dijous, 23 de març del 2017

21/03/2017. Franquisme. Josep M. Torrent. Tarradellas, entre Suárez i Rajoy. "El greu conflicte institucional actual, aquest xoc de trens que ningú sap com acabarà té en la figura de Josep Tarradellas el seu iniciador voluntari i involuntari". Si el 1977 l’inquilí de la Moncloa hagués estat Rajoy, s’hauria aferrat a la legalitat de l’època --convé recordar-ho i valorar-ho, legalitat preconstitucional, per tant franquista-- per justificar la impossibilitat que una institució republicana, la Generalitat, i el seu president a l’exili --també republicà-- es reinstaurés.

Benvolguts,

Aprofitant el 40è aniversari de la tornada de Josep Tarradellas a Catalunya diversos autors han elucubrat sobre el possible capteniment d’en Rajoy si hagués sigut en Suárez i viceversa. L’article d’en Torrent intenta esbrinar-ho. Al mateix temps en Cotarelo també ha fet un article semblant.

I ara fem algun comentari. D'entrada hem de dir que estem molt d'acord amb en Torrent. Ara bé, si Suàrez va permetre que la legalitat republicana de Tarradellas substituís la seva legalitat franquista, per què va acceptar de colocar el rei sense demanar permís al poble? I per què no va retornar a Catalunya l’Estatut de Catalunya del 1932, que el franquisme li havia anul·lat el 1938? I per què no es va retornar l’Estatut d’Euskadi als bascs? I per què no es va muntar un règim que mantingués els estatuts que les diverses nacions havien demanat o obtingut (Catalunya, Euskadi i Galicia) el 1936 quan el Franco i els altres militars varen revoltar-se contra el Govern republicà, i no haver promocionat a nacions territoris que mai no havien demanat aquestes condicions?

Si fullegeu els comentaris a l’article d’en Cotarelo de nom Resposta de Rajoy a la carta catalana, pot ser que s’us aclareixin encara més les idees sobre com actuaria en Rajoy si hagués estat en Suárez!.


Vegem l’article d’en Torrent:


Tarradellas, entre Suárez i Rajoy

"El greu conflicte institucional actual, aquest xoc de trens que ningú sap com acabarà té en la figura de Josep Tarradellas el seu iniciador voluntari i involuntari"

per Josep M. Torrent 21/03/2017
Si l’any 1977 Espanya hagués tingut un president que es digués Mariano Rajoy m’estranyaria molt que enguany es pogués commemorar el 40è aniversari del retorn del President de la Generalitat Republicana a l’exili, Josep Tarradellas. Si el 1977 l’inquilí de la Moncloa hagués estat Rajoy, s’hauria aferrat a la legalitat de l’època --convé recordar-ho i valorar-ho, legalitat preconstitucional, per tant franquista-- per justificar la impossibilitat que una institució republicana, la Generalitat, i el seu president a l’exili --també republicà-- es reinstaurés. Si l’elegit per conduir el trànsit de l’Espanya de la dictadura a l’Espanya democràtica hagués estat Rajoy segurament hauria dit allò tant seu de “la llei no m’ho permet” i no hauria reconegut el president a l’exili i hauria enviat la fiscalia de l’època a lluitar contra el roig separatista de Tarradellas. Sortosament, l’any 1977, Rajoy solament tenia 22 anys, li faltava un any per acabar la carrera i no estava per aquestes coses. Estic dient o insinuant que Rajoy era franquista? Evidentment que no. [???]

Adolfo Suárez, l’home que va fer possible el retorn del president Tarradellas, que va reinstaurar la Generalitat republicana i que va entendre que els problemes polítics solament es poden solucionar amb la política, sí que era un home criat i fet a l’ombra del franquisme d’on va a arribar a ser Director General de Radiotelevisió Espanyola (1969) i ministre Secretari General del Movimiento (1975)Ell, però, no va moure cap fil per empresonar un polític del bàndol perdedor de la Guerra Civil retornat a l’Estat espanyol procedent de la República. En canvi, amb 40 anys de democràcia a les esquenes Espanya es permet inhabilitar tot un expresident de la Generalitat, Artur Mas, per posar unes urnes per escoltar l’opinió dels catalans. Estic dient, per tant, que Suárez era un demòcrata de tota la vida? Està clar que no. [???]

Ni Rajoy és un franquista, ni Suárez era un demòcrata de tota la vida. Ara bé, Rajoy és un home, en el fons, políticament covard sense una dimensió històrica de la cosa pública i Suárez era un home valent, agosarat que va saber entendre que la millor solució per Espanya era fer un gest que trencava amb el franquisme, amb els poders fàctics de l’Estat i amb l’antic règim. [???]

El greu conflicte institucional actual, aquest xoc de trens que ningú sap com acabarà té en la figura de Josep Tarradellas el seu iniciador voluntari i involuntari. Voluntari perquè ell sempre va voler preservar la figura de la institució --la Generalitat republicana--, mantenir-la viva i retornar-la al seu legítim espai. I involuntari perquè el retorn de la figura del president de la Generalitat a l’exili servia als més grans per recuperar l’orgull del somni trencat per una Guerra Civil, i als més joves per descobrir una part de la història recent i no explicada del país, la qual cosa donava peu a descobrir també la trajectòria de tot un país i de les seves institucions. Josep Tarradellas, amb tots els seus clars i obscurs, va obrir els ulls de tota una generació que, de sobte, sentia que estava recuperant les seves arrels més identitàries. I la feina de Tarradellas, amb estils diferents, ideologies diferents i discursos diferents, la van continuar els presidents Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas i ara, Carles Puigdemont.

L’exemple de Tarradellas, adaptat als nous temps, ha de servir pels pròxims dies que seran claus per al futur del procés. El vell republicà va ser un home amb caràcter, tossut però amb paciència i sentit d’Estat. Com explica molt bé Manuel Ortínez en el seu llibre de memòries “Una vida entre burgesos”, Tarradellas s’emmirallava en De Gaulle i en els francesos en la manera de fer política, en la posta en escena, en el control del tempo per evitar errar a l’hora de moure la peça adequada. La pressa, la urgència, la precipitació, el neguit desestabilitzador que la CUP intenta traslladar a l’actual govern cada vegada que pot és el que Tarradellas mai hauria abraçat, i és el que potser en algun moment caldrà dir: “Prou”. La constància, la tossuderia i l’estratègia negociadora sí que eren les armes que feia servir el president republicà.

Tarradellas, però, ja no hi és i són els seus hereus els que han de fer front a aquest nou desafiament. Ell sabia que és això d’enfrontar-se amb l’Estat. Ell va viure de primera ma l’onada també aniquiladora de la Segona República contra les competències estatutàries de Catalunya igual que ho han viscut Pujol, Maragall, Montilla, Mas i Puigdemont. Els polítics han de tenir vocació de servei i no trair el seu poble; han de saber detectar el tempo polític i social; han de saber escoltar el carrer i com deia Tarradellas, no poden fer el ridícul.


El que no va dir Tarradellas és que la història la fan els prudents però valents, els de cap fred però decidits.

Joan A. Forès
Reflexions



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada