són una riquesa, un actiu (i estaria
bé que així constés en la nostra constitució), fins i tot en el sentit més pràctic, a l'hora de
comerciar i fer negocis. A la constitució hauria de figurar ben clar que som
una societat tolerant, que tenim una única llengua nacional, que entenem la
diversitat i que no pensem fer allò que els altres ens han fet.
Aquesta és una
situació alhora tranquil·litzadora per a tothom i que en cap cas no compromet
el futur de la llengua catalana com a predominant en el futur estat. Hi ha qui
diu que potser haurem de fer concessions per a assegurar un vot afirmatiu
àmpliament majoritari al referèndum: en parlàvem amb un bon amic a l'hora de
dinar! Però, amb això que he proposat, qui podria decidir de votar contra la independència
per motius de llengua? És a dir, és francament molt dubtós que, amb aquestes
garanties, ningú canviés el sentit del seu vot per motius lingüístics.
I, ep!, una última
reflexió: no oblidem que el castellà és oficial a Catalunya no perquè hi hagi
hispanoparlants, sinó perquè ho imposa la constitució. Si tota la
immigració, en lloc d'haver vingut de les Castelles, hagués vingut de Galícia,
el gallec no seria oficial a Catalunya. El castellà és oficial a Catalunya perquè la constitució
diu que és oficial a tot arreu, hi visquin castellanoparlants o no n'hi
visquin. Seria irònic, doncs, que, a la nova Catalunya, el castellà hi fos oficial,
ara sí, perquè hi ha hispanoparlants!
(Opinió telefònica
recollida per VilaWeb.)
Un darrer punt: El 20/02/2012 vaig publicar al Bloc un apunt de nom Similituds. Letònia Rus vs Letó. Catalunya Espanyol vs. Català amb els resultats d’un referèndum, realitzat a Letònia després de l’extinció de la tutela russa sobre els pobles bàltics a partit del 1989 i l’arribada de la independència, per acceptar que el rus fos cooficial, tenint en compte que un 40% dels habitants de Letònia es manifestava de llengua russa. El resultat fou de 273.347 a favor de la cooficialitat del rus i 821.722 en contra…
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada