En Xavier Ferré comenta el darrer llibre de Josep Fontana de títol La formació d’una identitat…
Com el seu títol i el context indiquen en Ferré fa notar que l’estudi de Fontana és útil per a comprendre la lògica repressiva de l’Estat espanyol contemporani i les concepcions ideològiques –concepte d'allò que també es podría denominar ‘psicologia col·lectiva’– recurrentment ‘uninacionals’. Tinguem en compte que aquest concepte és equivalent al que ara usem correntment de "franquisme sociològic" ja que aquesta lògica repressiva recolzada en el nacionalcatolicisme i en la uninacionalitat, España Una, Grande y Libre, fou assumida pel règim franquista, i continuada pel règim borbònico-franquista que el va succeir i que encara dura, però com diu en Xavier Ferré no és un invent del franquisme sinó que és una destil·lació dels 600 anys i escaig de domini imperialista del Regne de Castella...
També s'han de comprendre les relacions entre identitat, cultura i territorialitat. Actualment hi ha un debat entre cultura i territorialitat i en Ferré explica que "Les formes d’identitat –que expliquen la formació social i territorial d’una llengua– es manifesten segons les necessitats organitzatives d’una societat en formació..."
Vegem l'assaig:
Josep Fontana: La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, Eumo Editorial, Vic, 201, 485pp.
UNA HISTÒRIA DE CATALUNYA EL LLIBRE. Josep Fontana: La
formació d’una identitat… “Una nació és conseqüència d’una estratègia de lluita
secular contra l’estat”
Xavier Ferré
Com s’ha de concebre l’entitat com a nació, la identitat?
¿Com un ‘esperit’ que es manifesta objectivament per sobre de les lluites
socials i politiques? O bé, tot just, com a evolució de les contradiccions
sorgides al si de formes de treball i d’intercanvi –de les forces productives–,
de les dinàmiques econòmiques i territorials i de les contraposicions i
lluites vers el poder? Les formes d’identitat –que expliquen la formació social
i territorial d’una llengua– es manifesten segons les necessitats
organitzatives d’una societat en formació. Per aquest motiu la part més
significativa de l’estudi de l’historiador Josep Fontana és la que tracta de la
construcció nacional i la seva institucionalització en estat –c. 1250-1350–, la
incidència de la crisi del segle XIV i el procés de lluita entre les Corts i la
Diputació del General contra l’absència reial dels Habsburg a l’hora de
convocar Corts. Aquesta etapa, que culmina en el període 1640-1716– és
fonamental per a explicar el sentit d’una lluita contra tot l’entramat
legislatiu, militar i cultural del Consejo de Castilla: les arrels del que
podríem denominar supremacisme sociolingüistic i intel·lectual, que explicarà a
la contemporaneïtat el recurrent imperialisme lingüístic i la imposició d’un
missatge de propaganda minoritzador. No es tractava tanmateix de “patriotisme
exaltat” (p. 220). La lluita contra les exaccions agràries per afavorir el
manteniment de l’exèrcit de la monarquia castellana d’ençà dels segles
XVI-XVIII suposa un punt d’inflexió políticament explicatiu per a copsar com
una identitat, és a dir, una forma d’organització social, i les lluites entre
faccions socials urbanes –La Busca, teixit social del braç ‘menor’, contra la
Biga, noblesa– en el marc de la guerra civil i de la lluita camperola
antisenyorial (1460- 1472)–, esdevenen seqüències d’oposició contra l’ocupació
militar durant la regència dels Àustries i els Borbons. L’anàlisi d’aquest període
de llarg abast –capítols 3, 4, 5, 6– que es debat entre una crisi econòmica i
política interna i una política de terra cremada de la monarquia hispànica és,
al meu parer, la part més substancial de la síntesi de Fontana. La gènesi d’una
societat mercantil i integrada en mercats descentralitzats, amb punts
d’articulació d’exportacions de les manufactures, amb una estructura
legislativa i executiva que traduïa el règim de funcionament social, de la qual
parteix el primer republicanisme urbà, però també el de la pagesia empobrida
–‘Visca la Terra, mori el mal govern’– és un crit que explicarà la
contraposició posterior –segles XIX i XX– entre l’elit financera i capitalista
del Principat –que s’havia inserit en la vida política de la cort de Castella–,
vista com a marginal, atès el món econòmic dinàmic que expressava i la lògica
d’interessos polítics que delimitava una altra realitat: la d’una monarquia
que, inserida en la crisi de l’absolutisme europeu, intenta de reconvertir-se
en un estat unitari, centralitzat. En aquest sentit –i per situar el moment
actual de revolució democràtica d’alliberament nacional– l’estudi de Fontana és
útil per a comprendre la lògica repressiva de l’Estat espanyol contemporani i
les concepcions ideològiques –allò que també podríem denominar ‘psicologia
col·lectiva’– recurrentment ‘uninacionals’ que se’n deriven. Així, podrem
comprendre l’origen d’un catalanisme, que políticament impotent, és
progressivament substituït per estratègies que basteixen focus (ara se’n diuen
xarxes…) de resistència –oposició a crisis de subsistència i a l’allistament
militar provinent de 1770– protagonitzats per les classes populars, que acaben
essent superadors de la vindicació provincialista d’una burgesia a cavall entre
el vuit-cents –1845-1865– i el nou-cents. Aquesta anàlisi de Fontana –capítols
7 i 8– ajuda a explicar la configuració d’un marc d’abast nacional de lluita
que troba un del seus punts culminants en la crisi social i política del 6
d’octubre de 1934. La resistència de militants del Partit Català Proletari a la
seu del CADCI contra les tropes del general espanyol Batet, que no he sabut
trobar apuntada en el volum, explicaria la doble dinàmica nacional-popular de
la situació revolucionària i el fracàs de la via tercerista –escapista– de
Companys. En el present moment polític –caracteritzat al Principat per una
certa lluita d’hegemonies entre l’esquerra juntista espanyola, recuperadora de
l’estratègia progressista vuicentista de revolució centralista (Podemos), i un
‘moviment de defensa de la terra’ (Candidatures d’Unitat Popular), hereu de la
tradició de les revoltes agràries i urbanes als Països Catalans, i que malda
per establir la Constitució i la República Catalana–, les reflexions esmentades
de Fontana ajuden a comprendre el sorgiment transhistòric d’una identitat
popular que ha definit una drecera política de lluita contra monarquies
extorquidores i ha proposat una pràctica política d’alliberament.
Del text de Fontana, i
fonamentalment del tronc central que hem esbossat, s’explica que una nació és
conseqüència d’una estratègia de lluita secular contra l’estat, la qual cosa
explica el perquè de la resposta a la dependència política.
Xavier Ferré
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada