dissabte, 29 de juny del 2019

25/06/2019. Pere Plans Girabal. Francia, de la mano de Valls ejecuta políticamente a Rivera. El lunes 27 de mayo, justo acabado de realizar el recuento de los votos al Parlamento Europeo, el Presidente francés Macron se puso en acción. Era el momento óptimo para dar el zarpazo al poder de los conservadores alemanes durante décadas. La cena de aquella noche en el Elíseo entre el Presidente Francés y el Presidente del Gobierno de España, puso los puntos a seguir para alcanzar el objetivo de gobernar conjuntamente la Unión Europea. La alianza conservadores- socialdemócratas tocaba a su fin, Merkel está débil en Alemania y por tanto también en Europa, los ingleses se van, Macron lo tiene claro,hay que crear un nuevo eje, Paris – Madrid o lo que es lo mismo, liberales y socialdemócratas europeos, en substitución de los conservadores.



Benvolguts,




Vegem l'article:


Pere Plans Girabal


Francia, de la mano de Valls ejecuta 

políticamente a Rivera

El lunes 27 de mayo, justo acabado de realizar el recuento de los votos al Parlamento Europeo, el Presidente francés Macron se puso en acción. Era el momento óptimo para dar el zarpazo al poder de los conservadores alemanes durante décadas. La cena de aquella noche en el Elíseo entre el Presidente Francés y el Presidente del Gobierno de España, puso los puntos a seguir para alcanzar el objetivo de gobernar conjuntamente la Unión Europea.





Francia, de la mano de Valls ejecuta políticamente a Rivera | Diari Català Digital



Pere Plans Girabal


Francia, de la mano de Valls ejecuta 

políticamente a Rivera


El lunes 27 de mayo, justo acabado de realizar el recuento de los votos al Parlamento Europeo, el Presidente francés Macron se puso en acción. Era el momento óptimo para dar el zarpazo al poder de los conservadores alemanes durante décadas. La cena de aquella noche en el Elíseo entre el Presidente Francés y el Presidente del Gobierno de España, puso los puntos a seguir para alcanzar el objetivo de gobernar conjuntamente la Unión Europea.


La alianza conservadores- socialdemócratas tocaba a su fin, Merkel está débil en Alemania y por tanto también en Europa, los ingleses se van, Macron lo tiene claro,hay que crear un nuevo eje, Paris – Madrid o lo que es lo mismo, liberales y socialdemócratas europeos, en substitución de los conservadores.

Los resultados lo permiten, hay una mayoría aunque sea por muy pocos votos, que permiten la nueva alianza, solo un problema, los 7 votos de Ciudadanos en el Parlamento Europeo son imprescindibles, pero éstos se han ido a pactar con la extrema derecha y pactar con VOX representa no poder pertenecer al grupo liberal europeo.

A Macron, para que su operación resulte exitosa necesita un Pedro Sánchez fuerte y por lo que parece lo es menos de lo que sus exitosos éxitos electorales presagian. La mayoría absoluta y un gobierno estable se lo daría, Ciudadanos, pero Rivera ha dicho no y la otra baza de Podemos mas todo el grupo independentista es un camino realmente tortuoso.

La negativa de Rivera ha encolerizado a Macron, que ve puede fallar su asalto al poder de la U.E. y ha empezado de la mano de Manuel Valls la operación derribo de Rivera.

Manuel Valls conoce perfectamente a todos los prohombres de Ciudadanos y sabe con quién puede contar, la operación salida ha comenzado, los primeros pesos pesados del partido ya se han dado de baja, Rivera está amortizado y no tiene visión de futuro. En un artículo publicado el pasado 28 de mayo titulado Macron entra en acción se le advirtió lo que iba a pasar si pactaba con VOX y no apoyaba a Pedro Sánchez, acertamos en todo menos en una cosa, era imposible pensar que Rivera se enfrentase a Macron, pero lo ha hecho. Puede ser que Rivera vea las orejas del lobo y se retracte, de lo contrario su liderazgo en Ciudadanos va a finiquitar en un corto espacio de tiempo…
Manuel Valls, no aspira al pedazo de pastel que supone substituir a Rivera al frente de Ciudadanos, ha visto las puertas de la Unión Europea abiertas para él. Debe echar a Rivera, pero no a Ciudadanos que deben permanecer en el grupo liberal para poder afianzar la mayoría liberal – social demócrata. Valls ya va de la mano del PSOE i el eje Paris – Madrid se dibuja fuerte y se va a consolidar, dos hombres jóvenes, en perfecta sintonía y con 4 años por delante sin elecciones podrán asentar una política europea que no esté tutelada por Berlín.

Antes, Pedro Sánchez debe procurar solucionar un problema doméstico muy grave, Catalunya es un hueso duro de roer que se le va a atragantar como se le atragantó a Rajoy, si sigue empeñado en creer que el independentismo se combate en los tribunales y ante jueces ineptos y cargados de venganza y no haciendo política. Sánchez no debe olvidar esto. Valls ha variado su estrategia anti independentista ha constatado que el independentismo no solo goza de buena salud, también de inteligencia.

Rivera está sentenciado, ha cometido un grave error, menospreció primero a Manuel Valls, con la famosa foto de Rivera con la ultra derecha en Madrid y después a Macron. El Sr. Manuel Valls, no lo olvidemos, ha sido Primer Ministro de Francia y jefe del Partido Socialista Francés, de tonto ni un pelo y tiene muchos, no da una puntada sin hilo, vino a Barcelona con las ideas muy claras, ha reiniciado su carrera política tal como lo hizo la primera vez, siendo concejal de un ayuntamiento, ahora su meta no es París, es Bruselas, éste sí que será un cargo acorde con la categoría de un ex Primer Ministro. La política europea de los próximos años tiene un tridente: Macron – Sánchez – Valls y un damnificado Alberto Carlos Rivera.

Pere Plans Girabal

24/06/2019. Xavier Antich. El silenci dels anyells. La història d’Espanya, en els dos darrers segles, com a mínim, és la història repetida de la democràcia interrupta. El constitucionalisme i el parlamentarisme liberal hi van arribar més tard que als països del nostre entorn. I cada intent de vehicular la sobirania popular a través del sistema democràtic i d’un Estat de dret mínimament homologable en el context occidental s’ha vist sabotejat o literalment bombardejat per les forces reaccionàries de l’obscurantisme. En tot cas, ara està a l’abast de qualsevol que es passegi per Viquipèdia conèixer amb facilitat el que és una mera constatació històrica: qualsevol intent de modernitzar l’Estat espanyol s’ha fet avortar sistemàticament durant els més de dos darrers segles. Qualsevol victòria de l’esperit liberal ha estat provisional, precària i finalment substituïda pel retorn a l’obscurantisme, la manca de llibertats, la repressió i l’autoritarisme. La llegenda negra no és pas una llegenda. El silenci de la ciutadania espanyola, és el trist símptoma que la ciutadania catalana està lliurant gairebé a soles aquest combat que torna a ser pels drets i les llibertats.



Benvolguts:

El filòsof i professor Xavier Antich, durant 30 anys una de les primeres figures de La Vanguàrdia en fou expulsat amb molt mala llet el 2016 sense massa explicacions. En aquest Bloc hi trobareu uns quant apunts d’en Xavier Antich. LV fa escapçades de tant en tant dels seus fidels col·laboradors: Jordi Barbeta, José Antich, director, Albert Sánchez Pinyol i d’altres. Actualment Xavier Antich col·labora en el diari ARA, en el setmanari El Punt i en d’altres.
En l’article d’avui elabora la historia moderna d’Espanya al voltant del paradigma  de la democràcia interrupta.

Hi ha uns quants conceptes, frases i expressions molt expressius:
  • democràcia interrupta,
  • en els dos darrers segles, com a mínim, el constitucionalisme i el parlamentarisme liberal hi van arribar més tard que als països del nostre entorn. I cada intent de vehicular la sobirania popular a través del sistema democràtic i d’un Estat de dret mínimament homologable en el context occidental s’ha vist sabotejat o literalment bombardejat per les forces reaccionàries de l’obscurantisme. 
  • qualsevol intent de modernitzar l’Estat espanyol s’ha fet avortar sistemàticament durant els més de dos darrers segles.
  • Qualsevol victòria de l’esperit liberal ha estat provisional, precària i finalment substituïda pel retorn a l’obscurantisme, la manca de llibertats, la repressió i l’autoritarisme. La llegenda negra no és pas una llegenda. 
  • El silenci de la ciutadania espanyola, és el trist símptoma que la ciutadania catalana està lliurant gairebé a soles aquest combat que torna a ser pels drets i les llibertats
  • Hi ha, però, una novetat en l’actual cicle regressiu de l’Estat espanyol. Amb una democràcia deficitària com l’actual, fundada sobre el pecat original de no haver trencat amb la dictadura franquista, sinó d’haver-la simplement reformata través d’una transició i no d’una ruptura, les demandes col·lectives majoritàries de més democràcia, reclamades des de la ciutadania organitzada i des de les institucions de Catalunya, han rebut, per part de l’Estat, una resposta més pròpia de la tendència autoritària que de la tendència liberal, les dues forces majors de la dinàmica moderna de la història d’Espanya.
  • I, des de Catalunya, se sap molt bé: a l’altre costat, només hi ha foscor.


Vintage

Vegem l’article:

dijous, 27 de juny del 2019

27/06/2019. David Marín. Ho tornen a fer. Els al·legats finals d’alguns pre­sos polítics al Suprem van dei­xar una frase que ha res­so­nat per la política cata­lana durant dies, i encara dura: “Ho tor­na­rem a fer.” La major part de l’inde­pen­den­tisme ho ha cele­brat, pel que té de fer­mesa per­so­nal i col·lec­tiva, per rei­vin­di­car uns fets pacífics (fer mani­fes­ta­ci­ons, posar urnes a dis­po­sició dels ciu­ta­dans, i actuar en coherència amb el resul­tat d’aques­tes urnes), i també pel que té d’espe­rança de con­ti­nuar en algun moment el tor­ce­braç polític i ciu­tadà a l’Estat. Una altra part de l’inde­pen­den­tisme n’ha rene­gat, asse­nya­lant que si es tracta de fer-ho exac­ta­ment igual i amb el mateix resul­tat ina­ca­bat, no val la pena posar-s’hi. I des de l’uni­o­nisme bonista ho tro­ben d’una irres­pon­sa­bi­li­tat abso­luta. L’altre uni­o­nisme es frega les mans, pen­sant en uns anys més de con­demna.



Benvolguts,

En David Marin ens mostra una altra cara de l'eslògan Ho tor­na­rem a fer”. Ens explica que hi ha dos contrincants, un que no para de dir i fer "Ho tor­na­rem a fer” contra nosaltres i els altres que som els indepes catalans que tenim el copyright de la frase i que sabem tornar-ho a fer!

En Marin recorda que la major part de l’inde­pen­den­tisme ha cele­brat el nostre crit, pel que té de fer­mesa per­so­nal i col·lec­tiva, per rei­vin­di­car uns fets pacífics (fer mani­fes­ta­ci­ons, posar urnes a dis­po­sició dels ciu­ta­dans, i actuar en coherència amb el resul­tat d’aques­tes urnes), i també pel que té d’espe­rança de con­ti­nuar en algun moment el tor­ce­braç polític i ciu­tadà a l’Estat.

Vegem el raonament complet d'en Marin:


26 juny 2019 2.00 h

Ho tornen a fer

David Marín

Els al·legats finals d’alguns pre­sos polítics al Suprem van dei­xar una frase que ha res­so­nat per la política cata­lana durant dies, i encara dura: “Ho tor­na­rem a fer.” La major part de l’inde­pen­den­tisme ho ha cele­brat, pel que té de fer­mesa per­so­nal i col·lec­tiva, per rei­vin­di­car uns fets pacífics (fer mani­fes­ta­ci­ons, posar urnes a dis­po­sició dels ciu­ta­dans, i actuar en coherència amb el resul­tat d’aques­tes urnes), i també pel que té d’espe­rança de con­ti­nuar en algun moment el tor­ce­braç polític i ciu­tadà a l’Estat. Una altra part de l’inde­pen­den­tisme n’ha rene­gat, asse­nya­lant que si es tracta de fer-ho exac­ta­ment igual i amb el mateix resul­tat ina­ca­bat, no val la pena posar-s’hi. I des de l’uni­o­nisme bonista ho tro­ben d’una irres­pon­sa­bi­li­tat abso­luta. L’altre uni­o­nisme es frega les mans, pen­sant en uns anys més de con­demna.

Molt bé. Però aquí hi falla alguna cosa. Aquest “ho tor­na­rem a fer” no és l’únic que s’ha dit, dar­re­ra­ment, però ningú s’hi ha posat les mans al cap ni hi ha parat la més mínima atenció. Però el cas és que ells, els no inde­pen­den­tis­tes, també diuen que ho tor­na­ran a fer. Exac­ta­ment igual. El PP, Cs i Vox fins i tot ho van posar als pro­gra­mes elec­to­rals: 155 fins a la ren­dició total. El PSOE no vol fer-se cap foto d’inves­ti­dura amb inde­pen­den­tis­tes, ni tor­nar a cap taula de diàleg que no passi per fer com­bre­gar els altres amb els límits d’una Cons­ti­tució, l’actual, que segons enques­tes només té el 15% del suport social al país. Men­tre s’exi­geix diàleg amb renúncies als inde­pes, se’ls aplica un cordó sani­tari a Bar­ce­lona, i es manté fis­ca­lia i advo­ca­cia repar­tint lle­nya judi­cial a cor què vols. El PSC ha tin­gut diver­sos cops a punt l’escrit per al TC per allò que pugui fer la mesa del Par­la­ment. Però de moment la mesa fa bon­dat.

Ho tor­na­ran a fer? Ja ho estan fent. Ells sí.

Fa més de set anys que blo­que­gen l’aspi­ració d’una part impor­tant de la soci­e­tat cata­lana, tan impor­tant que crea majo­ries fins i tot en les con­di­ci­ons més adver­ses. Un blo­queig cons­tant del que vol la mei­tat més o menys de la soci­e­tat i que, bus­cant-ne la ren­dició, final­ment la van abo­car a la uni­la­te­ra­li­tat.

En qual­se­vol lloc del món un blo­queig tan bèstia hau­ria fet escla­tar violència. N’hi va haver, però només d’una part. Han actuat com uns autèntics irres­pon­sa­bles. I, per si no n’hi hagués prou, ho con­ti­nuen fent.

David Marín

Joan A. Forès
Reflexions



26/06/2019. Xevi Xirgo. I vinga unitat! Això de la uni­tat estratègia de l’inde­pen­den­tisme, ja es veu (és una iro­nia, no es con­fon­guin) que cada vegada va a més. I ahir en vam tor­nar a veure una mos­tra a la mesa del Par­la­ment de Cata­lu­nya, on JxCat i ERC van tor­nar a votar dife­rent en relació amb la ini­ci­a­tiva legis­la­tiva popu­lar (ILP) que pro­po­sava aixe­car la sus­pensió de la famosa decla­ració d’inde­pendència del 10 d’octu­bre del 2017. JxCat i ERC, que tenen majo­ria a la mesa, no es van posar d’acord. I men­tre que els pri­mers van votar a favor de tra­mi­tat la ILP, l’abs­tenció d’ERC i els vots en con­tra de Ciu­ta­dans i del PSC van ser­vir per tom­bar la ini­ci­a­tiva. Fantàstica, aquesta uni­tat d’acció que tots recla­men però que a hores d’ara ni hi és ni se l’espera. ERC diu que es van abs­te­nir per una raó tècnica (si ho vaig enten­dre bé, perquè una decla­ració d’inde­pendència supera el marge de com­petències de l’Esta­tut), men­tre que JxCat troba que això no és cert, i que al Par­la­ment s’hi ha de poder deba­tre qual­se­vol cosa. La qüestió, em sem­bla, és que Ciu­ta­dans i el PSC –les altres dues for­ma­ci­ons pre­sents a la mesa– ahir (ahir també) s’hi devien fer un bon tip de riure, veient la uni­tat de l’inde­pen­den­tisme.



Benvolguts,

En Xevi Xirgo se’n fot del mort i de qui el vetlla. Si l’independentime demana unitat en tot moment, els partits polítics fan just el contrari!

Aprofita per introduir referents que si no estàs avesat a la literatura catalana, no els rasques. Per exemple Quanta, quanta unitat! Que fa referencia al text “ Quanta, quanta guerra…”, títol de Mercè Rodoreda…

Vegem l’article:

 26 juny 2019 2.00 h

I vinga unitat!

Xevi Xirgo - XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT
“JxCat i ERC van tor­nar a exhi­bir ahir uni­tat a la mesa del Par­la­ment (és una iro­nia). Quanta, quanta uni­tat!

Això de la uni­tat estratègia de l’inde­pen­den­tisme, ja es veu (és una iro­nia, no es con­fon­guin) que cada vegada va a més. I ahir en vam tor­nar a veure una mos­tra a la mesa del Par­la­ment de Cata­lu­nya, on JxCat i ERC van tor­nar a votar dife­rent en relació amb la ini­ci­a­tiva legis­la­tiva popu­lar (ILP) que pro­po­sava aixe­car la sus­pensió de la famosa decla­ració d’inde­pendència del 10 d’octu­bre del 2017. JxCat i ERC, que tenen majo­ria a la mesa, no es van posar d’acord. I men­tre que els pri­mers van votar a favor de tra­mi­tat la ILP, l’abs­tenció d’ERC i els vots en con­tra de Ciu­ta­dans i del PSC van ser­vir per tom­bar la ini­ci­a­tiva. Fantàstica, aquesta uni­tat d’acció que tots recla­men però que a hores d’ara ni hi és ni se l’espera. ERC diu que es van abs­te­nir per una raó tècnica (si ho vaig enten­dre bé, perquè una decla­ració d’inde­pendència supera el marge de com­petències de l’Esta­tut), men­tre que JxCat troba que això no és cert, i que al Par­la­ment s’hi ha de poder deba­tre qual­se­vol cosa. La qüestió, em sem­bla, és que Ciu­ta­dans i el PSC –les altres dues for­ma­ci­ons pre­sents a la mesa– ahir (ahir també) s’hi devien fer un bon tip de riure, veient la uni­tat de l’inde­pen­den­tisme. No hi va ser el 30 de gener del 2018 quan s’havia d’inves­tir Puig­de­mont pre­si­dent i Tor­rent va sus­pen­dre el ple; van actuar dife­rent quan el jutge Lla­rena va obli­gar a sus­pen­dre els dipu­tats pro­ces­sats (els uns no accep­tant-ho, els altres dele­gant el vot en un com­pany); les dis­crepàncies entre ells han man­tin­gut atu­rada la reforma del regla­ment que hau­ria de per­me­tre inves­ti­du­res a distància i, és evi­dent, la no uni­tat estratègica va dur també no només a la impos­si­bi­li­tat de cap llista unitària sinó a tirar-se els plats pel cap en veure els pac­tes poste­lec­to­rals que s’han fet després de les muni­ci­pals. Fins i tot en la pos­si­ble inves­ti­dura de Pedro Sánchez, es veuen dues uni­tats estratègiques (és una iro­nia, també) ben dife­rents: els uns pre­go­nant el no, i els altres, l’abs­tenció. N’hi ha tanta, d’uni­tat estratègica, entre les for­ma­ci­ons inde­pen­den­tis­tes, que a hores d’ara no en tenim una, d’uni­tat estratègia. En tenim dues. O tres, o qua­tre. Cansa, tanta uni­tat (no s’enga­nyin, és una altra iro­nia).

Xevi Xirgo

Joan A. Forès
Reflexions 


26/06/2019. Oriol Bäbler. Entrevista a David Couso, germà del càmera de Telecinco assassinat per l'exèrcit nord-americà el 2003, durant la invasió de l'Irac. ‘Pumpido, Zaragoza, De la Vega, tots despatxaven amb l’ambaixada dels EUA per tombar el cas Couso’. El 8 d’abril de 2003 Bagdad era a punt de caure a les mans de l’exèrcit nord-americà. José Couso, càmera de la televisió espanyola Telecinco, era a l’hotel de Palestina, on s’allotjava bona part de la premsa estrangera. Prop de l’edifici, en un pont sobre el Tigris, dos tancs nord-americans bescanviava foc amb un grup insurgent. L’instint periodístic va dur Couso a agafar la càmera i sortir al balcó. Mentre enregistrava, un dels tancs va disparar contra l’hotel. El míssil va fer impacte al pis de sobre, va matar a l’instant Taras Protsyuk, càmera de Reuters, i va deixar ferit greument Couso, que va morir poc després en un hospital de Bagdad. Aquell assassinat s’ha convertit en un símbol de la lluita per la llibertat de premsa i contra la impunitat. Tanmateix, la família, tot i rebre les paraules amables de l’administració espanyola, ha vist com els tribunals –primer l’Audiència espanyola, després el Suprem i el Constitucional– refusaven d’esclarir els fets i dirimir responsabilitats.


 Benvolguts,

El sistema jurídico-éxecutiu-legislatiu espanyol ha aconseguit amb 16 anys esborrar totalment totes les parts de la sentència que podien perjudicar l'Estat espanyol en aquest cas Couso. Chapeau!


Vegem l'article de l'Oriol Bäbler:

dijous, 20 de juny del 2019

19/06/2019 Joan Josep Isern. Seixanta anys del ‘Todos los catalanes son una mierda’ de Luis de Galinsoga. Aquell diumenge de fa seixanta anys, doncs, el sermó de la missa a la qual va assistir el senyor Luis de Galinsoga era en català i tan bon punt mossèn Josep Maria Aragonès va començar a adreçar-se als fidels en aquesta llengua, don Luis es va aixecar i va enfilar cap a la sagristia fet una fúria. Allà es va trobar amb mossèn Luís Gómez i amb el sagristà, als quals va fer saber que es queixava perquè era intolerable que es prediqués en català. Don Luis, fora de sí, va treure una targeta de la cartera –allò tan espanyol de ‘vostè no sap amb qui està parlant’– i va tornar al seu lloc dient ‘catalanes de mierda’ de manera tan ostensible que quan una feligresa li va demanar que tingués una mica més d’educació i de respecte va canviar de parer i es va encaminar cap al carrer cridant ‘todos los catalanes son una mierda’, frase que li ha atorgat un lloc principal en el nostre particular museu de la infàmia.


Benvolguts,

L’article d’en Joan Josep Isern explica els fets del Galinsoga de fa 60 anys. Tanmateix si el lector no ho va viure, com la gent de la meva edat, pot ser que no entengui res!

Per alleugerir l’esforç, com que en el Bloc hi ha almenys una vintena d’articles sobre el Galinsoga amb els seus comentaris, ens poden il·lustrar sobre el context de l’època, del franquisme i de la dictadura. He copiat els enllaços a aquesta vintena d’apunts per simplificar la tria que pot ser carregosa però com que els enllaços porten informació sobre el context de cada article el lector pot anar més guiat.

Vegem els articles sobre La Vanguardia:



  Vegem l'article:

20/07/2010. Carme Chacon Piqueras. Felipe González Márquez. Apuntes sobre Cataluña y España. El problema sigue estando en la resistencia del PP a reconocer la diversidad de España y en la obstinación de los sectores catalanes que magnifican las fricciones y minimizan los avances históricos conseguidos. Cataluña es hoy uno de los sujetos políticos no estatales, llamados naciones sin Estado, con mayor nivel de autogobierno de toda Europa, gracias a la Constitución española de 1978 y a los Estatutos de Autonomía de 1979 y 2006. El camino recorrido por nuestra democracia ha ido superando dos resistencias. La de los centralistas, que consideran el proceso como un debilitamiento de la nación española y una afrenta al castellano. Y la de los separatistas, que presentan los avances como un engaño y magnifican cualquier fricción como ofensas a Cataluña. Son las normas que permiten la convivencia de identidades diversas en un mismo espacio y con las mismas reglas de ciudadanía. Cataluña es uno de los sujetos políticos no estatales con mayor autogobierno de Europa. La concepción de España como "Nación de naciones" nos fortalece a todos



Benvolguts,

Vegem l'article complet:

dimecres, 19 de juny del 2019

19/06/2019. Pere Bosch I Cuenca. La victòria de Manuel Valls. Fa alguns anys, Valls es va veure obli­gat a posar punt final a la seva car­rera política a França; i, com si es tractés de José Bona­parte, va deci­dir assal­tar el poder a l’altra banda dels Piri­neus. L’ex-pri­mer minis­tre francès no va tenir l’ajuda ines­ti­ma­ble de l’empe­ra­dor, tal com li va pas­sar a Pepe Bote­lla. Però va tro­bar en el par­tit d’Albert Rivera la pla­ta­forma idònia d’ater­ratge; un par­tit sense ide­o­lo­gia ni escrúpols. Valls també va desig­nar uns nous ene­mics. A França, eren els musul­mans; a Cata­lu­nya, van pas­sar a ser-ho els inde­pen­den­tis­tes. Els resul­tats de les elec­ci­ons muni­ci­pals, amb només un regi­dor més dels que havia acon­se­guit la seva ante­ces­sora, van ser dece­be­dors. La nit elec­to­ral, Manuel Valls ho va reconèixer i es va lamen­tar de no “haver acon­se­guit fre­nar l’inde­pen­den­tisme”. Una per­sona afa­mada de poder com ell devia ser ben cons­ci­ent que la par­tida no s’aca­bava aque­lla nit; i, tres dies després, es va pre­gun­tar en veu alta: “Ens podem per­me­tre que aquesta ciu­tat quedi en mans del sepa­ra­tisme?” De fet, no s’ho podien per­me­tre ni ell, ni els soci­a­lis­tes, ni els comuns, ni l’esta­blish­ment.



Benvolguts,

Fixeu-vos com en pocs mots l'articulista transvesteix Manuel Valls explicant que no arriba ni a polític, només vol el poder, que d'altra part és el que desitgen tots els botiflers catalans. 

Vegem l'article:

dilluns, 17 de juny del 2019

15/06/2019. Germà Capdevila. Vist per a sentència. El judici als líders inde­pen­den­tis­tes ha que­dat vist per a sentència després de qua­tre mesos llargs, on hem vist com les acu­sa­ci­ons bas­tien un relat fals davant els ulls impas­si­bles del tri­bu­nal. Ens queda el mal regust de boca de veure la justícia d’un estat pre­te­sa­ment democràtic fent aquest paper galdós. Fa més d’un segle, quan França va viure un procés sem­blant con­tra Alfred Drey­fus, el peri­o­dista i escrip­tor Émile Zola escri­via un arti­cle a Le Figaró el 5 de desem­bre del 1897, de títol: Jo acuso. Un cop aca­bat el judici, que sem­bla redac­tat ahir mateix: “Quins dies ino­bli­da­bles que aca­bem de tra­ves­sar! No en recordo d’altres que hagin remo­gut dins meu més huma­ni­tat, angoixa i indig­nació solidària. M’he sen­tit exas­pe­rat, remo­gut per l’odi a la nici­esa i a la mala fe, tan afa­mat de veri­tat i justícia que he entès els grans impul­sos de l’ànima que poden llançar un burgès pacífic al mar­tiri.” El que està pas­sant amb els pre­sos polítics i exi­li­ats té un nom, que ha estat esmen­tat al llarg del judici per alguns dels advo­cats defen­sors: dret penal de l’ene­mic.


Benvolguts,

Aquí en Germà Capdevila ens explica què és el dret penal de l’ene­mic. Podeu cercar en el Bloc on hi ha diversos articles sobre aquest tema.

Vegem l'article:


15/06/2019. Germà Capdevila. Vist per a sentència. El judici als líders inde­pen­den­tis­tes ha que­dat vist per a sentència després de qua­tre mesos llargs, on hem vist com les acu­sa­ci­ons bas­tien un relat fals davant els ulls impas­si­bles del tri­bu­nal. Ens queda el mal regust de boca de veure la justícia d’un estat pre­te­sa­ment democràtic fent aquest paper galdós. Fa més d’un segle, quan França va viure un procés sem­blant con­tra Alfred Drey­fus, el peri­o­dista i escrip­tor Émile Zola escri­via un arti­cle a Le Figaró el 5 de desem­bre del 1897, de títol: Jo acuso. Un cop aca­bat el judici, que sem­bla redac­tat ahir mateix: “Quins dies ino­bli­da­bles que aca­bem de tra­ves­sar! No en recordo d’altres que hagin remo­gut dins meu més huma­ni­tat, angoixa i indig­nació solidària. M’he sen­tit exas­pe­rat, remo­gut per l’odi a la nici­esa i a la mala fe, tan afa­mat de veri­tat i justícia que he entès els grans impul­sos de l’ànima que poden llançar un burgès pacífic al mar­tiri.” El que està pas­sant amb els pre­sos polítics i exi­li­ats té un nom, que ha estat esmen­tat al llarg del judici per alguns dels advo­cats defen­sors: dret penal de l’ene­mic.


Benvolguts,

Vegem l'article:

diumenge, 16 de juny del 2019

16/06/2019. ACN. Puigdemon i Comín aniran a Luxemburg si la JEC no els proclama eurodiputats. Boye: “La JEC i el Suprem estan fent just el que esperàvem i necessitàvem. “Sem­bla que esti­guin tre­ba­llant per a nosal­tres”, ha afe­git. Boye ha dit que el TJUE de Luxem­burg té un pro­ce­di­ment “ràpid” per resol­dre peti­ci­ons d’aquest tipus i que serà el que inten­ta­ran uti­lit­zar per acon­se­guir que la justícia euro­pea per­meti a Puig­de­mont i Comín exer­cir tots els seus drets com a euro­di­pu­tats. “Luxem­burg té un cri­teri bas­tant clar sobre què ha d’anar pri­mer, si la llei naci­o­nal o l’euro­pea, sobre­tot si la naci­o­nal s’oposa a l’euro­pea i als interes­sos no només dels tres euro­di­pu­tats, sinó també dels 2 mili­ons de per­so­nes que els han votat”, ha dit. Boye també ha lamen­tat que per “pri­mera vegada” el ple del 2 de juliol del Par­la­ment Euro­peu a Estras­burg pugui començar “amb un número infe­ri­ors d’euro­di­pu­tats del pre­vist”. Amb tot, ha defen­sat que tots ells “ja són” euro­di­pu­tats i ha negat que el pas per Madrid sigui “un requi­sit insub­sa­na­ble”.

Benvolguts,

L'advocat Gonzalo Boye té una seguretat immensa sobre com anirà el cas Puigdemont-Comin. Fins ara ha anat encertant tot el que passarà en cada moment i jo me'l vaig creient, Tanmateix avui trobo que els seus arguments fluixegen. 

Avui diu que: Boye ha dit que el TJUE de Luxem­burg té un pro­ce­di­ment “ràpid” per resol­dre peti­ci­ons d’aquest tipus i que serà el que inten­ta­ran uti­lit­zar per acon­se­guir que la justícia euro­pea per­meti a Puig­de­mont i Comín exer­cir tots els seus drets com a euro­di­pu­tats...

Però vaja, sembla que el Boye i el seu equip continuaran fent la seva feina correctament.

Ara el que hauríem de preveure és com ho hem de fer per acusar als que fins ara han estat acusadors, i quins són els veritables culpables, i qui els manava, fins arribar a la cúpula del triangle...

16 juny 2019 16.23 h

Puigdemon i Comín aniran a Luxemburg si la JEC no els proclama eurodiputats

Boye: “La JEC i el Suprem estan fent just el que esperàvem i necessitàvem”

ACN - BARCELONA

L’advo­cat de l’expre­si­dent Car­les Puig­de­mont i l’excon­se­ller Toni Comín, Gon­zalo Boye, ha asse­gu­rat aquest diu­menge que la JEC i el Tri­bu­nal Suprem estan fent exac­ta­ment el que ell espe­rava, i ha con­fir­mat que el cas dels seus escons com a euro­di­pu­tats aca­barà al Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea a Luxem­burg. “Ini­ci­a­rem els tràmits que hem de fer a nivell jurídic i, evi­dent­ment, tenim molt clar cap on anem i què farem”, ha asse­gu­rat Boye en una entre­vista a RAC1. “La JEC i el Suprem estan fent just el que esperàvem i neces­sitàvem”, ha afir­mat. “Sem­bla que esti­guin tre­ba­llant per a nosal­tres”, ha afe­git.

Boye ha dit que el TJUE de Luxem­burg té un pro­ce­di­ment “ràpid” per resol­dre peti­ci­ons d’aquest tipus i que serà el que inten­ta­ran uti­lit­zar per acon­se­guir que la justícia euro­pea per­meti a Puig­de­mont i Comín exer­cir tots els seus drets com a euro­di­pu­tats.

Luxem­burg té un cri­teri bas­tant clar sobre què ha d’anar pri­mer, si la llei naci­o­nal o l’euro­pea, sobre­tot si la naci­o­nal s’oposa a l’euro­pea i als interes­sos no només dels tres euro­di­pu­tats, sinó també dels 2 mili­ons de per­so­nes que els han votat”, ha dit.

Boye també ha lamen­tat que per “pri­mera vegada” el ple del 2 de juliol del Par­la­ment Euro­peu a Estras­burg pugui començar “amb un número infe­ri­ors d’euro­di­pu­tats del pre­vist”. Amb tot, ha defen­sat que tots ells “ja sóneuro­di­pu­tats i ha negat que el pas per Madrid sigui “un requi­sit insub­sa­na­ble”.

ACN

Joan A. Forès
Reflexions

15/06/2019. Andreu Barnils. Una cara d’odi suprem. Viure els al·legats finals dins la sala del Tribunal Suprem és un record inesborrable. Hi ha una cara que no oblidaré mai més. És la cara de torero sangonós del jutge Marchena que vaig veure al Tribunal Suprem dijous, mentre sonaven els al·legats finals dels dotze presoners polítics. Les faccions de Marchena, ja les tinc incorporades a la memòria afectiva d’aquests dies de judici i repressió. Marchena se’ls escoltava amb cara de torero abans de plantar l’estocada final. De fet, no escoltava, només sentia, ocupat com estava a calcular a quins centímetres exactes del clatell de cadascun enfonsaria la daga de la seva justícia espanyola. “El problema està en l’obediència civil que avui permet i tolera que demòcrates que seiem en aquest banc siguem acusats per l’extrema dreta, braç a braç, en connivència, amb el govern de l’estat espanyol, amb el govern del PSOE que ens acusa, a nosaltres.” Plens d’energia pels al·legats finals vam llençar una darrera mirada furtiva al Tribunal Suprem i vam recordar les paraules de Joan Fuster: “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.”



Benvolguts,

Vegem el punyent somni d’Andreu Barnils “Una cara d’odi suprem”, convertit en trista realitat quan es desperta i li fa recordar Joan Fuster. A ell i a tots!

Marchena


Vegem l’article:

divendres, 14 de juny del 2019

06/06/2019. Miquel Riera. Un Suprem del 36. Fa anys, pas­se­jant per Bur­gos amb l’arqueòleg Eudald Car­bo­nell, comentàvem els noms de molts car­rers de la ciu­tat, dedi­cats lla­vors –i encara ara mateix, mal­grat alguns can­vis fets el 2018– a molts diri­gents i mili­tars fran­quis­tes. Car­bo­nell, a qui a Bur­gos tenen en espe­cial estima per la ingent tasca que els seus com­panys i ell han fet a la veïna Ata­pu­erca, jus­ti­fi­cava irònica­ment la per­vivència del fran­quisme en els noms dels car­rers perquè la ciu­tat havia estat la capi­tal dels col­pis­tes i també perquè molts dels hon­rats amb una placa en una can­to­nada sim­ple­ment eren família d’aquells que, durant anys, havien manat a la ciu­tat. Des de Burgos han asse­gurat que el gene­ral col­pista havia estat cap de l’Estat des de l’1 d’octu­bre de 1936. Els magis­trats, a qui se suposa un mínim de rigor i conei­xe­ments històrics, han dit que no rec­ti­fi­ca­ran aquesta bar­ba­ri­tat, mal­grat que his­to­ri­a­dors pres­ti­gi­o­sos, com ara Paul Pres­ton, s’han afa­nyat a fer-los saber que aquell des­gra­ciat mes d’octu­bre, en plena Guerra Civil, la pri­mera auto­ri­tat espa­nyola era, natu­ral­ment, el pre­si­dent de la República espa­nyola, Manuel Azaña.


Vegem l'article: 

dilluns, 10 de juny del 2019

10/06/2019. Contrainformación. JEC. Junta Electoral Central. Actualmente, el presidente de la JEC es el magistrado Segundo Menéndez Pérez, miembro de la Sala de lo Contencioso Administrativo del Tribunal Supremo, mientras que el vicepresidente es Eduardo Calvo Rojas, miembro de Jueces para la Democracia y también magistrado de la Sala Tercera (contencioso-administrativo). Presidente: Excmo. Sr. D. Segundo Menéndez Pérez. Contra immersió liguística. El 2004 va ser ponent de la resolució que confirmava la sentència de 2004, on s'obligava la Generalitat a consultar la llengua habitual de l'alumnat en la preinscripció a l'escola i tenir-la en compte, seguint la llei de política lingüística de 1999.[2] En el organismo arbitral también están Luis Fernando de Castro Fernández, de la Sala Cuarta (de lo Social): y Francisco Javier de Mendoza Fernández, magistrado de la Sala de lo Militar. Todos ellos fueron seleccionados por sorteo por el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ).Los otros cinco vocales son los catedráticos pactados en su día por PP, PSOE, Unidos Podemos y Ciudadanos. En concreto, el PP propuso a dos catedráticos de la UNED: Carlos José Vidal Prado, de Derecho Constitucional, y Lourdes Nieto López, de Ciencias Políticas


Benvolguts,

En aquest article expliquem la vida i miracles dels jutges i magistrats en general que conformen la JEC.

Composició:


Actualmente, el presidente de la JEC es el magistrado Segundo Menéndez Pérez, miembro de la Sala de lo Contencioso Administrativo del Tribunal Supremo, mientras que el vicepresidente es Eduardo Calvo Rojas, miembro de Jueces para la Democracia y también magistrado de la Sala Tercera (contencioso-administrativo).

Asimismo, forman parte de este órgano Ana María Ferrer, la juez del ‘caso Roldán’ que fue la primera mujer que entró en la Sala Penal del Supremo; Luciano Varela, también de la Sala Segunda, que fue quien instruyó la causa contra Baltasar Garzón y Pilar Teso Gamella y Antonio Jesús Fonsdeca-Herrero, ambos de lo contencioso administrativo.

En el organismo arbitral también están Luis Fernando de Castro Fernández, de la Sala Cuarta (de lo Social): y Francisco Javier de Mendoza Fernández, magistrado de la Sala de lo Militar. Todos ellos fueron seleccionados por sorteo por el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ).

Los otros cinco vocales son los catedráticos pactados en su día por PP, PSOE, Unidos Podemos y Ciudadanos. En concreto, el PP propuso a dos catedráticos de la UNED: Carlos José Vidal Prado, de Derecho Constitucional, y Lourdes Nieto López, de Ciencias Políticas

PACTADOS POR PP, PSOE, PODEMOS Y Cs
El PSOE, a Ángela Figueruelo, catedrática de Derecho Constitucional de la Universidad de Salamanca; 
Unidos Podemos, a Inés Olaizola, catedrática de Derecho Penal de la Universidad de Navarra y experta en regeneración y financiación de partidos; y Ciudadanos, a Andrés Betancor Rodríguez, catedrático de Derecho Administrativo de la Pompeu Fabra.

También son miembros natos de la JEC, pero sin voto, el presidente del Instituto Nacional de Estadística y director de la Oficina del Censo Electoral, Juan Manuel Rodríguez Poo, y el secretario general del Congreso, Carlos Gutiérrez Vicén, que ejerce como secretario del organismo.

Las funciones que, en cumplimiento de su fundamental misión de velar por la transparencia y objetividad del proceso electoral, desarrolla la Junta Electoral Central, son, entre otras, cursar instrucciones de obligado cumplimiento a las Juntas Electorales Provinciales o autonómicas, resolver con carácter vinculante las consultas que éstas les eleven o revocar sus decisiones si se oponen a la interpretación de la normativa electoral realizada por la JEC.

Asimismo, se encarga de resolver las quejas, reclamaciones y recursos que se le dirijan, de velar por el cumplimiento de las normas relativas a las cuentas y a los gastos electorales por parte de las candidaturas, de ejercer potestad disciplinaria sobre todas las personas que intervengan con carácter oficial en las operaciones electorales, de corregir las infracciones que se produzcan en el proceso electoral siempre que no sean constitutivas de delito y de imponer multas hasta la cuantía máxima prevista en esta Ley.

Vídeo de Tot es mou del divendres 15 març 2019: 54:00

JEC Composición de la Junta Electoral Central 2017:

Composición de la Junta Electoral Central 2017 -

Presidente
Excmo. Sr. D. Segundo Menéndez Pérez               Contra immersió liguística    El 2004 va ser ponent de la resolució que confirmava la sentència de 2004, on s'obligava la Generalitat a consultar la llengua habitual de l'alumnat en la preinscripció a l'escola i tenir-la en compte, seguint la llei de política lingüística de 1999.[2]

Vicepresidente
Excmo. Sr. D. Eduardo Calvo Rojas

Vocales Magistrados del Tribunal Supremo
Excmo. Sr. D. Luciano Varela Castro                     Jutges judici 1-O    Enemic Baltasar Garzón
Excmo. Sr. D. Luis Fernando de Castro Fernández
Excma. Sra. D.ª María del Pilar Teso Gamella
Excmo. Sr. D. Francisco Javier de Mendoza Fernández        Assessor GC            Va ingressar per oposició en el Cos Jurídic Militar en 1975 i ha servit, entre altres destinacions, en el Tribunal Militar Territorial Cinquè, on va ser Fiscal Togat. També ha estat titular del Jutjat Militar Central número 1 i vocal del Tribunal Militar Central. Va ser assessor jurídic de la Direcció general de la Guàrdia Civil i assessor jurídic general de la Defensa. Des de 1981 és diplomat en l'especialitat de Dret Penal Militar per l'Escola d'Estudis Jurídics de l'Exèrcit.
Excmo. Sr. D. Antonio Jesús Fonseca-Herrero Raimundo
Excma. Sra. D.ª Ana María Ferrer García             Jutges judici 1-O    El 27 de febrer de 2014, el Consell General del Poder Judicial, per 13 vots de 21 possibles, la va designar magistrada de la Sala penal del Tribunal Suprem, al costat del també magistrat, Andrés Palomo del Arco. Va jurar el seu càrrec en el Tribunal Suprem el 7 d'abril del mateix any, amadrinada per Clara Martínez de Careaga, que va ser la primera dona a accedir a la Sala del Militar del mateix tribunal

Vocales Catedráticos de Derecho o de Ciencias Políticas y de Sociología
Excma. Sra. D.ª Lourdes López Nieto
Excma. Sra. D.ª Ángela Figueruelo Burrieza
Excmo. Sr. D. Andrés Betancor Rodríguez             Advocat Ciudadanos             
Excmo. Sr. D. Carlos Vidal Prado                           Que a les escoles només s’usi el castellà
Excma. Sra. D.ª Inés Olaizola Nogales

Secretario
Excmo. Sr. D. Carlos Gutiérrez Vicén

Presidentes del Instituto Nacional de Estadística y Directores de la Oficina del Censo Electoral
Ilmo. Sr. D. Juan Manuel Rodríguez Poo (Desde el 23 de Octubre de 2018)
Ilmo. Sr. D. Gregorio Izquierdo Llanes (Hasta el 22 de Octubre de 2018)

Contrainformacion




22/06/2015. Borja Vilallonga. Catalunya hora zero: 1939. L’autor desenvolupa el concepte de Stunde Null, l’Alemanya hora zero sorgida de la Segona Guerra Mundial. I aplicava aquest concepte a la història de Catalunya. Catalunya va patir no una hora zero, sinó dues: 1714 i 1939. En l’article esmentat, analitzava com la derrota del 1714 va construir una Catalunya rebel al poder central i extrínsec espanyol i una representació de la memòria traumàtica transmutada de derrota vergonyant a victòria futura gloriosa. En el present article em centraré a explicar la derrota del 1939. Com el 1714, el 1939 també va ser un conflicte general espanyol, amb una dimensió internacional. L’encaix català en una guerra més global va tornar a ser decisiu. El 1939 no s’explica sense el 1936. Però encara s’explica menys sense el 1714. El 1936 va suposar la darrera explosió rebel de Catalunya, la més violenta i sagnant, inserida en un context espanyol i internacional molt precís. Com el 1714, la derrota del 1939 va suposar la supressió de les institucions catalanes, la repressió contra les elits catalanes, un exili europeu i americà, la uniformització legal i la persistent destrucció del substrat cultural català.



Benvolguts,

Aquest és el segon article d’un paquet de dos. En aquests articles Vilallonga filosofa sobre els resultats del 1714 i els del 1939 , els compara amb el resultat del 1945 i pot ajudar al nostre futur.
En el comentari de l’article anterior d’en Borja Vilallonga de títol Catalunya hora zero: 1939, ja vaig explicar el meu concepte de la relació entre la desfeta del 1714 i la del 1939. Aquest concepte l’he tingut des de sempre, i sempre m’he emmirallat amb els catalans post-1714 i he pensat que els catalans de post-1939 hi tenim molt a pensar i a dir.

Vegem l’article:

divendres, 7 de juny del 2019

09/06/2015. Borja Vilallonga. Catalunya hora zero: 1714. Per entendre l’Alemanya que el 1945 va sorgir del nazisme, la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, s’acostuma a fer servir el terme Stunde Null ( hora zero), una Alemanya hora zero. Es tracta d’una Alemanya arrasada i sense història, amb una complexa i turmentada relació amb la seva pròpia memòria recent que condiciona el present i el futur. El que segueix a l’hora zero és l’ Elendswinter, això és, l’hivern miserable. Així va ser per a Alemanya, amb l’afegit dels jocs de guerra de les superpotències durant la Guerra Freda. Catalunya, de manera semblant a Alemanya, ha sofert no una sinó dues hores zero: les derrotes del 1714 i del 1939, seguides de dos hiverns miserables. L’empremta de la derrota i l’esfondrament nacional estan doblement marcats en la memòria catalana, sense que existeixi el profund sentiment de culpa -o negació de la culpa- dels alemanys. Com també és sabut, la resposta del poder, la resposta espanyola a la Catalunya rebel, sempre ha estat militar, rarament política. La Catalunya contemporània no solament s’ha creat a redós de la revolta, sinó que la dialèctica amb el poder central i extrínsec ha estat de subversió-repressió.


Benvolguts,

Jo no soc historiador sinó simplement estudiós de la història.

És per això que he trobat interessant aquest article (de fet és el primer de dos articles) d'en Borja Vilallonga sobre el tema de les guerres perdudes per Catalunya. I aquest tema m'encanta.
Quan soc en una tertúlia sobre el 1714 o el 1939, aprofito per fer veure l'analogia entre els dos fets i defenso que les consequències per al nostre país foren les mateixes. Puc explicar alguna anècdota sobre aquest tema, per exemple un acte al Poblenou que no sé qui l'organitzava on hi participava el periodista Eduard Voltas, l'ex- diputada de CDC Carme-Laura Gil i l'advocat i regidor de l'Ajuntament de Barcelona Jaume Asens. Jo era a primera fila i entre els oradors parlaven justament del 1714. Jo vaig demanar la paraula i vaig intentar raonar la semblança per a Catalunya de les consequències de les dues guerres perdudes. Es veu que l'Ajuntament, que feia poc havia fet una exposició sobre el 1714 al Born, no eren de la mateix opinió i hi va haver controvèrsia. Però no va arribar la sang al riu.

L'article d'en Borja Vilallonga explica molt bé les consequències de les guerres d'anorreament, usant com exemples el 1714 per a Catalunya i el 1945 per a Alemanya.

Vegem l'article:

dijous, 6 de juny del 2019

06/06/2019. El Tribunal Supremo español considera a Franco jefe de Estado desde tres años antes de concluir la guerra civil.El auto con el que este martes el Tribunal Supremo de España ordenaba la paralización cautelar [del traslado de los restos] del dictador español Francisco Franco, contiene una frase que ha levantado la polémica. El documento, firmado por los cinco magistrados que componen la Sala, afirmaba que el dictador fue jefe de Estado desde el 1 de octubre de 1936 hasta el 20 de noviembre de 1975, día de su muerte. El 1 de octubre de 1936 lo que se produjo, en plena Guerra Civil, fue el nombramiento de Franco por parte de sus mandos militares como “jefe del Gobierno del Estado español”. Es decir, fue nombrado por un grupo de militares sublevados dos meses después de que comenzase la Guerra Civil, en aquel momento sin ninguna legitimidad. El 18 de julio de 1936 se producía un golpe de Estado contra el legítimo Gobierno de la II República española, y su fracaso dio lugar a un sangriento conflicto civil que culminaría casi tres años después, el 1 de abril de 1939, con la victoria del bando Golpista, encabezado por el general Francisco Franco, que se convertiría en jefe de Estado y dictador hasta su muerte casi cuatro décadas después.



Benvolguts,

Hi ha dues expressions curioses en aquest article:

  1.                   Que consideri que a partir del nomenament de l’1 d’octubre del 36 el Franco fou Jefe del Estado. De quin Estado???  Si el Tribunal Supremo de España considera que ells pertanyen a l'Estado que reivindiquen vol dir que manifesten que són franquistes, el seu Estat és el dels generals revoltats, que varen assasinar a la meitat dels generals espanyols el mateix dia 18 de juliol del 1936, que varen assassinar per ordres del coronel Juan Yagüe4.000 republicans a la Plaça de Toros de Badajoz, que varen assassinar per ordres del fiscal franquista Carlos Arias Navarro els 4.000-5.000 republicans de Málaga, que varen assassinar per mitjà de la Guàrdia Civil (Café, dale café) el poeta andalus Federico Garcia Lorca, i que varen donar per bo tots els morts republicans de la guerra, que varen assassinar el president Companys, únic president assassinat a la guerra, etc. Pregunta: Jo vaig néixer el novembre del 37. En quin Estat vaig néixer? 
  2.                    Que un dels jutges que están jutjant als nostres presos és segons sembla íntim amic de la Fundación Francisco Franco!


Vegem l’apunt:

dissabte, 1 de juny del 2019

22/07/2016. Julio Martín Alarcón. Annual: sangre, sed y muerte en el Protectorado de Marruecos. La derrota durante la Guerra del Rif acabó con más de 10.000 muertos en una sola semana. Los camiones estaban atravesados al frente de la carretera a su cruce con el río Igan. Volcados, con los heridos de los días anteriores en sus interior rematados por los rifeños, muchos de ellos degollados, sobresaliendo por las puertas o tirados en el camino. Cuando los soldados los vieron, se derrumbaron, y el poco ánimo que les quedaba desapareció por completo. La sombra de una estampida general, como el día antes en Annual, recorrió la columna de 3.000 soldados que mandaba el general Felipe Navarro y que se retiraba de forma desesperada, aunque esta vez con un cierto orden, desde la fatídica plaza a Melilla, objetivo que no alcanzarían nunca. Silvestre había sido el artífice de un espectacular e imprudente avance desde Melilla hasta Annual, a lo largo de la carretera que pasaba por Nador-Monte Arruit-Titsuin-Batel-Dar Drius-Ben Tieb y Annual, camino que habrían de recorrer de vuelta de forma penosa, tratando de alcanzar Melilla hostigados continuamente por el enemigo. El resultado fue una carrera despavorida en la que se mezclaron oficiales con la tropa, servicios de intendencia y heridos en confuso tropel.



Benvolguts,

Complement a l’apunt de nom “Expediente Picasso: la vergüenza del ejército que arrinconó a Alfonso XIII”.

Em sembla una descripció interessant de la guerra del Rif, dels soldats catalans que eren obligats a servir a l'Exèrcit espanyol i de les tropes de regulars que varem haver de sofrir a Catalunya quan varen entrar les tropes franquistes. Corrien aleshores les brames de gent degollada, i també decapitada, i robada, pels moros...

Per a mi era un paisatge conegut perquè el meu avi matern, que tenia una cotxeria de cavalls al Carrer Nou de la Rambla era també un pintor afeccionat i pintava sovint soldats moros a cavall.


DESASTRE DE ANNUAL

La derrota durante la Guerra del Rif acabó con más de 10.000 muertos en una sola semana




Annual: sangre, sed y muerte en el Protectorado de Marruecos




Se cumplen 95 años de la escandalosa derrota de la que se responsabilizó a Alfonso XIII y que acabaría provocando el golpe de Primo de Rivera

JULIO MARTÍN ALARCÓN
22/07/2016 

Los camiones estaban atravesados al frente de la carretera a su cruce con el río Igan. Volcados, con los heridos de los días anteriores en sus interior rematados por los rifeños, muchos de ellos degollados, sobresaliendo por las puertas o tirados en el camino.
Cuando los soldados los vieron, se derrumbaron, y el poco ánimo que les quedaba desapareció por completo. La sombra de una estampida general, como el día antes en Annual, recorrió la columna de 3.000 soldados que mandaba el general Felipe Navarro y que se retiraba de forma desesperada, aunque esta vez con un cierto orden, desde la fatídica plaza a Melilla, objetivo que no alcanzarían nunca.

Los 220 jinetes del Alcántara afrontaron su destino con determinación: iban a morir lanzándose a descubierto contra los rifles enemigos

Muertos de miedo a su paso por el río seco y atenazados por la espantosa visión de los heridos, supuestamente evacuados esa misma mañana, el terror afloró con más fuerza al tiempo que los miles de fusiles de los rifeños comenzaban a sonar desde ambos lados de la carretera. Fue entonces cuando llegó la hora del Regimiento de Cazadores Alcántara número 14.

La caballería, que mandaba el teniente coronel Fernando Primo de Rivera, y que estaba formada en ese momento por unos 220 jinetes, afrontó su destino con estoica determinación: iban a morir lanzándose a descubierto contra el enemigo. Sus cargas suicidas eran la única oportunidad para cubrir la retirada de los 3.000 soldados que caminaban por la desértica carretera a duras penas, destrozados, exhaustos, sin agua, bajo el sofocante sol del caluroso verano del Rif.


Carga del Regimiento de Caballería Alcántara según el pincel de Augusto Ferrer-Dalmau.

De haber sucumbido al pánico general y huir en desbandada para salvar sus vidas, los jinetes del Alcántara habrían podido alcanzar la plaza de Batel, abandonando a la masacre al resto de combatientes, que sin orden ni concierto, como había sucedido el día anterior durante el abandono de la plaza de Annual, habrían corrido en todas direcciones en un dramático sálvese quien pueda, acribillados por los hombres de Abd el-Krim.

La historia del cúmulo de despropósitos es muy acorde a los dramáticos sucesos del Desastre de Annual: una cadena de errores e irresponsabilidades por parte de los altos mandos del Ejército que desembocó en la que fue una de las peores derrotas de la historia militar de España y una de las más sonadas de las guerras coloniales.

Aunque el llamado Desastre de Annual se refiere solo al 22 de julio, la retirada comprende cuatro episodios repartidos entre los días 17 de julio y 9 de agosto de 1921: Igueriben, Annual, río Igan y Monte Arruit, en los que murieron entre 8.000 y 10.000 hombres.

La dramática secuencia comenzó con el asedio de la posición de Igueriben, a unos 5 km de Annual, que cercada por los rifeños, sin apenas municiones, provisiones, ni agua, y sin poder ser socorrida por las cercanas fuerzas del general Silvestre, cayó el 21 de julio. Los refuerzos solo podían acceder a través de un empinado camino, que salvaba un desnivel de 200 metros y que dominaban los rifeños, haciendo imposible cualquiera de los intentos por socorrer el blocao.

Ofensiva de Abd el-Krim
Ese mismo día, los 19.000 hombres al mando de Abd el-Krim cayeron desde las alturas sobre Annual, el principal campamento de la región oriental, al mando del cual estaba el comandante general de Melilla, el general Manuel Fernández Silvestre, que ordenó la retirada antes de suicidarse o caer muerto por el enemigo, un misterio sin resolver, puesto que su cuerpo no apareció nunca -ver núm 121 de La Aventura de la Historia, págs. 134-138-.

Silvestre había sido el artífice de un espectacular e imprudente avance desde Melilla hasta Annual, a lo largo de la carretera que pasaba por Nador-Monte Arruit-Titsuin-Batel-Dar Drius-Ben Tieb y Annual, camino que habrían de recorrer de vuelta de forma penosa, tratando de alcanzar Melilla hostigados continuamente por el enemigo.

Fueron ocho interminables días, del 21 al 29 de julio: los que tardaron en recorrer los 60 km que separaban Annual del fuerte de Monte Arruit, donde la columna de 3.000 supervivientes, escoltada por el regimiento Alcántara, se refugió hasta el 9 de agosto. Ya antes de la heroica carga del río Igan, los soldados de Fernando Primo de Rivera se convirtieron prácticamente en la única unidad que tuvo capacidad de respuesta a partir de la caída de Igueriben, preludio del masivo ataque de las fuerzas rebeldes del Rif.

El alma de la retirada
Según el coronel de caballería retirado Antonio Bellido, autor de El Alcántara en la retirada de Annual (2005), basado íntegramente en el juicio contradictorio de 1930 y el Expediente Picasso (1922), cuando el general Silvestre supo de la situación límite a la que se enfrentaba el comandante Benítez en Igueriben, ordenó a la caballería, con base en Dar Drius, que acudiera a asegurar las posiciones adyacentes -Yebel Uddía e Izummar-.

Tenían la misión de cubrir su propia llegada desde Melilla con el resto de fuerzas de Regulares disponibles, para hacerse cargo de la situación y para poder organizar una expedición de socorro a los hombres de Benítez. Los cinco escuadrones llegaron a los alrededores de Annual y estuvieron preparados hasta el último momento para cargar, loma arriba, en ayuda de los hombres del destacamento de Igueriben, que mientras tanto agotaban sus últimos cartuchos, literalmente, después de haberse bebido la tinta, la colonia y sus propios orines, tras cinco días de combate sin poder ser aprovisionados.

La situación, que ya era trágica, empeoró aún más. Desde Annual fueron incapaces de ayudar a los cercados y Benítez quedó abandonado a su suerte. Moriría junto a 339 de sus 350 soldados. Cuando cayó definitivamente la posición, hacia las seis de la tarde del día 21, los escuadrones del Alcántara fueron enviados de vuelta a Dar Drius.

Silvestre había comprendido de golpe que estaba rodeado en proporción de uno a cuatro y que carecía de provisiones. Cuando ya era demasiado tarde, quiso evitar que le cortasen la eventual retirada por la carretera que iba de Annual a Melilla y que pasaba por a Ben Tieb, Dar Drius, Batel, Titsuin, Monte Arruit, y Nador.

La sangrienta marcha
Por si fuera poco, las unidades de Regulares de Policía indígena, teóricamente leales y que defendían diversas posiciones clave para asegurar el campamento de Annual, se rebelaron asesinando a los oficiales españoles y pasándose al enemigo. Silvestre dispuso entonces lo necesario para abandonar el campamento a primera hora de la mañana. Lo que sucedió a primeras horas del 22 de julio es conocido. En cuestión de horas, el repliegue se convirtió, primero, en franca retirada, y después, en desbandada general.

Fueron ocho interminables días, del 21 al 29 de julio: los que tardaron en recorrer los 60 km que separaban Annual del fuerte de Monte Arruit, donde la columna de 3.000 supervivientes
Cuando hacia las 10.30 de la mañana los hombres de Fernando Primo de Rivera llegaban desde Dar Drius hasta el alto de Izummar (750 m) para proteger de forma ordenada el repliegue general, aparecieron los cerca de 5.000 hombres de Annual que corrían ya despavoridos por el desfiladero que consistía en una serie de gargantas y barrancos que descendían desde el alto. Las dos columnas habían rebasado el puente sin dar tiempo a que la caballería tomara posiciones para repeler el fuego enemigo, que dominaba las alturas. El resultado fue una carrera despavorida en la que se mezclaron oficiales con la tropa, servicios de intendencia y heridos en confuso tropel.


Desde la carretera, Primo de Rivera intentó poner orden a punta de pistola, tratando de reorganizar la situación. Fue del todo imposible, ya que había cundido el pánico y se había perdido todo vestigio de jerarquía militar. Tras permitir que la marea humana rebasase su posición, los escuadrones se fueron desplegando primero por las lomas que dominaban el paso y después por la carretera que iba a Ben Tieb y Dar Drius, tratando de repeler escalonadamente los continuos ataques del enemigo. A partir de Ben Tieb, el fuego decreció. Las columnas habían superado los desfiladeros de Izummar y los barrancos, y el camino transcurría ya por una llanura que permitía a la caballería desplegarse por los flancos.

Cádaveres de los soldados españoles en Monte Arruit

Abatidos, desordenados, sin material, que habían ido abandonando en el camino, finalmente, y gracias a la actuación del Alcántara, los restos de la tropa llegaron al fuerte de Dar Drius entre las primeras horas de la tarde y el anochecer, según recogen los numerosos testimonios que se incluyeron en el expediente elaborado por el general Juan Picasso entre 1921 y 1922 para tratar de esclarecer los hechos. Más de 2.000 combatientes habían muerto en cuestión de horas, entre ellos, muchos de los jinetes del Alcántara (100 según algunas versiones), que a pesar del terrible esfuerzo mantenían suficiente número de efectivos y caballos -unos 300- al terminar el día.

La última carga
En Dar Drius aprovecharon para dar de beber a los caballos y para descansar unas horas. El general Navarro y el teniente coronel Primo de Rivera reorganizaron la maltrecha columna y esa misma tarde enviaron un primer convoy con heridos a Batel. Las órdenes de Melilla fueron las de continuar la retirada, que se planificó para el día siguiente debido al extremo cansancio, la sed y el hambre de todos, incluyendo los caballos y el ganado.

Se organizó un nuevo convoy de heridos que partió a primeras horas de la mañana hacia Batel en los camiones y vehículos que se encontraban en Dar Drius y que de nuevo protegieron los jinetes de los escuadrones. Este convoy, que fue atacado por las harkas a su llegada al río Igan, sería el que encontraron, con sus integrantes muertos, los soldados de la columna de Navarro unas horas más tarde en la emboscada del río seco.

Sobre las dos de la tarde, la columna de los 3.000 hombres llegó al paso del río Igan. Allí desaparecería como tal el Regimiento de Cazadores número 14 Alcántara. El teniente coronel Primo de Rivera desplegó sus escuadrones a ambos lados de la carretera, el 1, el 2 y el 4 a la derecha, y el 3 y el 5 a la izquierda. Las lomas que se formaban en las laderas del río, que cruzaba la carretera, facilitaban la emboscada. Como en Izummar, aunque menos abrupto, los rifeños dominaban las alturas. Fue entonces cuando comenzaron las cargas pendiente arriba de los jinetes.

Sable en mano
Se lanzaron sable en mano hasta las posiciones del enemigo, atrayendo las balas mientras la columna proseguía su retirada. Cargaban hasta las primeras líneas abatiendo a sablazos a los rifeños, en medio de la nube de polvo que se levantaba con los sucesivos galopes, los caballos que caían rodando ladera abajo junto a algunos de los rifeños y los propios soldados españoles muertos. No se trató de una única y desesperada carga, sino que se hizo con cierto orden: tras llegar a las primeras líneas, regresaban, haciendo turnos. Hasta cinco veces cargaron los escuadrones contra el enemigo, según queda constatado en el juicio contradictorio que se abrió en 1921, según los testimonios de quienes pudieron ver la heroica acción de primera mano.

Regimiento aniquilado
De los aproximadamente 220 efectivos de la unidad, ese día cayeron en las cargas suicidas cerca de 180. Cuando los últimos soldados hubieron pasado el río Igan, los supervivientes de los escuadrones se reunieron en la carretera con la columna por no tener ya efectivos para desplegarse, consiguiendo llegar a Batel. La penosa epopeya, sin embargo, no había concluido.
Los restos de todos los escuadrones permanecieron en Batel primero y Titsuin después, hasta el 29 de julio, agotando todas las reservas de agua y provisiones. La mayoría de los caballos murió de sed, y los pocos que quedaron se emplearon para transportar a los heridos. Los escasos supervivientes del Alcántara comenzaron a luchar pie a tierra desde ese momento. El día 29, el general Navarro recibió desde Monte Arruit la orden de retirarse hasta esta posición, un fuerte situado a 30 km de Melilla.

La pesadilla de aquellos ocho días de muertes, repliegues desesperados y penalidades de todo tipo tuvo aún el peor desenlace imaginable en Monte Arruit. Cercados, sin poder acceder a los pozos, solo socorridos por bloques de hielo que lanzaba la aviación, los restos de toda aquella tropa defendieron como pudieron la posición durante algo más de una semana, hasta el 9 de agosto.

La masacre
Navarro recibió entonces la orden del general Berenguer de pactar una rendición con los líderes de las harkas rifeñas. Cuando se pactó por fin y salieron los supervivientes, el enemigo se lanzó sobre ellos asesinando a toda la guarnición, aproximadamente 3.000 soldados, excepto unos sesenta que fueron hechos prisioneros. Los cadáveres, muchos de ellos con signos de haber sido torturados, quedaron insepultos, esparcidos a las puertas de Monte Arruit, hasta que se retomó la posición tres meses después.

Nunca se depurarían todas las responsabilidades. El expediente Picasso, que se presentó en el Parlamento en abril de 1922, levantó ampollas en el Ejército. El clima se enrareció por la escandalosa negligencia de los altos mandos, con el general Silvestre y aun el propio rey Alfonso XIII a la cabeza. 

El general Miguel Primo de Rivera, hermano del héroe del Alcántara que murió en Arruit a causa de la gangrena, tras la terrible amputación de su brazo, fue el que salvaguardó con su golpe de Estado a los que podían haber respondido de aquella sangría.

Para saber más
  • Annual 1921: el desastre de España en el Rif, Manuel Leguineche, Editorial Alfaguara (1999).
  • Morir en África. La epopeya de los soldados españoles en el Desastre de Annual, Luis Miguel Francisco , Editorial Crítica (2014).
  • El Alcántara en la retirada de Annual, Antonio Bellido, Colección Adalid (2005).