21/10/12. APM. Alguna Putada Més?

Benvolguts,

Continuem amb les putades:

20 d'octubre de 2012 13:55 h

Sánchez Camacho perfila una candidatura del PPC per atiar l’odi contra Catalunya

La líder dels populars amaga amb una falsa crida a la convivència; l’àtac sistemàtic contra Catalunya

La presidenta del PPC i candidata a les eleccions al Parlament pel 25-N, Alícia Sánchez-Camacho, ha definit la proposta del PPC com a garant de "la convivència i la prosperitat" dels catalans. Ho ha assegurat en signar el manifest 'Compromís amb els catalans' al costat dels candidats de cada demarcació. Sánchez-Camacho ha perfilat el seu partit com la formació "decisiva" que "aportarà solucions des de la moderació, la responsabilitat i el seny" des d'una "alternativa responsable". I ha retret a CiU que "tapi la incompetència de la gestió amb banderes" i al PSC que "es llevi confederalista al matí, a la tarda sigui federalista, i a la nit molts s'hagin tornat independentistes". Però Sánchez Camacho, té un problema; no ha sabut trobar l’equilibri entre el discurs apocalíptic de la por i la imatge de responsabilitat i seny que prodiga.

Sánchez Camacho, radicalitat, irresponsabilitat i ràbia espanyola contra Catalunya, en acció.

Sanchez Camacho pretén ara mostrar una cara amable conscient que les càrregues i despropòsits de diferents dirigents del PP la perjudiquen, però Sánchez Camacho no ha sabut trobar l’equilibri entre el discurs apocalíptic de la por i la cara amable. Des de fa dies, Camacho va sembrat pestes pel territori amb un discurs apocalíptic, que de tan alarmista, s’ha tornat ridícul -ha volgut espantar els pagesos, els graduats universitaris, deixar-nos sense corredor mediterràni, i liquidar les pensions, en una setmana-. Sense comptar les actuacions estel·lars a la caverna mediàtica atiant l’odi contra Catalunya, poruga de que C’s li passi la mà per la cara en radicalitat espanyola i li esgarrapi vots. Cal recordar-la també quan es fa la víctima, o fa gala de ser la reina de la demagògia i deixa anar falsedats i mentides contra Catalunya, amb la complicitat del presentador del “gran debate” de Tele5, l’inefable Jordi Gonzàlez. Ara es vol presentar com la candidata que aportarà solucions des de la moderació, la responsabilitat, i el seny. Només cal mirar-la una estona a intereconomia –el que bonament s’aguanti- , per veure la radicalitat, la irresponsabilitat i la ràbia espanyola contra Catalunya, en acció.

 

CADA DIA MIL AGRESSIONS A LA LLENGUA: AVUI, EL REGIDOR DE BARCELONA AL MEETING POINT

divendres, 19 d'octubre de 2012

 Més racisme anticatalà a casa nostra, aquest cop al Meeting Point. El tinent d'alcalde de Barcelona, Antoni Vives, s'ha abaixat els pantalons i ha passat a parlar en castellà en una jornada que es feia en el Barcelona Meeting Point quan ha vist que els racistes anticatalans abandonaven la sala perquè havia iniciat la seva intervenció en català. Quan Vives ha acceptat renunciar a parlar en català i s'ha passat al castellà, els racistes han acceptat tornar a seure i seguir escoltant Vives, aquest cop sí, ja, en la llengua de l'Imperio. Informa:SOMNOTICIA.CAT

N.de la R.

Ens imaginem que en una Catalunya independent això no passaria. Per imaginació que no quedi. Aquest cas reflecteix un colp més la situació colonial que pateix el país i, per tant, la subordinació també de la llengua. És impossible qualsevol igualtat amb el castellà. A Espanya el català té els anys comptats. I també es demostra el fracàs de la política lingüística pel que fa a l'ús social del català propugnada per Generalitat i entitats que nosaltres hem denunciat sempre. És molt fàcil exigir que la gent del carrer parli sempre en català i que la gent de dalt, com en aquest cas, s'abaixi els pantalons a la primera oportunitat. Si volen canviar les coses hem de començar de dalt  estant i no responsabilitzar la gent del carrer. Un dia més amb Espanya un dia menys de vida.

La Brunete mediàtica

La gran hostilitat amb què Madrid entoma les peticions de llibertat de Catalunya no és d'ara. Que aquesta petició sigui educada i pacífica és el que porta determinats columnistes a escriure autèntics insults a la intel·ligència.

·       Així, obviant la diferència entre una acció pacífica i una de violenta, El Mundo es va queixar en un editorial del 27 de setembre: “Seria difícil d'entendre que els 30 detinguts dimecres pels disturbis al Congrés fossin processats per un delicte contra la nació, i que a Mas no li passés res si convoqués una consulta per treure Catalunya de l'Estat espanyol.”

·       Ja quan es van redactar les Bases de Manresa, els militars les van rebre molt malament. L'autonomia els recordava massa Cuba. A la Correspondència Militar del 1899 llegim: “Urgeix exercir a Catalunya una activa vigilància, per descobrir i apoderar-se de tots aquells que sustentin les idees del separatisme per fer-los desaparèixer per temps il·limitat.” Com a mínim eren clars.

·       Quina diferència hi ha entre això i l'article de Pedro J. Ramírez a El Mundo del 16 de setembre en què demanava un augment del pressupost de Defensa “per defensar els drets civils, no a Kosova ni a l'Afganistan, sinó una mica més a prop”?

·       Hi ha arguments que mai passen de moda. En una de les tres portades que l'ABC va escriure amb un mateix títol –“España, España”– s'afirma: “Les forces armades, amb el seu capità general al davant, tenen el mandat constitucional de vetllar i garantir la unitat d'Espanya” (27 de setembre del 1994).

·       De l'exèrcit es tracta. El 28 de setembre, Alejo Vidal-Quadras va recomanar que s'enviés un general de brigada a fer-se càrrec dels Mossos d'Esquadra.

·       El 9 d'octubre, el ministre de Defensa, Pedro Morenés, va afirmar: “L'exèrcit sap on és, què fa i a qui serveix.”

·       I l'endemà, una articulista d'El Mundo, Elisa de la Nuez, va dir que si es convoca el referèndum “caldrà usar la força legítima” per impedir-lo.

Els ministres del Gobierno i la recentralització

·       El ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo (va entrar al Congreso el 1976 i encara hi és!), encetava la setmana obrint foc contra l'exhibició d'estelades al Camp Nou –responsabilitzant-los de perjudicar la marca España– i la tancava equiparant el nacionalisme amb el nazisme i repetint que si la crisi s'agreuja, la culpa és dels catalans.

·       I el seu company José Ignacio Wert no només no s'ha retractat de les seves intencions “d'espanyolitzar” els alumnes catalans, sinó que ha insinuat que qui digui que això és un intent de recuperar els manuals d'adoctrinament de l'escola nacionalcatòlica franquista està tocat de l'ala.

·       Soraya Sáenz de Santamaría, donava la raó a García-Margallo en la seva observació que si Standard&Poor's ha rebaixat el bo espanyol a la categoria de porqueria és per les turbulència catalanes

·       Soraya Sáenz de Santamaría, no s'atrevia a subscriure del tot la proposta de nacionalització de Wert, més enllà d'admetre que l'Estat ha poder tenir una resposta davant la manca de llibertat que se'ls hi pressuposa als castellanoparlants. I, sobretot, insistia que els alumnes catalans han de tenir el màxim coneixement d'Espanya, perquè “és la seva nació”.

·       El ministre d'Educació, però, no semblava haver percebut que en alguns sectors del PP no havia caigut gens bé la seva descarnada exhibició de nacionalisme espanyol. I molt menys encara li afectava que el PSOE hagi decidit portat la seva reprovació al Congrés. “En un moment de tensió s'ha de saber ser subtil; i ell no ho és gens”, admetia ahir un diputat popular. Però acostumat que tothom li valori la seva sinceritat, Wert no només no rectificava sinó que es lamentava que una declaració de “mer sentit comú” s'hagi convertit en “l'espurna de l'incendi nacionalista”.

·       I mentre Wert es passejava per les ràdios per insistir que no s'ha de penedir de res, el seu company García-Margallo compareixia al Congrés per ratificar l'adhesió de Croàcia a la UE, en un debat molt lligat a la situació política catalana i a les expectatives d'un futur estat català. El ministre d'Afers Exteriors, de fet, va ser el primer en introduir la discussió assegurant, com qui no vol la cosa, que “sortir de la UE és extraordinàriament senzill; entrar-hi és extraordinàriament complicat”.

·       El diputat d'ERC, Joan Tardà, va replicar-li que la UE va nàixer per sumar, i li va posar sobre la taula el cas de Kosovo, tot subratllant que mentre Espanya manté el boicot, Europa comença a obrir-li la porta. En el mateix context, va contraposar l'esperit democràtic de la dreta britànica respecte d'Escòcia, a l'actitud tancada del PP. Després d'aquesta intervenció, Margallo es va anar escalfant, sobretot després que el diputat de CiU, Jordi Xuclà, li fes retrets sobre l'equiparació entre nazis i nacionalistes i declarés enterrat el pacte constitucional. El ministre es mostrava esparverat per aquesta darrera apreciació i va concloure que el consens sempre ha de prevaldre, “no fos cas que per llençar l'aigua de la banyera, llencin vostès també el nen”.email protegit

·       El govern de Rajoy continua enfilant el camí recentralitzador. En aquest cas, a través de promoure i incentivar la fusió de cooperatives agràries. El ministre Miguel Ángel Arias Cañete va presentar ahir un avantprojecte gràcies al qual s'eliminen “entrebancs” interterritorials i s'afavoreix la unificació de cooperatives de les diverses autonomies. I tot plegat supervisat per un ens estatal de nova creació.

Tribunal Constitucional, TS, TSJC, TOP

·       El Tribunal Constitucional ha desestimat un recurs d'inconstitucionalitat presentat l'any 2004 pel Parlament en contra de l'última reforma de la llei orgànica del Poder Judicial. En la sentència, el TC referma que la justícia és una competència espanyola i que per tant els funcionaris de justícia tenen caràcter estatal. Això significa que el català només serà un mèrit a la justícia, i no un requisit. El Parlament va recórrer contra més de 30 punts de la llei orgànica del Poder Judicial, que havia reformat un any abans el govern de José María Aznar, en considerar que envaïa competències de la Generalitat. Segons el TC, però, Catalunya només té competències en el personal no judicial de Justícia.

Joan A. Forès

Reflexions