dissabte, 11 de març de 2017

11/03/2017. Directe.cat. Encolomar-nos la misèria autonomista. 39% (de NOs a les eleccions del 27-S). Avorrida (la Levy). Degradació (la del PSC amb l’exhibició de símbols feixistes a l’espai públic de Lleida). Democràcia (L’ex-lehandakari Patxi el Breu, president basc a base d’un pacte amb la dreta espanyolista pensa prosperar en el PSOE insultant els catalans. Dissolució (El PSC d’Iceta absorbit pel PSOE). Elevació (l’artista i activista Simona Levi es manifesta independentista).

Benvolguts,

El primer paràgraf d’Encolomar-nos la misèria autonomista, el 39%, d’aquest capítol de la sèrie, o el serial, En temps de sedició, ens porta inexorablement cap als apunts següents de fa dos anys, que només amb el títol ja paguen. I tal com diu l'autor Expliquem-ho incansablement:


Vegem l'article:


11 DE MARÇ DE 2017 05:00 H
Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.
El pacte entre elits dels darrers quaranta anys va acumular tones de brutícia sota les estores. El procés del país cap a la independència no ha fet altra cosa que aconseguir aixecar-les totes. Només per això, ja hauria valgut la pena. El judici pel cas del Palau potser no aclarirà res, si tenim en compte que els poca vergonyes que van espoliar la institució musical acusen CDC amb la finalitat principal d’excusar la seva pròpia responsabilitat. El que fa molta, molta, molta angúnia, pel seu desvergonyiment total, és l’operació que, a sobre, pretén carregar a l’independentisme quatre dècades de podridura autonomista. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

39%. Amb astorament creixent assistim a l’apropiació del país per part del dependentisme. Potser en som culpables, en haver acceptat després del 27-S la retòrica del 48%. Des de la premsa catalana del Règim a la vicepresidenta espanyola, no hi ha dia en el qual no s’afirmi que l’independentisme no gaudeix de legitimitat per manca d’un suport social majoritari. Convindria que no ens ho deixéssim dir amb aquesta alegria. Nosaltres n’hem d’oposar el seu 39%. Els agradi o no, a les darreres (i confiem que últimes!) eleccions autonòmiques els contraris a la independència de Catalunya no van arribar ni al quaranta per cent dels vots. Repetim-ho cada dia. Són ells que no representen la majoria del país. Sí, això que dic és molt obvi però ells treballen cada dia per construir un relat paral·lel a la realitat que justifiqui la liquidació de les institucions que sí representen la majoria.
Expliquem-ho incansablement.

AVORRIDA. Sí, avorrida com està, Andrea Levy ens ha ofert aquests dies un penós espectacle d’ignorància des de la tribuna del Parlament. Especialment patètic per 
la supèrbia d’un to pretesament alliçonador mentre es desconeixen els elements més bàsics de la història de la casa on és. En el concepte ademocràtic propi del Partido Popular, l’autonomia política no neix del desig de Catalunya com a comunitat política històrica (la seva existència ha estat respectada fins i tot en els temps més ferotges de repressió), sinó del fet que hi apareix en una llei espanyola. Però, més enllà dels principis bàsics, està la realitat dels fets: la Generalitat actual va ser restablerta (amb la seva legitimitat d’època republicana), amb el retorn del president Tarradellas el 23 d’octubre de 1977, més d’un any abans de l’aprovació en referèndum de la Constitució que va establir el Règim del 78 postfranquista encara vigent.

DEGRADACIÓ. L’ensorrament moral del Partit dels Socialistes de Catalunya sembla no tenir aturador. Més enllà del renovat protocol de submissió al PSOE (en parlaré més avall) aquesta setmana hem vist com el seu president i alcalde de Lleida 
defugia la seva responsabilitat damunt l’exhibició de símbols feixistes a l’espai públic i es passava per l’entrecuix la legislació en matèria de memòria històrica amb l’objectiu de no incomodar els seus socis de govern lerrouxistes. Ha convidat tothom (ara, se n’ocuparà una empresa privada, Petrolis de Catalunya) a agafar un escala i un tornavís per a treure les plaques de l’Instituto Nacional de la Vivienda. I per a arrodonir-ho, després de portar-hi centres de flors el dia de l’aniversari de la seva exeució, els diputats del PSC a Madrid han decidit votar en contra de l’anul·lació del judici al president Companys. Amb Iceta i el seu volem més PSOE a Catalunya, sempre és possible caure més avall.

DEMOCRÀCIA. Començava la setmana amb el candidat favorit a les enquestes per dirigir el socialisme espanyol titllant de boja la majoria social i política d’un país sencer. El fet retrata la seva altíssima capacitat d’anàlisi política. Com es possible que algú que se sent cridat a dirigir un dels grans partits espanyols pensi que podrà contribuir a reconduir la situació de la Catalunya insurrecta a base d’insultar molt fort? Que aconseguirà persuadir la meitat d’un país a base de dir que tothom ha embogit. I el que és encara (si és que pots ser) molt pitjor: pretenent donar-nos lliçons de democràcia.
L’ex-lehandakari Patxi el Breu, president basc a base d’un pacte amb la dreta espanyolista sustentat en l’exclusió d’una part important dels bascos, als quals es va privar de presentació política a través de la Llei de Partits. Irresponsables, per al socialisme espanyol, Catalunya és només un camp de batalla partidista.

DISSOLUCIÓ. La trajectòria dels darrers anys del PSC constitueix una mena de compendi gairebé perfecte del procés de defunció del catalanisme autonomista. De la defensa del dret a decidir dels temps d’en Pere Navarro a 
l’absorció per part del PSOE sota el disciplinadíssim militant espanyolista Miquel Iceta. El socialisme català ha decidit fer-se l’hara-kiri complet. La seva deriva nihilista ensenya de manera eloqüent, per moltes pel·lícules irreals que vulguin explicar-nos, quina és l’única alternativa real a l’independentisme: la completa dissolució. El PSC ha decidit (més ben dit, Iceta en solitari, sense assentiment, que se sàpiga, de cap òrgan del partit) que, a partir d’ara, serà el seu homòleg espanyol qui marcarà l’horitzó nacional del partit i els límits pel que fa a les seves aliances. I això només deixa un futur: la residualització dins el magma transversal, ja minoritari i, a sobre, en regressió del dependentisme a Catalunya.

ELEVACIÓ. De forma inesperada, l’artista i activista Simona Levi es declarava obertament independentista aquesta setmana, amb un 
“o ens independitzem o acceptem la prepotència de Madrid i callem” al diari Ara. Des del seu blog proposava, a més, algunes consideracions metodològiques per al debat sobre el nou país molt interessants, que val la pena llegir. Sobretot, un punt de partida essencial, capaç de desbordar els nostres adversaris: “quina cara se li posaria a la caverna si ja no haguéssim de defensar el referèndum (perquè per descomptat es farà) i només parléssim dels continguts i de la vida a la futura República de Catalunya?”. És exactament això: deixem de comprar en el debat públic cada dia el marc mental de dubte que beneficia els nostres adversaris i passem a fer una proposta de quin i com serà el procés de construcció de la nova República.

Miquel Pérez Latre (
@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Joan A. Forès
Reflexions

NOTÍCIES RELACIONADES

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada