Benvolguts,
Ahir en presentar i
comentar un magnífic, concís, dens i certer article de Suso de Toro de títol Aunque el Estado niegue
la realidad, havíem
explicat que poquíssims intel·lectuals espanyols mereixen aquest adjectiu d’intel·lectual
i més aviat els escau, com diu sovint en Francesc Homs el de demofòbics...
Sap molt de greu que
els intel·lectuals espanyols sortint de la dictadura, als anys 70-80, que semblava
que havia deixat el franquisme endarrere, malgrat haver-hi col·laborat, hagin
caigut tant avall pel pendent del franquisme sociològic. El franquisme o
borbofranquisme sociològic actual que amara tota la societat espanyola sembla
que s’escau més als illetrats que encara en queden o a gent amb poquíssima cultura
(ep! excepte de futbol) que no pas els autoanomenats intel·lectuals. Els
veritables intel·lectuals se’n dolen, com es pot constatar en l’article que varem
comentar el 2012 del malaguanyat Narcís-Jordi
Aragó, de títol Desapareguts. On són els intel·lectuals espanyols
disposats a defensar la causa catalana?, que us recomano fortament que llegiu!
Deiem també que dos
intel·lectuals espanyols actuals se’n salven, Ramón Cotarelo i Suso de Toro. Ahir
vàrem comentar un article recent d’aquest darrer, avui comentem un article d’en
Cotarelo, força més prolífic que Suso de Toro.
Si en Rajoy fos en
Cotarelo o si en Cotarelo fos en Rajoy, podria haver sortit una resposta a la
carta catalana d’en Puigdemont i d’en Junqueras com la que presentem.
Resposta de Rajoy a
la carta catalana
"No hi ha més via, ja
que qualsevol altra apunta directament a la legislació d'excepció.
Òbviament no volem recórrer a ella per una qüestió d'imatge"
per Ramón Cotarelo 21/03/2017
Benvolgut president i
vicepresident: moltes gràcies per la seva carta publicada a El País, diari de
la meva màxima consideració, encara que no tant com El Marca. Proposen vostès
per enèsima vegada un referèndum pactat, malgrat que ja els hem avisat la
vicepresidenta i jo que de referèndum, res. Ni pactat ni sense pactar.
Aquí no hi haurà referèndum. Quan els vam oferir iniciar un diàleg,
arribant, fins i tot, a obrir un despatx dialogant de la vicepresidenta a
Barcelona, quedava ja clar que el diàleg tenia com a límit la unitat d'Espanya
contra la que atempta el referèndum.
Insisteixen vostès a
argumentar el cas d'Escòcia com l'única base de què disposen per a la seva
desmesurada pretensió. Sembla mentida que no s'hagin adonat del que he vist
fins i tot jo: que Catalunya no és Escòcia. Ni Espanya el Regne Unit. A Espanya
un referèndum és il·legal i, per tant, inconstitucional. Sospito que al Regne
Unit, també. Però allà, amb això que no tenen Constitució escrita es permeten
certs luxes sobre els que no opinaré. A Espanya, la llei es
compleix. D'això m'encarrego jo per voluntat dels espanyols, entre ells molts
catalans. La majoria silenciosa i no cal explicar-la. Es veu al carrer.
Resumint i per entendre'ns: no hi ha referèndum perquè no.
No sóc un legalista
estret. Estic disposat a reconèixer el caràcter polític de les seves
pretensions i a negociar sobre elles en el marc de la Constitució. Fins i tot a
abordar la reforma d'aquesta. És el camí per les discrepàncies polítiques
en un Estat de dret. El que no sigui això serà un cop d'Estat propi de
feixistes, de la qual cosa en sabem molt al PP, i no ho tolerarem. Per a les de
dret comú, els tribunals ordinaris. La causes contra càrrecs públics
independentistes no ho han estat per les seves idees, sinó pels seus actes
presumptament contraris a la llei. Que aquests casos coincideixin amb
independentistes és una casualitat.
En el marc de la
Constitució em trobaran vostès. Proposin una reforma del text de l'abast que
els plagui i, si s'aprova per les vies oportunes, podran posar-la en pràctica.
Em diran que això és impossible i gairebé una burla, atès el caràcter
minoritari de Catalunya en el conjunt de l'Estat, però aquesta és una realitat
aliena a les nostres voluntats. Aconsegueixin suport majoritari a
Espanya a la seva proposta de reforma constitucional i no faran falta
cartes.
Semblen haver demanat
permís al president del Senat, Pío García-Escudero, per pronunciar la
conferència que ja han donat vostès en un altre lloc. Pío és autònom,
és clar, i ell decidirà, però si fos jo no l'autoritzaria per una raó
de respecte a la càmera. Al Senat es va amb un discurs original, nou,
inèdit, no amb un refregit, assajat per a altres auditoris.
Afrontin vostès la
seva responsabilitat com a governants d'una comunitat autònoma i resolguin els
problemes dels seus administrats, que no són de banderes. Són vostès part
d'aquesta gran nació que és Espanya. Siguin lleials a l'esforç comú i segueixin
contribuint a l'engrandiment de la nostra pàtria. Tots els espanyols
estan agraïts a la solidaritat catalana i orgullosos de ser els seus
compatriotes. I, per demostrar-ho, visitaré Catalunya pròximament amb
un pla d'inversions en infraestructures que sempre proposem i mai complim perquè
sabem que vostès els catalans s'avenen a raons quan es tracta de diners,
sobretot si és el seu.
Lamento que el
resum de la meva resposta hagi de comptabilitzar-se en la columna del
"no". No pertoca negociar cap referèndum català perquè, com
explica amb la seva habitual brillantor la vicepresidenta, el govern no pot
negociar amb el que no està en la seva mà concedir, que és saltar-se la
llei. Ni més ni menys. No és un desaire. És una necessitat.
No hi ha
més via, ja que qualsevol altra apunta directament a la legislació
d'excepció. Òbviament no volem recórrer a ella per una qüestió d'imatge. Però, si ha de fer-se, es farà, i no ens
tremolarà el pols, ja que comptarem amb el suport dels altres partits, PSOE i
Ciutadans, tan espanyols com nosaltres, encara que estiguin a l'oposició. Estem
segurs que la UE entendrà la necessitat de fer-ho. I, si no fos així, havent
quedat tot "lligat i ben lligat" des dels temps d'aquell
cabdill del qual el nostre partit és hereu, sabrem prescindir d'una
Europa que no ens vol com som.
Al cap i a la fi, més
es va perdre a Cuba.
Ramón Cotarelo
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada