diumenge, 12 de març de 2017

26/02/2017. Víctor Alexandre. Ens enfrontem al feixisme.Una de les conseqüències d’haver patit el jou del feixisme, especialment si aquest règim ha durat molts anys, és que després, un cop vençut oficialment, es fa molt difícil de reconèixer-lo en tot allò que no siguin els seus elements iconogràfics, com ara uniformes, braços alçats, himnes o simbologia diversa. Aquest feixisme antic és diàfan. Però si es tracta d’un feixisme actual, disfressat i sibil·lí, tendim a confondre’l amb una simple ideologia de dretes, cosa que el perpetua indefinidament.

Benvolguts,

En aquests darrers dies dues plumes notables han parlat del feixisme sense parafernàlia externa...

Ens enfrontem al feixisme
"La història en va plena, dels milions de persones torturades o massacrades en nom de totes dues tendències al llarg del temps"
http://filesedc.com/uploads/0/img/2016/07/opinioautors/victor_130413.png 
per Víctor Alexandre 26/02/2017
Una de les conseqüències d’haver patit el jou del feixisme, especialment si aquest règim ha durat molts anys, és que després, un cop vençut oficialment, es fa molt difícil de reconèixer-lo en tot allò que no siguin els seus elements iconogràfics, com ara uniformes, braços alçats, himnes o simbologia diversa. Aquest feixisme antic és diàfan. Però si es tracta d’un feixisme actual, disfressat i sibil·lí, tendim a confondre’l amb una simple ideologia de dretes, cosa que el perpetua indefinidament.

Això és nefast, perquè no sols impedeix que identifiquem aquesta dreta amb la ultradreta, sinó que, a més, fa que oblidem que el terme ‘feixisme’, com la demagògia, no és patrimoni d’una ideologia forçosament dretana. També hi ha feixisme d’esquerres. La història en va plena, dels milions de persones torturades o massacrades en nom de totes dues tendències al llarg del temps. I és que el terme ‘feixisme’, científicament parlant, no defineix només una ideologia, també defineix un comportament, la qual cosa fa que hi hagi persones feixistes més enllà de la seva opció política; i, per identificar-les, no cal pas cap estudi en profunditat; n’hi ha prou de parar l’orella i escoltar què diuen.

Un altre aspecte de la qüestió és que, tot sovint, ja sigui per covardia, per manca de reflexió o per encegament, l’individu feixista, racista o masclista no es reconeix com a tal. Si li ho preguntem, sempre dirà que ell no és res d’això. Però... Sempre té un ‘però’ a punt. Sempre té un matís que, segons ell, justifica tota actitud arbitrària basada en un principi d’autoritat, o que justifica un rebuig a determinats orígens perquè entre els refugiats i els immigrants “s’hi infiltra algun terrorista”, o que disculpa l’agressió a una dona adduint que “alguna cosa devia fer per provocar-lo”. En tots aquests casos serà difícil que trobem algú que reconegui la violència de la seva personalitat. El torturador, per exemple, no té consciència de fer res de dolent, ja que la vida de la víctima, per a ell, té menys valor que la d’una mosca. La víctima és un ésser inferior, i pretendre acusar-lo de violent per torturar-la o matar-la seria com si algú fos portat davant d’un tribunal per haver matat una mosca. Tampoc el maltractador masclista té consciència de ser violent. Simplement tracta la dona com ell creu que s’han de tractar les dones. I de la mateixa manera tampoc no trobarem cap espanyolista que es reconegui com a feixista per considerar que el poble català és un poble inferior, un poble que no té dret a decidir el seu destí, un poble que ha de ser criminalitzat per gosar rebel·lar-se contra la ‘veritat suprema’ que suposen aquests ‘principis sagrats’.

Significa això que ser català espanyolista és ser feixista? No, és clar que no. L’espanyolisme pot ser perfectament democràtic. Tot depèn de l’individu en qüestió. No és pas el mateix ser un presoner vocacional, que accepta que altres companys vulguin fugir, que el que es revolta contra ells fent valer la llei del segrestador, una llei que, en cap cas, no permet la llibertat dels segrestats. Feixisme, diguem-ho en termes científics, és “l’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s’imposa a una persona o a un grup”.

El problema, com dèiem abans, és que la víctima d’aquesta violència autoritària no sigui capaç d’identificar-la com a feixisme. És a dir que, havent interioritzat que el feixisme, per ser considerat com a tal, ha de lluir símbols feixistes, no sigui capaç de reconèixer-lo si es disfressa de demòcrata i s’empara amb tribunals polítics. Tanmateix, què hi ha més feixista que dir que “el poble català no existeix, perquè només hi ha poble espanyol”? Què hi ha més feixista que empresonar un poble adduint que no té dret a ser lliure?

El Comitè d’Activitats Antiamericanes de McCarthy era un comitè feixista; la ideologia de Donald Trump amb relació als immigrants és una ideologia feixista; l’assassinat policial, amb bales de goma i gasos lacrimògens, de quinze immigrants mentre nadaven per arribar a la costa espanyola, és un crim feixista; la prohibició del dret inalienable de Catalunya a celebrar un referèndum d’autodeterminació és una prohibició feixista; la persecució amb sancions econòmiques astronòmiques a entitats com Òmnium Cultural o l’ANC, per tenir idees desafectes al Règim és una persecució feixista; el judici a Mas, Ortega, Rigau i Homs, per posar les urnes, o el judici a Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, i a Corominas, Simó i Barrufet, membres de la Mesa, per haver permès que els parlamentaris parlamentin, són judicis feixistes. Fixem-nos, a més, com tots aquests feixismes s’emparen en la llei. Una llei feta a mida que justificaria les accions repressores i de càstig. I en tots els casos, també, s’estigmatitza la víctima en el sentit que constitueix una amenaça: l’amenaça comunista, l’amenaça terrorista, l’amenaça independentista, l’amenaça del qui ve a robar el pa dels autòctons... Malament rai, quan l’empara de l’autoritarisme és la llei. Una llei no és res, absolutament res, si no és democràtica. I una llei que criminalitza les urnes i els polítics que les posen per tal que la ciutadania decideixi el seu destí no és llei ni és res. És només la llei de l’amo blanc que nega al negre tota possibilitat d’equiparar-se-li en drets. Pur feixisme.

En el cas espanyol, aquest feixisme es fa ben palès en el fet que no hi ha cap llei que digui que el poble català no pot celebrar un referèndum d’independència. Cap ni una. I els qui, mancats d’arguments, branden aquesta suposada llei, menteixen vilment. Hom pot dir que es basen en els articles 2 i 8 de la Constitució espanyola, que parlen de “pàtria comuna i indivisible” i atorguen a les Forces Armades l’atribut de “garantir” aquesta indivisibilitat. Però, ben analitzats, són articles feixistes, perquè ningú no té dret a encadenar una col·lectivitat en nom de la indivisibilitat. A la vida, si s’és respectuós amb la llibertat aliena, tot és divisible, absolutament tot. A més, quina indivisibilitat més feble aquella que, per mantenir-se, necessita amenaçar amb l’ús de la força.

Cal, doncs, abandonar el bonisme. El bonisme podia tenir sentit en aquella Catalunya que es conformava a ser un ‘fet diferencial’, però ara que som al llindar de la independència i que l’Estat espanyol està desplegant tot el seu poder totalitari i contrari als drets humans per impedir-la no en té cap. Ens enfrontem al feixisme, i si no el denunciem a les instàncies internacionals dient-lo pel seu nom, no farem res més que legitimar-lo. El feixisme és tan fàcilment identificable com la democràcia. David Cameron o el diputat Joan Josep Nuet són dos exemples paradigmàtics de democràcia. Cameron, amb relació a la independència d’Escòcia, va dir: “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”; i Nuet, amb relació a Catalunya, ha dit: “Jo no sóc independentista, però sí que sóc demòcrata, i, com a demòcrata, deixaré la meva vida, si cal, per defensar que en una democràcia es pugui parlar de tot”.

Queda clar, doncs, que un demòcrata pot no ser favorable a la independència d’un poble. Però si veritablement és demòcrata no impedirà mai que aquell poble decideixi per si mateix. Un feixista, en canvi, és algú que eleva la seva voluntat a la categoria de dogma, un dogma en virtut del qual un poble com Catalunya no pot ser lliure.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada