dissabte, 25 de març de 2017

24/03/2017. Margallo. Pressupostos. Enric Vila. La guerra que hi ha en marxa. Amb l’aprovació dels pressupostos, la guerra per aturar el Referèndum passarà a un nivell de pura desesperació. Veurem membres de l’antiga CiU demanant que no es vagi a votar pel bé de Catalunya. En un país normal, Romeva li hauria recordat a Páramo que, de català, no en té res, que només és un noi de Málaga que ha trobat en l’opressió espanyola un negoci per omplir-se les butxaques i satisfer la seva vanitat. Catalunya és un país ocupat des del 1939 i l’única solució és que, a partir d’ara, a Catalunya, les normes de convivència les posem els catalans.

Benvolguts,

Article dispers, amb una certa trampa, escrit per un articulista a qui admirem molt, però que estripa tot el que troba (en aquest article estripa ERC). Barreja Pressupostos amb Margallo. La candidatura a l’Ateneu Barcelonès amb el 9-N...

Tanmateix val la pena comentar algun paràgraf. En el primer explica que s’anirà veient que som en un país ocupat, però en realitat cal constatar que sóm en un país ocupat des del 1939:

·         A mesura que les dinàmiques que van agrupar Ordre&Aventura es consolidin, s’anirà veient que un país en el qual Salvador Sostres necessita marxar a escriure en castellà per tenir una vida digne és un país ocupat i que l’única solució és que, a partir d’ara, a Catalunya, les normes de convivència les posem els catalans.

En el segon confirma el que diem, que som en terra conquerida, en país ocupat, pels franquistes com l’Exèrcit espanyol i com la munió de falangistes i Fragas:

·         Si Catalunya no fos terra conquerida com deia Fraga fa uns anys, l’exministre Margallo no hauria hagut d’hipotecar el prestigi d’Espanya demanant favors de dictadura bananera, i encara confessar-ho en públic per justificar-se. I així, un llarg etcètera que frisem per poder anar comentant.

Vegem l’article:

OPINIÓ
La guerra que hi ha en marxa

Enric Vila

Barcelona. Divendres, 24 de març de 2017 
Amb l’aprovació dels pressupostos, la guerra per aturar el Referèndum passarà a un nivell de pura desesperació. Veurem membres de l’antiga CiU demanant que no es vagi a votar pel bé de Catalunya. Veurem l’expresident Mas multiplicar la gesticulació per intentar fer creure a Rajoy que és ell qui dirigeix encara l’independentisme. Veurem els espanyols proferint grans amenaces i mentides.

Mas va necessitar tanta energia per trencar Junqueras i demostrar que controlava el país que no va comptar que, quan dos es barallen, sempre hi ha un tercer que treu partit de la situació. 

Ordre&Aventura [L’Enric Vila formava part de la candidatura d’en Bernat Dedeu!], la candidatura que va revolucionar les eleccions de l’Ateneu, tant sols és una petita expressió de les poderoses noves aliances que han imposat el Referèndum quan tothom el donava per perdut.

ERC i PDeCAT emeten el seu discurs en una longitud d’ona que cada vegada arriba a menys adeptes i ja no tenen capacitat per frenar el discurs de l’autodeterminació. Colau ha fracassat en la seva missió de neutralitzar la CUP, i fins i tot Fachin ha posat en evidència que el partit de l’Anna Gabriel és l’únic que es manté realment fidel als principis del 15-M. Jordi Pujol i el seu fill Oriol fan bé de preocupar-se pel que ha passat a l’Ateneu.

Des del 27-S, els espanyols s’han tirat un tret al peu amb cada jugada. No van aconseguir mantenir Mas, ni tombar la majoria absoluta independentista; tampoc no van aconseguir trencar la CUP ni l’han pogut portar cap a la desobediència folklòrica. El fantasma d’unes autonòmiques s’ha esvaït i el darrer truc per intentar mitificar el 9-N és aquesta idea boja que ha sortit de crear una assemblea d’electes “per si de cas el Referèndum no es pot fer”.

L’única manera que l’Estat té d’aturar el Referèndum és aplicar la força física el mateix dia que se celebri la votació i aquesta és l’única excusa que els partits catalans podran posar als seus electors. Els propers mesos es veurà que els discursos legalistes eren fets de fum i que les amenaces de Madrid contra l’autodeterminació són com les que van intentar prohibir l’exhibició d’estelades a la final de la Copa del Rei. 

L’única cosa que s’interposa entre Catalunya i la llibertat és el trauma dels catalans que han col·laborat amb l’ocupació i que, en el fons, tenen por que la seva vida, curulla d’accions petites i mesquines, esdevingui incomprensible en un marc que no sigui repressiu. Hi pensava mentre veia el vídeo aquest del parlament, en el qual Raúl Romeva acusa Fernando Tomás de Páramo de trobar-se a gust amb falangistes.

El que falla de la resposta de Romeva és que només el defensa a ell. El conseller d’Exteriors es defensa a ell, com van fer sempre els convergents que abans tant criticava, perquè creu que defensar el país és massa perillós.

En un país normal, Romeva li hauria recordat a Páramo que, de català, no en té res, que només és un noi de Málaga que ha trobat en l’opressió espanyola un negoci per omplir-se les butxaques i satisfer la seva vanitat.

D’aprofitats com Páramo, la meva família n'ha vist passar per Catalunya des dels temps dels Tercios, i fa molta gràcia veure que Ciutadans acabarà sent un partit cantonalista, si no hi ha el Referèndum. L’unionisme està tan fotut que ha de fer passar joves estrangers per catalans, per ajudar els dolentots de la Tercera Via. El país és tan fort que Arrimadas ha estat premiada amb un càrrec a Madrid perquè començava a empatitzar massa amb Catalunya de tant passejar-se per Ripoll. 

Jo cada dia penso més en aquella dedicatòria que Josep Pla li va fer a Cruzet en ple franquisme parlant de “vèncer la catàstrofe amb les pedres disperses del nostre esperit.” Sense violència, la força dispersada es torna a concentrar i les formes d’amor i  col·laboració no poden controlar-se. A mesura que les dinàmiques que van agrupar Ordre&Aventura es consolidin, s’anirà veient que un país en el qual Salvador Sostres necessita marxar a escriure en castellà per tenir una vida digne és un país ocupat i que l’única solució és que, a partir d’ara, a Catalunya, les normes de convivència les posem els catalans.

En aquest sentit, el PP ha fet bé de canviar la metàfora del xoc de trens per la del cotxe que va en contra direcció. Si mires la història, Espanya només ha pogut vincular el Principat amb el concurs dels bascos i l’ajut de les potències estrangeres. A mesura que l’autodeterminació dilueixi el dret a decidir es veurà que els qui van en contra direcció són els espanyols; aquests que, com el jove diputat Páramo, intenten mantenir els vells privilegis que l’Estat ha repartit fins ara per la força.
Al País Valencià, la demanda d’estudis en català no para de créixer. La Vanguardia informava l’altre dia que el jugador rossellonès de Handbol Ludovic Fàbregas no vol anar al París Saint Germain perquè se sent català i prefereix jugar al Barça.

Enric Vila

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada