Avui proposem de fixar-nos en dos
articles de l’Avui: Una crònica de Quim Aranda sobre el referèndum a Escòcia i
un article d’opinió de l’Hèctor López Bofill sobre referèndums.
Govern britànics i escocesos s’han posat
d’acord en la manera de fer el referèndum! Feia mesos que es reunien i no es posaven
d’acord. David Cameron volia que la consulta es fes com més aviat millor per
prevenir que els independentistes escocesos es preparessin i es fessin més
forts. Finalment s’han posat d’acord:
· El referèndum es farà el 2014 com volia Cameron· Podran votar els majors de 16 anys com volien els independentistes escocesos
· La pregunta serà única com volia Cameron, no dues preguntes ni dues respostes. Els independentistes volien que es plantegessin dues opcions als votants:
o Vol esdevenir independent?
o Vol un sistema federal que doni més independència (però no tota)?
Després d’haver llegit l’article
de l’Hèctor trobaran sense sentit la primera proposta de Salmond (i de passada
les propostes que fan sovint el PSC i ICV, demanant posar dues preguntes en els
referèndums). I trobaran altres propostes realment intel·ligents de l’Hèctor,
que poden decidir el nostre futur en cas que s’agafi el camí equivocat...
Una altra conclusió és que a Londres
no els ha passat pel cap de prohibir el referèndum d’Escòcia ni els ha passat
pel cap que fos tot el Regne Unit que hagués de votar en el referèndum d’Escòcia.
En el Quebec va ser exactament igual: no els varen prohibir el referèndum ni se’ls
va acudir que tot el Canadà hagués de participar en el referèndum del Quebec.
En canvi en la inefable Espanya ens neguen el dret a fer un referèndum i ens
diuen que si de cas han de votar els 45 milions d’espanyols sobre el destí de
7,5 milions de catalans!
Londres i
Edimburg tanquen un acord sobre el referèndum
La consulta sobre la independència es farà abans del final del 2014, hi haurà una única pregunta i podran votar els majors de 16 anys
Salmond i
Cameron es reuniran dilluns abans de fer públic el pacte
10/10/12 - Londres -
Un tast:
Els governs britànic i escocès van arribar a un acord ahir sobre la celebració
del referèndum d'independència d'Escòcia pel qual es limita la consulta a una única pregunta –si
Escòcia hauria d'abandonar el Regne Unit– i es rebaixa l'edat per poder votar
als 16 anys, segons va revelar ahir la BBC. L'acord, hi va afegir la
televisió pública britànica, suposa “concessions a càrrec de les dues parts” i podria
fer-se oficial dilluns a Edimburg després d'una reunió entre els primers
ministres del Regne Unit, David cameron, i d'Escòcia, Alex Salmond, per tancar
els detalls pendents.
Segons la
BBC, el Partit
Nacional Escocès (SNP), que governa Escòcia, ha acceptat renunciar a incloure
una segona pregunta a la consulta que plantegés la possibilitat de seguir dins
del Regne Unit però amb l'assumpció de més competències per part d'Edimburg.
Per la seva
banda, el govern britànic ha retirat l'oposició a rebaixar l'edat de vot dels
joves als 16 anys, tal com reclamaven els escocesos. El referèndum
tindrà lloc abans de finals del 2014. L'acord ha estat possible després de les
negociacions que han dut a terme les darreres setmanes la viceministra
principal escocesa, Nicola Sturgeon, i el ministre britànic per a Escòcia,
Michael Moore.
L'última
enquesta publicada aquesta setmana pel diari escocès Scottish Herald va
mostrar un descens dels partidaris de la independència. Segons el sondeig, un 28% dels
escocesos hi votaria a favor i un 53% ho farien en contra. El gener passat, quan
Salmond va llançar el seu pla de referèndum, els
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/583065-londres-i-edimburg-tanquen-un-acord-sobre-el-referendum.html
Claredat i
democràcia
10/10/12
02:00 - Hèctor López Bofill
Referir-se
a la independència serà un element determinant per a la credibilitat de les
diverses forces polítiques
A Europa i al
món occidental entendrien que una llei no pot frenar la voluntat d'un poble,
però això només passaria si aquest poble fa la independència. En qualsevol
altre context la regla és més aviat la contrària: les constitucions són un límit a la democràcia.
Es considera que hi ha aspectes essencials en una comunitat (com la protecció
de drets fonamentals, per exemple) que ni la voluntat de la majoria pot
transgredir. Per
això és decisiu que, si en el litigi entre Catalunya i Espanya, Catalunya
pretén apel·lar a la comunitat internacional, quedi ben clar que la majoria
invocada, el títol democràtic, és per crear un estat independent. Si
en algun moment les forces sobiranistes tenen la temptació de fer servir la
majoria per reclamar un canvi de marc polític que no sigui la independència, o
si la proposta política manté algun rastre d'ambigüitat, hi ha moltes
possibilitats que les potències occidentals se'n rentin les mans i donin la raó
a una Espanya que al·lega la vulneració de la seva Constitució.
Davant de
qualsevol projecte que no impliqui la ruptura de l'ordre constitucional
espanyol per fundar l'ordre constitucional català (que en comptes de declarar
la independència la majoria promogui, per exemple, una hisenda pròpia, un estat
associat o una apropiació de facto de recursos i de competències...)
Espanya es trobarà en condicions d'activar les clàusules d'execució forçosa i
de desplaçar el govern de la Generalitat sense que la comunitat internacional
mogui un dit en favor de les pretensions catalanes. Em sembla que ni el president Mas ni CiU, en el
seu suposat gir sobiranista, són gaire conscients d'aquest risc. De
la mateixa manera com em sembla que no són gens conscients que si es pretén
construir alguna mena de legitimitat per la ruptura, a saber, per celebrar un
referèndum no autoritzat pel govern espanyol, cal presentar-se a les properes eleccions del
25-N amb la independència al programa. No l'estat propi ni cap altre
succedani. La
independència. Només així, la majoria que sorgeixi dels propers
comicis es trobarà en condicions de demanar al poble una “resposta clara a una
pregunta clara” (tal com en el seu dia va exigir la Cort Suprema del Canadà als
sobiranistes quebequesos) malgrat la prohibició constitucional espanyola.
Certament el president Mas en una de les seves intervencions en el curs del
darrer debat de política general va arribar a afirmar que volia que Catalunya fos
un estat “com Dinamarca o Eslovènia”, estats sobirans en el marc de
la Unió Europea. Però també és veritat que en d'altres intervencions ha
esmentat el concepte d'estat propi tot referint-se a Massachusetts (estat membre de la
federació dels EUA) o fins i tot a Puerto Rico, un estat associat a la federació dels
EUA el qual, no obstant això, manté una situació de caràcter gairebé colonial si tenim
en compte que Puerto Rico es troba subjecte a les lleis federals
nord-americanes sense que aquesta illa pugui enviar representants al legislatiu
dels EUA. Insisteixo: presentar-se a unes eleccions amb qualsevol ombra de
dubte que permeti insinuar altres solucions que no siguin la plena sobirania i
la subjectivitat internacional i que, per contra, signifiquin un desafiament a
l'ordre constitucional espanyol però sense acabar de trencar amb Espanya,
dotarà el govern espanyol d'arguments suficients per avortar el projecte català
davant la indiferència del món.
A banda del
tema cabdal de la legitimitat internacional, en un altre sentit, l'imperatiu de
referir-se a la independència
en la campanya electoral també serà un element determinant per a la
credibilitat de les diverses forces polítiques davant la ciutadania i davant
dels actors socials que reclamen el canvi de cicle, una credibilitat que, constituït el nou
Parlament, permetria identificar la majoria parlamentària amb la majoria
independentista. Tampoc aquí no valen subterfugis en els lemes. La
transcendència del moment demana que no s'invoquin confusions per satisfer la
voluntat de poder partidista, una confusió que continua envoltant termes com estat propi (o fins
i tot república catalana) mentre puguin denotar tant pels emissors
com pels receptors realitats polítiques equivalents a Massachusetts, Puerto Rico, Baviera o fins i
tot al fallit pla Ibarretxe d'estatut polític per a la comunitat d'Euskadi. Per
tal d'il·lustrar fins a quin punt arriba a ser absurd aixoplugar-se en aquesta
mena de vaguetats cal destacar que si entenem inclosos en el concepte d'estat
propi també els estats membres d'una federació, i formacions com CiU es
refugien en aquesta expressió precisament per no tancar portes a alguna altra
alternativa que no sigui la independència, en el fons estan defensant el mateix que el PSC de Pere
Navarro: el federalisme amb Espanya que, com ja he esmentat, o es fa
a través d'una reforma en profunditat de la Constitució espanyola o, com li
succeí a Ibarretxe, està destinat a estavellar-se contra el mur de les Corts
Generals o del Tribunal Constitucional.
El més
inquietant és que aquesta paradoxal (i fins i tot inesperada) coincidència de
projectes de reforma entre CiU i PSC, una afinitat de fons que
aquestes dues formacions també poden compartir, i de fet han compartit, amb ERC
i ICV, no es tradueixi després del 25-N en una complicitat que regeixi la praxi
política quotidiana. Podria obrir-se pas la nova fantasia de simular que Catalunya
es constitueix per la via dels fets en una entitat federada dins una Espanya
obligada a reinterpretar la seva Constitució de manera que es
permetés a l'estament autonomista (amb la connivència dels poders fàctics) anar
alimentant un altre deliri durant una llarga legislatura dedicada a encobrir
incompetència, retallades, corrupció i a endolcir la fallida financera. De
moment l'aproximació de CiU i el PSC a l'Ajuntament de Barcelona, que continua
sense adscriure's a l'AMI, sembla confirmar aquests temors. Les grans proclames
sobiranistes per part de CiU de vegades semblen dirigides a acomplir la màxima
del príncep de Lampedusa segons la qual cal aparentar que canvia tot perquè tot
segueixi igual.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/583010-claredat-i-democracia.html
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada