|
Després de l’èxit sonat de la convocatòria de la
manifestació a favor de la independència de Catalunya de l’11 de setembre de
2012, se senten nombroses veus a favor de la convocatòria d’un referèndum
per decidir democràticament el destí de Catalunya. I em pregunto: per què cal un referèndum?
Des de la Fundació d’Estudis Històrics de
Catalunya sempre hem defensat que, malgrat la visió de la història del
nostre país que espanyols i francesos ens han volgut imposar, Catalunya –la part que pertany a l’estat
espanyol- no és Espanya, ÉS D’ESPANYA, fruit d’una conquesta militar. No va ser una adhesió o una unió voluntària de la qual ara ens en
penedim.
Un país ocupat com ho van ser, posem per cas França,
Bèlgica, Holanda, Noruega o Polònia des de 1939-1940 com a conseqüència de la invasió per
part dels exèrcits alemanys. Després de la derrota dels nazis,
l’any 1945, tots aquests estats van recuperar automàticament la seva
sobirania. A ningú
se li va acudir proposar un referèndum per legitimar la nova situació.
Si Catalunya és un país que va perdre la seva
sobirania per la força de les armes i va ser ocupat militarment des del
1714, hauria
de tenir la mateixa consideració que els països ocupats pels alemanys
durant la segona guerra mundial. L’annexió de Catalunya va ser
conseqüència d’una agressió militar i va anar seguida d’un tracte de país
conquerit amb execucions, tortures, exili, presó i espolis de tota mena
que, amb petits intervals, s’ha perllongat la major part d’aquests
tres-cents anys.
L’oblit de la nostra història explica l’acceptació
acrítica d’un procediment independentista que implica la legitimació de les
raons dels ocupants segons les quals Catalunya és una part indestriable
d’Espanya de la qual forma part per pròpia voluntat i des de temps
immemorials.
Els catalans, per tant, de cap manera hauríem de
sentir-nos obligats a sustentar el nostre dret mitjançant una consulta
popular. Simplement,
caldria una proclamació del nostre parlament, consensuada amb les potències
europees i mundials, que restituís, automàticament, la sobirania perduda fa
300 anys.
A part de ser un acte d’absoluta justícia
històrica, aquesta via ens estalviaria un desagradable procés previ a la
consulta, atiat per l’estat espanyol amb tots els seus recursos, ple de
paranys, d’amenaces i de mentides, que tindria com a objectiu sembrar la
por i la divisió entre la població catalana.
Carles Camp
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada