Avui
Victor Alexandre es fa una pregunta recurrent de tant en tant a la premsa catalana
que és: On són,
els espanyols demòcrates?
El 7 de juliol d’enguany Narcís Jordi Aragó va
fer un article de propòsits semblants de títol Desapareguts, que jo vaig glossar el
18 d’agost en el meu Bloc.
L’aproximaciò
de Victor Alexandre és singular ja que pregunta per Víctor
Manuel, Ana Belén, José Sacristán, Luis Eduardo Aute, Javier Bardem, Fernando
Trueba, Pedro Almodóvar, Alejandro Amenábar, Carlos Saura i tants d’altres, i
es pregunta si tota aquesta gent no tenen res a dir, en veure amenaçada la
voluntat pacífica i democràtica del poble català a decidir el seu destí? I conclou:
Doncs no, no tenen res a dir. Ni mitja
paraula!
Explica que només dos homes públics espanyols Miguel Bosé (espanyol-italià) i Vicente del Bosque han defensat el dret de Catalunya de tirar endavant amb la seva voluntat com a poble i obtenir la seva independència d’acord amb els dictats del seu Parlament.
Explica que només dos homes públics espanyols Miguel Bosé (espanyol-italià) i Vicente del Bosque han defensat el dret de Catalunya de tirar endavant amb la seva voluntat com a poble i obtenir la seva independència d’acord amb els dictats del seu Parlament.
Aquest
desert d’intel·lectuals contrasta amb la Trobada
d'Intel·lectuals celebrada a Sitges sota els auspicis del govern
català, del 20 al 22 de desembre de 1981. En aquesta
trobada hi havia: de Catalunya, una trentena de les persones que en aquell
moment eren inevitables, de Joan Fuster a Alexandre Cirici, de M. Aurèlia
Capmany a Miquel Batllori, de Joaquim Molas a Joan Triadú. L'esgarrifança
apareix quan es ressegueix la llista dels assistents de la llengua castellana;
aquí sí que caldria dir-ne quasi tots els noms: José Luis L. Aranguren, Joaquín
Ruiz-Giménez, Pedro Laín Entralgo, Antonio Tovar, José Antonio Maravall,
Ignacio Sotelo, Fernando Lázaro Carreter, Javier Sábada, Fernando Savater, José
Agustín Goytisolo... S'hi van adherir, a més, Julián Marías, Raúl Morodo,
Antonio Gala, Jesús Fernández Santos i Juan Luis Cebrián...
I Victor
Alexandre acaba dient: Al capdavall, si Espanya està interessada a saber el nombre
de catalans independentistes, Catalunya també té interès a saber el nombre d’espanyols
demòcrates.
I
jo concloc: Sempre
que en quedi cap!!!
Article:
23/10/2012
On són, els espanyols demòcrates?
"Són els espanyols demòcrates els
qui s’han de pronunciar contra l’Espanya que afirma que el poble català no
existeix"
Aquests dies, arran de l’allau d’atacs que
està rebent Catalunya, procedents d’Espanya, són molts els catalans que es
pregunten on són els demòcrates espanyols. Per què callen? Per què es fan
l’orni davant de tantes barbaritats, mentides i amenaces que la dreta i
l’esquerra espanyoles llancen contra Catalunya i contra el seu dret a
constituir-se en un Estat independent? On són els intel•lectuals i els artistes
de mentalitat oberta i de vocació universalista, com ara Víctor Manuel, Ana
Belén, José Sacristán, Luis Eduardo Aute, Javier Bardem, Fernando Trueba, Pedro
Almodóvar, Alejandro Amenábar, Carlos Saura i tants d’altres? No tenen res a
dir, en veure amenaçada la voluntat pacífica i democràtica del poble català a
decidir el seu destí? Doncs no, no tenen res a dir. Ni mitja paraula.
Tanmateix, volem creure que a Espanya hi ha una minoria silenciosa que sí que n’és, de demòcrata. Dic minoria silenciosa perquè, encara que no es faci sentir, no dubto que acceptarà amb naturalitat que Catalunya, d’acord amb el seu Parlament, es declari nou Estat independent d’Europa. Aquí tenim dos exemples d’espanyol demòcrata:
• Miquel Bosé, cantant: “Estic convençut que veuré canviar la geografia de la Península, hi estem abocats. No es pot forçar un poble a ser el que no vol ser. Tampoc no pots forçar individualment les persones. I la suma de persones fa un poble".
• Vicente del Bosque, seleccionador espanyol de futbol: “Catalunya està en el seu dret de defensar la independència. És la llibertat que té cada poble per decidir el seu futur.”
La pregunta és: quants segles han de passar perquè la cultura democràtica de Bosé i Del Bosque, deixi de ser anecdòtica i esdevingui majoritària a Espanya? De moment no hi ha resposta, perquè l’evolució que demanem és antagònica amb la naturalesa d’aquell país. La seva història, una història de dominació i d’anorreament de pobles, cultures i llengües, n’és la prova. I si a això hi afegim que l’estatus d’Espanya és insostenible sense la subordinació de Catalunya, en la mateixa mesura que l’estatus de l’amo és insostenible sense la subordinació de l’esclau, entendrem la virulència de la reacció espanyola davant l’horitzó immediat d’una Catalunya independent.
Com he dit, molts catalans volem creure que hi ha un sector de la societat espanyola veritablement democràtic i disposat a acceptar la voluntat del Parlament de Catalunya. Però, perquè aquesta creença deixi de ser un acte de fe, cal que aquest sector es faci visible i que amb veu alta i clara rebati els atacs i les amenaces que el Partit Popular i el Partit Socialista llancen contra Catalunya i que defensi la independència catalana –encara que no la desitgi– com un dret inalienable de tots els pobles de la Terra. Són, per tant, aquests espanyols demòcrates de pedra picada els qui han de blasmar el nacionalisme d’arrel totalitària que nega a Catalunya la seva condició de subjecte polític; cosa que significa la negació de la nació catalana, de la seva història i dels seus drets nacionals. Són aquests espanyols, en definitiva, els qui, des de la radicalitat democràtica, s’han de pronunciar contra l’Espanya que afirma que el poble català no existeix. Volem conèixer-los i escoltar com fan seves les paraules de Miguel Bosé i Vicente del Bosque. Al capdavall, si Espanya està interessada a saber el nombre de catalans independentistes, Catalunya també té interès a saber el nombre d’espanyols demòcrates.
Tanmateix, volem creure que a Espanya hi ha una minoria silenciosa que sí que n’és, de demòcrata. Dic minoria silenciosa perquè, encara que no es faci sentir, no dubto que acceptarà amb naturalitat que Catalunya, d’acord amb el seu Parlament, es declari nou Estat independent d’Europa. Aquí tenim dos exemples d’espanyol demòcrata:
• Miquel Bosé, cantant: “Estic convençut que veuré canviar la geografia de la Península, hi estem abocats. No es pot forçar un poble a ser el que no vol ser. Tampoc no pots forçar individualment les persones. I la suma de persones fa un poble".
• Vicente del Bosque, seleccionador espanyol de futbol: “Catalunya està en el seu dret de defensar la independència. És la llibertat que té cada poble per decidir el seu futur.”
La pregunta és: quants segles han de passar perquè la cultura democràtica de Bosé i Del Bosque, deixi de ser anecdòtica i esdevingui majoritària a Espanya? De moment no hi ha resposta, perquè l’evolució que demanem és antagònica amb la naturalesa d’aquell país. La seva història, una història de dominació i d’anorreament de pobles, cultures i llengües, n’és la prova. I si a això hi afegim que l’estatus d’Espanya és insostenible sense la subordinació de Catalunya, en la mateixa mesura que l’estatus de l’amo és insostenible sense la subordinació de l’esclau, entendrem la virulència de la reacció espanyola davant l’horitzó immediat d’una Catalunya independent.
Com he dit, molts catalans volem creure que hi ha un sector de la societat espanyola veritablement democràtic i disposat a acceptar la voluntat del Parlament de Catalunya. Però, perquè aquesta creença deixi de ser un acte de fe, cal que aquest sector es faci visible i que amb veu alta i clara rebati els atacs i les amenaces que el Partit Popular i el Partit Socialista llancen contra Catalunya i que defensi la independència catalana –encara que no la desitgi– com un dret inalienable de tots els pobles de la Terra. Són, per tant, aquests espanyols demòcrates de pedra picada els qui han de blasmar el nacionalisme d’arrel totalitària que nega a Catalunya la seva condició de subjecte polític; cosa que significa la negació de la nació catalana, de la seva història i dels seus drets nacionals. Són aquests espanyols, en definitiva, els qui, des de la radicalitat democràtica, s’han de pronunciar contra l’Espanya que afirma que el poble català no existeix. Volem conèixer-los i escoltar com fan seves les paraules de Miguel Bosé i Vicente del Bosque. Al capdavall, si Espanya està interessada a saber el nombre de catalans independentistes, Catalunya també té interès a saber el nombre d’espanyols demòcrates.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada